Oceà Àrtic: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Format
m |miniatura|left -> |miniatura|esquerra
Línia 137:
 
== Amenaces ambientals ==
[[Fitxer:2007_Arctic_Sea_Ice.jpg|miniatura|leftesquerra|Coberta [[mediana]] sobre l'oceà Àrtic, els anys 2005 i 2007]]
[[Fitxer:SeaIce 2002-05&nbsp;cmp 1979-2000.png|miniatura|Disminució del gel àrtic a l'estiu durant els períodes del 1979 al 2000 i del 2002 al 2005.<ref>[http://earthobservatory.nasa.gov/Newsroom/NewImages/images.php3?img_id=17047 Continued Sea Ice Decline in 2005] Robert Simmon, [[Earth Observatory]], and Walt Meier, [[NSIDC]]. Consulta 7 de desembre de 2006.</ref>]]
 
Línia 157:
Els primers [[Cartografia|cartògrafs]] no estaven segurs si la regió al voltant de pol Nord era terra (com en [[Johannes Ruysch]], [[:Fitxer:Ruysch map.jpg|mapa de 1507]], o [[Gerardus Mercator]], [[:Fitxer:Mercator Septentrionalium Terrarum descriptio.jpg|mapa de 1595]]) o aigua (com el mapa del món de 1507 de [[Martin Waldseemüller]]) a l'hora de dibuixar els seus mapes. El fervent desig dels [[Europa|europeus]] de trobar un passatge pel nord fins a "[[Catai]]" (la [[Antiga Xina|Xina]]) va decantar la balança cap a l'aigua, i als voltants de 1723 els fabricants de mapes com [[Johann Homann]] presenten un "Oceanus Septentrionalis" extens a l'extrem nord dels seus cartogrames. Les poques expedicions que s'endinsen molt més enllà del [[cercle polar àrtic]] en aquesta era afegeixen pocs descobriments, només illes petites, com [[Novaya Zemlya]] (11è segle) i [[Spitsbergen]] (1596), tanmateix com aquestes illes estaven sovint envoltades de gel els seus límits pel nord no eren tan clars. Els fabricants de [[mapa|mapes]] nàutics, més conservadors que alguns dels cartògrafs més fantasiosos, tendien a deixar la regió en blanc, amb només algunes línies de costa conegudes esbossades.
 
[[Fitxer:Wilkins arctic expedition 1926.jpg|miniatura|leftesquerra|[[Expedició Àrtica de Detroit]] de 1926 amb [[George Hubert Wilkins]] al capdavant]]
Aquesta manca de coneixement de què hi havia més al nord de la barrera de gel va provocar un cert nombre de conjectures. A [[Anglaterra]] i en altres nacions europees, el [[mite]] d'un "mar Polar obert" va ser durador i persistent. [[John Barrow (1764-1848)|John Barrow]], per molts anys Segon Secretari de l'[[Almirallat Britànic|Almirallat]] [[Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda|britànic]], va fer d'aquesta creença la pedra angular de la seva campanya d'[[exploració de l'Àrtic]] entre 1818 i 1845. Als [[Estats Units]] durant els anys 1850 i 60s, els exploradors [[Elisha Kane]] i [[Isaac Israel Hayes]] van afirmar ambdós que havien vist les ribes d'aquest elusiu cos d'aigua. Fins i tot a finals del mateix segle, l'eminent expert [[Matthew Fontaine Maury]] inclou una descripció del mar Polar obert en el seu [[llibre de text]] ''La Geografia Física del Mar'' (1883). No obstant això, a mesura que tots els [[Exploració|exploradors]] caminaven més i més cap al pol, descriviren com el casquet polar esdevenia gruixut i persistia al llarg de l'any.