Velòdrom: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
#viquiestirada
#viquiestirada
Línia 4:
== Història ==
Els primers velòdroms es van construir a mitjans del [[segle XIX]]. Alguns es van destinar exclusivament a la pràctica del ciclisme i altres es van construir com a part d’instal·lacions per a altres esports; molts els feien al voltant de pistes d’atletisme o altres terrenys i les inclinacions de la pista eren poc pronunciades. Als inicis hi van mancar els estàndards internacionals i les mides i les formes de la pista variaven molt depenent del velòdrom. A tall d'exemple tenim el velòdrom més antic del món, al [[Preston Park Velodrome|Preston Park]], de [[Brighton]], construït el [[1877]],<ref>{{Ref-web|url=http://www.ppycc.org.uk/preston-park-velodrome/|títol=Preston Park Velodrome|consulta=29/8/2019|llengua=anglès|editor=Preston Park Youth Cycle Club|data=}}</ref> que té una pista de 579 m de longitud i quatre rectes unides per revolts inclinats, mentre que el [[Mountbatten Centre|velòdrom de Portsmouth]], de [[Portsmouth]], té de 536 m de longitud i una recta unida per un revol llarg. Les primeres superfícies incloïen cendres o esquists, tot i que amb el temps es va anar adoptant el formigó, l'asfalt i el quitrà.
[[Fitxer:Btv1b8433368f-p084 (cropped).jpg|miniatura|281.962x281.962px280x280px|El velòdrom d'Hivern de París en una fotografia feta entre 1908 i 1910.|alt=]]
Els velòdroms interiors també eren habituals a finals del segle XIX i principis del XX. Per exemple, el [[Vélodrome d'hiver|velòdrom d'hivern]] es va construir a [[París]] el [[1909]] i comptava amb una pista interior de 250 m amb una superfície de fusta.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Grunwaldand|nom=Liliane|títol=Le Vel' d'Hiv' : 1903–1959|url=|edició=|llengua=francès|data=1979|editorial=Éditions Ramsay|lloc=París|pàgines=|isbn=2-85956|cognom2=Cattaert|nom2=Claude}}</ref>
 
Línia 14:
 
== Aspectes tècnics ==
[[Fitxer:Velodrome racing.jpg|miniatura|Cursa ciclista en un velòdrom a l'aire lliure|281277.997x281969x277.997px969px|alt=]]La inclinació dels revolts, anomenat peralt, permet als ciclistes mantenir les bicicletes relativament perpendiculars a la superfície de la pista mentre estan competint. Quan es circulen pels revolts a velocitat de cursa, que pot superar els 85 km/h (52,8 mph), el peralt intenta igualar la inclinació natural d'una bicicleta que s'estigui movent per aquesta corba. A la velocitat ideal, la força neta de la [[força centrífuga]] (cap a fora) i la gravetat (cap avall) està inclinada cap a baix a través de la bicicleta, perpendicular a la superfície de la pista.
 
Els ciclistes no sempre corren a tota velocitat ni en un radi específic. La majoria dels esdeveniments tenen corredors a tota la pista. Les curses per equips (com el Madison) tenen alguns corredors de velocitat i altres que van més lentament. En les curses de velocitat, els corredors poden aturar-se realitzant un suport de pista en el qual equilibren la bicicleta a la superfície inclinada mantenint els peus clavats als pedals. Per aquests motius, la inclinació dels revolts tendeix a ser de 10 a 15 graus inferior del que la física preveu. A més, les rectes estan inclinades entre 10 i 15 graus més del que la física preveu. Aquests estàndards fan que la pista sigui practicable a diferents graus de velocitat.