Els Quatre Gats: diferència entre les revisions

L’escenari-pantalla o “castellet”, després utilitzat pels titellaires, seria el mateix que apareix en una fotografia repetidament reproduïda, tal com també documenta un diari. La restauració del gust per les ombres estava molt influenciada per la moda del “japonesisme”, que tant va influir en el modernisme i en les arts plàstiques en general de la fi del segle. La llanterna màgica també va tenir a veure amb la difusió d’aquest art de l’Orient, fins llavors tan desconegut a l’Occident, amb la proliferació abundant d’imatges gràfiques, tan a través del dibuix com de la fotografia. El perfeccionament tècnic de la llanterna es pot dir que va arribar a tocar sostre a la darrera dècada del segle XIX, tot solapant-se amb l’aparició del cinematògraf. En realitat, en la transició de la llanterna al cinema es van utilitzar com a projectors les mateixes llanternes, adequades als nous engranatges i enginys tècnics del cinema. Aquest perfeccionament de la llanterna va produir, per exemple, els efectes fabricats amb la triple llanterna, disposades una a sobre de l’altra, que permetia, per exemple, els fosos-encadenats d’imatges (d’aquí la denominació de “vistes dissolvents”), en les que unes imatges es sobreposaven a d’altres de manera gradual, un efecte que va passar posteriorment al cinema. L’aparell de llanterna podia tenir dues funcions: la de projectar imatges i la d’il·luminar. Ambdues van ser aprofitades per al desenvolupament de la tècnica de les ombres. En aquells temps previs a l’aplicació de l’enllumenat elèctric a l’espectacle, la llum més correntment usada (i la que es va utilitzar al Chat Noir) era l’anomenada “oxhídrica”, també coneguda com a “Drummond”, pel nom del seu descobridor. Era originada per la combustió de l’oxígen més l’hidrògen, o gas acetilè. La font lluminosa s’originava per un encenedor que aviat va ser substituït per un bufador oxhídric. Aquesta llum oxhídrica era la de més intensitat lumínica després de la del sol i l’elèctrica. La seva contrapartida, però, era que es tractava d’un gas fàcilment inflamable i podia provocar accidents, com després passaria amb el cinematògraf. La font lluminosa estava instal·lada a una distància de 3 metres de la pantalla. Dins d’aquesta distància havien de treballar els manipuladors de les ombres. La llanterna es feia servir, sobretot, per a projectar cels nítids, plens de núvols o sortides de sol pintats en colors translúcids sobre vidres que s’anaven posant i traient. En canvi, altres vegades s’enganxaven les siluetes sobre plaques de vidre. Això es va fer així durant la gira de 1896, per estalviar les pesants siluetes de zinc que s’utilitzaven a París. Un espectacle que va durar 12 anys, durant els quals es van arribar a crear al voltant de 40 obres d’ombres, no podia plantejar-se més que d’una manera totalment professional. Les primeres siluetes utilitzades estaven retallades en cartró o cartulina doble, però poc després es van decidir fer-les més duradores. Aleshores es va utilitzar la planxa de zinc, retallada i pintada amb pintura negra mat. L’escena situada darrera de la pantalla i amagada al públic, contenia diversos plans: les ombres en primer pla, enganxades a la pantalla, tenien un perfil nítid; les altres quedaven difuminades i grises, i provocaven una gran profunditat de camp. Les dimensions d’aquestes siluetes eren força apreciables: l’elefant de l’obra del mateix nom mesurava 50 x 50 cm.; un timbaler a cavall de Caran d’Ache feia 59,5 x 54 cm; la figura de Napoleó per a l’obra L’Epopée de Caran d’Ache arribava a mesurar 61,5 cm. d’alçada per 12,5 cm. d’amplada. Hi havia siluetes articulades i d’altres fixes, i per poder manipular totes aquestes figures el Chat Noir necessitava una mitjana de 8 a 10 maquinistes, la qual cosa indicava el grau de sofisticació al que havien arribat aquelles ombres, que amb raó van atreure l’atenció internacional. Moltes d’aquestes peces úniques es conserven encara a col·leccions particulars i a diversos museus de França, com el d’Arts Décoratifs, el Musée d’Orsay, el Musée de l’Armée –tots ells a París–, i al museu municipal de Châtellerault. Si han arribat fins als nostres dies, és sens dubte, gràcies al resistent material de zinc en que es van fabricar.

 

 

=== El que queda de les ombres ===