Edat mitjana: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
→Demografia: Punt |
Cometes baixes |
||
Línia 19:
[[Fitxer:Monastery of Sant Pere de Rodes - Catalonia - Spain.jpg|thumb|esquerra|300px|[[Monestir de Sant Pere de Rodes]]. Després de l'Imperi de [[Carlemany]], la cort no és ja el centre cultural. La ciència, l'art i la literatura procedeixen dels monestirs. Són unitats, bàsicament autàrquiques, concentrades en si mateixes, i d'àmbit rural. Tanmateix, els monjos foren els primers que ensenyaren a l'Occident a treballar metòdicament.<ref>[[Arnold Hauser|Hauser, Arnold]]. ''Historia social de la literatura y del arte''. (Volum I). Barcelona: editorial Labor. 1983. Pàgina 215.</ref>]]
A finals del segle XIII, l'expansió agrària s'aturà un cop assolit el límit ecològic (les noves terres eren més dolentes, el ritme de producció per la manca d'adobs s'havia estabilitzat, la manca de boscos féu entrar en crisi la ramaderia en un moment que era important per l'adob dels camps deixats al guaret). Tot plegat incidí en un augment dels preus, agreujat per un seguit de males collites que causaren la [[fam]] (especialment virulenta fou la dels anys [[1315]] a [[1317]]). I per acabar-ho d'adobar, durant els anys [[1348]]-[[1349]], s'estengué la [[pesta negra]], malaltia terriblement contagiosa. La pesta fou la més extensa de les malures que iniciaren tot un seguit de
== Antiguitat tardana. Trencament de la unitat mediterrània ==
Línia 44:
Amb la caiguda de l'imperi, només restà dempeus l'organització eclesiàstica, que s'expansionà per diverses vies. Una via de creixement fou el [[monacat]], forma de vida en comú d'un grup de persones dedicades al treball manual i intel·lectual, relativament apartades de la societat i submergides en un ambient de pau i silenci. El monacat fou una forma minoritària d'enfrontar-se a la vida que permeté als cristians de viure més radicalment la seva fe dins d'una dimensió de pregària constant envers Déu. [[Sant Antoni Abat|Sant Antoni]], al final del segle III, revitalitzà la vida eremítica i atenyé una gran popularitat que atragué nombrosos deixebles. [[Sant Pacomi]] ([[286]]-[[346]]) fou el primer a proposar i dur a la pràctica la vida eremítica en comú (''cenobites''), però qui li donà la forma definitiva fou, a l'Orient sant [[Basili de Cesarea]] ([[329]]-[[379]]), i a Occident, sant [[Benet de Núrsia]] ([[480]]-[[547]]), la regla del qual fou la guia espiritual de tots els monjos europeus posteriors. Durant els segles IV a IX, els monestirs s'estengueren per tot Europa. Als monestirs, se'ls deu noves aportacions agrícoles i que es considerés en un mateix pla de dignitat el treball intel·lectual i el treball manual (''laborare et orare''). Per tant, queia una de les barreres culturals que havia imposat el sistema esclavista romà: el treball ja no era considerat una activitat degradant. A més, l'Església, amb el monacat, conservà part del llegat cultural de l'antiguitat clàssica. La pacient recopilació dels monjos als escriptoris dels monestirs mantingué precàriament les eines intel·lectuals que havien bastit les civilitzacions clàssiques.
Però, en qualsevol cas, als segles VI i VII, el bisbe de Roma (el [[papa]]) veié com minvaven de manera ostensible la seva autoritat i el seu prestigi, car hagué d'enfrontar-se a la formació d'Esglésies
[[Fitxer:Tesoro de Guarrazar (M.A.N. Inv.71210) 01b.jpg |miniatura|Creu visigòtica d'orfebreria, segle VII. En tot Occident ningú és capaç de representar plàsticament un cos. Tot es limita a ornamentació plana, jocs de línies i cal·ligrafia. És a l'orfebreria que pertanyen la majoria dels exemples conservats; fet que no és casual: l'art és ara un adornament i un luxe que serveix per a l'exhibició del poder i de la riquesa<ref>Hauser, Arnold. ''Historia social de la literatura y del arte''. Barcelona: ed. labor. 1983, pàg. 193</ref>]]
Línia 135:
Fins i tot [[Carlemany]] tenia previst repartir, l'any [[806]], l'imperi entre els seus tres fills. Només l'atzar, que volgué que dos dels fills morissin abans que el primogènit, [[Lluís el Pietós]], permeté la unitat provisional de l'imperi. Però les lleis germàniques confonien inconscientment el domini públic i el privat; la primacia de l'oralitat en la justícia la convertia en quelcom eminentment personal i subjectiu perquè només coneixien la llei els especialistes. A més, cadascú era justiciable segons el seu origen ([[visigot]], [[franc]]…). El personalisme de les lleis reforçava la fragmentació social i sostreia la justícia de qualsevol caràcter universal, punt fonamental de la llei romana aplicable a tots els ciutadans de l'imperi. Per tant, la generalització del dret privat a expenses del dret públic és una innovació germànica.
La revolta dels quadres carolingis a partir de [[840]] i el seu acaparament dels drets reials desembocà en el feudalisme. A partir de [[950]], es multipliquen les fortificacions feudals: és a dir, l'autoritat es fracciona en múltiples cèl·lules autònomes, al capdavant de cadascuna hi ha un cabdill que té a títol privat el poder de manar i de castigar; i explota aquest poder com una part del seu patrimoni hereditari.<ref>Resum de l'apartat de Michel Rouche,
En la gestació d'aquest model convergiren diversos factors determinants:
Línia 189:
==== Nobles i vassalls. Els ''bellatores'' ====
La descentralització del poder dugué un buit de poder; les comunicacions esdevingueren insegures pel bandolerisme, camperols adscrits a la terra fugiren, el perill d'invasions era constant i les rivalitats entre els comtes es traduïren en conflictes armats. En conseqüència, en cada [[Comte|comtat]] es muntà un dispositiu militar i molts petits propietaris renunciaren, per grat o per força, a la seva llibertat personal i a la seva terra en benefici d'un poderós per assegurar-se protecció i seguretat. D'aquesta manera, les caseries aïllades s'agruparen entorn de la casa del senyor, el qual procedí a fortificar-la. Neix el [[castell]] rudimentari que, a partir del segle X, es transformà en símbol del poder. Al capdavant de cada fortalesa, es posava un cavaller que, al seu torn, era auxiliat per altres cavallers subordinats a ell. Tots aquests homes eren pagats amb terres ([[feu]]s), que van acabar posseint a títol hereditari. La possessió de terres i l'heretabilitat de les funcions militars provocà la formació d'un segon estament de noblesa: la cavalleria.
Línia 200:
La jerarquització social s'establí en funció directa de la terra posseïda i els qui estaven mancats de terra o aquells que es veieren obligats a perdre la seva llibertat per tenir protecció o dret a una mica de terra que els permetés subsistir ([[serf]]s) quedaren en el punt més baix de la jerarquia social. Bona part dels que treballaven en el domini senyorial pertanyien a l'estament dels serfs. Però no fou una condició uniforme per a tothom. Per una banda, hi havia els serfs domèstics (serfs dominicals), que conreaven la terra del senyor o bé realitzaven activitats artesanes indispensables en una economia autàrquica. A canvi, rebien aliment i abric, però no disposaven de llibertat personal i no podien posseir béns ni contreure matrimoni sense autorització del senyor. La seva condició era hereditària.
Per altra, hi havia els serfs
Malgrat això, no tots els pagesos eren serfs (els lliures es diferenciaven, bàsicament, en el fet que no havien de comptar amb el permís del senyor per marxar de les seves terres), i existien petites quantitats de pagesos que no depenien en absolut dels senyors feudals (a Catalunya, eren anomenats ''[[homes de paratge]]'' i a Anglaterra, ''[[yeomen]]''), sinó que tenien les terres en [[franc alou]].
Línia 260:
La reactivació del comerç es produí per la multiplicació de fires anuals ciutadanes i mercats setmanals a les àrees rurals i el desenvolupament comercial a llarga distància. Les fires i els mercats facilitaren que els pagesos medievals comencessin a treballar determinades espècies en funció de la seva venda en mercats o fires, i d'altres ocupessin els suburbis de les ciutats per oferir els seus productes a una demanda urbana creixent i rendible. El desenvolupament d'intercanvis a llarga distància permeté el creixement de ciutats del nord d'Itàlia com [[Gènova]], [[Milà]], [[Pisa]] i [[Venècia]] que, juntament amb altres ciutats mediterrànies com [[Marsella]], Nàpols i [[Barcelona]], connectaren amb les ciutats de [[Constantinoble]], Antioquia i [[Alexandria]], on carregaven sedes, espècies, perfums i pells que arribaven per rutes caravaneres des de l'[[Extrem Orient]]. El pagament es feia amb l'[[or]] que arribava del [[Sudan]] als ports del nord d'Àfrica i que, al seu torn, es pagava amb mercaderies orientals i occidentals, i amb la plata de les mines de l'Europa central. Uns altres nuclis foren [[Flandes]] que, al llarg del segle XI, es convertí en una potència industrial tèxtil, i les ciutats de l'Imperi alemany: Ratisbona, Ravensburg, Colònia…
Molts nuclis de població i ciutats en fulgurant creixement aconseguiren dels sobirans o dels comtes del territori l'autonomia política. Aquest fou el cas de les ''communes'' del nord del [[Regne de França]] o de [[Flandes]] ([[Amiens]], [[Sant Quintí]], [[Gant]]…), de les ''signorie'' italianes o de les ciutats lliures alemanyes (la [[lliga Hanseàtica]]). D'altres restaren sota la protecció del sobirà amb un règim intern força lliure ([[Barcelona]], [[París]], [[Le Mans]]…). Els mercaders, els grans artesans i els banquers formaren el patriciat urbà que monopolitzà el govern de les ciutats. Per exemple, per l'ordenació del [[1258]], el rei [[Jaume I]] establí la creació d'una assemblea de dos-cents jurats en representació del municipi de [[Barcelona]]: 89 ciutadans, 89 menestrals i 22 mercaders. El [[1339]], els escons del [[Consell de Cent]] de Barcelona es repartiren entre 72
A les ciutats, a partir del segle XII, la vida urbana s'organitzà corporativament. Els que treballaven en un mateix ofici s'arreplegaren en [[gremi]]s que donaven assistència mútua als associats i reglamentaven l'activitat de l'ofici: les característiques del treball artesà, els preus, els materials a emprar, etc. Els habitatges dels [[artesà|artesans]] servien alhora d'espai de treball a la planta baixa. Dins d'un ofici, hi havia categories: el mestre, amo del taller; l'oficial, treballador assalariat; i l'aprenent, que, sense cobrar res, vivia a casa del mestre i aprenia l'ofici. A la categoria de mestre, s'hi solia accedir després de sotmetre's a l'examen dels altres mestres de l'ofici i de superar-lo de manera satisfactòria. Aquesta era la condició prèvia per a regentar un taller.<ref>Heers, Jacques. ''Occidente durante los siglos XIV i XV''. Obra citada.</ref> Avançada l'edat mitjana, els gremis de ciutats tèxtils van entrar en conflicte amb els grans mercaders que cercaven majors beneficis proporcionant matèria primera a un gran nombre d'artesans no agremiats (generalment, camperols de fora de la jurisdicció del gremi) que treballaven a un cost inferior, i després els mateixos mercaders comercialitzaven el producte elaborat. Aquesta situació era freqüent en ciutats del continent europeu i de la [[corona d'Aragó]].
Línia 271:
El creixement de les ciutats, lligat al comerç i la indústria artesanal, tingué altres conseqüències, com l'aparició de l'intel·lectual o persona que té per ofici escriure o ensenyar.<ref>Le Goff, J.. ''Los intelectuales en la Edad Media''. Eudeba: Buenos Aires. 1965., pp- 11-12.</ref> La [[cultura]] ja no estava refugiada en els [[monestir]]s, ni els [[manuscrit]]s es guarden com a tresors: arriba a les ciutats, on es mouen les persones, les idees i els llibres. El moviment és fàcil perquè s'empra el [[llatí]] com a vehicle de cultura, que professors i alumnes parlen i escriuen. Alhora, alguns monjos s'escandalitzen per l'efervescència de la ciutat.<ref>Le Goff. Obra citada. P. 81.</ref>
La necessitat de coneixement potencià les escoles urbanes (costejades pels comuns de les ciutats) i les escoles episcopals (dependents dels bisbes). A les escoles monàstiques i episcopals, es continuava ensenyant el ''trivium'' i el ''quadrivium'' i professors i estudiants són tots
A partir de les escoles catedralícies, des dels primers anys del segle XIII, sorgiren les [[universitat]]s. El mateix èxit obtingut per les escoles urbanes i episcopals fou la causa de la seva decadència. L'interès progressiu dels estudiants i la inquietud i el desig creixent de saber provocà la unió de professors i estudiants en corporacions anomenades ''universitats''. Els mestres acabaren formant corporacions i obtenint dotacions i beneficis dels reis, els bisbes i els papes. La universitat és, doncs, una corporació que permet controlar la relativa anarquia dels ensenyaments anteriors mitjançant estatuts i reglaments. Però les universitats lluitaren per obtenir la seva autonomia i dependre únicament de la tutela del papa, el poder del qual augmentà considerablement en la cristiandat. Cada universitat és una federació d'
Finalment, a partir del segle XIII, progressà la instrucció popular, augmentà la circulació dels llibres, aparegueren enciclopèdies (com el ''[[Speculum maius]]'' de [[Vicent de Beauvais]]), es desenvolupà la literatura en llengua vulgar (narració, teatre i lírica). A la península Itàlica, el dialecte [[toscà]] començà a configurar-se com la llengua predecessora de l'italià (''Divina Comèdia''). [[Alfons X de Castella]] escrigué en castellà la ''Primera crónica general''; [[Bernat Desclot]] en català el ''Llibre del rei En Pere d'Aragó e dels seus antecessors passats'', i [[Jean de Joinville]] en francès la història de sant Lluís. També la filosofia bandejà el llatí: [[Johann Eckart]] i [[Ramon Llull]] van escriure obres filosòfiques en alemany i català, respectivament. Per contra, la filosofia [[escolàstica]] continuà expressant-se en llengua llatina i les obres dels teòlegs [[dominics]] i [[franciscans]] esdevingueren fonamentals dins del pensament catòlic.
Línia 281:
=== L'evolució de l'art ===
{{principal|Art romànic|Art gòtic|Música medieval}}
A partir del [[segle XII]], noves formes artístiques s'imposaren en l'[[art romànic]] de l'Europa cristiana; foren l'estil [[cister]]cenc i el [[art gòtic|gòtic]]. Les noves formes foren teoritzades per [[Bernat de Claravall]], el gran dinamitzador del [[Cister]], i el segon per [[Suger]], l'abat de [[basílica de Saint-Denis]], a [[París]], la primera església gòtica. Foren dues visions filosòfiques i estètiques oposades dins del cristianisme. Mentre el primer criticava la gran alçada de les esglésies, la seva desmesurada profunditat, la seva absurda amplada, llurs sòls polits i rics i tot allò que distreu els ulls del devot i molesta la seva devoció; l'abat Suger lloava tot allò que hom té per més bo en la creació, allò de més preciós que ha de servir d'antuvi per a la celebració de la santa eucaristia i, per exemple, demanava que per a rebre la sang del Crist convé disposar de vasos d'or i de pedres precioses.<ref>[[Erwin Panofsky|Panofsky, Erwin]] ''Arquitectura gótica y pensamiento escolástico''. Madrid: Ediciones de La Piqueta. 1986.</ref> La baralla va més enllà d'una qüestió estètica: entre els segles X i XII, s'operà un desplaçament del focus del saber i alhora de l'escola, al qual correspon un canvi profund en l'estil i les preocupacions de la vida intel·lectual. La cultura surt dels monestirs rurals, mentre que la nova escola s'organitza al voltant dels bisbats, dins dels nuclis urbans, en resposta a noves exigències, reflectint en la seva organització i en la seva actitud totes les característiques de l'organització municipal. Per tant, per una banda, tenim l'escola monàstica d'organització rigorosa de l'ensenyament, sotmès a una regla única i dominat pels valors de la pietat; per l'altra, la primera forma d'universitat parisenca, en què l'oposició entre diferents escoles conferia a la dialèctica (''disputatio'') una funció primordial.<ref>En conseqüència l'última veritat d'un estil artístic no s'inscriu en embrió dins d'una inspiració original, sinó en els trets sociològicament significatius d'una època. I més enllà fins i tot en la contraposició de les biografies de sant Bernat, l'[[asceta]] que refusa tota bellesa material, i de Suger, l'[[esteta]] que s'abandonà a un gust desenfrenat per allò que l'encisava. Per un extrem l'infant de família pobra dedicat des de petit a l'Església que féu d'ell tot quant és, de l'altra un jove noble que s'ofereix a l'Església a la fi de l'adolescència[[Pierre Bourdieu|Bourdieu, Pierre]].
<center><div style="float:center; margin: 3mm; padding: 1mm; width: 600px; border: 0px solid;">
Línia 311:
El segle XIV començà amb una onada de fred glacial, que féu créixer la [[fam]] i la misèria. La crisi demogràfica s'agreujà pel desequilibri entre una població en alça i una producció d'aliments estancada dins del marc de l'agricultura senyorial. Com la producció de cereals era insuficient, generà un augment de preus que estengué la fam, la misèria i la mortaldat dels més humils. L'afebliment de les reserves biològiques preparà perquè dos factors externs (la guerra i la pesta) provoquessin una veritable catàstrofe demogràfica.
La [[Guerra dels Cent Anys|Guerra dels cent anys]], les guerres civils castellanes, etc., posaren noves dificultats (nous impostos, devastació dels camps) a una economia rural dèbil. Però fou la [[pesta negra]] el fet que causà la mortaldat més gran, ja que mèdicament es desconeixien els [[microbis]] i els mecanismes de contagi. L'any [[1347]], arribà procedent d'Orient i, en poc més de quatre anys, a Europa moriren uns vint milions de persones, un terç de la seva població, perquè les mesures de prevenció foren inútils: s'ordenaren quarantenes, es prohibí el comerç entre ciutats, es tapiaren cases amb malalts a dins… Tot fou debades, i es veieren afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats. L'epidèmia acabà al final del segle, després de successius rebrots. La pesta deixà una profunda petja en la [[demografia]], l'[[economia]] i l'imaginari col·lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningú no reclamava… El món feudal trontollà i aquell ordre medieval que semblava inamovible des de feia segles demostrà que podia canviar.<ref>Sontag, Susan. ''La malaltia com a metàfora''. Barcelona: Ed. Empúries, 1997</ref> A la [[corona d'Aragó]], aquesta època de crisi, iniciada el [[1333]] per unes males collites, passà a l'imaginari col·lectiu com
I és que la pesta comportà efectes importants: l'excedent de roba, que amb un procediment es podia convertir en paper, comportà que el paper baixés molt de preu, i que es fabriqués en grans quantitats. Això escampà l'hàbit de llegir per Europa, i amb els llibres es va estendre la cultura. A més, la pesta accentuà la decadència de l'[[imperi Romà d'Orient|Imperi romà d'Orient]], que començà a patir una emigració sostinguda de bizantins cap a les ciutats occidentals, que durà gairebé un segle. Amb ells, Europa redescobrí la tradició grecoromana, i l'interès pel passat clàssic cresqué en tot el continent, especialment a la península Itàlica, on el [[Renaixement]] prengué volada.<ref>Van Doren, Charles. ''Breve historia del saber''. Barcelona: Planeta, 2006.</ref>
Línia 335:
S'albira un nou marc: el dels estats moderns amb el poder centralitzat en la figura del rei, en detriment de les pressions de nobles i corts. El desequilibri econòmic i social de la [[baixa edat mitjana]] tingué repercussions polítiques: els monarques es recolzaren en la força creixent de la [[burgesia]], que els hi donà suport perquè amb les unificacions territorials obtenia una major amplitud dels seus mercats. Així, els monarques s'enfrontaren al poder de la [[noblesa]] fins a imposar un nou tipus de monarquia més centralitzada i autoritària, en què la institució monàrquica es feia càrrec del poder militar, dels drets d'encunyar moneda, de l'administració de la justícia… Fou el cas dels parlaments anglesos, els Estats Generals del Regne de França i les Corts castellanes.
El prestigi del papat travessà un dels seus pitjors moments: trasllat a [[Avinyó]] ([[1309]]-[[1377]]). La tornada del papat a Roma ([[1377]]), a conseqüència de la inestabilitat política del Regne de França, originà l'anomenat ''[[cisma d'Occident]]'' ([[1378]]-[[1417]]), que representà l'existència de dos, i fins i tot tres, papes en un mateix moment. En aquest context d'inestabilitat i de descrèdit de les institucions eclesiàstiques, sorgiren pertot arreu veus crítiques contra el poder temporal de l'Església, teories conciliaristes (supremacia del [[concili]] per sobre del papa) i moviments heterodoxos: al Regne de França, se cercà crear una Església
El [[concili de Constança]] ([[1414]]-[[1417]]) posà fi al cisma amb l'elecció de [[Martí V]] com a única autoritat. Amb tot, no se solucionaren problemes plantejats com l'autoritat del papa o del concili, o el de l'excessiu luxe eclesiàstic. El segle XV, i sobretot el XVI, foren de profundes commocions i d'enfrontaments religiosos.
| |||