Obre el menú principal

Canvis

[[Fitxer:Diapositiva1.GIF|400px|thumb|Evolució demogràfica europea durant la transició cap al feudalisme i de l'edat mitjana. Les dades, en milions d'habitants, són de Bernard H. Slicher Van Bath<ref>Bernard H. Slicher Van Bath. ''The agricultural history of Western Europe, 500- 1850'', London, 1963.</ref>]]
Fins a la [[Revolució Industrial]], la població europea visqué en un precari equilibri amb els recursos alimentaris; així, qualsevol augment [[demografia|demogràfic]] que no es correspongués amb un increment de les possibilitats agràries derivava en una vulnerable davant de qualsevol atac [[epidèmia|epidèmic]]. Això fou una constant durant l'edat mitjana, a excepció del període que va del segle XI al XIII, durant el qual s'assistí a una expansió demogràfica sostinguda. L'augment de població a partir de l'any 1000 fou afavorit per un cert interès dels senyors a concedir terres per conrear, de manera que s'augmentessin les seves rendes, i a la tala dels boscos que comportà la rompuda de noves terres, i per tant de la producció agrícola. Altres factors que possibilitaren l'augment demogràfic foren la millora climàtica, que gràcies a una pluviometria favorable, féu més abundoses les collites, l'atur de les grans migracions que havien assolat [[Europa]] (germànics, [[magiar]]s, [[normand]]s, etc.) i les institucions de [[Pau i Treva de Déu]], que a la llarga contribuïren a la disminució de la mortalitat.
[[Fitxer:Monastery of Sant Pere de Rodes - Catalonia - Spain.jpg|thumb|esquerra|300px|[[Monestir de Sant Pere de Rodes]]. Després de l'Imperi de [[Carlemany]], la cort no és ja el centre cultural. La ciència, l'art i la literatura procedeixen dels monestirs. Són unitats, bàsicament autàrquiques, concentrades en si mateixes, i d'àmbit rural. Tanmateix, els monjos foren els primers que ensenyaren a l'Occident a treballar metòdicament.<ref>[[Arnold Hauser|Hauser, Arnold]]. ''Historia social de la literatura y del arte''. (Volum I). Barcelona: editorial Labor. 1983. Pàgina 215.</ref>]]
 
A finals del segle XIII, l'expansió agrària s'aturà un cop assolit el límit ecològic (les noves terres eren més dolentes, el ritme de producció per la manca d'adobs s'havia estabilitzat, la manca de boscos féu entrar en crisi la ramaderia en un moment que era important per l'adob dels camps deixats al guaret). Tot plegat incidí en un augment dels preus, agreujat per un seguit de males collites que causaren la [[fam]] (especialment virulenta fou la dels anys [[1315]] a [[1317]]). I per acabar-ho d'adobar, durant els anys [[1348]]-[[1349]], s'estengué la [[pesta negra]], malaltia terriblement contagiosa. La pesta fou la més extensa de les malures que iniciaren tot un seguit de "mals anys" que estroncaren o paralitzaren el creixement de moltes ciutats i viles rurals. Malgrat la recessió, moltes ciutats ([[París]], [[Florència]], [[Gènova]]…) creixeren en extensió durant els segles XIV i XV i les pèrdues humanes degudes a les epidèmies es van recuperar ràpidament. Per tant, la crisi urbana fou una crisi d'adaptació i de creixement.
197.224

modificacions