Natura morta: diferència entre les revisions

Amb el declivi final de la jerarquia acadèmica a Europa i l'apogeu dels pintors [[Impressionisme|impressionistes]] i [[Postimpressionisme|postimpressionistes]], la tècnica i harmonia de color van triomfar sobre el tema, i la natura morta va tornar a ser tractada segons els nous corrents pictòrics. En les seves primeres natures mortes, [[Claude Monet]] mostra la influència de Fantin-Latour, però va ser un dels primers que va trencar amb la tradició del fons fosc, que [[Pierre-Auguste Renoir]] també va descartar a la seva pintura ''Natura morta amb ram i ventall'' (1871), amb el seu brillant fons ataronjat. A la natura morta impressionista, el contingut al·legòric i mitològic està completament absent, és més important l'harmonia cromàtica i el tractament lluminós.

 

És curiós comprovar com impressionistes i postimpressionistes, encara que inspirant-se al color de la natura, van tornar a interpretar la seva visió particular, de manera que de vegades els seus quadres eren marcadament contranaturals. Com va afirmar [[Gauguin]], «Els colors tenen els seus propis significats».<ref name="Ebert318">[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.318</ref> També es van intentar variacions de la [[perspectiva]], com pot veure's a ''Fruita mostrada en un penjador'' de [[Gustave Caillebotte]], «una pintura de la qual se'n van burlar a l'època com una mostra de fruita a vista d'ocell».<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.310</ref>