Teatre d'operacions d'Àfrica (1914-1918): diferència entre les revisions

El '''Teatre d'operacions d'Àfrica''' va ser l'escenari de les batalles realitzades ena [[Àfrica]] entre les forces de la [[Triple Entesa]] i les de les [[Potències Centrals]] durant la [[Primera Guerra Mundial]].

El teatre africà de la Primera Guerra Mundial se subdivideix en una sèrie de campanyes, geogràficament separades, amb l'objectiu de conquerir les [[Colonialisme|colònies]] de l'[[Imperi alemany]]. En particular, les accions militars es van realitzar ena [[Togolàndia]], [[Kamerun]], [[Àfrica Oriental Alemanya]] i [[Àfrica Sud-occidental Alemanya]], que es van lliurar entre la [[Schutztruppe]] (força de protecció) i els moviments de resistència locals, contra les forces de l'[[Imperi Britànic]], [[Tercera República Francesa|França]], [[Bèlgica]], [[Portugal]] i [[Regne d'Itàlia (1861–1946)|Itàlia]]. Les colònies alemanyes van ser ocupades pels exèrcits de l'Entesa en els dos primers anys de la guerra amb l'excepció d'Àfrica Oriental, que es va mantenir fins al novembre de [[1918]].

Les forces militars colonials en d'Àfrica eren relativament petites, mal equipades i s'havien creat per a mantenir l'ordre intern, en comptes de per a dur a terme operacions militars contra altres forces colonials. La major part de la guerra europea a Àfrica durant el segle {{segle|XIX|s}} s'havia dut a terme en contra de les societats africanes per a [[Esclavitud|esclavitzar]] a la gent i conquerir el territori.

EnA la [[Conferència de Berlín]] de [[1884]] es va decidir que les colònies europees ena Àfrica fossin [[País neutral|neutrals]] si esclatava una guerra ena Europa; el [[1914]] cap de les potències europees tenien plans per a desafiar als seus rivals pel control de les colònies d'[[ultramar]]. Quan la notícia de l'esclat de la guerra va arribar als colons europeus ena Àfrica, van demostrar poc entusiasme en comparació amb els habitants de la [[metròpoli]].{{sfn|Strachan|2001|p=496}} Un [[Editorial (opinió)|editorial]] de l'[[''East African Standard]]'' del [[22 d'agost]], va sostenir que els europeus que s'estaven ena Àfrica no havien de lluitar entre si, però que havien de col·laborar per a mantenir la repressió de la població indígena. La guerra era en contra dels interessos dels colons blancs perquè eren pocs en nombre, moltes de les conquestes europees eren recents, inestables i funcionaven a través d'estructures locals de poder existents, i l'organització del potencial econòmic d'Àfrica amb fins de lucre per a [[Europa]] era recent.{{#tag:ref|En curt termini, van ser exagerats els temors dels colons per la pèrdua de prestigi i de les conseqüències d'una remilitarització dels africans. La guerra va fer augmentar la col·laboració entre els colons europeus i els africans, i es va erosionar les estructures socials locals, donant lloc a un lent desenvolupament d'una classe urbana, educada a l'estil occidental i políticament conscient dels africans.{{sfn|Strachan|2001|p=496}}|group="Nota"}}{{sfn|Strachan|2001|p=496}}

El [[5 d'agost]] de [[1914]], ena la [[Gran Bretanya]], el ''[[Committee of Imperial Defence]]'' (Comité de Defensa Imperial) va establir el principi que s'havia de garantir el domini dels mars, i que només podrien ser considerats objectius si podien ser assolits amb les forces locals i si l'objectiu ajudava a la prioritat de mantenir les comunicacions marítimes britàniques. Les guarnicions de l'exèrcit britànic a l'estranger van tornar a Europa en una «Concentració Imperial». Es van considerar importants els atacs contra les estacions de [[ràdio]] i magatzems de [[carbó]] alemanys per a aclarir els mars de [[corsari]]s alemanys. Els objectius ena [[Tsingtao]] a l'[[Extrem Orient]], [[Lüderitz]], [[Windhoek]], [[Douala]] i [[Dar es Salaam]] a l'Àfrica, i una estació de ràdio alemany a [[Togolàndia]], eren vulnerables contra els atacs de forces locals o aliades.{{sfn|Moberly|1931|pp=12–13}}

Més a l'oest, els habitants de les zones recentment conquistades o confiscades a l'Imperi Otomà per les potències europees van explotar les condicions inestables causades per la guerra a Europa per a recuperar el control de les seves terres. Van tenir lloc aixecaments al [[Protectorat francès del Marroc|Marroc]] i [[Níger]] contra els colons francesos, alguns dels quals van durarperdurar mésenllà temps quede la Primera Guerra Mundial.

Al [[Sudan]], les hostilitats van tenir lloc entre els anglo-egipcis contra el sultà de [[Darfur]], perquè els britànics van creure que el sultà tenia la intenció d'envair [[Sultanat d'Egipte|Egipte]], sincronitzat amb les operacions dels senussi a la frontera occidental. Les operacions pels britànics es van dur a terme per amb un petit nombre d'homes equipats amb vehicles de motor, aeronaus i ràdio, que van multiplicar la seva eficàcia i els van permetre sovint sorprendre alsels seus enemics per la velocitat de les seves maniobres.

Marroc s'havia convertit enera un [[Protectorat francès del Marroc|protectorat francès]] eldes del [[1912]] i l'exèrcit francès es va estendre la influència francesa cap a l'est a través de les muntanyes de l'[[Atles Mitjà]], cap a l'[[Algèria francesa]]. El [[Zaians]], dirigits per [[Mouha ou Hammou Zayani]], van perdre ràpidament les ciutats de [[Taza (Marroc)|Taza]] i [[Khenifra]] però van aconseguirreeixir infligir nombroses baixes als francesos, que van respondre mitjançant l'establiment de grups mòbils, formacions de tropes combinades que barrejaven [[Exèrcit regular|regulars]] i irregulars d'[[infanteria]], [[cavalleria]] i [[artilleria]].

El [[1914]] els francesos tenien 80.000 tropes al Marroc. Dos terços de les tropes franceses es van retirar entre [[1914]] i [[1915]] per a lluitar a França, i més de 600 soldats francesos van morir en la [[batalla d'El Herri]] el [[13 de novembre]] de [[1914]].

[[Hubert Lyautey|Lyautey]], el governador francès, va reorganitzar les seves forces i va realitzar una política ofensiva en lloc d'una de defensa passiva. Els francesos va conservar la major part del seu territori, malgrat el suport financer de les Potències Centrals a la Confederació Zaian i de les incursions que va causar grans pèrdues a les tropes franceses.{{sfn|Strachan|2001|p=767}}

El [[6 de novembre]], el submarí alemany [[SM U-35|U-35]] va torpedinar i enfonsar el vaixell [[HMS Tara]] en la badia de [[Sallum]]. Mentre estava ena la superfície, l'''U-35'' va enfonsar el vaixell [[Canonera|canoner]] de la guàrdia costanera ''Abbas'' i va danyar greument al ''Nur el Bahr'' amb el seu canó de coberta.

El [[14 de novembre]], els [[senussi]] van atacar una posició egípcia ena Sallum. A la nit del [[17 de novembre]], un grup de senussi van obrir foc ena Sallum mentre un altre va tallar la línia de [[Telegrafia|telègraf]] de la costa. Durant la nit següent, uns 300tres cents ''muhafizia'' van ocupar un [[monestir]] ena [[Sidi Barrani]], a 75 km més enllà de Sallum. A la nit del [[19 de novembre]], un guardacostes va ser assassinat. El [[20 de novembre]], va ser atacat un lloc d'Egipte, a 48 km a l'est de Sallum. Els britànics es van retirar de Sallum cap a [[Marsa Matruh]], a 190 km més a l'est, on havia una base amb millors instal·lacions i es va crear la [[Western Frontier Force]] (la ''Força Fronterera Occidental''). {{#tag:ref|La [[Western Frontier Force]] estava formada per tres batallons territorials d'infanteria (1/6th [[Royal Scots]], 2/7th i 2/8th [[Middlesex Regiment]]), [[15th Sikhs]], tres nous regiments de cavalleria formats a partir de les restes d'unitats Yeomanry i [[Australian Light Horse]] (que van lluitar en Gallipoli amb la infanteria), [[Royal Naval Air Service]] ("RNAS") amb vehicles, [[1/1st Nottinghamshire Royal Horse Artillery]] i dos avions del 17th Squadron [[Royal Flying Corps]] ("RFC"), sota el comandament del Major-General A. Wallace {{sfn|Bostock|1982|p=28}}|group="Nota"}}{{sfn|Macmunn|Falls|1928|pp=106–107}}

L'[[11 de desembre]], una columna britànica que va ser enviada a [[Duwwar Hussein]], va ser atacada en la carretera de Marsa Matruh-Sallum pels senussi.{{sfn |Skinner|Stacke|1922|p=210}} El reconeixement va continuar i, el [[13 de desembre]], els britànics van ser atacats de nou a [[Wadi Hasheifiat]]. Els britànics van tornar a Marsa Matruh el [[25 de desembre]] i posteriorment van fer un avanç durant la nit per a sorprendre alsels Senussi. EnA [[Wadi Majid]], els senussi van ser derrotats, però van ser capaços de retirar-se cap a l'oest.{{sfn|Macmunn|Falls|1928|pp=110–113, 113–118}} Un [[reconeixement aeri]] va trobar més campaments senussi a la rodalia de Marsa Matruh, ena [[Halazin]], que van ser atacats el [[23 de gener]]. Els senussi es van retirar amb habilitat i després vavan tractar d'envoltar els flancs britànics; els flancs britànicsaquests van ser empesos cap enrere, però el centre va poder avançar i va derrotar el cos principal dels senussi, que de nou es van retirar.{{sfn|Macmunn|Falls|1928|pp=119–123}}

Al febrer de [[1916]], la ''Western Frontier Force'' va ser reforçada i una columna britànica va ser enviada a l'oest, al llarg de la costa, per tornar a capturar Sallum. Un reconeixement aeri va descobrir un campament senussi ena Agagia, que va ser atacat en la [[batalla d'Agagia]], el [[26 de febrer]]. Els senussi van ser derrotats i es van retirar, però van ser interceptats pel [[Queen's Own Dorset Yeomanry|''Dorset Yeomanry'']]; el ''Yeomanry'' va fer una càrrega a través del camp obert, reforçat pel foc de [[Metralladora|metralladores]] i de fuselleria. Els britànics van perdre la meitat dels seus cavalls i 58 dels 184 homes, però van impedir que els senussi fugissin. [[Jaafar Pasha]], el comandant de les forces senussi a la costa, va ser capturat i el [[14 de març]] de [[1916]], les forces britàniques van recuperar Sallum.{{sfn|Macmunn|Falls|1928|pp=123–129}}

L'[[11 de febrer]] de [[1916]], els senussi i [[Sayyid Muhammad al-Mahdi Ahmad ibn Sayyid Muhammad as-Sanusi|Sayyid Ahmed ash-Sharif]] van ocupar l'[[oasi de Bahariya]], que després va ser bombardejat per avions britànics. Al mateix temps, els senussi van ocupar l'[[oasi de Farafra]] i al [[27 de febrer]] es van traslladar a l'[[oasi de Dakhla]]. Els britànics van respondre formanten formar la ''Southern Force'' (Força Sud) ena [[Bani Suwayf]]. Els oficials egipcis de l'oasi de Kharga es van retirar i va ser ocupat pels senussi, fins que es van retirar sense ser atacats. El britànics va tornar a ocupar l'oasi el [[15 d'abril]] i van començar a ampliar la terminal del [[tren lleuger]] de l'oasi de kharga fins a l'[[oasi de Moghara]]. El ''[[Imperial Camel Corps]]'' [[Austràlia|australià]] patrullava enamb [[camell]]s i en automòbils lleugers [[Ford Motor Company|Ford]] per a tallar la retirada dels senussi ena la [[Nil|vall del Nil]]. La guarnició senussi va detectar els preparatius per a atacar l'oasi de Bahariya i es va retirar a l' [[oasi de Siwa]] a principisprincipi d'octubre. La ''Southern Force'' va atacar alsels senussi ena l'oasi de Dakla ([[17 d'octubre|17]]-[[22 d'octubre]]), i els senussi es van retirar a la seva base ena Siwa.{{sfn|Macmunn|Falls|1928|pp=135–140}}

Al gener de [[1917]], una columna britànica formada per la Brigada de vehicles lleugers blindats, amb automòbils [[Rolls-Royce]] blindats, i tres patrulles cotxes lleugers, va ser enviada a Siwa. El [[3 de febrer]], els vehicles blindats van sorprendre alsels senussi ena l'[[oasi de Girba]] i els vavan fer front. Siwa va ser ocupat el [[4 de febrer]] sense oposició,. Els britànics van fer una [[emboscada]] en elal pas de Munassib'','' però no va tenir èxit degut al [[cingle]] massa vertical per als vehicles blindats. Els cotxes lleugers van aconseguirpoder baixar el cingle i van capturar a un comboi el [[4 de febrer]]. L'endemà, els senussi de Girba van ser interceptats, però es van situar ena un lloc on els cotxes no van poder arribar i després van avisar a la resta dels senussi. La força britànica va tornar a Marsa Matruh el [[8 de febrer]], i Sayyid Ahmed es va retirar cap a [[Al-Jaghbub]].

Les negociacions entre [[Idris I de Líbia|Sayyid Idris]] i els anglo-italians que havien començat a finalsfinal de gener, es van accelerar per la notícia de la derrota senussi ena Siwa. El [[12 d'abril]], ena [[Akramah]], Sayyid Idris va acceptar els termes de pau dels britànics.{{sfn|Macmunn|Falls|1928|pp=140–144}}

La [[Campanya de Darfur|campanya anglo-egípcia de Darfur]] es va dur a terme per evitar una suposada invasió del [[Sudan]] i d'[[Egipte]] pel líder de Darfur, el [[Sultà]] [[Ali Dinar]], ja que es creia que s'havia sincronitzat amb els Senussi per a atacar Egipte des de l'oest.{{sfn|Strachan|2001|pp=749, 747}} El [[Sardar|sirdar]] (comandant) de l'[[Forces Armades d'Egipte|exèrcit egipci]], va organitzar una força de d'al voltant de 2.000dos mils homes a [[Rahad]], a 320 km a l'est de la frontera de Darfur. El [[16 de març]], la força va travessar la frontera amb camions a partir d'una base d'avançada establerta a [[Nahud]], a 140 km de la frontera, amb el suport de quatre avions. Al maig, la força estava prop de la capital sudanesa d'[[Al-Fashir]]. En la [[batalla de Beringia]] del [[22 de maig]], l'exèrcit [[Fur (grup humà)|fur]] va ser derrotat i, l'endemà, la força anglo-egípcia va capturar la capital. Ali Dinar i 2.000dos mil seguidors l'havien abandonat abans de la seva arribada, i mentre es dirigien cap al sud van ser bombardejats des de l'aire.{{sfn|Macmunn|Falls|1928|p=151}}

Les tropes franceses al [[Txad]], que havien tornat de la [[Campanya de Kamerun]], els van impedir la retirada cap a l'oest de Darfur. Ali Dinar es va retirar a les muntanyes Marra, a 80 km al sud d'Al-Fashir, i va enviar emissaris a discutir els termes, però els britànics van [[Abús d'autoritat|abusar del seu poder]] i l'[[1 d'agost]] es va posar fi a les converses. Les dissensions internes redueixen la força d'Ali Dinar fins a prop de 1000mil homes, i les tropes d'avançada anglo-egípcies els van poder expulsar d'Al-Fashir, cap a l'oest i al sud-oest, després de les pluges d'agost. Una escaramussa va tenir lloc a [[Dibbis]] el [[13 d'octubre]] i Ali Dinar va obrir de nou les negociacions, però els britànics van sospitar que anava de mala fe. Ali-Dinar va fugir cap al sud-oest de [[Gyuba]] i els britànics el van enviarperseguir amb una petita força en la seva persecució. A la matinada del [[6 de novembre]], els anglo-egipcis van atacar en la [[batalla de Gyuba]] i els seguidors d'Ali Dinar es van dispersar. El cos del Sultà va ser trobat a 1,6 km del campament.{{sfn|Strachan|2001|p=749}} Després de la campanya, Darfur es va incorporar al Sudan.{{sfn|Macmunn|Falls|1928|p=153}}

[[Ag Mohammed Wau Teguidda Kaocen]] ([[1880]]-[[1919]]) l'[[Amenokal]] (Capcap) de la confederació [[Tuaregs|tuareg]] d'[[Ikazkazan]], va començar atacar a les forces colonials franceses a partir de [[1909]]. Els líders Senussi dels oasi del [[Fezzan]] van declarar ena la ciutat de [[Kufra]] la [[Gihad]] contra els colons francesos a l'octubre de [[1914]].

El [[Sultanat d'Agadez]] va romandre lleial als francesos i, el [[17 de desembre]] de [[1916]], Kaocen va atacar a la guarnició d'[[Agadez]]. Kaocen, el seu germà Mokhtar Kodogo i prop de 1.000mil tuaregs, armats amb fusells i canons capturats als italians de [[Líbia]], van derrotar diverses columnes d'auxili franceses. Els tuaregs es va apoderar de les principals ciutats de la zona d'[[Aïr]], incloent [[Ingall]], [[Assodé]] i [[Aouderas]]. El nord de l'actual [[Níger]] va quedar sota control dels rebels durant més de tres mesos.

El [[3 de març]] de [[1917]], una gran força francesa de la ciutat de [[Zinder]] va rellevar la guarnició d'Agadez i va començar a recuperar les ciutats. Es van fer represàlies massives contra la població de la ciutat, especialment en contra dels [[Dinastia almoràvit|morabits]], malgrat que molts d'ells no eren ni tuareg o rebels. Els francesos van matar sumàriament a 130cent-treinta persones a la via pública d'Agadez i d'Ingal.

La força principal dels britànics i francesos de les colònies veïnes de la Costa d'Or i Dahomey van avançar des de la costa per la carretera i el ferrocarril, i les forces més petites es van reunir ena Kamina des del nord.{{sfn|Moberly|1931|pp=17–40}} Els defensors alemanys van ser capaços de retardar als invasors durant diversos dies en les batalles de [[Batalla de Bafilo|Bafilo]], [[Batalla d'Agbeluvhoe|Agbeluvhoe]] i [[Batalla de Chra|Chra]], però finalment la colònia es va rendir el [[26 d'agost]] de [[1914]].{{sfn|Moberly|1931|pp=17–40}}

Per el [[25 d'agost]] de [[1914]], les forces britàniques de Nigèria s'havien desplaçat a Kamerun cap a [[Mora (Camerún)|Mora]] a l'extrem nord, cap a [[Garoua]] al centre i cap a [[Nsanakong]] al sud. Les forces britàniques que dirigien cap a la Garoua sota el comandament del coronel ''MacLear'' van rebre l'ordre d'atacar la fronterera Tepe, prop de Garoua.

El primer combat entre les tropes britàniques i alemanyes d'aquesta campanya es va dur a terme en la [[batalla de Tepe]], causanti va causar la retirada de les tropes alemanyes.{{sfn|Moberly|1931|pp=73–93}} En lesLes forces britàniques de l'extrem nord van intentar prendre la fortalesa alemanya de Mora, però van fallar i va començar un [[Setge de Mora|setge]] que va durar fins al final de la campanya.{{sfn|Moberly|1931|pp=170–173, 228–230, 421}} Les forces britàniques al sud van atacar Nsanakong i van ser derrotats i gairebé completament destruïts pels contraatacs alemanys en la [[batalla de Nsanakong]].{{sfn|Moberly|1931|pp=106–109}} Posteriorment, MacLear va dirigir les seves forces cap a l'interior, cap al bastió alemany de Garoua, però va ser rebutjats en la [[Primera batalla de Garoua]], el [[31 d'agost]].{{sfn|Moberly|1931|pp=93–97}}[[Fitxer:12pdr8cwtFortDachangCameroons1915.jpg|thumb|dreta|300px|<center>Artilleria britànica en [[Kamerun]], 1915</center>]]

El [[1915]], les forces alemanyes, a excepció de les de Mora i Garoua, es van retirar a les muntanyes prop de la nova capital, [[Yaoundé]]. A la primavera, les forces alemanyes van retardar o rebutjatsrebutjar els atacs dels aliats i una força de Garoua, al comandament del capità ''von Crailsheim,'' va dur a terme una ofensiva a Nigèria i van lluitar en la [[batalla de Gurin]].{{sfn|Moberly|1931|pp=268–270}} Al juny, el general ''Frederick Hugh Cunliffe'' va començar la [[Segona batalla de Garoua]], amb resultat d'una victòria britànica.{{sfn|Moberly|1931|pp=294–299}} Les unitats aliades al nord de Kamerun van quedar lliures per a empènyer cap a l'interior, on els alemanys van ser derrotats ena la [[Batalla de Ngaundere|batalla de Ngaundéré]] el [[29 de juny]]. Cunliffe va avançar cap al sud fins a Yaoundé, però va ser retingut per les fortes pluges i la seva força es va replegar a Mora.{{sfn|Moberly|1931|pp=300–301, 322–323}} Quan va millorar el clima, Cunliffe esVa va traslladaranar més al sud, vanva capturar una fortalesa alemanya a la [[Batalla de Banjo|batalla de Banyo]] el [[6 de novembre]], i a finalsfinal d'any ja havia ocupat diverses ciutats.{{sfn|Moberly|1931|pp=346–350}} AlEl desembre, es van trobar les forces de Cunliffe i Dobell, i es van preparar per a dur a terme un assalt a Yaoundé.{{sfn|Moberly|1931|pp=388–293}} Durant aquest any, les tropes belgues i franceses van ocupar la major part de Kamerun, i van començar a preparar-se per atacar Yaoundé.{{sfn|Moberly|1931|pp=383–384}}

El [[23 de desembre]] de [[1915]], les forces alemanyes van començar a fugir cap a la colònia espanyola de [[Mbini|Río Muni]], i amb les forces aliades atacant Yaoundé des de totes bandes, el comandant alemany [[Carl Zimmermann]] va ordenar a les restants unitats alemanyes i civils de fugir cap a Rio Muni i, a mitjansmitjan de febrer, al voltant de l'any 7000 [[Schutztruppen]] i al voltant de 7.000 civils van arribar a territori espanyol.{{sfn|Moberly|1931|pp=405–419}}{{sfn|Strachan|2001|pp=538–539}} El [[18 de febrer]], es va finalitzaracabar el setge de Mora amb la rendició de la guarnició.{{sfn|Moberly|1931|p=421}}

La major part de la població alemanya de [[Camerun]] va romandre a [[Río Muni]], però finalment els alemanys ess'en van traslladaranar cap a [[Bioko|Fernando Poo]] i alguns se'ls va permetre viatjar cap a [[Espanya]] i els [[Països Baixos|Holanda]] per tornar a [[Alemanya]].{{sfn|Moberly|1931|p=412}} El cap suprem del [[Beti-Pahuin|poble Beti]], es va traslladar a [[Madrid]], on va viure com si fos un visitant de la [[noblesa]] alemanya.{{sfn|Quinn|1973|pp=722–731}}

Els alemanys van començar una invasió de [[Unió Sud-africana|Sud-àfrica]] per a evitar un altre intent d'invasió. La [[batalla de Kakamas]] va tenir lloc el [[4 de febrer]] de [[1915]], entre les forces alemanyes i sud-africanes, una escaramussa pel control de dos guals del riu sobre el [[riu Orange]]. Els sud-africanssudafricans van aconseguir obtenir el control dels guals del riu.{{sfn|Strachan|2001|pp=550, 552, 554}}

AlEl febrer de [[1915]], els sud-africans estaven disposats a ocupar el territori alemany. [[Louis Botha|Botha]] va posar a [[Jan Smuts|Smuts]] al comandament de les forces del sud, mentre que ell va comandar a les forces del nord.{{sfn|Tucker|Wood|1996|p=654}} Botha va arribar a [[Swakopmund]], l'[[11 de febrer]] i va continuar avançant amb la seva força d'invasió fins a [[Walvis Bay]] (o Walfish Bay), un enclavament de Sud-àfrica a mitjanmig camí al llarg de la costa d'Àfrica del Sud-occidental Alemanya. Al març, Botha va començar avançar des de Swakopmund alen llarg deseguir la vall [[Riu Swakop|Swakop]] amb la seva línia de ferrocarril i va capturar [[Otjimbingwe]], [[Karibib]], [[Friedrichsfelde]], [[Wilhelmsthal]] i [[Okahandja]], i després va entrar a [[Windhuk]] el [[5 de maig]] de [[1915]].{{sfn|Crafford|1943|p=102}} Els alemanys van oferir els termes de la rendició, però van ser rebutjades per Botha i la guerra va continuar.{{sfn|Tucker|Wood|1996|p=654}}

El [[12 de maig]], Botha va declarar la [[llei marcial]] i va dividir les seves forces en quatre contingents. Una columna es va desplegar al nord-est per a aïllar les forces alemanyes de l'interior de les regions costaneres de [[Kunene]] i [[Kaokoveld]]; [[Henry Lukin|Lukin]] se'n va anar per la línia ferroviària de Swakopmund cap a [[Tsumeb]]; les altres dues columnes van avançar ràpidament encap elal flanc dret per la línia del ferrocarril, Myburgh es va dirigir cap a Otavi i Botha cap a Tsumeb.{{sfn|Crafford|1943|p=102}} Les forces alemanyes al nord-oest van lliurar la [[batalla d'Otavi]] l'[[1 de juliol]], però van ser derrotats i es van rendir ena [[Khorab]] el [[9 de juliol]] de [[1915]].{{sfn|Strachan|2001|pp=556–557}}

A finalsfinal de la setmana, De Wet tenia una força de 3.000tres mil homes i Beyers havia reunit al voltant de 7.000set mil més ena [[Magaliesberg]]. El general Botha tenia al voltant de 30.000 soldats a favor del govern.{{sfn|Strachan|2001|p=553}} El govern va declarar la [[llei marcial]] el [[12 d'octubre]] i els lleials als generals Botha i Smuts van ser els encarregats de reprimir la revolta.{{sfn|Strachan|2001|p=552}}

Maritz va ser derrotat el [[24 d'octubre]] i es van refugiar amb els alemanys, les forces de Beyers es va dispersar el [[28 d'octubre]]. Beyers es va unir amb les forces de Kemp, però es va ofegar al [[Vaal|riu Vaal]] el [[8 de desembre]].{{sfn|Strachan|2001|p=553}} De Wet va ser capturat en a[[Protectorat de Betxuanalàndia|Btxuanalàndia]] el [[2 de desembre]]. Kemp, després d'haver creuat el [[Kalahari|desert de Kalahari]], on va perdre 300tres cents dels seus 800vuit cents homes i la majoria dels seus cavalls en un recorregut de 1100&nbsp;km, es va unir amb Maritz a Àfrica sud-occidental Alemanya i va atacar a través del riu Orange el [[22 de desembre]]. Maritz va avançar de nou cap al sud el [[13 de gener]] de [[1915]], i va atacar Upington el [[24 de gener]], on la majoria dels rebels es van rendir el [[30 de gener]]. La resta de rebels es van rendir el [[4 de febrer]] de [[1915]].{{sfn|Strachan|2001|p=554}}

El [[19 d'octubre]] de [[1914]], es va produir un incident en el qual quinze alemanys van entrar a Angola sense permís i van ser arrestats a [[Naulila|Fort Naulila]], i en un combat cos a cos tres alemanys van perdre la vida. El [[31 d'octubre]], les tropes alemanyes armats amb metralladores van llançar un atac sorpresa, el que es va conèixer com la ''Massacre Cuangar, a'' en [[Cuangar]], on van matar vuit soldats i un civil.{{sfn|Fraga|2010|pp=127–128}}

El [[18 de desembre]], una força de 500cinc cents alemanys, sota el comandament del Majormajor [[Víctor Franke]], va atacar a les forces portugueses ena Naulila. Després de resistir valentament, els portuguesos van haver de retirar-se cap a Humbe. Aquí els alemanys van volar el magatzem de municions de ''Forte Roçadas,'' obliganti alsvan obligar els portuguesos a retirar-se més al nord, cap a la regió d'Ovambo. L'atac alemany va causar als portuguesos 69 morts, 76 ferits i 79 soldats fets presoners. Els alemanys van perdre 12 soldats morts i 30 ferits.{{sfn|Fraga|2010|p=128}}

El comandament britànic va planejar una operació per a eliminar les tropes alemanyes i capturar la regió nord de la colònia alemanya. La [[Indian Expedicionary Force B]], amb 8000vuit mil soldats dividits en dues brigades, desembarcaria ena [[Tanga (Tanzània)|Tanga]] el [[2 de novembre]] de [[1914]], capturaria la ciutat i prendria el control de l'estació terminal ena l'[[oceà Índic]] de la [[Usambara Railway]]. A prop del Kilimanjaro, la [[Indian Expedicionary Force C]], amb una brigada de 4.000quatre mil homes, avançaria des d'Àfrica Oriental Britànica cap a Neu-Moshi el [[3 de novembre]], cap a l'oest de l'estació del ferrocarril. Després de capturar Tanga, la Força B es mouria ràpidament cap al nord-oest per a unir-se amb la Força C i netejar els alemanys restants. Encara que els britànics superaven alsels alemanys 8:1 ena Tanga i 4:1 ena [[Batalla del Kilimanjaro|Longido]], la ''Schutztruppe'' sota el comandament de [[Paul von Lettow-Vorbeck|Lettow-Vorbeck]], va derrotar l'ofensiva britànica. EnA la ''British Official History'' (Història Oficial Britànica), C. Hordern va escriure que l'operació va ser ''«... un dels fracassos més notables en la història militar britànica»''.{{sfn|Hordern|1941|p=101}}

L'aixecament va ser dirigit per [[John Chilembwe]], un [[Sacerdot|ministre]] d'una secta [[Mil·lenarisme|mil·lenarista]] cristiana, en elal districte de Chiradzulual, a [[Nyasalàndia]] (actualment [[Malawi]]) en contra de l'opressió colonial, el treball forçós, la discriminació i de les noves demandes de població causades per l'esclat de Primera Guerra Mundial. Chilembwe va rebutjar la cooperació amb els europeus en la seva guerra, i va defensar la propietat i els drets humans dels africans.{{sfn|Strachan|2001|p=600}}

La revolta va començar ena la nit del [[23 de gener]] de [[1915]], quan els rebels van atacar una [[Agricultura de plantació|plantació]] i van matar tres colons. En un altre atac, durant la matinada del [[24 de gener]] a [[Blantyre]], els rebels van aconseguir diverses armes.{{sfn|Rotberg|1971|p=135}}

La notícia de la insurrecció va ser rebuda pel govern colonial el [[24 de gener]], que va mobilitzar a les milícies de colons i dues companyies dels King's African Rifles de [[Karonga]]. Els soldats i milicians van atacar [[Mbombwe]] el [[25 de gener]], però van ser rebutjats. Més tard, els rebels van atacar una [[Missió religiosa|missió cristiana]] propera i durant la nit van fugir de Mbombwe cap a [[Àfrica Oriental Portuguesa]].{{sfn|Hordern|1941|pp=179–180}}

El [[26 de gener]], les forces governamentals van prendre Mbombwe sense oposició i Chilembwe va ser assassinat per una patrulla de la policia, prop de la frontera amb Àfrica Oriental Portuguesa. En la repressió posterior a la rebel·lió, van morir més de 40quaranta rebels i 300tres cents persones van ser empresonades.{{sfn|Rotberg|1971|p=137}}

El [[creuer lleuger]] [[SMS Königsberg (1905)|SMS Königsberg]] de la [[Kaiserliche Marine]] (Armadaarmada Imperialimperial alemanya) estava enaa l'[[Oceà Índic]], quan es va declarar la guerra. El ''SMS Königsberg'' va enfonsar el [[Creuer (vaixell de guerra)|creuer]] ''HMS Pegasus'' al port de Zanzíbar i després es va retirar al delta del [[Rufiji (riu)|riu Rufiji]].{{sfn|Hordern|1941|p=45}}

Els britànics es vavan negar a prestar tropes als portuguesos, però van poder reclutar 10.000-15.000 [[Ngoni]] amb la promesa de botí, dones i nens. Mitjançant el [[terrorisme]] i l'[[esclavitud]], els portuguesos van anul·lar la rebel·lió abans de finalsfinal d'any.{{sfn|Strachan|2001|pp=636, 640}}

El reclutament forçós de mà d'obra agrícola a l'[[Àfrica Oriental Britànica]] i la manca de les pluges a finalsfinal de [[1917]] i principisprincipi de [[1918]] va portar la fam, i al setembre la [[Epidèmia de grip de 1918|grip espanyola]] va arribar a l'[[Àfrica subsahariana]]. A l'Àfrica Oriental Britànica 160.000-200.000 persones van morir, a Sud-àfrica van haver 250.000-350.000 morts, i l'Àfrica Oriental Alemanya el 10%-20% de la població van morir de fam i malalties; a l'Àfrica subsahariana, 1.500.000-2.000.000 persones van morir per l'epidèmia.{{sfn|Paice|2007|pp=393–398}}