Ingmar Bergman: diferència entre les revisions

Integrat en un equip de sis guionistes, de vegades l'envien als rodatges per corregir diàlegs. Els mètodes d'escriptura són copiats dels mètodes americans aleshores de moda. Ingmar Bergman prefereix, tanmateix, les pel·lícules franceses de l'època: [[Jean Renoir]], [[Marcel Carné]], [[Julien Duvivier]].<ref name=Conversa>[[#Conversa|Conversa amb Bergman]], pàg. 25-28.</ref> Coneix [[Gustaf Molander]], a qui fa llegir un guió inspirat en els seus anys d'estudis. Aquest en recomana l'adaptació per a la producció i confia la direcció a [[Alf Sjöberg]]. Ingmar Bergman fa mans i mànigues per assistir al rodatge; hi obté un lloc de ''noi dels guions''. Impacient per destacar, intenta moltes vegades immiscir-se en el treball del realitzador. Debades. El jove guionista és posat en el seu lloc. ''[[Hets]]'' s'estrena el [[1944]], i és la història d'un professor, conegut com a ''Calígula'', sever i opressiu amb els seus alumnes. L'actor protagonista, [[Stig Järrel]], va ser maquillat per assemblar-se al cap de la [[Gestapo]], [[Heinrich Himmler|Himmler]]. La pel·lícula va ser molt apreciada, sobretot com un atac al [[nazisme]]. La pel·lícula és prou remarcable per formar part de la selecció del [[Festival Internacional de Cinema de Venècia]].

 

Paral·lelament, el municipi de [[Helsingborg]] busca salvar el seu teatre municipal i en proposa la direcció a Ingmar Bergman. El teatre és en un estat llastimós, però hi accepta. Llavors, estava casat amb una jove ballarina i coreògrafa, Else Fischer, que ha donat a llum una nena a final de l'any 1943. El bebè i la seva mare són atesos de [[tuberculosi]] i Ingmar Bergman enllaça posades en escena i guions per fer cara a les despeses d'hospitalització. El 1945, la ''Svensk Filmindustri'' li encarrega l'adaptació i la realització d'una obra. Ingmar Bergman s'hi entusiasma, però peca d'orgull i no fa cas de la seva manca d'experiència. El rodatge té lloc a l'estiu en condicions catastròfiques. S'enemista amb el cap operador, més centrat en el documental; amb prou feines pot dominar el seu personal, hi ha mal temps en el moment del rodatge dels exteriors, el laboratori espatlla la pel·lícula i la producció ha de lamentar un accident del treball en una presa a l'estudi.

 

 

El mateix any 1953, Bergman posa en escena ''[[Sis personatges en cerca d'autor]]'' de [[Luigi Pirandello]] i ''[[El castell]]'' de [[Kafka]], amb l'adaptació de Max Brod, mentre que en el cinema va produir una pel·lícula molt trista ambientada en el món del circ anomenada ''[[Gycklarnas afton]]''. El 1954, posa en escena en el teatre de Malmö un ballet amb el nom ''Jocs crepusculars'', mentre que en el cinema passa del drama a la comèdia amb ''[[En lektion i kärlek]]''.

El 1955, va fer una comèdia que els crítics han jutjat mediocre, ''[[Kvinnodröm]]'', i la pel·lícula que el va fer conèixer al públic de tot Europa, ''[[Somriures d'una nit d'estiu]]'', obra refinada entre la comèdia i el drama, que va ser premiada al [[Festival Internacional de Cinema de Canes]] pel seu ''humor poètic''. Així, entre 1956 i 1959, arriba la seva consagració internacional. A la tardor de 1955, després del rodatge de ''Somriures d'una nit d'estiu'', víctima de la sobrecàrrega i d'una úlcera que arrossega ja des de fa anys, és hospitalitzat.

 

 

=== Reconeixement ===

La reputació d'Ingmar Bergman passa les fronteres sueques amb ''Somriures d'una nit d'estiu'', que és seleccionada al [[Festival de Canes]] el [[1956]]. Per la pel·lícula, el part de la qual s'ha fet amb dolor, hi ha una sorpresa apreciable<ref name=Max>[[#Max|Max Favalelli, El silenci de la vergonya]], pàg. 46-47.</ref> i obté d'altra banda un «premi de l'humor poètic» (sic). Però és en la selecció de l'any següent on destaca amb ''El setè segell''. {{Cita|CAVALLER: Vull saber. No creure. No donar-ho per fet. Vull saber. Jo vull que Déu em doni la mà, em reveli la seva cara, em parli. <br />MORT: Però ell no es pronuncia.|Ingmar Bergman, ''El setè segell d'Ingmar Bergman<ref name=segell>[[#Segell|Setè segell]], p. 28</ref>}} La pel·lícula, més greu, és l'adaptació d'una de les seves pròpies peces d'un sol acte (''Pintura sobre fusta'') –de cinquanta minuts– per a una mostra de recitació d'estudiants de l'<nowiki/>''Acadèmia Dramàtica'' a Malmö. Dos anys més tard, Bergman va expressar el seu desig de fer-ne una pel·lícula, però el productor es va negar: va caldre esperar l'èxit al [[Festival Internacional de Cinema de Canes]] de ''Somriures d'una nit d'estiu ''per reviure'n el projecte. Aquesta vegada la resposta va ser positiva, sempre que la realització de la pel·lícula no durés més de trenta dies. En la seva autobiografia,<ref name=Llanterna246>[[#Llanterna|Llanterna màgica]], p. 246</ref> Bergman escriu sobre la pel·lícula: «és una pel·lícula molt estimada per a mi perquè va ser rodada amb escassos recursos, apel·lant a la vitalitat i l'amor»''. ''La intriga sota forma d'[[al·legoria]] gira al voltant de la mort i del judici final. L'acollida de la crítica és entusiasta. El clau es rebla amb ''[[Maduixes silvestres]]'', en la qual fa actuar un dels pioners del [[cinema]] suec, Victor Sjöström que actuava ja en ''Cap a l'alegria''. És sens dubte la pel·lícula més famosa, de renom internacional i duradora de Bergman: ''Maduixes silvestres'', estrenada el 1958, en un període d'intens treball en el teatre de l'autor. S'hi va dedicar amb gran cura, tant que al final del rodatge va haver de ser internat en una clínica per esgotament nerviós. La pel·lícula és una meditació serena sobre la vida i la mort i va rebre l'[[Ós d'Or]] del [[Festival de Berlín]] i el Premi de la Crítica del [[Festival de Venècia]].

 

 

=== ''Persona'', dualitat i parella ===

Després de'' För att inte tala om alla dessa kvinnor'', i durant l'estiu de 1965, va arrencar el juliol de 1965 a l'illa de Fårö el rodatge de ''[[Persona (pel·lícula)|Persona]]'', una de les pel·lícules més importants de la filmografia de Bergman.<ref name=persona>[[#persona|Marcel Martin, Persona]], pàg. 72-81.</ref> Descoberta en el rodatge d'''A través del mirall'', l'illa va esdevenir l'indret predilecte del cineasta. Hi fa construir una casa que serà la seva jubilació fins a la seva mort. Com dirà a Jörn Donner en l'entrevista ''Com en un mirall'': «Estava en aquest paisatge de Fårö, amb la seva absència de color, la seva duresa i les seves proporcions extraordinàriament sofisticades i precises, on un té la impressió d'entrar en un món que és extern, i que no és més que una petita partícula, com els animals i les plantes. Com va passar no ho sé, però aquí se m'han fet arrels i ara crec que la meva vida té les arrels una altra vegada.»<ref>Bergman a Jörn Donner a l'entrevista ''Com en un mirall'', cit, p. 82</ref> Inicialment, l'autor tenia l'ambició de respondre a un encàrrec de la Svensk Filmindustri dirigint una pel·lícula de gran pressupost titulada ''Els caníbals''.<ref name=Llanterna272>[[#Llanterna|Llanterna màgica]], p. 272</ref><ref name=karre>[[#karre|Marianne Kärre, ''Ingmar Bergman, Persona'']], p. 33.</ref> Però cau molt malalt i es veu obligat de plantejar-se les seves ambicions a la baixa; ataca un guió més tancat que comprèn només dos personatges. El guió s'inspira en la semblança entre les actrius [[Barret Andersson]] i [[Liv Ullmann]].<ref name=karre>[[#karre|Marianne Kärre, ''Ingmar Bergman, Persona'']], p. 34.</ref><ref name=Llanterna273>[[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 273-274</ref> Ullmann és en aquesta època una estrella ascendent de l'escena noruega. La primera encarna una infermera; vigila la segona, una actriu de teatre que s'ha reclòs en un mutisme sobtat. Les dues dones es troben en una casa aïllada. Aquesta confrontació porta l'una i l'altra a experimentar la seva identitat.