Félicien David: diferència entre les revisions

{{Infotaula persona}}

Des de la infància manifestà excepcionals dots per la música, i, després d'haver quedat orfe a 5 anys, entrà com a infant del cor en l'església del Salvador a [[Ais de Provença]]. Quan perdé la veu, el capítol d'aquesta església l'envià al col·legi de jesuïtes d'Aix, i després d'haver estat segon director del teatre d'aquesta població, el 1929 fou nomenat mestre de capella de l'esmentat temple. L'any 1830 es va traslladar a [[París]], on va estudiar al [[Conservatori de París|Conservatori]] sota el mestratge de Fetis i de Benoist. Després d'un any d'estudis incomplets i precipitats, sortí del Conservatori, i el seu entusiasta i generós esperit, junt aamb la misèria en què vivia, l'impulsaren a abraçar el [[saint-simonisme]], doctrina tan esponerosa aleshores. En la seuaseva qualitat de compositor creà la litúrgia d'aquesta nova religió i en compongué nombrosos cors.

L'any 1833, en ser dissolta l'associació, abandonà París amb un grup de correligionaris per anar a [[Egipte]] a predicar aquelles doctrines. El 1835 retornà a França, pletòric d'impressions, i s'establí a [[Igny]], poble de la rodalia de París, publicant primer una col·lecció de melodies orientals per a piano, dues [[simfonia|simfonies]] i algunes obres de música de cambra (''Les quatre estacions'', 24 [[quintet]]s per a instruments de corda i dos [[nonet]]s per a instruments de vent) que, a causa del seu retraïment i retir complet, passaren inadvertits. Finalment, l'any 1844 amb la seua l'oda simfònica ''Le desert'' va atreure l'atenció del públic i de la premsa.

L'any 1869 va ser distingit per l'Acadèmia francesa amb el premi oficial de 20.000 francs, i a la mort de Berlioz va ser nomenat bibliotecari del Conservatori i membre de l'Institut. L'única obra que li va sobreviure en l'estima del públic fou ''El Desert'', i només pels seus elements pintorescs i exòtics, perquè el públic de les primeries del [[segle XX]], coneixedor de les robustes concepcions dels clàssics i d'alguns coetanis de David, com ara Wagner, Berlioz i CèsarCésar Franck, no podia interessar-se gaire per una música que, malgrat tenir mèrit, pecava de dèbil i poc amanida. Malgrat això, seria injust regatejar a David condicions d'originalitat i una real influencia en músics que, valent-ne més que ell, no van desaprofitar seguir les seuesseves petjades, com ho va demostrar [[César Franck]] en la seval'oratori ''Ruth'', [[Georges Bizet]] en ''[[Djamileh]]'', i[[Ernest Reyer]] en ''[[La Statuestatue]]'' i, [[Wilhelm Joseph von Wasielewski|Wasielewski]] en moltes de les seves obres, i un altre alumne seu com [[Johann Franz Dupont]].<ref name="Enciclopèdia Espasa">[[Enciclopèdia Espasa]]. Volum núm. 18, 2a part, pàg. 2535 ({{ISBN|84-239-4581-2}})</ref>