Catarisme: diferència entre les revisions

Aquesta situació de coexistència, en peu d'igualtat, de dues esglésies cristianes a Occitània va esdevenir normal; ara bé, els poders polítics i eclesiàstics d'altres llocs, en especial la [[Santa Seu]], la jutjaren infame i intolerable, pel que significava d'haver-hi un país cristià on l'heretgia no hi era condemnada i perseguida, tal com s'havia fet a França, Renània, Flandes o Catalunya, on, el [[1198]] a [[Girona]], el rei [[Pere I el Catòlic]] hi havia decretat mesures contra els heretges.

 

 

Durant la tardor de [[1203]], el papa [[Innocenci III]], evidenciant la seva desconfiança envers les autoritats locals occitanes laiques o eclesiàstiques, envià al país infestat d'heretgia dos germans cistercencs de l'abadia narbonesa de [[Abadia de Fontfreda|Fontfreda]]: [[Raül de Fontfreda]] i [[Pere de Castellnou]], com a legats, amb plens poders per excomunicar, pronunciar [[interdicte]]s i, fins i tot, destituir els prelats locals. Aquests legats cistercencs, als quals, el [[1204]], s'hi afegí [[Arnau d'Amaurí]], abat del Cister i parent dels vescomtes de Narbona, prengueren la mesura de depurar l'alt clergat occità; i així, destituïren els bisbes [[Guillem de Besiers]] i [[Ramon Rabastens de Tolosa]], simoníac i amb massa relacions amb els medis càtars, i conferiren aquestes seus a l'abat [[Ermengol de Sant Ponç]] –la de Besiers-, i a [[Folquet de Marsella]], monjo de [[Thoronet]], la de Tolosa. Tot i així, no aconseguiren cap conversió d'heretges, ni tan sols després d'haver participat en el col·loqui entre sacerdots catòlics i predicadors càtars, presidit a Besiers el [[1204]], pel rei català Pere el Catòlic; a més, els legats tampoc no reeixiren a implicar els prínceps occitans en la repressió de l'heretgia.