Michelangelo Buonarroti: diferència entre les revisions

 

==== Tommaso Cavalieri ====

El [[1532]], en un viatge a Roma, va conèixer el que seria el gran amor de la seva vida, el jove Tommaso Cavalieri, un patrici d'intel·ligència poc comuna i amant de les arts. Poc després de conèixer-lo, va enviar-li una carta en la qual li confessa: «El cel va fer bé impedint la plena comprensió de la vostra bellesa… Si a la meva edat no em consumeixo encara del tot, només és perquè la meva trobada amb vós, senyor, va ser tan breu».<ref>[[#Gon08|González Prieto 2008]], pàg. 20</ref>

 

Tot seguit, va romandre durant un temps allotjat al convent del Santo Spirito, on realitzava estudis d'anatomia. Per al prior Niccolò di Giovanni di Lapo Bichiellini, va executar un [[Crucifix del Santo Spirito|crucifix]] de [[fusta]] policromada, en què va resoldre el cos de Crist nu, com el d'un adolescent, sense ressaltar-ne la musculatura, tot i que el rostre sembla el d'un adult, amb una mesura desproporcionada respecte del cos; la policromia està pintada en uns colors tènues i amb uns suavíssims regalims de sang que aconsegueixen una unió perfecta amb la talla de l'escultura. Va ser donat per perdut durant la dominació francesa, fins a la seva recuperació l'any [[1962]], al mateix convent, cobert amb una gruixuda capa de pintura que el feia pràcticament irrecognoscible.<ref>[[#Bal78|Baldini 1978]], pàg. 78-81</ref>

 

 

La Florència governada per [[Pere II de Mèdici]], fill de Llorenç el Magnífic, no satisfà Miquel Àngel, que viatja a [[Bolonya]] l'octubre del [[1494]], on descobreix els plafons en relleu del pòrtic de San Petronio de [[Jacopo della Quercia]], un mestre escultor del [[art gòtic|gòtic]] tardà, del qual integra al seu estil els amplis plecs de les vestidures i el patetisme dels seus personatges. De part de Francesco Aldovrandi, va rebre l'encàrrec de fer tres escultures per completar el sepulcre del fundador del convent de San Domenico Maggiore, l'anomenada ''[[Arca de sant Domènec]]'', per a la qual va esculpir un ''[[Àngel de Miquel Àngel|Àngel]]'' candeler agenollat que forma parella amb un altre de realitzat per [[Niccolò dell'Arca]], un ''[[San Procolo de Miquel Àngel|Sant Pròcul]]'' i un ''[[San Petronio de Miquel Àngel|Sant Petroni]]'', que actualment es conserven a San Domenico de Bolonya. Acabades aquestes obres, en un termini d'una mica més d'un any, torna a Florència.<ref>[[#Bal78|Baldini 1978]], pàg. 85-86</ref>

 

=== Retorn a la Toscana ===

Torna a Florència la primavera del [[1501]], després de cinc anys absent de la [[Toscana]]. Amb [[Savonarola]] mort, a Florència s'havia declarat una nova [[república de Florència|república]] governada per un ''gonfaloniere'', [[Piero Soderini]], un admirador de Miquel Àngel que li fa un dels encàrrecs més importants de la seva vida: el ''[[David de Miquel Àngel|David]]'', en un gran bloc de marbre abandonat que havia estat començat a esbossar per [[Agostino di Duccio]] el [[1464]] i que es trobava a [[Santa Maria del Fiore]]. [[Giorgio Vasari|Vasari]] explica que, quan va rebre l'encàrrec, el governant es pensava que el bloc era inservible i que va demanar-li que fes tots els possibles per treure'n alguna cosa. Miquel Àngel en va fer un model en cera i es va posar a esculpir al mateix lloc on hi havia el bloc, sense deixar que ningú veiés el seu treball durant més de dos anys i mig, que va ser el temps que va trigar a enllestir-lo.<ref>[[#Arb66|Arbour 1966]], pàg. 42-43</ref>

 

== Obra arquitectònica ==

=== La façana de San Lorenzo ===

La [[Mèdici|família Mèdici]] havia finançat la construcció de la [[basílica de San Lorenzo]] a [[Florència]], segons disseny de [[Brunelleschi]]. Començada el [[1420]], en ser elegit papa Giovanni de Mèdici amb el nom de [[Lleó X]], la [[façana]] encara estava per realitzar, amb tan sols un tancament d'obra vista de pedra picada. Durant la visita d'aquest papa l'any [[1515]], es va convocar un concurs per a la seva construcció, que va guanyar Miquel Àngel enfront dels dissenys de [[Raffaello Sanzio|Rafael]], [[Jacopo Sansovino]] i [[Giuliano da Sangallo]]. A començament del [[1516]] en presenta l'esbós, que és acceptat pel papa, i en fa fer una maqueta de fusta a [[Baccio d'Agnolo]]; com que no és del seu gust, Miquel Àngel acomiada Baccio i es realitza una segona maqueta amb vint-i-quatre figures de cera, basant-se en la qual se signa un nou contracte amb data del [[19 de gener]] del [[1518]].<ref>[[#Ner00|Néret 2000]], pàg. 55</ref>

[[Fitxer:Bossenwerk.jpg|thumb|Finestres ''inginocchiate'' al Palau Mèdici-Riccardi, en una fotografia de 1908]]

 

=== Plaça del Capitoli ===

Després de Florència, a Roma també desenvolupa una etapa arquitectònica durant les seves dues últimes dècades de vida; així, el [[1546]], se li va encomanar la urbanització de la [[plaça del Capitoli]], o ''Campidoglio''. Durant la visita de l'emperador [[Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles V]], el papa [[Pau III]], entre les diverses realitzacions per a l'ornament de la ciutat amb ocasió de la seva rebuda, havia fet traslladar algunes escultures al turó del [[Capitoli]]: l'any [[1537]], s'hi havia col·locat l'estàtua eqüestre de bronze de [[Marc Aureli]], escultura que havia de ser el centre de partida de tota la urbanització. Miquel Àngel, perquè hi hagués una visió unitària, va disposar el palau Senatori (seu de l'Ajuntament) al fons de la plaça, amb unes escalinates tangents a la façana; a banda i banda, va dissenyar dos palaus bessons, el dels Conservadors i el Palau Nou, que actualment allotgen els [[Museus Capitolins]]. Les façanes d'aquests dos palaus es van projectar divergents, no paral·leles, de manera que la plaça quedés en forma de [[trapezi]], per tal de produir la il·lusió òptica d'una més gran profunditat.<ref> [[#Her88|Hernández Perera 1988]], pàg. 40</ref>

[[Fitxer:Michelangelo Buonarroti Piazza Campidoglio.jpg|thumb|left|250px|Reconstrucció axonomètrica del projecte de Miquel Àngel per al [[Capitoli]]]]

 

Les façanes van ser construïdes, en la seva major part, una vegada mort l'artista, i encara que no són una fidel realització dels seus projectes sí que constitueixen una magnífica composició.<ref>[[#Dea78|De Angelis 1978]], pàg. 328-345</ref>

 

=== Palau Farnese ===

 

=== Santa Maria degli Angeli e dei Martiri ===

Per concessió mitjançant una [[butlla]] del [[27 de juliol]] del [[1561]], [[Pius IV]] va decidir d'instal·lar els [[orde de la Cartoixa|cartoixans]] a les [[termes de Dioclecià]], prèvia transformació a església.<ref>[[#Dea78|De Angelis 1978]], pàg. 371</ref> Ja l'any [[1541]] un [[sacerdot]] [[Sicília|sicilià]], Antonio del Duca, havia demanat al papa la creació d'una església consagrada al culte dels àngels, i el [[1550]] va aconseguir l'autorització de bastir-ne catorze [[altar]]s provisionals, set de dedicats als [[àngel]]s i set més als [[màrtir]]s.<ref>[[#Dea78|De Angelis 1978]], pàg. 372</ref> El [[5 d'agost]] del [[1561]], es col·loca la primera pedra de l'església i se n'encarrega el projecte a Miquel Àngel, que, segons [[Giorgio Vasari|Vasari]], proposava:{{cita|dissenyar-la en forma de creu, limitar-ne la mida i eliminar-ne les capelles inferiors, les [[volta (arquitectura)|voltes]] de les quals s'havien esfondrat, de manera que les parts altes serien les que conformarien la part principal de l'església, la volta de la qual estaria suportada per vuit [[columna|columnes]], damunt les quals s'havien escrit noms de màrtirs i àngels; hi va dibuixar tres portades, l'una al sud-oest, una altra al nord-oest i la tercera al sud-est, tal com avui es poden veure; l'altar major, el va situar cap al nord-est.<ref>[[#Ack97|Ackerman 1997]], pàg. 355</ref>}}

Les obres van començar immediatament, però l'any [[1563]], per falta de fons econòmics, van haver d'aturar-se. Quan el [[1565]] es converteix en església titular (parroquial) amb el nom de [[Santa Maria degli Angeli e dei Martiri]], s'encarrega la realització d'un [[baldaquí]] de [[bronze]] per a l'altar major, segons disseny de Miquel Àngel, que es troba, actualment, al museu de [[Nàpols]]. Durant els segles posteriors, s'ha anat transformant fins a fer-ne gairebé imperceptible el disseny original.<ref>[[#Ack97|Ackerman 1997]], pàg. 357</ref>

 

=== Porta Pia ===

El papa li va encarregar un projecte per la [[porta Pia]] i l'artista n'hi va fer tres; [[Pius IV]] va triar el de menor cost. Se'n va començar la construcció el [[1561]], que va finalitzar el [[1565]], amb la mort de Miquel Àngel.

 

!

|-

|[[Fitxer: Peter Paul Ruben's copy of the lost Battle of Anghiari.jpg|thumb|200px|Còpia del dibuix de [[Leonardo da Vinci]], de la part central de ''La batalla d'Anghiari'', feta per [[Rubens]]]]

|}

 

=== Les fortificacions de Florència ===

Després de l'expulsió dels Mèdici el [[1527]] i l'establiment de la nova república a Florència, el [[6 d'abril]] del [[1529]], Miquel Àngel és nomenat «governador i procurador general de les fortificacions» i, llevat d'una petita estada a [[Venècia]], dedica tots els seus esforços a la millora de les [[fortificació|fortificacions]] florentines. Tots els dibuixos classificats a la [[casa Buonarroti]] són estudis per als bastions de les portes i els angles de la [[muralla]] [[medieval]]. Cal ressaltar-ne, per la seva elaboració, el corresponent a l'angle de la porta al Prato d'Ognissanti, a la part occidental de Florència.<ref>[[#Ack97|Ackerman 1997]], pàg. 315-317</ref>

 

 

=== Altres dibuixos ===

Per a la [[volta de la Capella Sixtina|volta de la capella Sixtina]], l'artista va realitzar una sèrie de dibuixos a manera d'esbós en què s'adverteixen els trets d'un pre[[manierisme]] ja patent en Miquel Àngel: dins aquest conjunt, s'inclouen els estudis sobre els nus conservats al [[Museu Britànic]] de [[Londres]], els estudis per a la ''Sibil·la Líbica'' –amb diferents variants– del [[Metropolitan Museum of Art|Metropolitan]] de [[Nova York]], diversos estudis de figures, una sanguina del ''Crist als llimbs'' i uns quants dibuixos sobre el tema de la [[Resurrecció]].<ref>[[#Ber78|Berti 1978]], pàg.458-460</ref>

 

 

== Obra poètica ==

Com a poeta, Miquel Àngel ha deixat unes tres-centes composicions que ocupen un lloc destacat en la lírica del [[segle XVI]], en què destaca el seu to enèrgic i auster i una contínua tensió vers una ardent immediatesa expressiva. Pel que fa a les formes mètriques, les que més abunden són els [[sonet]]s i els [[madrigal]]s, encara que va escriure també alguns [[tercet]]s. Segons Condivi, cap al [[1503]], Miquel Àngel es va dedicar a la lectura: «…es va estar algun temps sense fer cap cosa en l'art de l'escultura, per donar-se a la lectura dels poetes i oradors en llengua vulgar, i a fer sonets per al seu delit».<ref> [[Ascanio Condivi]] (1964), ''Vita di M. Buonarroti''. Milà, pàg. 38</ref> El primer sonet que se'n conserva és de l'any 1503, i l'últim del [[1560]].