Causalitat (física): diferència entre les revisions

El '''principi de causalitat''' postula que tot efecte -tot esdeveniment- ha de tenir sempre una causa (que, en idèntiques circumstàncies, una causa tingui sempre un mateix efecte es coneix com a "principi d'uniformitat"). S'usa per a la recerca de [[llei experimental|llei]]éss definides, que assignen a cada causa el seu corresponent efecte.

* Suposem que hem amidatmesurat una d'aquestes propietats observables, de manera que coneixem amb precisió el seu valor. Quan un instant després amidem la segona propietat, obtindrem un dels possibles valors d'aquesta segona propietat, però no podem predir abans quin: només es pot predir la probabilitat amb la qual cadascun dels valors possibles seran obtinguts.

La interpretació descrita de la mecànica quàntica és la qualque s'ha imposat amb el temps, i se l'anomena ''interpretació de Copenhaguen'' en honor de l'escola del físic danès [[Niels Bohr]]. Inicialment, la renúncia al principi de causalitat en aquesta interpretació no fou acceptada per molts físics, incloent a [[Albert Einstein|Einstein]], qui va afirmar: "Déu no juga als daus". De fet, el mateix Einstein, en col·laboració amb Podolski i Rosen, va idear un experiment ([[Paradoxa EPR]], per les sigles dels seus autors) tal que les conclusions de la interpretació de [[Copenhaguen]] semblaven absurdes. [[Bohr]] va mostrar que, encara que molt estranyes, aquestes conclusions no són absurdes. Experiments d'aquest tipus van ser portats a terme a la fi del segle XX per [[Alain Aspect]], i han confirmat la interpretació de [[Copenhaguen]].

No obstant això, aquesta interpretació s'enfronta encara a l'anomenada paradoxa del [[gat de Schrödinger]] (remarquem que Schrödinger, com Einstein, va ser un dels pares de la Mecànicamecànica Quànticaquàntica). Aquesta paradoxa, que afecta a la definició del que és un procés de mesura (la distinció entre la matèria observada i la ment de l'observador), no ha pogut ser encara explicada de formamanera satisfactòria.

ExisteixenHi ha multitud d'efectes que es deriven del principi d'incertesa. Un d'ells, que afecta a l'exemple d'incertesa posició-velocitat anterior, és la impossibilitat de l'absència completa d'[[energia]] cinètica o, diguem, velocitat, per a una partícula (ni tan sols en el [[zero absolut]]). Si l'energia cinètica arribés al punt zero i les partícules quedessin totalment immòbils, seria possible confinar-les i determinar la seva posició amb precisió arbitrària, alhora que coneixeríem la seva velocitat (que seria zero). Per tant, ha d'existir alguna "energia residual del punt zero", fins i tot en el zero absolut, per a mantenir les partícules en moviment, i també, per així dir-lo, la nostra incertesa. Aquesta energia "punt zero" es pot calcular, i resulta suficient per a evitar que l'heli líquid se solidifique, fins i tot a temperatures tan pròximes com es vulgui del zero absolut (el zero en si resulta inaccessible).