Història del papat: diferència entre les revisions

El successor de Juli, [[Papa Liberi|Liberi]] s'enfrontà a l'emperador [[Flavi Claudi Constantí| Constantí II]] de nou per la qüestió d'Atanasi, veient-se obligat a exiliar-se a Tràcia, però la seva resistència s'afeblí, acceptà excomunicar Atanasi i se li permeté tornar a Roma (358).<ref name="Duffy 25"/><ref group="n."> El Papa Liberi signà a més una fórmula on, si bé no repudiava la doctrina de Nicea, l'afeblia amb l'afirmació sense sentit que el ''logos'' era «''com'' el Pare en essència» i en tota la resta de coses.</ref>

En tornar a Roma, però, trobà que bisbes arrians havien consagrat bisbe de Roma a Fèlix, anterior arxidiaca de Liberi, però els romans es negaren a acceptar-ho, amb tumults als carrers al crit de «''Un sol Déu, un sol Crist, un sol bisbe''», i Fèlix hagué de retirar-se. La reputació de Liberi s'havia vist molt perjudicada, però a poc a poc aconseguí rehabilitar-se.<ref name="Duffy 25">Duffy 1998, p. 25</ref>

El primer bisbe de Roma a qui els seus contemporanis es referiren com a "Papa" va ser el successor de Liberi, [[Damas I]] (366-384),<ref name= "b6">Baumgartner, 2003, p. 6.</ref> un ferm opositor de l'[[arrianisme]].<ref name="Duffy 25"/> Si bé rebutjà prendre partit en les disputes orientals, els envià una sèrie de cartes on abandonà la fórmula tradicional per dirigir-se als seus companys bisbes com a "germans" sinó com a "fills", en una reafirmació de superioritat que provocà ressentiment.<ref name="Duffy 25"/>

L'any [[379]] ascendí al tron imperial el general [[Teodosi I el Gran|Teodosi]], un devot catòlic que detestava l'arrianisme i que promulgà un edicte on exigia als súbdits imperials que seguissin la religió cristiana que «''el sant Pere donà a conèixer als romans [...] i tal com la compleix manifestament el Summe Pontífex Damas''». El 381 Teodosi convocà un [[Primer Concili de Constantinoble|concili ecumènic a Constantinoble]], al qual no assistí cap bisbe occidental i al que Damas no envià cap delegat, però que formulà un [[credo]] que incloïa el de Nicea i oferia una solució als debats arrians.<ref name="Duffy 25"/><ref group="n."> El credo de Nicea-Constantinoble és el que segueix recitant-se a les celebracions eucarístiques.</ref> A més, es promulgaren una sèrie de canons que s'enfrontaven a la reivindicació de la primacia de Roma, en decretar que les apel·lacions en els casos dels bisbes s'havien d'atendre a la pròpia província del bisbe, la qual cosa entrava en contradicció amb la reivindicació de Roma com a darrer tribunal d'apel·lació. A més, estipulava que «''el bisbe de Constantinoble tindrà la preeminència d'honor després del bisbe de Roma, car Constantinoble és la nova Roma''».<ref name="Duffy">Duffy 1998, p. 26</ref><ref group="n."> Aquest punt era inacceptable per Roma per dos motius: en primer lloc, capitulava davant el desig imperial de controlar l'Església, car Constantinoble no tenia res llevat l'estatus secular de la ciutat que justifiqués aquesta preeminència; i en segon lloc, perquè la fórmula emprada implicava que la preeminència de Roma derivava que havia estat la capital imperial, i no pas dels seus antecedents apostòlics com l'església de Pere i Pau.</ref>