Diferència entre revisions de la pàgina «Clement Attlee»

1.271 bytes afegits ,  fa 1 any
cap resum d'edició
Com a resultat de les [[Eleccions al Parlament del Regne Unit de 1945|eleccions del 5 de juliol de 1945]], que donaren un triomf clamorós i força inesperat al Partit Laborista amb un 47,7% dels vots versus el 36% dels conservadors,<ref>R. C. Whiting, "Attlee, Clement Richard, first Earl Attlee (1883–1967)", ''Oxford Dictionary of National Biography'', 2004.</ref> Attlee substituí en Churchill al capdavant del [[Govern]], en uns moments què, tot i la victòria dels Aliats a Europa, es presentaven com a realment difícils per l'economia i la societat del país.
 
Com a primer ministre, Attlee va nomenar [[Hugh Dalton]] Ministre d'Hisenda, [[Ernest Bevin]] Secretari d'Afers Exteriors, i Herbert Morrison Viceprimer Ministre, amb responsabilitat sobre el procés de nacionalitzacions. Així mateix, [[Stafford Cripps]] va ser nomenat President de la Junta de Comerç, [[Aneurin Bevan]] Ministre de Salut, i [[Ellen Wilkinson]], l'única dona del gabinet d'Attlee, va ser nomenada Ministra d'Educació. El govern d'Attlee es va mostrardemostrar comser un govern radical i reformadoralhora reformista. De 1945 a 1948, es van aprovar més de 200 Actes del Parlament.
 
[[Fitxer:Clement Attlee, Harry S. Truman, Joseph Stalin and their principal advisors - Potsdam Conference 1945.jpg|miniatura|Attle amb el president estatunidenc Harry Truman i el líder soviètic Iòsif Stalin a la Conferència de Potsdam, 1945]]
Poc temps després d'assolir el poder, Attlee assistí a la [[Conferència de Potsdam]], en la que s'establí la divisió d'[[Europa]], es delimiten els camps d'influència de les grans potències i va acabar per definir el marc geoestratègic en el qual es desenvoluparia la [[Guerra Freda]].
 
=== Afers domèstics ===
El govern laborista portà a terme una gran part de les reformes previstes en el programa socialdemòcrata i basant-se en els informes que el liberal [[William Henry Beveridge]] havia emès entre l'any 1942 i 1944 per encàrrec d'Ernest Bevin (aleshores Ministre de Treball del govern de coalició), que recomanaven la creació d'un sistema públic de seguretat social mantingut mitjançant els imposts.
 
L'extensió de la seguretat social a tota la població [[britànica]] amb la creació del [[Servei Nacional de Salut (Regne Unit)|Servei Nacional de Salut]] (''National Health Service'') l'any 1948, per part del ministre de salut [[Aneurin Bevan]], fou un ddels projectes més importants duts a terme pel govern laborista. Bevan, destacat membre de la facció esquerrana del partit va lluitar durament contra la desaprovació general de les organitzacions de metges, inclosa la British Medical Association. Reflectint la demanda acumulada que havia existit durant molt de temps pels serveis mèdics, el NHS va tractar uns 8 milions de pacients el primer any de la seva existència.<ref name="ReferenceA">Jefferys, Kevin. ''The Attlee Governments, 1945–1951''.<!--publisher, page(s), ISSN/ISBN needed--></ref>
 
==== Nacionalitzacions ====
====L'Europa de Postguerra i la Guerra Freda====
[[Fitxer:Bevin Attlee H 42138.jpg|miniatura|El Secretari d'Afers Exteriors, [[Ernest Bevin]] (a l'esquerra), amb Attlee el 1945]]
En afers exteriors, el govern Attlee estava preocupat per quatre qüestions principals; l'Europa de postguerra, l'inici de la Guerra Freda, l'establiment de les [[Nacions Unides]] i la descolonització. Els dos primers estaven estretament relacionats, i Attlee va ser assistit pel secretariSecretari d’Exteriors, Ernest Bevin. Attlee també va assistir a les darreres etapes de la [[Conferència de Potsdam]], on va negociar amb el president estatunidenc [[Harry S. Truman]] i el líder soviètic [[Iòsif Stalin]].
 
Després de la guerra, el Govern es va enfrontar al repte de gestionar les relacions amb l'antic aliat de Guerraguerra de Gran Bretanya, la [[Unió Soviètica]]. Ernest Bevin era un ferm anticomunista, basatfet provocat en gran partmesura enper la seva experiència de lluitarlluita contra la influència comunista en el moviment sindical. L'enfocament inicial de Bevin cap a l'URSS com a secretari d'Afers Exteriors era "prudent i sospitósescèptic, però no automàticament hostil". El mateix Attlee va intentar mantenir inicialmenteinicialment unes relacions cordials amb Stalin, rebutjant les nocions que la Unió Soviètica cercava la dominació mundial i va advertir que el tractament de Moscou com un enemic el convertiria en un. Això va posar a Attlee en el punt de mira del seu secretari d'Exteriors, de l'oficina d'Afers Exteriors i dels militars, que van veure els soviètics com una amenaça creixent del paper de la Gran Bretanya a l'Orient Mitjà. De cop i volta, el gener de 1947, Attlee va canviar la seva posició i va acordar amb Bevin una política antisoviètica de línia dura.<ref>{{ref-publicació|autor= Smith Raymond, Zametica John |any= 1985 |títol= The Cold Warrior: Clement Attlee reconsidered, 1945–7 | url = |publicació= International Affairs |volum= 61 |exemplar= 2|pàgines= 237–52 | doi=10.2307/2617482}}</ref>
 
D'altra banda, l'Imperi Britànic va intentar reafirmar-se com a potència mundial desenvolupant el seu propi programa nuclear mentre mantenia unes relacions estretes amb els [[Estats Units]] en el context de la [[Guerra Freda]], donant suport entusiasta a la recentment fundada [[OTAN]].
 
====Descolonització====
ElUn fetdels fets més destacatdestacats de la seva política exterior fou la concessió de la independència a algunes de les zones més desenvolupades políticament de l'[[Imperi britànic]], tot i que no era un objectiu original d'Attlee: l'[[Índia]], el [[Pakistan]] i, [[CeilanBirmània]], incorporant-les a lai [[CommonwealthCeilan]].
 
Attlee es va implicar profundament en la concessió de la independència a l’Índia i el Pakistan el 1947.Entre 1928 i 1934 havia estat membre de la [[Comissió Estatutària de Índia]], anomenada Comissió Simon. Es va convertir en l'expert en els afers indis del Partit Laborista i el 1934 va defensar la concessió a l'Índia del mateix estatus de domini independent que pocs anys abans se li havia atorgat al Canadà i Austràlia.<ref>{{cite book|author=John Bew|title=Clement Attlee: The Man Who Made Modern Britain|url=https://books.google.com/books?id=g1jODQAAQBAJ&pg=PA187|year=2017|publisher=Oxford UP|isbn=978-0-19-020340-5|pages=186–187}}</ref>
Un dels afers més urgents de la politica exterior britànica era el futur del [[Mandat de Palestina]]. S'estava tornant en un assumpte massa problemàtic i car pel govern d'Attlee. Les polítiques britàniques van ser percebudes pel moviment sionista i l’Administració Truman com a pro-àrabs i anti-jueves. Davant d'una revolta armada de grups militants jueus i de la violència creixent de la població àrab local, Gran Bretanya es veia incapaç de controlar els esdeveniments. La qüestió era percebuda negativament per l'opinió pública britànica i aquesta va recolzar àmpliament l’evacuació de les tropes britàniques i el posterior traspàs de la qüestió a les [[Nacions Unides]].<ref>Ellen Jenny Ravndal, "Exit Britain: British Withdrawal From the Palestine Mandate in the Early Cold War, 1947–1948." ''Diplomacy & Statecraft'' 21#3 (2010): 416–433.</ref>
240/5000 Va enfrontar-se a una forta resistència dels conservadors de línia dura imperialista, dirigits per Churchill, que es van oposar tant a la independència com als esforços dirigits pel primer ministre [[Stanley Baldwin]] per establir un sistema d'autogovern limitat.<ref>{{cite book|author=Robert Pearce|title=Attlee's Labour Governments 1945–51|url=https://books.google.com/books?id=U9mHAgAAQBAJ&pg=PT94|year=2006|publisher=Routledge|pages=94–95}}</ref>
 
Un dels afers més urgents de la politica exterior britànica era el futur del [[Mandat de Palestina]]. S'estava tornant en un assumpte massa problemàtic i car pel govern d'Attlee. Les polítiques britàniques van ser percebudes pel moviment sionista i l’Administració Truman com a pro-àrabs i anti-jueves. Davant d'una revolta armada de grups militants jueus i de la violència creixent de la població àrab local, Gran Bretanya es veia incapaç de controlar els esdeveniments. La qüestió era percebuda negativament per l'opinió pública britànica i aquesta va recolzar àmpliament l’evacuació de les tropes britàniques i el posterior traspàs de la qüestió a les [[Nacions Unides]].<ref>Ellen Jenny Ravndal, "Exit Britain: British Withdrawal From the Palestine Mandate in the Early Cold War, 1947–1948." ''Diplomacy & Statecraft'' 21#3 (2010): 416–433.</ref>
D'altra banda, l'Imperi Britànic va intentar reafirmar-se com a potència mundial desenvolupant el seu propi programa nuclear mentre mantenia unes relacions estretes amb els [[Estats Units]] en el context de la [[Guerra Freda]], donant suport entusiasta a la recentment fundada [[OTAN]].
 
== Retir ==
925

modificacions