Blanques i negres en escacs: diferència entre les revisions

En [[escacs]], '''blanques i negres''' són els noms (i els colors aproximats) de les peces usades en el joc, i per extensió, defineixen cadascun dels bàndols rivals. El jugador que mou en primer lloc, i que per tant inicia la partida, és ''el Blanc'', mentre que el que mou en segon lloc és ''el Negre''. Per extensió, les [[Peces d'escacs|peces]] que cadascun dels jugadors condueixen, s'anomenen, respectivament, ''les blanques'' o ''les peces blanques'', i ''les negres'' o ''les peces negres''. Les peces sovint no són literalment blanques i negres, sinó d'altres colors (sempre un de fosc i un de clar, això sí). Les 64 caselles del [[tauler d'escacs|tauler]], que és escaquejat, són de la mateixa manera, anomenades "caselles blanques" o "caselles clares" d'una banda, i "caselles negres" o "caselles fosques" de l'altra. En molts casos, les caselles no són realment negres i blanques, sinó d'algun color clar i d'algun altre de fosc amb prou contrast. Per exemple, en taulers de plàstic, és típic que les caselles siguin blanques i verdes, mentre que als taulers de fusta, les caselles acostumen a ser de fusta clara i de fusta fosca, però no blanques i negres.

 

 

En una època tan tardana com les darreries del {{Segle|XIX|s}}, el costum que les blanques moguin primer encara no era universal. [[George Walker (escaquista)|George Walker]] en el seu popular tractat ''The Art of Chess-Play: A New Treatise on the Game of Chess'' (4a edició, 1846), establí les regles per al [[St. George's Chess Club]] de [[Londres]] el juny de 1841.<ref>George Walker, ''The Art of Chess-Play: A New Treatise on the Game of Chess'' (4a ed. 1846), Sherwood, Gilbert, & Piper, p. 16.</ref> La "Llei III" establia que el jugador que movia en primer lloc, tenia dret a triar el color; si els jugadors jugaven més partides en la mateixa sessió, el dret a la primera jugada s'havia d'alternar, però cada jugador hauria de continuar usant les peces del mateix color que en la primera partida.<ref>Walker, p. 18.</ref>

El [[19 d'octubre]] de [[1857]], Perrin, el secretari del [[New York Chess Club]], informà els assamblearis del [[American Chess Congress#First American Chess Congress|First American Chess Congress]] que havia rebut una carta de [[Johann Löwenthal]], un dels millors jugadors [[Anglaterra|anglesos]] del moment, "suggerint que sempre es donés el dret a la primera jugada, en partides públiques, al jugador que dugués les blanques."<ref>David Lawson, ''[[Paul Morphy]]: The Pride and Sorrow of Chess'', p. 65, David McKay, 1976. {{ISBN|0-679-13044-6}}.</ref> Löwenthal també va escriure que els clubs d'escacs de Londres havien adoptat la nova regla que les blanques movien sempre primer.<ref>[[Edward Winter (historiador d'escacs)|Edward Winter]], [http://www.chesshistory.com/winter/winter44.html#5452._Adjournments_and_postponements Chess Note 5454], citant Martin Frère Hillyer, ''Thomas Frère and the Brotherhood of Chess'', Jefferson, 2007, p. 38. reeditat el 18-1-2009.</ref> El club de Nova York no va fer cas del consell de Löwenthal, ja que en el seu matx de l'any següent contra el club de [[Filadèlfia]], Filadèlfia jugà amb blanques les dues partides, però mogué en primer lloc només a la segona partida.<ref>Neil Brennen, "New York vs. Philadelphia: The 1858 Telegraph Match," ''[[Chess Life]]'', Juny de 2008, p. 38.</ref>