Ida Pfeiffer: diferència entre les revisions

=== Illa de [[Maurici]] i [[Madagascar]] (1856-1858) ===

L’objectiu del següent viatge de Pfeiffer, iniciat el maig de 1856, havia de ser [[Madagascar]]. Després d'aturar-se a [[Berlín|Berlin]], [[Amsterdam]], [[Londres]] i [[París]], va desistir d’aquella idea en saber que la situació política era molt greu i per tant molt perillós per qualsevol europeu. Per tant, decidí anar a [[Austràlia]], l’únic continent que encara no coneixia. Ida embarcà a [[Rotterdam]] en un vaixell cap a [[Ciutat del Cap]] i allà conegué [[Joseph Lambert]], un polític i empresari francès que la va convèncer per anar a [[Madagascar]]. Ell coneixia la temible reina [[Ranavalona I|Ranavalona]], responsable del genocidi que es duia a terme en el seu país, a partir d'una estànciaestança molt amistosa feta dos anys enrere. Per tant, els deixaria viatjar per l'illa sense problemes.

Ida se'l va creure i primer es dirigiren tos dos a l'illa [[Maurici]], a casa de Lambert, on ella l'esperaria mentre el francès feia uns negocis acordats transportant esclaus de la costa africana a l'illa de [[Illa de la Reunió|Bourbon]], molt propera a [[Maurici|Mauric]]<nowiki/>i.

Ida viatjà per tota l'illa recol·lectant objectes naturals i allotjant-se en diverses cases, sempre gràcies a les cartes de recomanació que portava. Finalment marxà sola vers [[Tamatave]], actual [[Toamasina (ciutat)|Toamasina]], un port de la costa est de [[Madagascar]]. Allà esperà [[Joseph Lambert|Lambert]] durant unes setmanes i quan ell arribà es posaren en marxa cap a [[Antananarivo]]. Anaven carregats amb un enorme equipatge format pels molts regals que Lambert portava per la reina i pel conjunt de la cort [[malgaix]].

Un cop arribats a Tananarive[[Antananarivo]] varen ser rebuts per la reina [[Ranavalona I|Ranavalona]], Ida inclosa, i uns dies més tard fins i tot va arribar a tocar el piano davant la seva presència. Però en realitat, el que s'estava gestant era un cop d'estat, afavorit pel propi [[Joseph Lambert|Lambert]], per [[Jean Laborde]], un francès que vivia a la cort [[malgaix]] des de feia anys i pel [[príncep Rakoto]], l’únic fill de la reina. Aquest havia escrit una carta dirigida al rei francès [[Napoleó III]], que li fou presentada per [[Joseph Lambert|Lambert]], demanant ajut per desbancar la seva mare i posar fi a tots els patiments de la població. Però el govern francès va decidir no intervenir, ho faria anys més tard, donat que els seus esforços en aquell moment estaven dirigits al conflicte de [[Crimea]], on lluitaven conjuntament francesos i anglesos contra els russos.

[[Joseph Lambert|Lambert]] també va demanar ajut al govern anglès, que li fou denegat igualment, però veient aquests el perill que suposava un increment de la presència francesa en una illa on també hi tenien interessos, enviaren el missioner William Ellis, amb experiència d'altres viatges Madagascar, perquè informés la reina de les intencions de [[Joseph Lambert|Lambert]], que en realitat buscava un acord amb el [[príncep Rakoto]] per fer negocis i beneficiar-se personalment.

Sembla ser que Ida era desconeixedora de tot aquell complot i només se'n va assabentar a [[Antananarivo]], quan ja era tard per prendre cap decisió. Desconeixem perquè [[Joseph Lambert|Lambert]] va involucrar Ida en un viatge en el que hi hauviahauria tant risc, i és possible que ho fes perquè sabia les intencions d’ella de visitar [[Madagascar]] i perquè ja era reconeguda com una gran viatgera, això podria agradar la reina. El cas és que el complot va fracassar, sembla ser [[Ranavalona I|Ranavalona]] ho sabia tot, el seu fill també li ho hauria explicat, i va deixar que es fessin els preparatius per conèixer quins dels seus caps militars li eren fidels i desemmascarar la resta.

Finalment, la reina no va condemnar a mort els europeus implicats en el complot, massa arriscat si volia evitar una intervenció francesa justificada. Els acusà d'espionatge, els retingué a les seves cases i més tard els deportà a [[Tamatave]] i d'allà a l'illa [[Maurici]]. Aquell fou un viatge infernal per zones selvàtiques i pantanoses, escortats per soldats, que durà cinquanta-tres dies, gairebé set vegades més del que seria necessari. La idea de la reina era que tots ells morissin de paludisme, extremadament virulent en aquelles regions; i gairebé ho aconseguí, ja que Ida va arribar molt malalta a Maurici després de patir nombrosos brots palúdics.

Ida va arribar a [[Maurici]] al setembre de 1857 i va ser allotjada a casa de la família Moon, que ja coneixia de la seva anterior visita, on el pare era metge i farmacèutic. Fou cuidada amb gran cura i sobrevisqué a diversos brots quan tothom pensava que es moriria. Però es va anar recuperant i fins i tot albirà la possibilitat de viatjar a [[Austràlia]], el seu destí inicial.

Però la malaltia l'atacava un cop i un altre i finalment decidí tornar a Europa. Primer Londres, on s'hi estigué un mes, després Berlin[[Berlín]], [[Cracòvia]] i finalment [[Viena]], on arribà en un vagó sanitari un cop acceptà que la seva cunyada l'anés a recollir. Els metges varen coincidir que Ida tenia un [[càncer de fetge]] incurable, conseqüència del paludisme recorrent que s'inicià a [[Sumatra]] i agreujà notablement a [[Madagascar]]. Ida Pfeiffer morí a [[Viena]] la nit del 27 al 28 d'octubre de 1858, quan tot just havia complert seixanta-un anys i fou enterrada al [[cementiri St. Max]] de [[Viena]].

Ida envià les notes sobre el viatge a Madagascar al seu fill [[Oscar Pfeiffer|Oscar]] al [[Brasil]], encara que aquest es trobava llavors a [[Buenos Aires]]. Quan tornà es trobà amb el manuscrit de la seva mare i la indicació que l'examinés per publicar-lo. I així ho va fer, incloent una llarga nota autobiogràfica sobre la vida de la seva mare. El llibre, titulat ''Raise nach Madagaskar'', en dos volums, aparegué al mercat l'any 1861 i tingué igualment un espectacular èxit, essent immediatament traduït a l'anglès i al francès.

Les seves recol·leccions, especialment les entomològiques i també les etnològiques, foren importants, i també serien importants els ingressos que n'obtindria de les seves vendes, fonamentalment al ''[[Vereinigte kaiserlich-Königliche Naturalien-Cabinet'']] (Gavinet d'Història Natural del Reial Imperi) de [[Viena]], però també al ''[[Museu Britànic|British Museum'']] de Londres, al ''[[Museum für Naturkunde'']] de Berlin[[Berlín]] i a col·leccionistes privats, que llavors estaven molt estesos per tota Europa, ja que el mercat de compra i venda d’insectes exòtics desconeguts era molt actiu. No existeix cap registre on quedi relacionat el nombre d'espècies recol·lectades, i els estudis que se'n varen fer foren menors, a excepció de la petita obra publicada pel naturalista austríac [[Vincenz Kollar]], ''Über Ida Pfeiffer’s Sendungen von Naturalien'' (1858), un dels grans valedors d’Ida, sobre les espècies que rebé del seu viatge a [[Maurici]] i [[Madagascar]]. Tanmateix, hi ha diverses espècies d'insectes, i també algun amfibi i crustaci, que varen ser classificades amb el nom d'espècie "pfeifferae", posat en el seu honor.

Amb la difusió dels seus informes de viatges, Pfeiffer es convertí en un personatge famós a la seva època, era coneguda pel públic general però també per experts internacionals. Durant una estada a [[Berlín]] va conèixer el gran naturalista alemany [[Alexander von Humboldt]]: "Em va rebre d'una manera extremadament amable i els meus viatges no només semblaven interessar-lo, sinó que es va sorprendre tant que va exclamar diverses vegades "has aconseguit una cosa increïble". [[Alexander von Humboldt|Humboldt]] la va convidar a la Cort prussiana l'any 1856 i se li va concedir la Medalla d'or per a la Ciència i la Indústria (''Goldene Medaille für Wissenschaft und Kunst'') del rei Friedrich Wilhelm IV. Junt amb el conegut geògraf [[Carl Ritter]], [[Alexander von Humboldt|Humboldt]] defensà que la Societat Etnográfica de Berlin[[Berlín]] hauria de nomenar Ida Pfeiffer com a primera dona membre honorària, i així va ser. La ''[[Société Géographique'' de París]] també la va admetre com a membre honorària, mentre que a Londres, els estatuts de la ''[[Geographical Society'']] prohibien la pertinença d'una dona i només la van poder obsequiar amb una donació tot just abans d'emprendre el viatge a [[Madagascar]].

Entre 1974 i 1979 fou produïda l'obra d'art ''[[The Dinner Party]]'', un muntatge realitzat per la pintora i feminista [[Judy Chicago]] (1939), considerada como la primera obra èpica de l'art feminista, una història simbòlica de les dones de la civilització occidental. Les protagonistes es reuneixen en un sopar imaginari al voltant d'una taula en forma de triangle equilàter, i el terra sobre el qual es recolza aquesta taula està format per prop de 2.000 peces de ceràmica, l'anomenat ''[[The Heritage Floor]]'', on estan inscrites en lletres daurades els noms de 999 dones que varen contribuir a la història, entre elles Ida Pfeiffer.

A Ida li fou dedicat el bitllet de 50 [[Xíling austríac|xílings]] de la sèrie 1995/1997. Tanmateix no es va arribar a emetre degut a la introducció de l'euro. L'any 2008, un carrer de Viena va rebre el seu nom, l'Ida Pfeiffer Weg, en el cèntric districte de Landstraße; i a la població alemanya de [[Wilhelmshaven]], al nord-oest de [[Bremen]], existeix un altra carrer amb el mateix nom.

MediaMitjans relatedrelacionats toamb Ida Pfeiffer ata Wikimedia Commons