Gioachino Rossini: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m |200px|thumb -> |miniatura |
m bot: - com ''opéra + com a ''opéra |
||
Línia 166:
Les quatre grans òperes de Rossini (''Elisabetta'', ''Otello'', ''Il baribiere'' i ''La Cenerentola'') encara no s'havien representat a [[Milà]]. L'expectació era enorme, però el clima enverinat per la premsa local no era favorable al músic. Van arribar a Milà cap a la fi de febrer. Rossini es va dedicar a la vida social i a la seva nova òpera '' [[La gazza ladra]]''. Quan va arribar, el llibret ja estava enllestit i va disposar aquesta vegada de més de tres mesos per la seva composició, tot i que no deixà el costum d'escriure l'obertura l'última nit. Aquesta tranquil·litat es va notar en què no va haver de recórrer a autoplagis i per la unitat més gran del treball.<ref name=Planeta />
Al contrari de la font teatral, el llibret rossinià se situava dins del gènere ''semiserio'', que el músic ja havia utilitzat a ''[[Torvaldo e Dorliska]]''. Les característiques d'aquest gènere, que a França es coneixia com a ''opéra comique à sauvetage'', residien en una trama seriosa i sentimental però amb els elements còmics i un final feliç. Altres elements específics eren l'ambient agrest de tipus feudal i un sabor gairebé de faula. Normalment també hi havia una noia jove i humil, assetjada per un noble prepotent, i en general la víctima era acusada injustament. Comparat amb el francès, el model italià era més sentimental i patètic.<ref name=Planeta />
''La gazza ladra'' es va estrenar a la Scala de Milà el 31 de maig de 1817 amb un públic molt predisposat a xiular, segons explica Stendhal, però que de seguida va mostrar un consens unànime a favor de l'obra de Rossini. Es va mantenir a La Scala durant vint-i-set dies i després es va estendre per altres ciutats, entre elles [[Nàpols]] i [[París]]. L'òpera va agradar, però els crítics milanesos van empènyer els corrents oposats als músics. La polèmica es va estendre per tot Itàlia i va continuar a través dels anys, fet que contribuirà a eclipsar gran part de la seva producció, massa "alemanya" i innovadora pels nostàlgics del passat, i massa ancorada en els esquemes [[belcantistes]] pels romàntics, que es van acabar imposant. Malgrat la inconsistència del drama, va ser molt popular durant tot el {{segle|XIX}}.{{sfn|Alier|1992}} Amb el temps, ''La gazza ladra'' es va convertir en el cavall de batalla dels romàntics italians i en el blanc dels nostàlgics del classicisme.<ref name=Planeta />
| |||