Ofensiva del Tet: diferència entre les revisions

 

Durant els primers dies de l'ocupació nord-vietnamita, la intel·ligència estatunidenca subestimaren enormement la quantitat de tropes del EPV i menystingueren l'esforç que caldria per vèncer-los. El general Westmoreland informà a la Junta de Caps d'Estat Major que «''l'enemic té aproximadament tres companyies a la ciutadella de Huế i els marines han enviat un batalló a la zona per fer-los fora''»<ref>Schulimson, et al., p. 175. For a detailed description of U.S. participation in the battle, see Keith W. Nolan, ''Battle for Huế, Tet 1968''. Novato CA: Presidio Press, 1983.</ref> Com que no hi havia formacions estatunidenques estacionades a Huế, les tropes de relleu van haver de venir de Phu Bai,<ref name=w48>Willbanks, p. 48.</ref> a 8 kilòmetres al sud-est. Enmig d'un plugim boirós, membres de la [[1a Divisió de Marines (Estats Units)|1a divisió de Marines]] i soldats de la 1a divisió de l'ARVN netejaren la ciutat carrer per carrer i casa per casa,<ref>Willbanks, pp. 50–51.</ref> en una forma de [[guerra urbana]] mortal i destructiva que els soldats estatunidencs no s'havien vist involucrats des de la [[Segona batalla de Seül|batalla de Seül]] durant la [[guerra de Corea]], i per a la qual no havien estat entrenats.<ref name="DouganWeiss28">Dougan and Weiss, p. 28.</ref> A causa del significat històric i cultural de la ciutat, les forces estatunidenques no van realitzar atacs aeris ni artillers com havien fet àmpliament en d'altres ciutats.<ref name=w49>Willbanks, p. 49.</ref>

Fora de Huế, elements de la [[1a divisió de cavalleria (Estats Units)|1a divisió aèria de cavalleria]] i la [[101a divisió aerotransportada]] lluitaven per segellar l'accés de l'EPV i tallar les seves línies de subministrament i reforç.<ref name=w53>Willbanks, p. 53.</ref> En aquest punt de la batalla, entre 16 i 18 batallons del EPV (entre 8.000 i 11.000 homes) estaven lluitant tant a la mateixa ciutat com a les seves rodalies.<ref name="Schulimson213">Schulimson, p. 213.</ref> Dos dels regiments nordvietnamites havien fet una marxa forçada des de la veïna Khe Sanh a Huế per tal de participar al combat. Durant la major part de febrer, els Aliats gradualment lluitaren en el camí vers la Ciutadella, que només es va poder conquerir després de quatre dies de combat intens. La ciutat no es declarà reconquerida per les tropes estatunidenques i sud-vietnamites fins al 24 de febrer,<ref>Willbanks, pp. 52–54.</ref> quan membres del 2n batalló, 3r regiment, 1a divisió ARVN hissaren la [[bandera sud-vietnamita]] sobre el Palau de la Pau Perfecta.<ref name=w154>Willbanks, p. 154.</ref>

 

 

Els comunistes tornaren a Saigon el 25 de maig i llançaren una segona onada d'atacs contra la ciutat. Els combats durant aquest fase diferien del "Tet Mau Than" i del "Mini-Tet" en que no s'atacà cap instal·lació estatunidenca. Durant aquesta sèrie d'accions les forces del Viet Cong ocuparen sis pagodes budistes en la creença errònia que serien immunes de l'artilleria i els atacs aeris. Els combats més ferotges van tenir lloc de nou a Cholon. Un fet notable va tenir lloc el 18 de juny, quan 152 membres del Regiment ''Quyet Thang'' el Viet Cong es rendiren a les forces de l'ARVN, la major rendició de comunistes de tota la guerra.<ref name="Hoang101">Hoang, p. 101.</ref> Les accions també comportaren més morts i patiments entre els habitants de la ciutat. Uns 87.000 quedaren sense llar, mentre que unes 500 van ser mortes i unes 4.500 més resultaren ferides.<ref name="Spector163">Spector, p. 163.</ref> Durant la segona fase (5 a 30 de maig) les baixes estatunidenques ascendiren a un 1.162 morts i 3.954 ferits,<ref name="Spector319">Spector, p. 319.</ref> mentre que 143 soldats sud-vietnamites van ser morts i 643 van ser ferits.<ref name="Hoang101" />

La fase III de l'ofensiva començà el 17 d'agost i comportà atacs als Cossos I, II i III. Significativament, durant aquesta sèrie d'accions només participaren forces nord-vietnamites. L'ofensiva principal va estar precedida per atacs sobre les ciutats frontereres de [[Tây Ninh]], [[An Lộc]] i [[Loc Ninh]], on s'iniciaren per tal de retirar les tropes defensives de les ciutats.<ref>Spector, p. 235.</ref> Una amenaça contra Da Nang va ser avortada pels marines estatunidencs el 16 d'agost. Seguint amb les seves operacions de neteja de les fronteres, tres regiments nord-vietnamites van pressionar al camp de les forces especials estatunidenques a Bu Prang, a la província de Quang Duc, a només cinc kilòmetres de la frontera amb Cambodja. Els combats acabaren dos dies abans que els nord-vietnamites broke it off; els combats resultaren en la mort de 776 nord-vietnamites, 114 sud-vietnamites i 2 estatunidencs.<ref name="Hoang110">Hoang, p. 110.</ref>

 

 

L'esforç comunista per obtenir de nou el control del camp va tenir una mica més d'èxit. D'acord al [[Departament d'Estat dels Estats Units]] el Vietcong «''Va fer la pacificació virtualment inoperativa. Al delta del Mekong el Vietcong ara era més fort que mai i en altres regions el camp pertany al VC''».<ref name="Schmitz106">Schmitz, p. 106.</ref> El general Wheler informà que l'ofensiva havia aturat programes de contrainsurgència i que «''en una llarga extensió, el V.C. ara controlava el camp.''»<ref name= "Schmitz109">Schmitz, p. 109.</ref> Desafortunadament pel Vietcong, aquest estat dels fets no acabà. Grans baixes i la reacció dels sud-vietnamites i estatunidencs resultaren en més pèrdues territorials i grans baixes.<ref>Duiker, p. 296. This was mainly due to General Creighton Abrams' new "One War" strategy and the CIA/South Vietnamese [[Phoenix Program]].</ref>

 

Les grans pèrdues causades sobre les unitats del Vietcong colpejaren al cor de la infrastructura irremplaçable que havia estat construïda durant una dècada. El MACV estimà que 181.149 tropes del Vietcong i nord-vietnamites havien resultat morts durant 1968.<ref name="Smedberg, M 2008 p. 196">Smedberg, p. 196</ref> Des d'aquest moment en endavant, Hanoi va ser forçat a omplir un terç dels comandaments del Vietcong amb regulars nord-vietnamites.<ref>According to one estimate by late 1968, of a total of 125,000 main force troops in the South, 85,000 were of North Vietnamese origin. Duiker, p. 303.</ref> Malgrat això, aquest canvi tingué poc efecte sobre la guerra, car els nord-vietnamites tenien poques dificultats en omplir les baixes ocasionades per l'ofensiva.<ref>Arnold, pp. 87–88.</ref> Alguns historiadors occidentals han cregut que un motiu ulterior per la campanya va ser l'eliminació d'alguns membres del Partit originaris del Sud, permetent als del nord més control un cop s'havia guanyat la guerra.<ref>Arnold, p. 91. See also Karnow, 534.</ref>

 

A l'albada de l'ofensiva, però, el govern de Thieu mostrà una determinació fresca. L'1 de febrer Thieu declarà l'estat de [[llei marcial]] i, el 15 de juny, l'Assemblea Nacional acceptà la seva petició per a una mobilització general dela població i la introducció de 200.000 reclutes a les forces armades a finals d'any (un decret que havia caigut al parlament només 5 mesos abans a causa de la gran oposició política).<ref name="Zaffiri293">Zaffiri, p. 293.</ref> Aquest increment va portar a que l'exèrcit sud-vietnamita comptéss amb uns 900.000 homes.<ref>Hoang, pp. 135–6.</ref><ref name="DouganWeiss119">Dougan and Weiss, p. 119.</ref> La mobilització militar, les campanyes anticorrupció, les demostracions d'unitat política i les reformes administraves aviat van ser dutes a teme.<ref>Tres dels quatre commandants de cos de l'ARVN van ser rellevats per la seva pobre actuació durant l'ofensiva.</ref> Thiệu també establí un Comitè Nacional de Recuperació per supervisar la distribució de menjar, reallotjament i construcció de llars pels nous refugiats. Tant el govern com els estatunidencs es mostraren encoratjats per la nova determinació que mostraven els ciutadans ordinaris de la República. Molts habitants urbans es mostraren indignats pel fet que els comunistes llançaren els seus atacs durant el Tet i molts que es mostraren apàtics s'arrengleraren amb el govern de manera activa. Periodistes, figures polítiques i líders religiosos, fins i tot els budistes militants, confessaren confiança en els plans del govern.<ref name="DouganWeiss120">Dougan and Weiss, p. 120.</ref>

Thiệu va veure una oportunitat per consolidar el seu poder personal i l'aprofità. El seu únic rival polític era el vicepresident Ky, l'antic comandant de les Forces Aèries, que havia estat superat per Thiệu a les eleccions presidencials de 1967. Després del Tet, els seguidors de Ky a l'exèrcit i a l'administració van ser ràpidament retirats del poder, arrestats o exiliats.<ref>Hoang, p. 142.</ref>

També es va produir una pèrdua a la premsa sud-vietnamita i es va produir un retorn preocupant als membres del [[partit Can Lao]] de l'ex-president [[Ngô Đình Diệm]], que van ser alts càrrecs al govern i als militars. A l’estiu de 1968, el president havia guanyat un sobrenom menys exaltat entre la població del sud-vietnamita, que havia començat a cridar-li "el petit dictador".<ref name="DouganWeiss126">Dougan and Weiss, p. 126.</ref>