Diferència entre revisions de la pàgina «Domini britànic»

m
bot: - des del Mig Orient fins + des de l'Orient Mitjà fins
m (|250px|thumb -> |miniatura)
m (bot: - des del Mig Orient fins + des de l'Orient Mitjà fins)
Inicialment, els Dominis conduïen la seva pròpia política comercial, algunes relacions internacionals limitades i tenien [[forces armades]] autònomes, encara que el govern britànic reclamava i exercia el poder exclusiu per declarar guerres. No obstant això, després de l'aprovació de l'[[Estatut de Westminster de 1931|Estatut de Westminster]] l'idioma de dependència de la Corona del Regne Unit va cessar, on la Corona mateixa no era més referida com la Corona de cap lloc particular sinó simplement com "la Corona". Arthur Berriedale Keith, en ''Discursos i Documents dels Dominis Britànics 1918-1931'', va declarar que "els Dominis són Estats sobirans internacionals en el sentit que el Rei pel que fa a cadascun dels seus Dominis (amb excepció de Terranova) és un Estat a ulls de la llei internacional". Després de llavors, aquests països que eren prèviament coneguts com a "Dominis" es van tornar regnes independents on el sobirà ja no regna com el monarca britànic sinó com a monarca de cada nació en el seu propi dret, i són considerats igual al RU i als altres.
 
La [[Segona Guerra Mundial]], que va minar el ja afeblit lideratge comercial i financer de Gran Bretanya, va afluixar encara més els llaços polítics entre Bretanya i els Dominis. L'acció sense precedents del Primer Ministre australià [[John Curtin]] (febrer de 1942) de revocar reeixidament una ordre del Primer Ministre britànic [[Winston Churchill]] que tropes australianes fossin desviades per defensar [[Birmània]] controlada pels britànics (la 7a Divisió estava llavors en camí des del Migde l'Orient Mitjà fins a Austràlia per defensar-se en contra d'una esperada invasió japonesa) va demostrar que els governs dels Dominis ja no haurien de subordinar els seus propis interessos nacionals a les perspectives estratègiques britàniques. Per assegurar que Austràlia tingués poder legal total per actuar independentment, particularment en relació amb els seus afers exteriors, la indústria de la defensa i operacions militars, i per validar la seva passada acció independent en aquestes àrees, Austràlia formalment va adoptar l'Estatut de Westminster a l'octubre de 1942.<ref>''Statute of Westminster Adoption Act 1942'' (Acta No. 56 de 1942). El títol sencer per a l'Acta era "Per remoure Dubtes de la Validesa de certa Legislació de la Mancomunitat, per obviar Retards ocurrents en la seva Aprovació, i per efectuar certs propòsits relacionats, adoptant certes Seccions de l'Estatut de Westminster, 1931, des del Començament de la Guerra entre Sa Majestat el Rei i Alemanya". Link: [http://www.foundingdocs.gov.au/item.asp?sdID=96 Foundingdocs.gov.au]</ref> i s'endavantà la data l'adopció a l'inici de la guerra al setembre de 1939.
 
L'Oficina de Dominis es va unir amb l'[[Oficina de l'Índia]] com l'[[Oficina de Relacions de la Mancomunitat]] després de la independència de l'[[Índia]] i [[Pakistan]] a l'agost de 1947. L'últim país a ser oficialment fet un Domini va ser [[Sri Lanka|Ceilan]] en 1948. El terme "Domini" va sortir de l'ús general a partir de llavors. [[Irlanda]] va cessar de ser un membre de la Mancomunitat l'1 d'abril de 1949, després de la proclamació de l'[[Acta de la República d'Irlanda]]. Això formalment assenyalava la fi de la connexió constitucional comuna de les antigues dependències a la Corona britànica. L'Índia també va adoptar una constitució republicana al gener de 1950. A diferència de moltes dependències que es van tornar repúbliques, Irlanda mai es va reintegrar a la Mancomunitat i va accedir a acceptar al Monarca britànic com a cap de l'associació d'estats independents.
1.154.433

modificacions