Diferència entre revisions de la pàgina «Edat mitjana»

40 bytes afegits ,  fa 4 mesos
Unifico terminologia (ara mateix hi ha 21 usos d'un nom i 32 de l'altre)
(Cometes baixes)
(Unifico terminologia (ara mateix hi ha 21 usos d'un nom i 32 de l'altre))
Amb la caiguda de l'imperi, només restà dempeus l'organització eclesiàstica, que s'expansionà per diverses vies. Una via de creixement fou el [[monacat]], forma de vida en comú d'un grup de persones dedicades al treball manual i intel·lectual, relativament apartades de la societat i submergides en un ambient de pau i silenci. El monacat fou una forma minoritària d'enfrontar-se a la vida que permeté als cristians de viure més radicalment la seva fe dins d'una dimensió de pregària constant envers Déu. [[Sant Antoni Abat|Sant Antoni]], al final del segle III, revitalitzà la vida eremítica i atenyé una gran popularitat que atragué nombrosos deixebles. [[Sant Pacomi]] ([[286]]-[[346]]) fou el primer a proposar i dur a la pràctica la vida eremítica en comú (''cenobites''), però qui li donà la forma definitiva fou, a l'Orient sant [[Basili de Cesarea]] ([[329]]-[[379]]), i a Occident, sant [[Benet de Núrsia]] ([[480]]-[[547]]), la regla del qual fou la guia espiritual de tots els monjos europeus posteriors. Durant els segles IV a IX, els monestirs s'estengueren per tot Europa. Als monestirs, se'ls deu noves aportacions agrícoles i que es considerés en un mateix pla de dignitat el treball intel·lectual i el treball manual (''laborare et orare''). Per tant, queia una de les barreres culturals que havia imposat el sistema esclavista romà: el treball ja no era considerat una activitat degradant. A més, l'Església, amb el monacat, conservà part del llegat cultural de l'antiguitat clàssica. La pacient recopilació dels monjos als escriptoris dels monestirs mantingué precàriament les eines intel·lectuals que havien bastit les civilitzacions clàssiques.
 
Però, en qualsevol cas, als segles  VI i VII, el bisbe de Roma (el [[papa]]) veié com minvaven de manera ostensible la seva autoritat i el seu prestigi, car hagué d'enfrontar-se a la formació d'Esglésies «nacionals», la falta de control i d'uniformitat en la vida monàstica, la transformació de molts bisbes en autèntics governadors civils de les seves diòcesis, l'acaparament per les famílies terratinents més poderoses dels càrrecs de bisbe, etc. D'altra banda, la creixent superioritat intel·lectual d'Orient respecte d'Occident conduí a menysprear tot allò que procedia de [[Roma]] i la posició subordinada del papa davant l'[[Imperi Romà d'Orient]] (l'[[emperador bizantíromà d'Orient]] havia de confirmar en el seu càrrec el bisbe de Roma), i la política autocràtica de l'emperador que manejava al seu antull el patriarca de [[Constantinoble]] crearen nous problemes a la posició papal.
 
[[Fitxer:Tesoro de Guarrazar (M.A.N. Inv.71210) 01b.jpg |miniatura|Creu visigòtica d'orfebreria, segle VII. En tot Occident ningú és capaç de representar plàsticament un cos. Tot es limita a ornamentació plana, jocs de línies i cal·ligrafia. És a l'orfebreria que pertanyen la majoria dels exemples conservats; fet que no és casual: l'art és ara un adornament i un luxe que serveix per a l'exhibició del poder i de la riquesa<ref>Hauser, Arnold. ''Historia social de la literatura y del arte''. Barcelona: ed. labor. 1983, pàg. 193</ref>]]
[[Fitxer:Meister von San Vitale in Ravenna 003.jpg|miniatura|Aquest [[mosaic]], que es troba a l'església de San Vitale, a [[Ravenna]], representa l'emperador [[Justinià I]]. L'emperador apareix envoltat d'una aurèola per expressar el seu caràcter sagrat. Al seu entorn, hi ha personatges que representen els seus suports: Església, funcionariat i exèrcit. Les figures són immòbils, hieràtiques, imponents, i semblen transcendir els límits d'una humanitat corrent i mortal]]
 
=== L'Imperi bizantíRomà d'Orient ===
{{principal|Imperi bizantíRomà d'Orient|Art romà d'Orient}}
La [[crisi del segle III]] havia sotraguejat de manera considerable l'economia del sector occidental de l'imperi; mentre que, a la zona oriental, el comerç marítim, les tasques artesanals i una agricultura no sotmesa a la dominació dels terratinents havia permès una civilització urbana i una economia monetària. La pressió dels bàrbars a les fronteres ja havia portat [[Dioclecià]], l'any [[286]], a la divisió política de l'imperi en dues parts: Orient i Occident; quedava a la part oriental el territori més ric i amb millors facilitats per a resistir els atacs dels bàrbars. Quan, l'any [[476]], l'emperador d'Orient va rebre des de [[Roma]] les insígnies imperials arrabassades pels invasors al darrer emperador romà, [[Ròmul Augústul]], pot dir-se que, amb aquestes, hi anava el reconeixement que el centre de l'autoritat al món mediterrani era ara la ciutat de [[Constantinoble]].
 
[[Constantinoble]], a la cruïlla del mar Negre i de la Mediterrània; d'Àsia i Europa, estava ben situada des del punt de vista comercial i militar, car des del seu port es podia controlar per terra i per mar les zones més perilloses d'Orient. A més, el veïnatge amb les fèrtils terres de [[Tràcia]] o de l'[[Àsia Menor]] oferia la garantia en el subministrament d'aliments. La idea de recuperar l'imperi perdut sorgí força vegades durant la història, la més important de les quals fou al [[segle VI]], sota el regnat de l'emperador [[Justinià I]] ([[527]]-[[565]]).
 
La base econòmica, la constituïen la riquesa de la terra i el comerç d'exportació, tant d'articles de luxe (teixits, especialment la [[seda]], sola o amb brocats d'[[or]] i [[plata]]; seguida de peces fines de [[llana]], [[cotó]] i [[lli]]) com de tecnologia (entre els segles&nbsp;V i X, [[Constantinoble]] exportà la cúpula sobre base quadrada a tot Europa, per exemple). Aquest comerç donà a les arques de l'estat un superàvit constant i una balança de pagaments comercials favorable. Reflex d'això fou la fermesa de la moneda bizantinaromana d'Orient, el [[sòlid bizantíromà d'Orient]], el valor del qual (4,55 grams d'or) es mantingué pràcticament inalterable des de la seva creació per Constantí, fundador de la capital de l'imperi, fins al segle XII i constituí el que avui és el [[dòlar]] o l'[[euro]] en el món dels intercanvis de l'època.
 
==== L'imperi en temps de Justinià (527-556) ====
 
==== La descomposició de l'imperi ====
La pèrdua del domini absolut sobre la [[Mediterrània]] al segle VII, l'expansió de l'[[islam]] i els canvis en l'agricultura, el comerç marítim i l'exèrcit portaren a la descomposició de l'imperi. Les causes profundes de la descomposició de l'imperi foren: els enfrontaments religiosos (iconoclastes/iconòduls; monofisites/ortodoxos…), els enfrontaments amb l'islam als segles&nbsp;VII i VIII, que tallaren el gran comerç mediterrani, la dependència de Bizanci respecte dels mercaders venecians i l'exigència de fons estatals elevats per pagar els mercenaris de l'exèrcit. La ruïna de l'estat, la feudalització del camp i el despoblament rural posaren fi a l'imperi. La [[caiguda de Constantinoble]] ([[1453]]) posà fi al vell imperiImperi bizantíRomà d'Orient.
 
=== L'islam a l'edat mitjana ===
==== Expansió de l'islam ====
{{principal|Expansió de l'islam|història de la civilització islàmica}}
A partir de l'any [[634]], l'[[islam]] sobreeixí el marc geogràfic àrab. El [[656]], tot l'[[imperi Persa|Imperi persa]] restà sota domini islàmic, mentre que [[Bizanci]] hagué de cedir [[Armènia]], [[Síria]], [[Palestina]], [[Egipte]], [[Líbia]] i [[Tripolitània]], on els musulmans foren rebuts, sovint, com a alliberadors a causa de la violenta imposició de l'ortodòxia per part dels basileusemperadors bizantinsromans d'Orient. Els successors de [[Mahoma]], els [[califa|califes]], ja no eren només cabdills religiosos, sinó que havien esdevingut monarques d'un immens imperi.
 
Abans de la desaparició de la primera nissaga califal, els [[omeies]] ([[661]]-[[750]]), l'[[islam]] comprenia tot el nord d'Àfrica i la Hispània dels [[gots]] ([[711]]-[[721]]) a l'oest; a l'est arribà fins a les ribes de l'[[Indus]] i al sud de les estepes asiàtiques ([[715]]). L'avenç es perllongà durant la resta de l'edat mitjana i part de l'[[edat moderna]] amb l'extensió per les estepes d'Àsia, el nord de l'[[Índia]], [[Indonèsia]] i l'[[Àfrica negra]].
 
Tanmateix, l'[[imperi Bizantí|Imperi bizantíRomà d'Orient]] resistí l'envestida dels musulmans, si bé que amb una gran reducció del seu espai territorial. Els musulmans, al seu torn, un cop ocupat el nord d'Àfrica, quedaren retinguts a la línia dels [[Pirineus]], cap a mitjan segle VIII. [[Carlemany]] els foragità de l'antiga [[Tarraconensis]] a finals del segle VIII i principis del IX (conquesta de [[Barcelona]] l'any 801).
 
==== La intensa activitat comercial del món islàmic ====
L'islam permeté que cultures abans separades entressin en contacte estret. El fet que l'[[àrab]] esdevingués llengua universal de l'islam, a causa de l'expressa prohibició de traduir l'[[Alcorà]], serví de lligam de cultures distants. Ben aviat, iniciaren el conreu d'una brillant [[literatura àrab]] (poesia, novel·la, llibres de viatges, contes, història…). De mica en mica, l'àrab desplaçà el grec com a llengua culta; tot i que l'islam la conservà i estudià, especialment la [[ciència]]. Destacaren els ''[[Contes de les mil i una nits]]'', en què es barregen influències populars índies, perses i egípcies.
 
Atès que l'art de la imatge no fou gaire representat fins a l'època [[turc]]a, l'obra d'art prototípica fou la [[mesquita]]. Aquest edifici, de planta rectangular, continuà la tradició bizantinaromana d'Orient, que consistíconsistia a concentrar tots els efectes estètics a l'interior, mentre que descurà l'exterior, on s'adverteix directament el material de construcció. La decoració solia ser abstracta, geomètrica o vegetal. Les mesquites més importants de les primeres etapes de l'islam són la [[mesquita d'Al-Aqsa]], a [[Jerusalem]], la [[Mesquita Sagrada]] de la [[Meca]], la [[gran mesquita de Kairuan]], a [[Tunísia]] i la [[mesquita de Còrdova]], a Andalusia. Altres edificis de tipus religiós són les [[madrasses]] i les tombes fortificades (tomba de [[Tamerlà]] a [[Samarcanda]]), mentre que en arquitectura civil destaquen els palaus dels sobirans ([[Madīnat al-Zahrā|al-Madina az-Zahrà]] a l'[[Àndalus]], el [[palau de Topkapi]] a [[Istanbul]], l'[[Alhambra de Granada]]), les albergueries, els hospitals i els banys públics.
 
En arts aplicades, assolí un gran desenvolupament la [[ceràmica]], profusament decorada amb varietat de motius i formes. La [[miniatura]] que il·lustrava els llibres també adquirí un gran nivell de qualitat, així com la [[cal·ligrafia]]. Els tapissos, les catifes i altres tipus d'objectes industrials com arquetes i pots per a guardar joiells o perfums, generalment d'[[ivori]], foren importants en l'art i en el comerç. En les arts aplicades, es denotà una forta influència de l'art persa, amb dibuixos estilitzats d'animals o vegetals enfrontats. En aquests dibuixos i en les miniatures, sí que apareix la figura humana i són freqüents les representacions del Profeta, encara que sovint sense rostre.
 
=== Renaixement del comerç i desenvolupament de les ciutats ===
En el període comprès entre l'any 400 i el 1000, aproximadament, l'[[Europa occidental]] era una regió subdesenvolupada en comparació amb l'[[Imperi Romà d'Orient]] i el [[califat]] islàmic, un territori assolat pels desordres polítics i per la manca de seguretat, amb una economia de subsistència i poca circulació de mercaderies. Però, a partir del segle X, hi hagué un renaixement del comerç en els ports de [[Nàpols]], [[Ravenna]], [[Pisa]], [[Venècia]]… que iniciaren un canvi fonamental: els bizantinsromans d'Orient i els àrabs començaren a ser desplaçats com a intermediaris en el comerç entre Orient i Occident. A partir de finals del segle XII i principis del XIII, els ports de la [[península Itàlica]] dominaran la Mediterrània oriental. [[Venècia]], que practicava el comerç legal i de contraban amb [[Bizanci]] i, alhora, mantenia relacions comercials amb l'[[islam]] (espècies, perfums, ivori, tèxtils i oli), tingué l'hegemonia en l'activitat comercial. La [[corona d'Aragó]] expandí el [[comerç català medieval]] per la [[Mediterrània]].
 
Els [[pelegrinatge]]s i les [[croades]] tingueren un paper molt important en aquest renaixement comercial, que es manifestà amb l'ampliació i renovació de rutes i del volum, nombre i qualitat de les mercaderies, amb l'aparició de les primeres associacions armades de mercaders, i amb la de noves fires i mercats fixos. També el nord d'Europa experimentà un auge del comerç de pells, productes alimentaris, fusta, metalls i sal; en gran part, gràcies a la introducció del sistema de rotació triennal i als nous arreus del cavall, que possibilitaren la producció d'un excedent exportable de béns agrícoles. Aquest renaixement del comerç no es pot separar de les transformacions agràries i del desenvolupament de les ciutats emmurallades, centres d'activitats mercantils i industrials.
Durant el [[segle XIV]], Europa experimentà una aturada econòmica. La [[tecnologia]] i els sistemes [[ciència|científics]] havien assolit el seu límit [[ecologia|ecològic]]. Tot el creixement experimentat fins aleshores féu paleses les contradiccions que el manteniment del ritme expansiu havia amagat i l'excés demogràfic començà a produir una distorsió entre els recursos disponibles i la població; els preus dels productes agraris s'encariren, amb la qual cosa els mitjans de pagament destinats a l'adquisició de productes artesanals disminuïren notablement. La [[història econòmica]] descriu aquest període com una etapa de llarga recessió agreujada per la [[pesta negra]]. Com a conseqüència, es produïren canvis econòmics radicals: l'escassetat de [[mà d'obra]] féu que els senyors i barons competissin pels camperols, els quals guanyarien majors drets; es produïren importants innovacions socials, que foren les arrels del [[capitalisme]] i del [[Renaixement]]. Per tant, aquesta depressió fou el primer gran trencament de les estructures econòmiques i socials del sistema senyorial i l'inici d'elements bàsics que havien de caracteritzar l'[[edat moderna]].
 
La depressió del segle XIV assolí també l'esfera espiritual amb el [[cisma d'Avinyó]]; i la política, car la baixa edat mitjana es caracteritzà pel declivi del poder feudal i l'enfortiment de poderoses nacions estat que, durant l'ocàs de l'edat mitjana, s'enfrontaren en guerres com per exemple la [[Guerra dels Cent Anys|Guerra dels cent anys]] entre [[Anglaterra]] i [[França]]. La participació de les nacions cristianes en aquest conflicte produí la retirada de les seves forces de l'[[Orient Pròxim]]. Finalment, l'[[imperi Bizantí|Imperi bizantíRomà d'Orient]] perdé gairebé tot el seu territori a mans dels turcs otomans. Amb la [[caiguda de Constantinoble]], a mitjans del segle XV, s'acostuma a representar la fi de l'edat mitjana.
 
A més, les temperatures començaren a canviar: després d'un llarg període amb temperatures càlides, el clima inicià un refredament que produí una [[petita edat de gel]]. Aquest factor extern agreujà una sèrie de males collites i aparegué la [[fam]] (especialment important fou la que s'estengué per Europa entre [[1315]] i [[1317]]). I per acabar-ho d'adobar, les [[epidèmia|epidèmies]] s'estengueren en diverses onades per tot l'Occident. La més virulenta fou la [[pesta negra]] que devastà Europa durant els anys [[1348]] i [[1349]].
La [[Guerra dels Cent Anys|Guerra dels cent anys]], les guerres civils castellanes, etc., posaren noves dificultats (nous impostos, devastació dels camps) a una economia rural dèbil. Però fou la [[pesta negra]] el fet que causà la mortaldat més gran, ja que mèdicament es desconeixien els [[microbis]] i els mecanismes de contagi. L'any [[1347]], arribà procedent d'Orient i, en poc més de quatre anys, a Europa moriren uns vint milions de persones, un terç de la seva població, perquè les mesures de prevenció foren inútils: s'ordenaren quarantenes, es prohibí el comerç entre ciutats, es tapiaren cases amb malalts a dins… Tot fou debades, i es veieren afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats. L'epidèmia acabà al final del segle, després de successius rebrots. La pesta deixà una profunda petja en la [[demografia]], l'[[economia]] i l'imaginari col·lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningú no reclamava… El món feudal trontollà i aquell ordre medieval que semblava inamovible des de feia segles demostrà que podia canviar.<ref>Sontag, Susan. ''La malaltia com a metàfora''. Barcelona: Ed. Empúries, 1997</ref> A la [[corona d'Aragó]], aquesta època de crisi, iniciada el [[1333]] per unes males collites, passà a l'imaginari col·lectiu com «[[lo mal any primer]]».
 
I és que la pesta comportà efectes importants: l'excedent de roba, que amb un procediment es podia convertir en paper, comportà que el paper baixés molt de preu, i que es fabriqués en grans quantitats. Això escampà l'hàbit de llegir per Europa, i amb els llibres es va estendre la cultura. A més, la pesta accentuà la decadència de l'[[imperi Romà d'Orient|Imperi romà d'Orient]], que començà a patir una emigració sostinguda de bizantinsromans d'Orient cap a les ciutats occidentals, que durà gairebé un segle. Amb ells, Europa redescobrí la tradició grecoromana, i l'interès pel passat clàssic cresqué en tot el continent, especialment a la península Itàlica, on el [[Renaixement]] prengué volada.<ref>Van Doren, Charles. ''Breve historia del saber''. Barcelona: Planeta, 2006.</ref>
[[Fitxer:Les Très Riches Heures du duc de Berry juin.jpg|miniatura|Il·lustració de [[les molt riques hores del Duc de Berry|les molt riques hores del duc de Berry]]. [[Carles de França (duc de Berry)|El duc de Berry]] fou un dels nobles més destacats de la França del segle XV: la màxima expressió de la seva biblioteca personal és aquest llibre pintat entre els anys 1412 i 1416, i conté diverses parts, la més destacada de les quals és una sèrie de dotze iŀlustracions a pàgina sencera que descriuen amb un detallisme incomparable activitats corresponents als dotze mesos de l'any.<ref>Morales, Joan, a ''El llibre més bonic del món'', revista Sàpiens'', número 69. Juliol 2008.</ref> L'escena del mes de juny correspon a les tasques agrícoles, al fons les muralles de la ciutat. Les formes rudimentàries d'explotació del camp es contrapesen amb el creixement de les ciutats i la seva atrevida arquitectura. Tanmateix, l'economia continua basant-se en l'extracció i distribució de l'excedent productiu del camp]]
 
201.385

modificacions