Guerra Freda: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Etiqueta: editor de codi 2017 |
m Tipografia |
||
Línia 202:
La [[cursa espacial]] va ser el vessant popular i espectacular de la cursa de [[míssil]]s. A mitjan anys cinquanta el míssil de cap nuclear es va començar a perfilar com a arma de la guerra freda: tenien una potència destructora que superava la dels bombarders i una velocitat d'arribada que feia que fossin impossibles d'interceptar.
L'estiu de [[1957]], els nord-americans van provar amb èxit el primer míssil intercontinental, capaç de colpejar objectius molt a l'interior de l'[[URSS]]. Però com que uns quants mesos més tard els soviètics van aconseguir llançar l'[[Spútnik I]], van sorgir tota mena de dubtes que deixaven molt poc marge a la diplomàcia tradicional: un míssil nuclear podia recórrer 5.000
Com a estratègia alternativa a la cursa d'armaments, [[Foster Dulles]], el secretari de defensa del president [[Eisenhower]], va idear l'estesa d'un enorme cinturó d'aliances estratègiques amb països d'Europa, Àsia i Oceania, amb la finalitat d'aïllar l'«illa roja» constituïda per la Xina i l'URSS. Així, des del final dels anys cinquanta, la [[SEATO]], la [[CENTO]] i l'[[ANZUS]] es van sumar a l'[[OTAN]], encara que el grau de cohesió interna o operativitat real de cadascuna d'aquestes organitzacions variés en cada cas.
| |||