Magnetoscopi de casset: diferència entre les revisions

El 1970 la companyia [[Països Baixos|holandesa]] d'electrònica [[Philips]] va desenvolupar un format de [[cinta de vídeo]] per a la llar. Confusament, Phillips va nomenar al seu format "VCR" (tot i que també era anomenat "N1500"). El format va ser també recolzat per [[Grundig]] i [[LOEWE]]. Utilitzava un casset quadrat i una cinta de mitja polzada (1.3 cm), permetent un temps de gravació d'una hora. El primer model, disponible al [[Regne Unit]] el 1972, estava equipat amb un comptador de temps que utilitzava dials rotatoris. Amb un cost de gairebé 600 £, resultava un sistema summament car i amb prou feines va ser acollit com a sistema per a ús a la llar. No obstant això, més endavant comercialitzaren una versió de cinta de llarga durada coneguda com a "[[VCR-LP]]" o N1700, que utilitzava les mateixes cintes i que es va vendre relativament bé en escoles i universitats.<ref>{{ref-publicació|títol=VCR|url=http://www.computerhope.com/jargon/v/vcr.htm|publicació=www.computerhope.com}}</ref>

El sistema [[Avco]] [[Cartrivision]], una combinació de televisió i VCR de [[Cartridge Television Inc]] que es venia a US $ 1,600, va ser la primera magnetoscopi domèstic a tenir cintes pregravades de pel·lícules populars disponibles per a lloguer. Igual que el format VCR de Phillips, el casset quadrat de Cartrivision tenia dos rodets de cinta de mitja polzada muntat un a sobre d'un altre que podien gravar fins a 114 minuts. Això es devia a l'ús de [[compressió de vídeo]] que gravava cada terç de [[camp de vídeo]] i el reproduïa de tornada tres vegades. Videocassets de pel·lícules conegudes de l'època com '' [[El pont sobre el riu Kwai|Bridge on the River Kwai]] '' i '' [[Guess Who's Coming to Dinner]] '' podien ser demanades mitjançant un catàleg a un minorista i era enviat per correu i després de veure havia de ser retornat al minorista. Altres videocassets amb temes esportius, viatges, art i altres, estaven disponibles per a la compra. També estava disponible al mercat una càmera monocroma per realitzar vídeos casolans. Cartrivision va començar a vendre's el juny de 1972, principalment a les botigues per departament [[Sears]] i [[Montgomery Ward]] als Estats Units. Va deixar de vendre's tres mesos després pel fet que va obtenir baixes vendes. Més endavant, es va descobrir que les cintes de Cartivision que havien estat emmagatzemades en un magatzem s'havien desintegrat.<ref name="Inc.1970">{{ref-llibre|autor=Nielsen Business Media, Inc.|títol=Billboard|url=https://books.google.com/books?id=nSkEAAAAMBAJ&pg=PA42-IA9|data= 26 setembre 1970|editorial=Nielsen Business Media, Inc.|pàgines=42–|id={{ISSN|00062510}}}}</ref>

Un tercer format [[Video 2000]], o v2000 (també conegut com a "Casset compacte de vídeo" va ser introduïda per [[Philips]] el 1978, i va ser venuda a [[Europa]] i en [[Argentina]]. Comptava amb un posicionament de capçal [[piezoelectricitat|piezoelèctric]] per ajustar dinàmicament el ''tracking'' de la cinta. Els cassets v2000 tenien dues cares, i igual que en els [[casset|cassets d'àudio]], havien de ser extrets cap amunt quan havia transcorregut la meitat del seu temps de gravació. La cinta de mitja polzada contenia dues pistes paral·leles d'un quart de polzada, un per cada costat. Tenia un temps de durada de quatre hores per costat. v2000 acaparar el mercat després de les seves dos rivals, i les seves característiques limitades i una reputació de manca de fiabilitat assegurada només va limitar les vendes abans que fos cancel el [[1985]].

Els dos estàndards més coneguts van ser: [[Betamax]] de [[Sony]] (també conegut com a Betacord o simplement Beta), i el [[VHS]] de [[JVC]], que van batallar per les vendes en el que es coneixeria posteriorment com l'original i definitiva [[Guerra dels formats de cintes de vídeo|guerra dels formats]]. Betamax va ser el primer en ser comercialitzat el novembre de 1975 i va ser criticat per molts en ser tecnològicament molt sofisticat. No obstant això el format rival [[VHS]] (presentat el setembre de 1976) que comptava amb més temps de gravació i era més fàcil que fos acceptat, particularment en el negoci de lloguer de cintes. VHS va començar a agafar avantatge, i cada vegada van anar sortint més gravadors de VHS i més pel·lícules en aquest format, deixant d'aquesta manera al Betamax fora del mercat de gran consum.<ref name="FootenFaust2012">{{ref-llibre|autor1=John Footen|autor2=Joey Faust|títol=The Service-Oriented Media Enterprise: SOA, BPM, and Web Services in Professional Media Systems|url=https://books.google.com/books?id=PTcqBgAAQBAJ&pg=PA10|data= 26 juliol 2012|editorial=CRC Press|isbn=978-1-136-03186-1|pàgines=10–}}</ref>