Escultura del Renaixement: diferència entre les revisions

{{AP|Manierisme}}

El terme manierisme es refereix a un estil de característiques pròpies dins del Renaixement. Es va donar al llarg de segle XVI, especialment des de [[1520]]. La característica que millor ho defineix és la constant recerca d'allò no convencional juntament amb la destrucció d'un equilibri lògic aplicant línies o actituds deformants, cosa que a primera vista pot ésser desconcertant per a l'espectador. És el rebuig de l'equilibri adoptant actituds forçades.

Al manierisme l'escultura va refusar el [[classicisme]] cercant formes curvilínies i dinàmiques, l'anomenada ''serpentinata'' o composició de revolt i contra revolt on els cossos giraven en si mateixos, en espais estrets i de vegades amb [[escorç]]os molt pronunciats.

 

Un dels temes més tractats a l'escultura francesa d'aquesta època és el del «Sant Enterrament» i els monuments sepulcrals on la figura del jacent és tractada amb gran [[realisme]]. Es representa el difunt com a cadàver o també en esquelet; al moment de la transició, com és el cas del de Juana de Borbó al [[Louvre]]. D'aquest tipus són dues obres realitzades per [[Ligier Richier]] amb [[policromia]] en [[blanc]], [[negre]] i [[gris]]a: el ''Memorial de René de Chalon'' a [[Bar-le-Duc]] on l'esquelet parcialment descarnat tendeix un cor cap al cel; i el demacrat cos jacent de [[Philippe de Gueldre]] a l'església des Cordeliers de [[Nancy]]. Aquesta [[al·legoria]] de la resurrecció dels morts arriba mitjançant el camí de la ''terribilità'' italiana i del desvetllament de l'interior del cos, encara que no presenti una anatomia perfecta als ulls de la ciència.<ref>Ceysson, Bernard (1996) pàg. 158-159</ref>

 

El seu nebot Guillaume Regnault, també escultor, el va succeir al càrrec com a escultor de la reina. La seva obra mestra són les estàtues jacents del conseller reial Louis Porcher i la seva esposa, avui al [[Museu del Louvre]].<ref>Alcolea Gil, Santiago (1988) pàg.321-322</ref>

 

L'escultura renaixentista es va fer avinent a través de tres vies diferents: Escultors italians manats cridar pels mecenes i que van realitzar les seves obres a la península; obres importades, procedents dels tallers italians i primera generació d'artistes autòctons. Al primer grup es troben els escultors [[Domenico Fancelli]], [[Pietro Torrigiano]] i [[Jacopo Torni]], també anomenat ''l'Indaco''.<ref>Historia del Arte Espasa (2004), pàg. 719</ref>

* [[Domenico Fancelli]] va treballar al Sarcòfag de l'[[Joan d'Aragó (príncep d'Astúries)|infant Joan d'Aragó ]] (fill dels Reis Catòlics, mort el 1497) a l'església del [[monestir de Sant Tomàs d'Àvila]], el dels Reis Catòlics a [[Granada (Andalusia)|Granada]] i el mausoleu mural de Diego Hurtado de Mendoza y Quiñones a la [[catedral de Sevilla]] de l'any [[1509]].

* [[Pietro Torrigiano]] va ser un gran escultor del [[terracota|fang cuit]] al qual s'adjudiquen un ''[[Sant Jeroni (Pietro Torrigiano)|Sant Jeroni]]'' i una estàtua de la Mare de Déu que actualment es troben al [[Museu de Belles Arts de Sevilla]].

 

Dintre del Renaixement, és una varietat de l'alt Renaixement a la península Ibèrica, que es correspon amb l'estil «Manuelí» portuguès. S'anomena també «Gòtic isabelí» o estil «Reis Catòlics», per haver començat amb el regnat d'aquests monarques, encara que s'estén fins als temps de [[Felip II]]. El terme [[plateresc]] acostuma a emprar-se per a l'[[arquitectura]], però com un art decoratiu i d'ornamentació escultòrica.

 

Es caracteritza per mantenir uns certs components [[gòtic flamíger| gòtic]]s i [[mudèjar]]s dintre del treball renaixentista. Les [[façana|façanes]] s'esculpeixen com si fossin [[retaule]]s o es tractessin d'obres d'[[orfebreria]], d'aquí el seu nom, derivat de l'espanyol «platero», (argenter). Junt al «coixí» típic del Renaixement es mostren les columnes balustrades amb [[grotesc]]s i plenes de decoració i finestres de tradició gòtica. Proliferen les mitjacanyes o medallons i els [[Escut d'armes |escuts]] col·locats a les [[clau de volta|claus de les voltes]] als [[Arc (arquitectura)|arcs]]. Es tracta d'un gènere molt decoratiu. Va assolir la seva més gran exuberància a [[Andalusia]]. Un bon exemple pot ser la façana de l'Ajuntament de [[Sevilla]] realitzada per [[Diego de Riaño]].<ref>Historia del Arte Espasa (2004) pàg. 762-763</ref>