Diferència entre revisions de la pàgina «Ida Pfeiffer»

741 bytes afegits ,  fa 2 anys
Afegir enllaços webs
(Afegir enllaços webs)
(Afegir enllaços webs)
Posteriorment es dirigí a la [[Xina]] i visità [[Macau]], [[Hong Kong]] i [[Canton]]. En aquests llocs l’aparició d’una dona blanca era un esdeveniment tan extraordinari que sempre estava envoltada de gent encuriosida i patia per la seva seguretat, de manera que només s’hi va estar en total un mes i mig, temps suficient per tractar sobre molts diversos aspectes de tot el que veié, dels assassinats dels nadons, del tracte que es donava als presoners, dels diminuts peus de les dones xineses, de l’art de reduir la mida dels arbres, els [[Bonsai|bonsais]], o dels terribles efectes del consum d’[[opi]].
 
Pfeiffer deixà la [[Xina]] i marxà vers [[Singapur]], una curta estança ja que tot seguit marxà a l’illa de [[Sri Lanka|Ceilan]], on s’hi va estar dues setmanes i visità el centre de l’illa, amb la ciutat sagrada d’[[Anuradhapura]] i el famós temple de Dagoda i fou testimoni d’una cacera d’elefants. Llavors es dirigí a l’[[Índia|Índi]]<nowiki/>a, primer [[Madras (ciutat)|Madràs]] i després [[Calcuta]], on s’hi va passar al voltant d’un mes. Va remuntar el riu [[Ganges]] i visità [[Benarés]], la ciutat més santa de l’[[Índia]], [[Allahabad]], [[Agra]] i [[Delhi]]. En tots aquests llocs, Ida s'allotjà a les cases dels anglesos benestants i distingits gràcies a les cartes de presentació que portava, però també es desplaçà en condicions modestes, en carros tirats per bous o en camell i dormint en els [[Caravanserrall|caravanserralls]], els edificis que servien de protecció als viatgers i es trobaven al llarg de la ruta. Així va ser el trajecte que realitzà vers [[Indore (ciutat)|Indore]] i [[Bombai]], un viatge de set setmanes. Visità els famosos temples d’Adjunta i Elora, i prop d’allà, a llom d’un elefant, fou testimoni directe de la caça d’un tigre, una experiència amb molt de risc.
 
A finals d’abril de 1848, Pfeiffer viatjà per mar cap a Pèrsia, un lloc insòlit per a una dona europea i encara més perillós degut als conflictes a l’interior del país amb els britànics. Per tant, Ida decidí anar a Mesopotàmia. Navegà pel riu [[Tigris]] en direcció a [[Bàssora]], on únicament residia un europeu, i d’allà, remuntant el mateix riu, es dirigí a Bagdad, veient pel camí les ruïnes de [[Ctesifont]] i [[Selèucia del Tigris|Seleúcia]], de les més cèlebres de Babilònia. Des de [[Bagdad]] es dirigí a [[Mossul]] en caravana i travessà el desert, una aventura de catorze dies, suportant un sol que cremava i menjant únicament pa i aigua i de vegades algun dàtil i cogombre. Però Ida pogué veure les mítiques ruïnes de [[Nínive]] i Nimrud en companya d’uns residents europeus.
 
=== Segon viatge al voltant del món (1851-1855) ===
Durant un temps, Ida va pensar que seria bo descansar i no començar un nou gran viatge, però aquesta decisió durà poc. Va vendre les col·leccions entomològiques, almenys una part d'elles, posà en ordre el seu diari per publicar-lo, i sentint que les forces no l'abandonaven va concebre la idea d'un segon viatge al llarg del món. Aquesta vegada el govern austríac acudí en el seu ajut i li assignà 1.500 florins, amb la condició que continués la recol·lecció d’objectes naturals. El 18 de març de 1851 deixà [[Viena]] i anà a [[Londres]], encara sense cap projecte definit i esperant l'oportunitat propícia, que va arribar ben aviat.
 
Marxà de Londres a finals de maig i arribà l'1 d'agost a Ciutat del Cap, a Àfrica del Sud. Encara no havia resolt què fer i dubtava entre conèixer l'interior d'Àfrica o Austràlia. Però un cop es va adonar del preu caríssim que suposava el transport per Àfrica, decidí marxar a Singapur i visitar les illes de la Sonda, al sud-est asiàtic.
 
En primer lloc s’acostà a la costa oest de l'illa de Borneo, a [[Sarawak]] (actualment pertany a [[Malàisia]]), on va trobar el capità Brook, nebot de James Brooke, que havia fundat allí una mena de principat independent i era conegut com el [[Raja (títol)|rajà]] blanc. D'ell va obtenir una bona recepció i una poderosa protecció. En diversos recorreguts per veure la tribu salvatge dels Dayak[[Diak]], no solament no va patir cap contratemps, sinó que fins i tot va ser ben rebuda per aquests talladors de caps. Va arribar a Sintang (actual [[Borneo]] occidental, [[Indonèsia]]), regió controlada llavors pels holandesos, i continuà el seu viatge cap a l'oest, a [[Pontianak]], molt a la bora de la costa, i visità les mines de diamants de Landak. Pertot arreu va rebre dels oficials i funcionaris holandesos el suport més gran, sense el qual hauria estat impossible fer aquells viatges. Volia deixar [[Pontianak]] per creuar l'interior de la illa, encara desconeguda pels europeus, i anar a Banjarmasin[[Bandjarmasin]], a la costa sud, però no trobà cap guia ni company per aquesta perillosa travessa. Durant la serva estànciaestança a [[Borneo]], Ida va recol·lectar insectes de manera molt intensiva i es va fer famós el seu vestit per a l'ocasió, amb caçapapallones inclòs.
 
Pfeiffer fixà llavors la seva mirada a l’illa de [[Java]] i s’apropà fins [[Jakarta|Batàvia]] a finals de maig de 1852. Va trobar a tot arreu ajut i protecció entre els holandesos, i a través d'ells també entre els prínceps nadius. Va expressar públicament i en repetides ocasions la seva profunda gratitud.
 
El 8 de juliol començà la seva exploració de l’illa de [[Sumatra]], que ella considerà la més interessant de totes les realitzades. Des de [[Padang]], a la costa central oest, va anar a veure els Batak[[País dels Battak|Battak]], que es trobaven al nord de l’illa, amb el seu centre al [[llac Toba]], conegut com a Eier-Taw. Eren coneguts com a caníbals i mai havien estat dominats pels europeus. Malgrat que els salvatges es varen oposar a la continuació del seu viatge, ella avançà igualment amb la seva petita escorta de nadius malais a través de la selva verge i entre població caníbal, fins gairebé el [[llac Toba]]. Però en aquest lloc els batak[[País dels Battak|battak]] li varen bloquejar definitivament el pas amb les seves llances i fou obligada a retrocedir, després de ser amenaçada en diverses ocasiones amb ser morta i menjada. El 7 d'octubre ja tornava a estar a [[Padang]]. En aquesta illa de [[Sumatra]] va ser atacada per les "febres malignes intermitents", el [[Malària|paludisme]], que allà és endèmic, i ja no la va deixar en pau al llarg de tot el viatge.
 
De retorn a l'illa de [[Java]] visità les ciutats de [[Yogyakarta]] i [[Surakarta]], el temple de [[Borobudur]] i [[Surabaya]]. Després visità diverses de les petites [[illes de la Sonda]] i l'arxipèlag de les [[Moluques]]: Banda, [[Ambon]], Saparua, [[Seram]] i [[Ternate]]; va passar un temps amb els salvatges Alfores, també caçadors de caps, i acabà a l’illa de [[Cèlebes]] (actual [[Cèlebes|Sulawesi]]), on va conèixer el [[rei se Sidenrang]], un dels més poderosos de la zona.
 
Des de [[Jakarta|Batàvia]], Ida creuà el gran [[oceà Pacífic]], 10.150 milles nàutiques, i anà a [[Califòrnia]]. Durant dos mesos només veié cel i l'aigua, fins que el 27 de setembre de 1853 desembarcà a [[San Francisco]], visità les mines d'or prop de [[Sacramento]] i del riu Yuba i dormí a les tendes dels indis prop del riu [[Rogue River|Rogue]].[[Fitxer:Ida Pfeiffer Dauthage.jpg|miniatura|El vestit d'Ida per caçar insectes]]A finals d’aquest any 1853, Pfeiffer navegà cap a [[Panamà]] i d'allà a la costa del [[Perú]]. De [[Callao]] anà a [[Lima]], amb la intenció de travessar la serralada andina i arribar a Loreto, prop del riu [[Riu Amazones|Amazones]], i navegar-lo fins arribar a la costa oriental, a l’Atlànticl’[[Oceà Atlàntic|Atlàntic]]. Però la guerra civil que acabava d'esclatar al [[Perú]], l'anomenada [[Revolució d'Arequipa]], l'obligà a buscar un altre lloc per travessar les serralades andines. Arribà a [[Equador]] i el mes de març de 1854 va començar, a [[Guayaquil]], el dolorós ascens andí. Passant prop del volcà [[Chimborazo]] arribà a l'altiplà d'[[Ambato]] i [[Latacunga]], on tingué la sort de veure un fenomen rar, l'erupció del volcà [[Cotopaxi]]. En arribar a [[Quito]] el 4 d'abril no va trobar l'assistència que esperava; és a dir, una escorta que la portés al riu [[Riu Amazones|Amazones]] i poder navegar per ell. Per tant, renuncià al seu pla inicia i tornà enrere, a més els brots palúdics seguien sense remetre. Prop de [[Guayaquil]] va patir dos incidents que gairebé li costaren la vida: en primer lloc per la guitzada d'una mula i després en caure a un riu ple de caimans. Va semblar que els seus companys de vaixell la deixarien morir ofegada, ella no sabia nedar, perquè no li varen oferir el més mínim ajut. Així, amb un profund ressentiment, abandonà l'Amèrica del Sud espanyola.
 
Després, Ida va arribar per mar a [[Panamà]], creuà l'istme a finals de maig, i des d’Aspinwall (actual Colón) embarcà vers [[Nova Orleans]], on va romandre fins al 30 de juny. Pujà pel riu [[Mississipí]] fins Napoleon i pel [[riu Arkansas]] fins [[Fort Smith (Arkansas)|Fort Smith]], on un nou atac de la febre palúdica adquirida a [[Sumatra]] l'obligà a renunciar a una visita planificada als indis [[Cherokees|Cherokee]]. Prop de [[Lebanon (Illinois)|Lebanon]] ([[Illinois]]) visità [[Friedrich Hecker]], advocat, polític i revolucionari alemany nascut a [[Baden-Baden|Baden]], que establí allà la seva residència.
 
El 14 de juliol arribà a [[Saint Louis (Missouri)|Saint Louis]] i després es dirigí al nord passant per Saint Paul, a l’estat de [[Minnesota]], les cataractes de Saint Anthony i [[Minneapolis]]; [[Chicago]] i els grans llacs ([[Llac Michigan|Michigan]], [[Llac Superior|Superior]], [[Llac Huron|Huron]], [[Llac Erie|Erie]], Ontario[[Llac Ontàrio|Ontàrio]]) i les [[Cascades del Niàgara|cataractes dedel Niàgara]]. Després de fer una petita excursió a [[Canadà]] ([[Mont-real]] i [[Quebec]]), passà un temps a [[Nova York]] i [[Boston]]. El 21 de novembre de 1854, després de navegar durant deu dies en un vaixell a vapor, arribà a [[Liverpool]] i d’allà marxà a [[Londres]], on va romandre durant unes setmanes per recuperar-se de les febres a casa de [[George Robert Waterhouse]], un naturalista i entomòleg, conservador del museu de la ''[[Zoological Society of London|Zooloogical Society'']] de Londres i del ''[[Museu Britànic|British Museum'']], que ja coneixia de la seva estànciaestança anterior.
 
En aquest gran viatge per tot el món va afegir un petit suplement extra, ja que visità el seu fill Osca[[Oscar Pfeiffer|Oscar]] a l’illa de Sâo Miguel, a les [[Açores]], on vivia en aquells moments. El maig de 1855, Ida tornà a [[Viena]] des de [[Lisboa]], passant per [[Southampton]] i [[Londres]]. Les notes d’aquest enorme viatge varen ser publicades l’any 1856 en la seva obra en quatre volums titulada ''Meine Zweite Weltreise'' i consolidaren Pfeiffer com una de les grans viatgeres de tots els temps.
 
=== Illa de Maurici i Madagascar (1856-1858) ===
209

modificacions