|
Alguns '''oratorianos''', membres de la Congregació del Oratorio, que el seu més alt representant és [[Nicolas Malebranche|Malebranche]], troben en el mecanicisme cartesià un mitjà de conciliar l'espiritualisme de S. Agustín amb les noves ciència i filosofia. La influència de Descartis es troba sobretot en l'estudi de l'ànima i el seu caràcter espiritual, en la recerca sobre la veritat, la visió de les coses en Déu i les relacions entre ànima i cos. Com els portroyalistas, els oratorianos posen la seva filosofia al servei d'una apologia del cristianisme, la qual cosa els porta a elaborar una peculiar teologia, no eximeix d'equívocs. Pierre de Bérulle (1575-1629) i N. Poisson (1637-1710) representen, amb Malebranche, el cartesianismo del Oratorio.
Els '''ocasionalistas.''' No reben una denominació comuna per pertànyer a una escola, com els anteriors, sinó per coincidir en la forma de solucionar el problema cartesià de la intercomunicació de les substàncies. Mantenen l'estricte dualisme cartesià entre substància extensa i substància pensant, i coincideixen a afirmar que tot quantel que existeix és una substància o la modificació d'una substància. A més de la seva peculiar concepció de la substància, mantenen també una peculiar teoria sobre la naturalesa i acció de les causes; neguen la relació causal, no només entre ànima i cos, sinó també entre les diferents [[Substància|substàncies]] extenses (cossos). Déu, Ser Suprem pensant, intervé per produir un moviment en el cos cada vegada (en ocasió de) que un altre s'ha produït en l'esperit, i viceversa. La realitat i acció de la [[Causalitat|causa]] i la relació causa-efecte desapareixen en aquesta concepció substituïdes pel concepte d'ocasió. És una concepció estàtica de l'Univers, que remitent a Déu el paper de mantenir l'harmonia entre les substàncies independents. A més de Malebranche són notables cartesians, entre els ocasionalistas, [[Arnold Geulincx]] (1625-69), belga, que tracta d'elaborar una ètica partint del ocasionalismo; va treballar també en Lògica i Física. L'alemany Johann Clauberg (1620-65) que, com Louis de la Forge (1605-69), s'esforça per conciliar a Descartis amb la tradició [[Platonisme|platònica]] i el [[Agustí d'Hipona|agustinismo]]; sobre la situació de l'ànima separada després de la [[mort]] es limita a afirmar el seu natural incorruptibilidad. G. Courdemoy (1620-84) és, de tots els ocasionalistas, qui presenta una visió del món més desarticulada (precedent potser de la de Hume), i és per això especialment atacat per [[Gottfried Wilhelm Leibniz|Leibniz.]] Introdueix en el mecanicisme cartesià una nova forma d'atomisme, i és un dels més peculiars cartesians.
== Bibliografia ==
|
