Conca de l'Ebre: diferència entre les revisions

La presència d'un mar interior està registrada per fòssils marins en zones com Ricla, a la [[província de Saragossa]], i Yebra de Basa, a la [[província d'Osca]] o pels dipòsits salins que es troben en zones com a Remolinos a la riba de l'[[Ebre]]. Fa 37 milions d'anys, aquest mar va quedar desconnectat de l'oceà a causa d'aixecaments tectònics a la zona actual de la Rioja en algun moment entre el [[Neogen]] i el [[Pliocè]] i va donar lloc a una enorme conca lacustre evaporítica [[endorreic|endorreica]], sense sortida fluvial. Els llacs residuals d'aquest període són per exemple les llacunes [[endorreic|endorreiques]] que encara persisteixen a Gallocanta, Sariñena o les del Baix Aragó. Fins fa 6 milions d'anys, estava molt estesa una flora d'[[aiguamoll]]s [[Halofília|halofil]]s i [[freatofita|freatofits]], caracteritzada per herbes halofiles, com la [[puccinella]] en les planes i plantes de majors, herbes vivaces anuals o vegetació perenne, matolls, rarament arbustos i arbres: tarayares, fruticedes, juniperacees... D'aquesta flora dominant, queden enclavaments salins que són autèntics paisatges del [[Miocè]]. Els terrenys de sòl salí o salitre eren molt extensos cobrint bona part de la superfície i creant espais aïllats protectors. A les zones entollades a l'hivern, i amb crosta salina a l'estiu es trobaven [[Briòfits en sentit ampli|bryophytaes]], [[chenopodiaceae]]s, [[plumbaginaceae]]s, [[ruppiaceae]]s, [[carex]], [[lythraceae]]s, [[asteraceae]]s... Dominaven els almarjos, plantes de tiges carnoses i articulades els sucs cel·lulars dels quals presenten altes concentracions de sal. Petits vegetals com els coralets, també estaven presents, i quan disminuïa la concentració salina apareixien les jonqueres, les insulses, les farigoles, les escorçoneres, els saladines, els pelargonis o les semprevives que excreten sal i la dipositen en l'exterior de les seves tiges i fulles. En les elevacions menys salines hi havia jonqueres i albardines, i poblacions d'estepes i artemises. Comptant a més amb d'una gran fauna d'invertebrats, entre els quals destacaven toxines, mol·luscs, els crustacis: gambetes, [[tortuguetes]], [[anostracis]], [[cladòcers]], etc. que formaven la base alimentària de poblacions nidificants d'aus com anàtids, flamencs i grues.

 

 

Es tracta d'una [[conca d'avantpaís]] atípica perquè a l'etapa marina de subsidencia, deguda a l'apilament dels Pirineus, va seguir un període de desconnexió de l'oceà a causa de la clausura de la connexió amb l'Atlàntic a la zona de Guipúscoa, a causa del seu aixecament tectònic. Aquest període de sedimentació continental es va caracteritzar per la deposició d'evaporites (p.e., guixos) en llacs centrals que denoten el caràcter endorreic que va tenir llavors la conca. Aquesta situació anòmala de la conca va durar fins a un moment encara indeterminat (entre 13 i 4 milions d'anys enrere) que els llacs, que havien aconseguit una altitud diversos centenars de metres sobre el nivell del mar a causa de l'acumulació dels sediments, van trobar una sortida a les seves aigües a través de la serralada costanera i el gran llac va començar a desguassar al mar Mediterrani. S'observa així com el pas dels mil·lennis i l'erosió ha dissenyat l'actual conca de l'Ebre, en el [[Pliocè]] la [[Freatofita|vegetació aiguamoll salina]] va començar a retrocedir quedant espècies [[relicte]]s actualment amenaçades per l'agricultura.