Exèrcit Roig: diferència entre les revisions

El 6 de setembre de 1918, les milícies bolxevics es consolidaren sota el comandament suprem del [[Consell Militar Revolucionari|Consell Militar Revolucionari de la República]] (Revvoiensoviet, ''Revoliutsionni Voienni Soviet''), amb [[Lev Trotski]] com a [[Ministre de Defensa de la Unió Soviètica|Comissari del Poble per la Guerra]] (1918-24) i [[Jukums Vācietis|Ioakhim Vatsetis]] com a Comandant en Cap de l'Exèrcit Roig. Poc després es creà el [[GRU]] (intel·ligència militar), per tal de proveir d'intel·ligència política i militar als comandants de l'Exèrcit Roig.<ref name="Suvorov, Viktor 1984"/> Trotski fundà l'Exèrcit Roig mitjançant una organització inicial de [[Guàrdies Rojos (Rússia)|Guàrdies Rojos]], un nucli de tropes de milicians de la Guàrdia Roja i de [[Txekà|policies secrets]];<ref>Scott and Scott, 1979, p.8</ref> el reclutament s'inicià al juny de 1918<ref>Read, Christopher, ''From Tsar to Soviets'', Oxford University Press (1996), p.137: By 1920, 77 per cent the enlisted ranks were peasants,</ref> i l'oposició va ser violentament suprimida.<ref>Williams, Beryl, ''The Russian Revolution 1917–1921'', Blackwell Publishing Ltd. (1987), {{ISBN|9780631150831}} {{ISBN|0631150838}}: Conscription-age (17-40) villagers hid from Red Army draft units; summary hostage executions brought the men out of hiding.</ref> Per controlar políticament la tropa multiètnica i multicultural de l'Exèrcit Roig, la [[Txekà]] operà mitjançant Brigades Punitives Especials, encarregades de la supressió dels anticomunistes, dels desertors i dels enemics de l'Estat.<ref name="Suvorov, Viktor 1984">Suvorov, Viktor, ''Inside Soviet Military Intelligence'', New York: Macmillan (1984)</ref><ref>Chamberlain, William Henry, ''The Russian Revolution: 1917-1921'', New York: Macmillan Co. (1857), p.131</ref> El pragmatisme de guerra permeté el reclutament d'[[oficial (forces armades)|oficials]] i [[sots-oficial]]s ex-tsaristes a l'Exèrcit Roig.{{sfn|Erickson|1962|p=31–34}} La comissió especial de [[Lev Glezarov]] s'encarregà de les seleccions i els reclutaments; i a mitjans d'agost de 1920 l'Exèrcit Roig comptava amb 48.000 oficials, 10.300 administradors i 214.000 sots-oficials.<ref>N. Efimov, Grazhdanskaya Voina 1918–21 (The Civil War 1918–21), Second Volume, Moscow, c.1928, p.95, citat per Erickson, 1962, p.33</ref> En el moment de l'inici de la Guerra Civil, els antics militars tsaristes comprenien el 75% del total del cos d'oficials de l'Exèrcit Roig,<ref name="Williams">Williams, Beryl, The Russian Revolution 1917-1921, Blackwell Publishing Ltd. (1987), {{ISBN|9780631150831}} {{ISBN|0631150838}}</ref> sent emprats com a ''voenspetsi'' (especialistes militars),<ref>Overy, R.J., ''The Dictators: Hitler's Germany and Stalin's Russia'', W.W. Norton & Company (2004), {{ISBN|0393020304}}, {{ISBN|9780393020304}}, p.446: al final de la Guerra Civil, només un terç dels oficials de l'Exèrcit Roig eren ''voenpetsis'' ex-tsaristes.</ref> la lleialtat dels quals s'assegurava mitjançant tenir les seves famílies com a ostatges.<ref name="Williams"/> A la fi de la guerra el 1922, els ''voenspetsis'' ocupaven el 83% dels comandaments de divisió i de cos de l'Exèrcit Roig.<ref>Overy, R.J., ''The Dictators: Hitler's Germany and Stalin's Russia'', W.W. Norton & Company (2004), {{ISBN|0393020304}}, {{ISBN|9780393020304}}, p.446:</ref>

 

 

L'eslògan ''Exhortació, Organització i Represàlies'' expressà la disciplina i la motivació assegurant l'èxit tàctic i estratègic de l'Exèrcit Roig. Durant la campanya, les Brigades Especials Punitives de la Txekà portaren a terme [[consell de guerra|consells de guerra sumaríssims]] al terreny i execucions de desertors i vaguistes.<ref>Chamberlain, William Henry, ''The Russian Revolution: 1917-1921'', New York: Macmillan Co. (1957), p.131</ref><ref>, Daniels, Robert V., ''A Documentary History of Communism in Russia: From Lenin to Gorbachev'', UPNE (1993), {{ISBN|0874516161}}, {{ISBN|9780874516166}}, p.70: The Cheka Special Punitive Brigades also were charged with detecting sabotage and counter-revolution among Red Army soldiers and commanders.</ref> Sota el Comissari [[Jānis K. Bērziņš]], les Brigades Especials Punitives prengueren ostatges dels pobles dels desertors, per tal de forçar el seu lliurament; i un de cada deu era executat. La tàctica també suprimí les revoltes camperoles a les zones controlades per l'Exèrcit Roig.<ref>Brovkin, Vladimire, ''Workers' Unrest and the Bolsheviks' Response in 1919'', Slavic Review, Vol. 49, No.3 (Autumn 1990), pp.350–73</ref> La lleialtat de les varietats polítiques, ètniques i nacionals dels homes que formaven part de l'Exèrcit Roig va enfortir-se mitjançant els [[comissari polític|comissaris polítics]] adscrits a nivell de [[regiment]] i [[brigada]], així com per espiar als seus comandants subordinats davant la seva possible incorrecció política.{{sfn|Erickson|1962|p=38–39}} Malgrat aquest poder, els comissaris polítics els destacaments txequistes dels quals es retiraven o es dissolien davant l'enemic eren [[pena de mort|condemnats a mort]]. A l'agost de 1918, Trotski autoritzà al general [[Mikhaïl Tukhatxevski]] a situar [[unitat de bloqueig|unitats de bloqueig]] darrere les unitats de l'Exèrcit Roig políticament poc confiables, per tal de disparar-los si es retiraven sense permís.<ref>Dmitri Volkogonov, ''Trotsky: The Eternal Revolutionary'', transl. & edited by Harold Shukman, HarperCollins Publishers, London (1996), p. 180</ref> El 1942, durant la [[Gran Guerra Patriòtica]], [[Stalin]] emprà la mateixa política mitjançant els [[Unitat penal militar|batallons penals]]