Diferència entre revisions de la pàgina «John Churchill (1r duc de Marlborough)»

m
|thumb|left -> |miniatura|esquerra
m (|thumb|170px -> |miniatura)
m (|thumb|left -> |miniatura|esquerra)
 
De tornada a Londres al febrer de 1671, les maneres educades de Churchill —descrites per [[Philip Stanhope, 4t Comte de Chesterfield|Lord Chesterfield]] com «irresistibles tant per a homes com per a dones»— van atraure les atencions d'una de les amants del rei, [[Barbara Palmer, 1a Duquessa de Cleveland|Barbara Villiers]], Duquessa de Cleveland.<ref>Hibbert ''The Marlboroughs'', 7. Churchill en tenia 20 i ella 29 quan van esdevenir amants.</ref> Però la seva relació era perillosa. Una narració va ser que l'aparició del Rei va treure als amants del llit i ell s'amagà a l'armari, no trigant a ser descobert pel Rei, el mateix expert en aquestes matèries. El jove Churchill li va caure als peus, i el Rei li va dir: «Sou un murri, però us perdono perquè treballeu per guanyar-vos el pa».<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 60.</ref> La història pot ser apòcrifa (una altra versió parla de Churchill saltant per la finestra), però la que és àmpliament acceptada és que era el pare de la filla de Cleveland, [[Lady Barbara FitzRoy|Barbara]], nascuda el 16 de juliol de 1672.{{sfn|Holmes|2008|p= 58| «Churchill never formally acknowledged his daughter with Cleveland»}}
[[Fitxer:De Velde, Battle Of Solebay.jpg|thumbminiatura|leftesquerra|250px|''[[Batalla de Solebay]]'', per [[Willem van de Velde el Jove]]. Allà Churchill aprengué la incertesa i la duresa de la guerra naval.<ref>Barnett: ''Marlborough'', 40</ref>]]
El 1672, Churchill tornà al mar. Mentre que lluitava amb la marina neerlandesa el 28 de maig a la [[batalla de Solebay]] davant de la costa de [[Suffolk]], la seva conducta valerosa a bord del vaixell insígnia del Duc de York, el ''[[HMS Prince (1670)|Prince]]'', li valgué la promoció (tot i el ressentiment d'oficials més veterans) a una capitania al [[Història dels Marines Reials|Regiment de l'Almirallat]].<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'' 9. Malgrat tot, no existeix cap registre de la conducte de Churchill a la batalla de Solebay.</ref> L'any següent Churchill guanyà una nova recomanació al [[Setge de Maastricht]], quan el jove capità es distingí com a part d'un grup de treinta homes que capturà i defensà amb èxit part de la fortalesa. Durant aquest combat Churchill salvà la vida del [[James Scott, 1r Duc de Monmouth|Duc de Monmouth]]. Va ser ferit en l'acte però va guanyar les lloances d'una agraïda [[Casa de Stuart]], així com el reconeixement de la [[Casa de Borbó]]. El rei [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]] en persona comentà el fet, la qual cosa li donà una envejable reputació per la seva valentia, a més d'adquirir gran estima del soldat comú.{{sfn|Chandler|2003|p=7}}
 
El mateix Jaume va mantenir el contacte amb els seus seguidors a Anglaterra, sent l'objectiu principal restablir-lo en el seu tron. Guillem era conscient d'aquests contactes (així com d'altres, com Godolphin o el [[Charles Talbot, 1r Duc de Shrewsbury|Duc de Shrewsbury]]), però la seva doble amenaça era vista més a causa d'una política insegura, més que no pas una amenaça explícita.<ref>Churchill: ''A History of the English-Speaking Peoples: Age of Revolution'', 11</ref> Marlborough no volia una restauració jacobita, però Guillem era conscient de les seves qualitats polítiques i militars, i el perill que provenia del comte: ''Guillem no era propens a la por'', va escriure [[Thomas Babington Macaulay|Thomas Macaulay]], ''però si hi havia res que temés al món, era a Marlborough''.<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 341</ref>
 
[[Fitxer:Sidney Godolphin, 1st Earl of Godolphin by Sir Godfrey Kneller, Bt (2).jpg|thumbminiatura|leftesquerra|170px|Sidney Godolphin, [[Lord Alt Tresorer|Lord Tresorer]], Ministre en Cap i company Tory i amic de Marlborough]]
Quan Guillem i Marlborough tornaren d'una fallida campanya als [[Països Baixos del sud|Flandes espanyol]] a l'octubre de 1691, la seva relació estava molt deteriorada. Al gener de 1692, la Reina, airada per les intrigues de Marlborough al Parlament, a l'exèrcit i amb Saint-Germain, ordenà a Anna que acomiadés a Sarah de casa seva (Anna es negà). Aquesta disputa personal precipità l'adéu de Marlborough.{{sfn|Jones|1993|p=47}} El 20 de gener, el [[Daniel Finch, 2n Comte de Nottingham|Comte de Nottingham]], [[Secretari d'Estat (Regne Unit)|Secretari d'Estat]], ordenà a Marlborough que renunciés a tots els seus càrrecs i oficis, tant civils com militars, i que es considerés acomiadat de tots els nomenaments i de la cort. No se li donaren motius, però els associats a Marlborough van ser ultratjats: Shrewsbury va fer pública la seva desaprovació i Godolphin amenaçà de retirar-se del govern. L'[[Edward Russell, 1r Comte d'Orford|Almirall Russell]], comandant en cap de la Marina, acusà personalment al Rei d'ingratitud vers l'home que li ''havia posat la corona al cap.''<ref>Churchill: ''A History of the English-Speaking Peoples: Age of Revolution'', 12</ref>
 
[[Fitxer:Europe, 1700—1714.png|miniatura|Europa a l'inici de la Guerra de Successió Espanyola. Marlborough lluità principalment als [[Països Baixos]].]]
Amb la mort del malalt i sense fills [[Rei d'Espanya|Rei]] [[Carles II d'Espanya]] l'1 de novembre de 1700, la successió al tron espanyol i subseqüent control de l'[[Imperi Espanyol|imperi]], de nou Europa va estar en guerra: la [[Guerra de Successió Espanyola]]. Al seu llit de mort, Carles II havia llegat els seus dominis al nét de [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]], [[Felip V d'Espanya|Felip, Duc d'Anjou]]. Això comportava que la [[dinastia borbònica]] dominaria els regnes de França i Espanya, quelcom inacceptable per a Anglaterra, la República Holandesa i per l'Emperador Alemany [[Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic|Leopold I]], que havia reclamat per sí el tron espanyol. Amb la salut de Guillem deteriorant-se (el mateix rei estimà que li quedava poc per viure), i amb la influència de Marlborough sobre la seva successora, la Princesa [[Anna de la Gran Bretanya|Anna]], el Rei decidí que Marlborough havia d'ocupar-se de l'escenari central dels afers europeus. Representant a Guillem III a La Haia com a Ambaixador extraordinari i com a comandant de les forces angleses, Marlborough va rebre l'encàrrec de negociar una nova coalició per oposar-se a França i Espanya.{{sfn|Holmes|2008|p=192–93}}
[[Fitxer:Marlborough-first-duke.JPG|thumbminiatura|leftesquerra|170px|John Churchill, 1r Duc de Marlborough per Godfrey Kneller. Retratat amb les robes de l'[[orde de la Lligacama]].]]
El 7 de setembre de 1701, Anglaterra, l'Emperador i la República Holandesa signaren el Tractat de la Segona Gran Aliança per frustrar les ambicions de Lluís XIV i detenir el poder borbònic.{{sfn|Gregg|2001|p= 126|« Marlborough a més havia de xifrar el nombre de soldats i mariners amb què cada part de la coalició havia de contribuir, així com de supervisar l'organització i el subministrament d'aquestes tropes. En aquests afers va ser assistit per Adam Cardonnel i William Cadogan»}} Malgrat tot, Guillem no podria veure la declaració de guerra. El 8 de març de 1702 el Rei, tot i la seva mala salut, va morir per les ferides causades en un accident d'equitació, deixant a la seva cunyada, [[Anna de la Gran Bretanya|Anna]] perquè fos proclamada com a la seva successió. Tot i que la mort del rei va causar un desordre entre els membres de la coalició, el [[John Wenceslau Wratislaw von Mitrowitz|Comte Wratislaw]] va afirmar que "''el major consol en aquesta confusió és que Marlborough està informat de tota la posició i per motiu del seu crèdit davant la Reina pot fer-ho tot.''"<ref>Barnett: ''Marlborough'', 24</ref> Aquest crèdit amb la Reina també es demostrà personalment profitable pels seus amics. Ansiosa per recompensar a Marlborough per les seves habilitats diplomàtiques i militars a Irlanda i al Continent, Anna el va nomenar [[Senyor General de l'Ordenament]], un càrrec que ell feia molt de temps que cobejava, [[Orde de la Lligacama|cavaller de la Lligacama]] i [[Capità General]] dels seus exèrcits. Amb els avanços de Lady Marlborough com a [[Groom of the Stole]], [[Mistress of the Robes]] i [[Keeper of the Privy Purse]], els Marlboroughs estaven al cim del seu poder amb la Reina, amb uns ingressos anuals superiors a les £60,000, i sense rivals en la seva influència a la cort.{{sfn|Gregg|2001|p= 153| 4 milions de lliures actuals}}
 
Durant els seus viatges, Marlborough seguí en contacte amb la cort electora de Hanover, decidit a assegurar una successió hanoveriana sense sang a la mort d'Anna. També va mantenir correspondència amb els Jacobites. L'esperit de l'època no va afectar la contínua amistat amb el seu nebot, el [[James Fitz-James Stuart|Duc de Berwick]], el fill il·legítim de Jaume II i Arabella. Però aquestes assegurances contra una restauració Jacobita, que tenia lloc des dels primers anys de Guillem III, sense importar quant fossin de sinceres, va fer agitar les suspicàcies dels Hanover, i potser van provocar que no ocupés el primer lloc als consells del futur [[Jordi I de la Gran Bretanya|Jordi I]].<ref>Trevelyan: ''England Under Queen Anne'', III, 272</ref>
 
[[Fitxer:John Churchill, 1st Duke of Marlborough (1650-1722).jpg|thumbminiatura|leftesquerra|170px|Marlborough per Enoch Seeman. Aquest darrer retrat mostra a Marlborough durant el seu retir, possiblement entre 1716/17, després del seu infart.]]
Els representants de França, la Gran Bretanya i la República Holandesa van signar el [[Tractat d'Utrecht]] l'11 d'abril de 1713; mentre que l'Emperador i els seus aliats alemanys, incloent l'Elector de Hanover, continuaren la guerra abans d'acceptar l'acord general de l'any següent. El tractat marcà l'emergència britànica com a gran potència internacional. A nivell domèstic, però, el país seguí dividit entre els Whig i els Tory, les faccions Jacobita i Hanoveriana. Ara Oxford i St John (vescomte Bolingbroke des de 1712) absorts completament per la seva enemistat pública i les seves trifulques polítiques, havien destruït el govern Tory.{{sfn|Jones|1993|p=224}} Marlborough estava ben informat del que succeïa mentre que es trobava a l'exili i continuà com una poderosa figura a l'escena polícia, almenys perquè l'adhesió personal de la Reina continuava.{{sfn|Gregg|2001|p= 389}} Després de la mort de la seva filla Elizabeth a causa de la verola al març de 1714, Marlborough contactà amb la Reina. Tot i que el contingut de la carta és desconegut és possible que Anna el cridés de nou. Fos com fos, sembla que s'arribà a un acord per restaurar al Duc en els seus anteriors càrrecs.{{sfn|Holmes|2008|p=469}}
 
Marlborough era despietadament ambiciós, implacable en la persecució del poder, la riquesa i l'ascens social, la qual cosa li va fer valer una reputació d'avar. Aquests trets poden haver estat exagerats amb els propòsits de la facció de partit però, com afirma Trevelyan, gairebé tots els estadistes d'aquella època es dedicaven a fundar famílies i a acumular finques a expenses del poble; Marlborough només diferí en que donà molt més valor al reconeixement que als diners.<ref>Trevelyan: ''England Under Queen Anne'', I, 182</ref> En aquesta recerca per la fama i els interessos personals podia no tenir escrúpols, com així ho demostra la seva deserció de Jaume II. Segons Macaulay això és vist com una mostra de la seva traïció egoista contra el seu senyor; una anàlisi compartida per [[G. K. Chesterton]]: «Churchill, com per afegir quelcom ideal per a la seva imitació de l'[[Judes Iscariot|Iscariot]], va anar a Jaume amb una professió d'amor i lleialtat... i després tranquil·lament lliurà l'exèrcit a l'invasor».<ref>Chesterton: ''A Short History of England'', 137</ref> Per Trevelyan, el comportament de Marlborough durant la revolució de 1688 va ser un signe de la seva «devoció a les llibertats d'Anglaterra i a la religió protestant».<ref>Trevelyan: ''England Under Queen Anne'', I, 180</ref> Però, la seva posterior correspondència amb Saint-Germain no va ser noble. Tot i que Marlborough no volia una restauració Jacobita el seu doble joc va fer que Guillem III i Jordi I no estiguessin mai disposats a confiar plenament en ell.<{{sfn|Chandler|2003|p=317}}
 
[[Fitxer:Blenheim Column of Victory.JPG|thumbminiatura|leftesquerra|200px|La Columna de la Victòria Blenheim a la finca Blenheim, [[Oxfordshire]]]]
La feblesa de Marlborough durant el regnat d'Anna estava a l'escena política anglesa. La seva determinació a preservar la independència de l'administració de la Reina del control de la facció del partit gaudí del suport absolut, però un cop el favor reial s'inclinà cap a un altre costat, el Duc, igual que el seu aliat Godolphin, es trobà totalment aïllat; primer convertint-se en poc més que un servidor dels Whigs, després en una víctima dels Tories.{{sfn|Chandler|2003|p=321}}
 
1.820.377

modificacions