Història del papat: diferència entre les revisions

 

A Orient la qüestió era totalment diferent: allà la primacia honorífica de Roma era deguda a la seva successió de Pere; però s'ignoraven o es negaven sense contemplacions les conseqüències pràctiques que els papes deduïen de ella. A Roma se la considerava com el patriarcat més important de la ''pentarquia'', l'armonia i acord de la qual constituïen la base apostòlica fonamental de l'autoritat de l'Església.<ref name="Duffy 32"/>

[[Lleó el Gran]] (440-461), en una sèrie de sermons predicats en l'aniversari de la seva consagració i el la [[solemnitat de Sant Pere i Sant Pau|festa de Pere i Pau]], contribuí a augmentar la identificació del papat amb la figura de Pere. Segons ell, Pere estava eternament present a la seu de Pere i, tot i ser un "hereu indigne", Lleó havia heretat totes les seves prerrogatives. Estar sota l'autoritat de Pere equivalia a estar sota l'autoritat de Crist i per tant, repudiar l'autoritat de Pere equivalia a situar-se fora del misteri i la comunió de l'Església.<ref>Duffy 1998, p. 33</ref>

Lleó era plenament conscient de la seva responsabilitat en assegurar l'ensenyament de la fe ortodoxa: adoptà mesures rigoroses contra els [[maniqueisme|maniqueus de Roma]], organitzà els bisbes d'Hispània contra el [[priscil·lianisme]] que havia sorgit allà, reforçà el control papal sobre Milà i els bisbats del nord d'Itàlia, etc.<ref name="Duffy 35">Duffy 1998, p. 35</ref>