Estats Pontificis: diferència entre les revisions

Els vents revolucionaris que bufaven a Itàlia van derivar en corrents impulsores de la unificació nacional. El [[Regne de Sardenya-Piemont|rei de Piemont-Sardenya]], [[Carles Albert de Savoia]] va assumir les iniciatives de la unitat i va declarar la guerra a Àustria. El papa [[Pius IX]], que havia pujat al tron el [[1846]], no va voler unir-se a la causa, cosa que el poble romà mai no li va perdonar. A Roma va esclatar la revolució i el Papa es va veure obligat a abandonar la ciutat disfressat de frare el [[1848]]. Es va abolir el poder temporal del papa i es va proclamar la II República Romana (1849). Es va organitzar un contingent militar aportat per diverses nacions catòliques i el [[12 d'abril]] de [[1850]] el Papa va retornar a Roma abolint l'efímera república. L'estiu del [[1859]] algunes ciutats de la Romanya es van aixecar en contra de l'autoritat papal i van prendre la decisió plebiscitària d'annexionar-se al [[Piemont]], cosa que van aconseguir el març del [[1860]]. Aquest mateix any, [[Víctor Manuel II]] va sol·licitar formalment al Papa que li entregués Umbria i les [[Marques]], però Pius IX ho va rebutjar. Les tropes piemonteses es van enfrontar a les del Papa, derrotant-les a Castelfidardo (18 de setembre) i a [[Ancona]] ([[30 de setembre]]). L'Església es va veure desposseïda d'aquelles regions, que juntament amb La Toscana, Parma i Mòdena van annexionar-se al creixent [[Regne de Sardenya-Piemont]] (novembre de 1860), que passà a denominar-se regne d'Itàlia del Nord. Els Estats Pontificis van quedar definitivament desmembrats i reduïts a la ciutat de Roma i al seu entorn, on el Papa, sota protecció francesa va seguir exercint de moment la seva minvada autoritat civil.

 

Pius IX mai va reconèixer la unificació d'Itàlia i es va declarar "presoner" al seu palau al Vaticà, quan les tropes italianes van entrar a Roma i van acabar per la força amb els Estats Pontificis.