John Churchill (1r duc de Marlborough): diferència entre les revisions

== Carrera ==

=== Primeres experiències militars ===

La passió del Duc de York per tot allò naval i militar impregnà el jove Churchill. Sovint acompanyava el duc en inspeccionar les tropes als parcs reials, i no va passar gaire temps en què el jove va optar per esdevenir soldat.<ref>Coxe: ''Memoirs of the Duke of Marlborough'', I, 2</ref> El 14 de setembre va obtenir el càrrec d'[[alferes]] a la King's Own Company del Primers Guàrdies, els futurs [[Guàrdies Granaders]].<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 6</ref> Segons certs dels seus [[Hagiografia|hagiògrafs]], la seva carrera hauria avançat ràpidament quan el 1668 hauria embarcat cap al post de [[Tànger]], a penes adquirida per la corona com a part del [[dot]] de l'esposa portuguesa de Carles II, [[Caterina de Braganza]]. El que sí que va ser documentat és que els Primers Guàrdies i Coldstream Guards van destacar un grup per reforçar la flota de Thomas Allen al mediterrani i que el rei va donar l'ordre de tranferir diners al pare de Churchill per compensar «equip i altres despeses a la flota del mediterrani».<ref>Sir W.S. Churchill's Life and Times, p. 57</ref>

 

 

=== Casament ===

Al seu retorn al [[Palau de St. James]], l'atenció de Churchill es dirigí a altres afers, i cap a una cara nova de la cort. «Us prego que em deixeu veure-us tan sovint com sigui possible», demanà Churchill en una carta a [[Sarah Churchill, Duquessa de Marlborough|Sarah Jennings]].<ref name=hibbert13>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 13</ref> Els orígens socials de Sarah Jenning eren semblants als de Churchill. Després que el seu pare morís quan ella tenia vuit anys, Sarah, juntament amb la seva mare i les seves germanes, es traslladaren a Londres. Reialistes, tot i que l'oncle de Sarah, [[James Temple]], va ser condemnat per [[regicidi]]), els Jenning seguien lleials a la corona, i igual que els Churchill, van ser recompensats amb feina a la cort, i el 1673 Sarah seguí a la seva germana al servei de la Duquessa de York, [[Maria de Módena]].<ref>Field: ''The Favourite: Sarah, Duchess of Marlborough'', 8</ref>

 

 

=== Revolta ===

Amb la mort de Carles II el 1685 el seu germà, el catòlic Duc de York, esdevingué el Rei Jaume II. Churchill va ser nomenat governador de la [[Companyia de la Badia de Hudson]]. També va ser nomenat [[Cavaller de Cambra]] a l'abril, i admès a la [[noblesa d'Anglaterra]] com a Baró Churchill de Sandridge al comtat de [[Hertfordshire]] al maig, concedint-li un escó a la [[Cambra dels Lords]]. Malgrat això, el nou Parlament va quedar enfosquit per la revolta, iniciada a Escòcia pel [[Archibald Campbell, 9è Comte d'Argyll|Comte d'Argyll]] i, a Anglaterra, pel fill il·legítim de Carles, el [[James Scott, 1r Duc de Monmouth|Duc de Monmouth]] qui, encoratjat per descontents i diversos conspiradors [[Partit Whig anglès|Whig]] (exiliats per la seva participació en el fracassat [[Complot de la Casa Rye]]), es prepararen per prendre la corona d'Anglaterra, la qual considerava legítimament seva.{{sfn|Holmes|2008|p=110}}

Per fer front als rebels Monmouth Churchill va rebre el comandament de les tropes a peu de l'exèrcit del Rei, però l'honor d'encapçalar la campanya va ser per al limitat, tot i que molt lleial, [[Louis de Duras|Compte de Feversham]]. Monmouth havia desembarcat a [[Lyme Regis]] l'11 de juny, però la seva [[Revolta Monmouth|revolta]] camperola mal equipada i mal dirigida s'enfonsà al camp de [[batalla de Sedgemoor|Sedgemoor]], [[Somerset]], el 16 de juliol de 1685. Tot i que el paper de Churchill estava subordinat a Feversham, la seva organització administrativa, habilitat tàctica i coratge a la batalla van ser fonamentals a la victòria. L'historiador John Tincey va escriure "''Sedgemoor potser no és la victòria més espectacular de John Churchill, però ha de ser considerada com la primera''".{{sfn|Tincey|2005|p=158}}

Churchill emergí de la campanya Sedgemoor amb un gran crèdit, però estava ansiós per no ser vist com a simpatitzant del creixent ardor reial contra els Protestants.<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 36.</ref> La promoció de Jaume II de catòlics a les institucions reials, incloent l'exèrcit, començà amb suspicàcia i continuà amb sedició en la majoria de protestants; fins i tot els membres de la seva pròpia família expressaren la seva alarma pel zel fanàtic del rei cap a la religió catòlica.<ref>Coxe: ''Memoirs of the Duke of Marlborough'', I, 18</ref> Quan la reina donà a llum a [[James Francis Edward Stuart]], s'obrí la perspectiva d'una línia de successió de reis catòlics. Alguns dels que estaven al servei del rei, com el [[James Cecil, 4t Comte de Salisbury|Comte de Salisbury]] o el [[John Drummond, 1r Comte de Melfort|Comte de Melfort]], abjuraren del seu protestantisme per guanyar favor a la cort, però Churchill seguí fidel a la seva consciència, ''He estat batejat protestant, i intentaré viure i morir en aquesta comunió'', també estava motivat pel seu propi interès. Creient que la política del monarca podria enfonsar la seva pròpia carrera o generar una insurrecció més àmplia, no intentà, a diferència del seu desafortunat pare, estar al bàndol perdedor.{{sfn|Holmes|2008|p=139–40}}

 

 

Set homes es trobaren per preparar la [[Invitació a Guillem|invitació]] al [[Stadtholder]] neerlandès protestant, Guillem, Príncep d'Orange, per envair Anglaterra i assumir el tron. Els signataris de la carta incloïen [[Partit Whig anglès|Whigs]], [[Partit Tory|Tories]] i el [[bisbe de Londres]] [[Henry Compton (bisbe)|Henry Compton]], qui assegurà al Príncep que ''Dinou parts de vint del poble volen un canvi''.<ref>Miller: ''James II'', 187</ref> Guillem no necessitava més encoratjament. Tot i que la invitació no estava signada per Churchill (de fet no tenia un rang polític suficient per ser un signatari) declarà la seva intenció per ser el principal contacte anglès a La Haia: ''Si creu que hi ha res que pugui fer, només m'ho ha d'ordenar.''<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 240</ref> Churchill, igual que d'altres, buscava un moment oportú per desertar de Jaume.

=== General de Guillem ===

{{principal|Guerra dels Nou Anys}}

Com a part dels honors de la coronació de Guillem i Maria, Churchill va ser fet Comte de Marlborough el 9 d'abril de 1689, a més de ser nomenat membre del [[Consell Privat del Regne Unit|Consell Privat]] i fet Gentilhome de Cambra del Rei. La seva puixança, malgrat tot, comportà rumors acusatoris dels seguidors de Jaume II segons els quals Marlborough havia traït el seu rei només pel benefici personal; i el mateix Guillem mostrà les seves reserves sobre l'home que havia desertat de Jaume.<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 46</ref> Els apologistes de Marlborough pensen, incloent el seu descendent més notable i biògraf [[Winston Churchill]], han donat un atribut patriòtic, moral i religiós a la seva acció; però en paraules de Chandler, és difícil absoldre a Marlborough de crueltat, ingratitud, intriga i traïció contra un home de qui ho havia rebut virtualment tot en la seva vida i en la seva carrera fins aquell moment.{{sfn|Chandler|2003|p=25}}

 

El primer acte oficial de Marlborough va ser assistir a la remodelació de l'exèrcit: el poder de confirmar o de purgar els oficials i homes donà al Comte l'oportunitat de construir una nova xarxa de patronatges que el beneficiarien durant les dues dècades següents.{{sfn|Jones|1993|p= 41}} La seva tasca era urgent, car sis mesos després de la marxa de Jaume II, Anglaterra s'uní a la guerra contra França en una poderosa coalició destinada a tallar les ambicions de Lluís XIV. Amb la seva experiència va ser lògic que Marlborough comandés els 8.000 britànics enviats als [[Països Baixos]] durant la primavera de 1689; encara que durant la [[Guerra dels Nou Anys]] (1688-97) només va tenir 3 anys de servei al camp, i encara subordinat la major part. Malgrat això, a la [[batalla de Walcourt]] el 25 d'agost de 1689 Marlborough guanyà la lloança del comandant aliat, el [[Georg Friedrich de Waldeck|Príncep Waldeck]]: "''malgrat la seva joventut mostrà una gran capacitat militar com la que tenen la majoria dels generals després d'una llarga sèrie de guerres... És un dels homes més galants que conec''".<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 48</ref> En reconeixement a la seva habilitat i valor Guillem el recompensa amb la lucrativa coronelia del 7è a Peu (posteriorment els [[Fusellers Reials]]).

 

 

=== Dimissió i desgràcia ===

Guillem III reconegué les qualitats de Marlborough com a soldat i estrateg, però la negativa a concedir-li l'[[orde de la Lligacama]] i a nomenar-lo [[Mestre General de l'Ordenança]] van causar rancúnia en l'ambiciós comte, tot i que amagà la seva amarga decepció darrera la seva habitual discreció.<ref>Barnett: ''Marlborough'', 22</ref> Mitjançant la seva influència al Parlament i a l'exèrcit, Marlborough creà una desafectació cap a les preferències de Guillem cap als comandants estrangers, un exercici destinat a forçar la mà del rei.{{sfn|Chandler|2003|p=46}} Conscient d'això, Guillem començà a parlar obertament del seu disgust vers Marlborough; l'enviat de l'[[Frederic I de Prússia|elector de Brandenburg]] a Londres sentí que el rei remarcava que s'havia sentit tractat ''de manera tan infame per Marlborough que, si no hagués estat rei, l'hagués desafiat a un duel si fos necessari''.<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 57</ref>

 

 

==== Caiguda de favor ====

Mentre que Marlborough lluitava als Països Baixos, una sèrie de rivalitats personals i partidistes instigaren que la fortuna li girés l'esquena.<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 2'', 193</ref> Els Whigs, que eren el suport principal a la guerra, havien esperat assetjat Godolphin. Com a preu per donar suport al govern en la següent sessió parlamentària, els Whigs exigiren una quota de càrrecs públics amb el nomenament d'un dels principals membres de la seva junta, el [[Charles Spencer, 3r Comte de Sunderland|comte de Sunderland]] (gendre de Marlborough) al càrrec de [[Secretari d'Estat del Departament Meridional|Secretari d'Estat]].<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 2'', 196</ref> La Reina, que detestava a Sunderland i a la Junta i que es negava a veure's dominada per un únic partit, s'oposà al moviment, però Godolphin, cada cop més dependent del suport Whig, tenia poca capacitat de maniobra. Amb la manca de tacte de Sarah, Godolphin demanà a la Reina que acceptés les peticions dels Whig. Desesperada, Anna finalment va cedir i lliurà a Sunderland els segells del càrrec, però la relació especial entre Godolphin, Sarah i la Reina patí un cop dur i la Reina començà a inclinar-se cap a una nova favorita, la cosina de Sarah, [[Abigail Masham]]. Anna també començà a desconfiar més dels consells de Harley, que convençut que una política d'apavaigament de la Junta Whig no era necessària, es convertí en una font de consell alternatiu per la Reina.<ref>Barnet: ''Marlborough'', 195</ref>

 

 

==== Final del joc ====

Els Aliats confiaven que la victòria en una gran batalla faria que Lluís XIV acceptés les exigències de pau Aliades, però després de Malplaquet, la batalla més sagnant de la guerra, aquesta estratègia va perdre la seva validesa: Villars només havia d'evitar la derrota per haver d'acceptar una pau de compromís que seria inevitable.{{sfn|Jones|1993|p=185}} Al març de 1710 es reprengueren les converses de pau a [[Geertruidenberg]], però de nou Lluís XIV no acceptaria les exigències Whig a retirar el seu nét, [[Felip V d'Espanya|Felip V]], d'Espanya. Públicament Marlborough es mostrava d'acord amb la línia del govern, però en privat tenia seriosos dubtes sobre pressionar als francesos a acceptar una pau deshonrosa.{{sfn|Jones|1993|p=215}}