Guerres de religió a França: diferència entre les revisions

 

==== La Tercera Guerra de Religió (1568-1569) ====

La pau de Longjumeau no suposà el final dels enfrontaments, car els protestants es negaren a abandonar les places que havien conquerit. A mesura que la violència es multiplicava per tot el regne, quedà manifest que la fràgil pau ni tan sols no valia el paper on va ser escrita. Als poc mesos de la treva, la reina mare tractà d'avançar-se a l'enemic i ordenà capturar el príncep de Condé (28 de juliol de [[1568]]), el qual, advertit, fugí conjuntament amb Coligny. A l'espera de l'escat de la guerra, la reina va fer pública la [[declaració de Saint-Maur]], que revocava totes les concessions de l'edicte d'Amboise i prohibia tota religió que no fos el catolicisme. Per aquelles dates va morir la seva filla, [[Isabel de Valois]], muller de Felip II de Castella, amb la qual cosa l'aliança entre Espanya i França començà a trontollar.<ref>Frieda 2005: 260-267.</ref>

 

Caterina subornà el [[Guillem d'Orange|Príncep d'Orange]] perquè abandonés França i s'abstingués d'ajudar els hugonots. L'exèrcit realista, de nou posat sota les ordres d'Enric d'Anjou, derrotà els protestants a la [[batalla de Jarnac]] el de març de [[1569]]. Els hugonots van patir serioses pèrdues, entre elles el mateix Condé. [[Gaspar de Coligny]] es convertí llavors en el líder dels hugonots. Recuperà les restes de l'exèrcit i es dirigí al sud per reclutar noves tropes. A més, va prendre sota la seva protecció els fills d'Antoni de Borbó i Condé: Enric de Navarra i Enric de Borbó.<ref>Frieda 2005: 265-269.</ref>

Amb l'ajut dels prínceps protestants del Sacre Imperi, els hugonots aviat tornaren a l'ofensiva. No obstant, els realistes els tornaren a derrotar un cop més, aquest cop a [[batalla de Moncontour|Moncontour]] (3 d'octubre de [[1569]]), amb la qual cosa els hugonots es fortificaren al voltant del seu baluard de [[La Rochelle]]. Les dificultats per reduir els rebels, la mancança de fons, la gelosia entre el rei i el seu germà el duc d'Anjou i les divergències entre la noblesa realista acabaren neutralitzant els seus progressos i portaren la reina mare a intentar una nova pacificació. Coligny formà l'anomenat "exèrcit dels vescomtes" amb nobles del Llenguadoc, i recuperà la iniciativa militar. L'almirall es trobava de nou marxant sobre París quan se signà una nova treva: la [[pau de Saint-Germanin]] el 8 d'agost de [[1570]]. Aquest tractat reinstaurava la llibertat de consciència i culte, i convertia La Rochelle, [[Cognac]], [[Montauban]] i [[La Charité]] en en places franques pels hugonots. Les propietats confiscades als mateixos els serien restaurades, i finalitzaria la discriminació per motius religiosos als càrrecs administratius i les institucions de l'Estat. Cap de les parts se sentí feliç amb aquesta nova pacificació.<ref>Frieda 2005: 270-279.</ref>

 

 

==== La Quarta Guerra de Religió (1572–1573) ====

Molt possiblement, la reina mare era perfectament conscient de la fragilitat de la pau de Saint-Germain; però aquesta mateixa li proporcionava un temps preciós per apuntalar el regne i assentar les bases d'una estratègia a llarg termini que permetés a la [[dinastia Valois]] sobreviure a les guerrer de religió i als embats de la noblesa. La germana del rei, [[Margarida de Valois (reina de França)|Margot]], es convertí en una peça fonamental per a l'estratègia política del regne. Per un costat, Carles IX es casà amb [[Isabel d'Àustria]], filla de l'[[Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic|emperador]] [[Maximilià II del Sacre Imperi Romanogermànic|Maximilià II]]. Pel que fa a Enric d'Anjou, el seu projectat casament amb [[Elisabet I d'Anglaterra|Elisabet d'Anglaterra]] va ser un fracàs, però en quedar vacant el tron polonès, Caterina de Mèdici començà a sondejar les possibilitats per convertir el seu fill favorit en rei de Polònia. La reina tractà tanmateix de concertar un matrimoni avantatjós per al regne a Margot, malgrat els esforços del [[Carles de Lorena (1524-1574)|cardenal de Lorena]] de casar-la amb el seu nebot Enric de Guisa (amb qui Margot mantenia un apassionat romanç). Inicialment es va voler casar-la amb [[Sebastià I de Portugal]], però gairebé de manera immediata sorgí el projecte de lligar-la amb [[Enric IV de França|Enric de Navarra]], el fill d'Antoni de Borbó, príncep de sang. La reina [[Joana d'Albret|Joana II de Navarra]], que rebutjà absolutament aquell projecte, va morir poc després, segons sembla de [[tuberculosi]], si bé la llegenda afirma que Caterina la enverinà amb uns guants perfumats.<ref>Frieda 2005: 280-310.</ref>