Diferència entre revisions de la pàgina «John Churchill (1r duc de Marlborough)»

m
Tipografia
m (|miniatura|left -> |miniatura|esquerra)
m (Tipografia)
El primer acte oficial de Marlborough va ser assistir a la remodelació de l'exèrcit: el poder de confirmar o de purgar els oficials i homes donà al Comte l'oportunitat de construir una nova xarxa de patronatges que el beneficiarien durant les dues dècades següents.{{sfn|Jones|1993|p= 41}} La seva tasca era urgent, car sis mesos després de la marxa de Jaume II, Anglaterra s'uní a la guerra contra França en una poderosa coalició destinada a tallar les ambicions de Lluís XIV. Amb la seva experiència va ser lògic que Marlborough comandés els 8.000 britànics enviats als [[Països Baixos]] durant la primavera de 1689; encara que durant la [[Guerra dels Nou Anys]] (1688-97) només va tenir 3 anys de servei al camp, i encara subordinat la major part. Malgrat això, a la [[batalla de Walcourt]] el 25 d'agost de 1689 Marlborough guanyà la lloança del comandant aliat, el [[Georg Friedrich de Waldeck|Príncep Waldeck]]: "''malgrat la seva joventut mostrà una gran capacitat militar com la que tenen la majoria dels generals després d'una llarga sèrie de guerres... És un dels homes més galants que conec''".<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 48</ref> En reconeixement a la seva habilitat i valor Guillem el recompensa amb la lucrativa coronelia del 7è a Peu (posteriorment els [[Fusellers Reials]]).
 
Des de Walcourt, però, la popularitat de Marlborough a la cort s'esvaí.{{sfn|Chandler|2003|p=35}} Guillem i Maria desconfiaven de la influència de Lord i Lady Marlborough car eren confidents i seguidors de la Princesa Anna (la reclamació del tron de la qual era més forta que la de Guillem). Sarah havia fet costat a Anna a una sèrie de disputes a la cort amb els monarques. En fer això havia enfurismat Maria amb el resultat que el comte també caigués del seu favor.{{sfn|Chandler|2003|p=35|«Anne wished to have her own Civil list income granted by Parliament, rather than a grant from the Privy Purse, which meant reliance on William&nbsp; III. In this, and other matters, Sarah supported Anne.»}} Encara que de moment la topada de caràcters s'esfumà per la pressió dels [[Guerra Guillermita d'Irlanda|successos a Irlanda]], on Jaume havia desembarcat al març de 1689 intentar reobtenir les seves corones. Quan Guillem marxà cap a Irlanda al juny de 1690 Marlborough esdevingué comandant de totes les tropes i milícies a Anglaterra, i va ser nomenat membre del Consell dels Nou per donar consell a Maria en afers militars durant l'absència del rei, però ella no va escatimar esforços per amagar el seu enuig per aquest nomenament – «No puc confiar ni estimar en ell» va escriure a Guillem.{{sfn|Chandler|2003|p=35}}
 
La victòria de [[Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia|Guillem III]] a la [[batalla del Boyne]] l'1 de juliol de 1690 obligà a Jaume II a abandonar el seu exèrcit i tornar a França. A l'agost, Marlborough també marxà cap a Irlanda amb el seu primer comandament independent: una operació naval i terrestre sobre els ports meridionals de [[Cork]] i [[Kinsale]]. Era un projecte imaginatiu dirigit a anul·lar les rutes de subministrament [[Jacobitisme|jacobites]], i una que el comte va concebre i executar amb un èxit remarcable.{{sfn|Jones|1993|p=44}} [[Setge de Cork|Cork va caure]] el 27 de setembre, i Kinsale a mitjans d'octubre. Tot i que la campanya no acabà la guerra a Irlanda tal com esperava Marlborough, l'ensenyà sobre com s'havia de ser minuciós amb la logística, així com la importància de la cooperació i del tacte quan treballava amb altres comandants aliats. Però passarien més de deu anys abans no tornés a tenir un comandament al camp.{{sfn|Chandler|2003|p=44}}
[[Fitxer:Duke-of-Marlborough-signing-Despatch-Blenheim-Bavaria-1704.jpg|miniatura|Marlborough escrivint el despats de Blenheim a Sarah, per. «No tinc temps per dir més però et prego que em representis davant la Reina, i li facis saber que el seu exèrcit ha obtingut una gloriosa victòria.»<ref>Barnett: ''Marlborough'', 121</ref>]]
{{principal| Batalla de Blenheim| Batalla de Ramillies}}
Pressionat pels francesos i els bavaresos a l'oest i pels [[Francis II Rákóczi|rebels hongaresos]] a l'est, Àustria va haver de fer front a la possibilitat real d'haver de sortir de la guerra.<ref name="ReferenceA">Lynn: ''The Wars of Louis&nbsp; XIV, 1667–1714'', 286</ref> Preocupat per la situació a [[Viena]] i al sud d'Alemanya van convèncer a Marlborough de la necessitat d'enviar socors al [[Danubi]]; però l'esquema de prendre la iniciativa a l'enemic era molt audaç. Des de l'inici el Duc decidí deixar de costat als holandesos, que mai haurien permès un afebliment de les tropes aliades als Països Baixos espanyols. Amb aquesta finalitat, Marlborough va moure les seves tropes angleses al [[Mosel·la]] (pla aprovat per La Haia), però un cop allà planejava esmunyir-se dels holandesos marxant cap al sud per enllaçar amb les tropes austríaques al sud d'Alemanya.<ref name="ReferenceA"/>
 
Una combinació de diversió estratègica i administració brillant van permetre que Marlborough aconseguís el seu propòsit.{{sfn|Chandler|2003|p=128}} Després de marxar 400km des dels Països Baixos, els aliats van lluitar contra les forces franco-bavareses al Danubi. El primer gran encontre va tenir lloc el 2 de juliol de 1704 quan Marlborough i el Príncep [[Lluís Guillem de Baden-Baden]] [[Batalla de Schellenberg|s'enfrontaren als turons de Schellenberg]], a [[Donauwörth]]. Però l'esforç principal va tenir lloc el 13 d'agost quan Marlborough, assistit pel comandant imperial, l'hàbil príncep [[Eugeni de Savoia]], aconseguiren derrotar l'exèrcit del [[Camille d'Hostun de La Baume|Mariscal Tallard]] i de l'[[Maximilià II Manuel de Baviera|Elector de Baviera]] a la [[batalla de Blenheim]]. Tota la campanya, que l'historiador John Lynn descriu com un dels majors exemples de marxar i combatre anterior a [[Napoleó Bonaparte|Napoleó]], ha estat un model de planificació, logística, tàctica i habilitat operativa, l'èxit de la qual alterà el curs de la guerra ([[Electorat de Baviera|Baviera]] va haver de sortir de la guerra i les esperances de Lluís XIV d'una victòria primerenca van quedar destruïdes.<ref>Lynn: ''The Wars of Louis&nbsp; XIV, 1667–1714'', 294</ref> Amb la subseqüent caiguda de [[Landau]] del [[Rin]], i de [[Trier]] i [[Trarbach]] al Mosel·la, Marlborough era el soldat més destacat de l'època. Fins i tot els Tories, que havien declarat que si fracassava el ''destrossarien com els gossos a una llebre'', no van poder negar la seva admiració patriòtica.<ref>Churchill: ''A History of the English-Speaking Peoples: Age of Revolution'', 44</ref>
 
[[Fitxer:John Churchill, 1st Duke of Marlborough by Sir Godfrey Kneller, Bt (2).jpg|miniatura|esquerra|John Churchill, 1r Duc de Marlborough, per Godfrey Kneller. L'oli mostra a Marlborough, guanyador a Blenheim i a Ramillies, en triomf.]]
==== Oudenaarde i Malplaquet ====
[[Fitxer:Marlborough Gains.jpg|miniatura|Principals batalles i setges de Marlborough a la Guerra de Successió Espanyola. Durant la dècada que ostentà el comandament, entre 1702 i 1711, Marlborough va lluitar 5 grans batalles i assetjà i capturà més de 30 fortaleses enemigues.]]
Els fracassos militars de 1707 continuaren durant els primers mesos de 1708, amb la deserció de [[Bruges]] i [[Gant]] als francesos. Marlborough quedà abatut per la situació general, però el seu optimisme es reforçà amb l'arribada del Príncep Eugeni, el seu co-comandant a Blenheim. Animat per la confiança del Príncep Marlborough es preparà per tornar a obtenir la iniciativa estratègica. El pla era en principi una repetició de la doble invasió de l'any passat; aquest cop amb el cop principal als Països Baixos. Després d'una marxa forçada, els aliats travessarien el riu [[Escalda (riu)|Escalda]] a [[Oudenaarde]], mentre que l'exèrcit francès, comandat pel [[Lluís Josep de Borbó-Vendôme|Mariscal Vendôme]] i pel [[Lluís de França (duc de Borgonya)|Duc de Borgonya]], el travessava més al nord amb la intenció d'assetjar la plaça. Marlborough, de nou segur d'ell mateix, es mogué decisivament per enfrontar-se a ells.<ref>Lynn: ''The Wars of Louis&nbsp; XIV, 1667–1714'', 319</ref> La seva victòria a Batalla d'Oudenaarde l'11 de juliol de 1708 desmoralitzà l'exèrcit francès a Flandes; el seu ull pel terreny, el seu sentit del temps i el seu coneixement de l'enemic van tornar a quedar demostrat.{{sfn|Chandler|2003|p=222}} Ara Marlborough desitjava marxar directament sobre París, però aconsellat per un Eugeni més prudent, els aliats es dirigiren a assetjar [[Setge de Lilla (1708)|Lilla]], la fortalesa més forta d'Europa. Mentre que el Duc comandava la força de cobertura, Eugeni supervisava el setge de la ciutat, que es rendí el 22 d'octubre; però no va ser fins al 10 de desembre que [[Louis François de Boufflers|Boufflers]] rendí la [[Ciutadella (arquitectura)|ciutadella]]. Encara per totes les dificultats del setge d'hivern, la campanya de 1708 havia tingut un remarcable èxit, requerint una habilitat logística i d'organització superior.{{sfn|Jones|1993|p=170–171}} Els aliats reconqueriren Bruges i Gant, i els francesos van ser pràcticament expulsats de [[Flandes espanyol]]. «Qui no hagi vist això», va escriure Eugeni, «no ha vist res».<ref>McKay: ''Prince Eugene of Savoy,'' 117</ref>
[[Fitxer:Prince Eugene of Savoy.png|170px|left|thumb|El Príncep [[Eugeni de Savoia]], per [[Jacob van Schuppen]]. Llevat de Ramillies, Eugeni compartí les grans victòries de Marlborough a la Guerra de Successió Espanyola.]]
Mentre que Marlborough aconseguia honors al camp de batalla, els Whigs, ara ascendents, expulsaven als Tories que quedaven al govern. Marlborough i [[Sidney Godolphin, 1r Comte de Godolphin|Godolphin]], ara distanciats d'Anna, haurien de conformar-se amb les decisions d'un gabinet Whig, mentre que els Tories, venjatius, esperaven la caiguda dels seus antics líders. Per agreujar els seus problemes la Duquessa, moguda pel seu odi vers Harley i Abigail, finalment havia destruït el que quedava de la seva amistat amb la Reina. Sarah va ser retinguda al seu càrrec a la cort com a preu a pagar per mantenir el seu marit victoriós al capdavant de l'exèrcit.{{sfn|Gregg|2001|p= 278}}
El Duc, molt més prim i alterat, tornà a Anglaterra al novembre. La seva relació amb Anna havia tingut diversos contratemps en els darrers mesos: la Reina s'havia negat a concedir-li el nomenament de Capità General vitalici que li havia demanat, i havia interferit en els nomenaments militars.<ref>Contra els desigs de Marlborough, i d'acord amb la proposta de Harley, la Reina havia nomenat a pel càrrec de [[Conestable de la Torre]], i donà la coronelia dels Oxford Dragoons a Jack Hill, germà d'Abigail Masham.</ref> El dany fet a la posició general de Marlborough va ser substancial perquè era molt visible. Ara, però, la qüestió principal era la Duquessa, car el creixent ressentiment vers Harley i Abigail havien persuadit finalment a la Reina a acomiadar-la. Marlborough visità a Anna el 17 de gener de 1911 en un darrer intent per salvar la seva esposa, però ja no es deixà portà i demanà a Sarah que li tornés la Clau Daurada (el símbol del seu càrrec) en dos dies, advertint-lo "''No parlaré de cap altra cosa fins que no tingui la clau.''"<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 268. Abigail Masham and the [[Elizabeth Seymour, Duchess of Somerset|Duchess of Somerset]] divided between them Sarah's places at court, and in bitterness she retired to her newly built mansion of [[Marlborough House]].</ref>
 
Tot i aquesta situació, i a la seva salut en declivi, Marlborough tornà a La Haia a la fi de febrer per preparar el que seria la seva darrera campanya, i una de les majors. De nou Marlborough i Villars formaren l'un contra l'altre, aquest cop al sector de [[Avesnes-le-Comte]]–[[Arràs]]. En un exercici de distracció psicològica brillant<ref>Barnett: ''Marlborough'', 259</ref> i una marxa nocturna secreta que cobrí 40 milles en 18 hores, els aliats penetraren en les preteses inexpugnables línies sense perdre ni un sol home. Marlborough estava en situació per [[Setge de Bouchain|assetjar]] la fortalesa de [[Bouchain]].<ref>Lynn: ''The Wars of Louis&nbsp; XIV, 1667–1714'', 343</ref> Villars, enganyat i superat, no podia intervenir, i la fortalesa es rendí incondicionalment el 12 de setembre. Chandler escriu «L'art purament militar amb el que repetidament Villars va ser burlat durant la primera part de la campanya té pocs iguals en els annals de la història militar… el subseqüent setge de Bouchain amb totes les seves complexitats tècniques, va ser igualment una gran demostració de la superioritat militar.»{{sfn|Chandler|2003|p=299}}
 
Per Marlborough, però, el temps havia passat. Els seus guanys estratègics el 1711 feien virtualment cert que els aliats marxarien sobre París, però Harley no tenia intenció de deixar que la guerra avancés tant i que comprometés els favorables termes aconseguits en les converses secretes anglo-franceses (basades sobre la idea que Felip V seguiria al tron espanyol) que havien tingut lloc durant l'any.{{sfn|Gregg|2001|p= 339}} Marlborough feia molt que dubtava de la política Whig "Cap pau sense Espanya", però no volia abandonar als seus aliats (incloent l'[[Jordi I de la Gran Bretanya|Elector de Hanover]], el presumpte hereu d'Anna), i es posà al costat dels Whigs contra els preliminars de la pau.{{sfn|Holmes|2008|p=459}} Les súpliques personals de la Reina (que feia molt que s'havia cansat de la guerra) no van aconseguir convèncer el Duc. L'Elector va fer públic que ell també estava contra les propostes, i públicament es posà al costat dels Whigs. Malgrat tot això, Anna seguí decidida, i el 7 de desembre de 1711 va anunciar que ''tot i aquells que troben delit en els arts de la guerra'', un desdeny cap a Marlborough, ''el temps i el lloc han arribat per assolir el tractat d'una pau general''.{{sfn|Gregg|2001|p=347}}
Com a gran estrateg Marlborough tenia un coneixement poc habitual de les àmplies qüestions relacionades, i era capaç des de l'inici de la guerra de Successió Espanyola de veure el conflicte en tota la seva dimensió. Va ser un dels pocs que treballà cap a una genuïna unitat cap a la Gran Aliança, però l'extensió de la guerra amb l'objectiu de substituir Felip V com a rei d'Espanya va ser un error fatal.{{sfn|Chandler|2003|p=320–321}} Marlborough ha estat acusat, possiblement per motius polítics i diplomàtics, de no mostrar els seus dubtes privats sobre el fracàs de reforços. Espanya es demostrà un drenatge continuat d'homes i recursos, i finalment obstaculitzà les seves oportunitats d'un èxit absolut a Flandes, el teatre principal de la guerra.{{sfn|Chandler|2003|p=320–321}} Els Aliats van tenir a tocar en diverses ocasions una victòria completa, però les condicions cada cop més severes imposades sobre Lluís XIV evitaren un final proper de les hostilitats. Tot i que el Duc va perdre la seva influència política en les darreres etapes de la guerra encara tenia un gran prestigi arreu, tot i que el seu fracàs per comunicar les seves conviccions més profundes als seus aliats o als seus caps polítics significà que havia d'assumir alguna responsabilitat per la continuació de la guerra més enllà de la seva conclusió lògica.{{sfn|Chandler|2003|p=320–321}}
 
Com a comandant, Marlborough preferia la batalla sobre una guerra lenta de setges. Recolzat per un estat major expert (en particular pels seus ''aides-de-camp'' triats amb molta cura, com Cadogan), així com per una relació personal propera amb el talentós comandant Imperial, el Príncep Eugeni, Marlborough demostrà una visió de futur, sovint molt més lluny en les seves concepcions que els seus contemporanis, i era un mestre senyalant les característiques dels seus enemics en batalla.{{sfn|Chandler|2003|p=324}} A Marlborough li agradava més la maniobra que als seus adversaris, i era millor en mantenir el tempo operatiu en els moments crítics, encara que el Duc ho qualificava més com una gran pràctica dins de les limitacions de la guerra a inicis del segle XVIII, més que un gran innovador que redefinís radicalment la teoria militar.<ref>Lynn: ''The Wars of Louis&nbsp; XIV, 1667–1714'', 273</ref> Malgrat això, la seva predilecció pel foc, el moviment i els atacs de [[armes combinades|totes les armes]], estaven a l'arrel dels seus grans èxits al camp de batalla.{{sfn|Chandler|2003|p=327}}
 
Com a administrador Marlborough també es demostrà sense igual; la seva atenció pel detall va fer que les seves tropes rarament no tinguessin subministrament (quan el seu exèrcit arribava al seu destí estava intacte i en plenes condicions per lluitar).<ref name=barnett264>Barnett: ''Marlborough'', 264</ref> La seva preocupació pel benestar del soldat comú juntament amb la seva habilitat per inspirar confiança i seguretat, i la seva voluntat per compartir els perills del combat, va fer que els seus homes l'adulessin: ''el món sap que no es pot fer un home amb més humanitat'', observà el caporal Matthew Bishop.{{sfn|Chandler|2003|p=314}} Va ser aquesta àmplia gamma de qualitats el que va fer destacar a Marlborough.<ref name="barnett264"/> Fins i tot els seus antics adversaris reconegueren les qualitats del duc. A les seves ''Cartes sobre l'Estudi de la Història'' (1752), Bolingbroke afirmà: «Tinc plaer per aquesta oportunitat de fer justícia cap a aquest gran home… [la memòria del qual] com el major general, i com el major ministre que el nostre país, o potser qualsevol altre hagi fet, honoro.»{{sfn|Holmes|2008|p=482}} El seu èxit va ser possible gràcies a les seves reserves enormes d'energia, força de voluntat i autodisciplina; la seva capacitat per mantenir l'Aliança contra França van fer possibles les seves victòries, no pot ser subestimada.{{sfn|Jones|1993|p=227}} Com a descendent directe, Winston Churchill va declarar: «Comandà els exèrcits d'Europa contra França durant deu campanyes. Lluità quatre grans batalles i diverses accions importants… Mai no lluità una batalla que no podia guanyar, ni assetjà una fortalesa que no podia conquerir… Sortí de la guerra invencible.»<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 15</ref> Cap altre soldat britànic mai ha portat al damunt un pes tan gran ni variat de responsabilitat.<ref name=barnett264/>
* {{ref-llibre|cognom= Holmes | enllaçautor=Richard Holmes |nom=Richard|data=2008| títol= Marlborough: England's Fragile Genius| editorial= HarperCollins|llengua = anglès|isbn= 978-0-00-722571-2}}
* {{ref-llibre|cognom=Jones|nom= J. R |data=1993| títol= Marlborough| editorial= Cambridge University Press|lloc= Cambridge|llengua = anglès|isbn= 0-521-37593-2}}
* {{ref-llibre|cognom=Lynn|nom= John A |data=1999| títol= The Wars of Louis&nbsp; XIV, 1667–1714| editorial=Longman|llengua = anglès|isbn= -582-05629-2}}
* {{ref-llibre|cognom= Macaulay | enllaçautor=Thomas Macaulay|nom= Thomas|data=1968| títol= The History of England (abridged)| editorial=Penguin Books|lloc= |llengua = anglès|isbn= 0-14-043133-0}}
* {{ref-llibre|cognom=McKay |nom=Derek |data= 1977| títol= Prince Eugene of Savoy| editorial=Thames and Hudson Ltd|llengua = anglès|isbn= 0-500-87007-1}}
581.812

modificacions