Judicis de Nuremberg: diferència entre les revisions

Una de les primeres jurisdiccions multinacionals data de 1899, quan es forma el [[Tribunal Permanent d'Arbitratge]]: encara existeix, però mai ha reconegut tenir la jurisdicció penal.

 

 

La idea precisa d'una jurisdicció internacional penal data de la [[Primera Guerra Mundial]], i es deriva dels tractats que van posar-hi fi:

== Creació del tribunal de Nuremberg ==

=== Preparació ===

[[Harry S. Truman]] encarregà la preparació del procés a [[Robert H. Jackson]], jutge associat al [[Tribunal Suprem dels Estats Units|Tribunal Suprem]] i antic [[Procurador General dels Estats Units]]. Persona propera a Roosevelt, Jackson havia legitimat en el pla jurídic l'ajut aportat als aliats pels Estats Units abans de la seva entrada en la guerra. En un dels seus primers informes a Truman quant a l'objectiu del procés, fa partícip al president de les seves conviccions:

 

 

== Tria del lloc ==

[[Leipzig]] i [[Luxemburg]] van ser considerades breument com la ubicació per al judici.{{harvnb|Overy|2001|pp=19–20}}La Unió Soviètica havia volgut que els judicis tinguessin lloc a Berlín, com la ciutat capital dels "conspiradors feixistes",<ref>{{harvnb|Overy|2001|pp=19–20}}</ref> però Nuremberg va ser triat com el lloc per dues raons, la primera de les quals havia estat el factor decisiu:<ref name="Catalogue1"/>

# El [[Palau de Justícia (Nuremberg)|Palau de Justícia]] era ampli i en gran part no estava danyat(un dels pocs edificis que havien romàs pràcticament intactes després dels intensos bombardejos aliats d'Alemanya), i una gran presó formava també part del complex.

* {{FRA}} [[François de Menthon]], reemplaçat posteriorment per [[Auguste Champetier de Ribes]]

 

Cada fiscal estava envoltat d'un equip de fiscals adjunts i d'advocats generals o de substituts per ajudar-los en la seva tasca :

* Els Estats Units estigueren representats per [[Robert H. Jackson]] i un equip de trenta-dues persones, entre les quals [[Bernard B. Fall]], [[Francis Parker Yockey|Francis Yockey]], [[Adrian S. Fisher]] i [[David Marcus]].

Dels 24 acusats presents en l’acta d’acusació, només en van quedar 21 : [[Gustav Krupp von Bohlen und Halbach|Gustav Krupp]] fou retirat de la llista per raons de salut, [[Martin Bormann]] estava il·localitzable i [[Robert Ley]] es va suïcidar abans de l'obertura del procés el [[25 d'octubre]] de [[1945]].<ref name="wieviorka-53" />

 

Abans del procés, la major part dels inculpats estigueren detinguts a [[Mondorf-les-Bains|Bad Mondorf]], Luxemburg, on foren sotmesos a interrogatoris i gaudiren dels tractaments proporcionats per un metge alemany.

 

 

=== Audiències ===

El procés es fonamentà principalment en proves per escrit, en gran part dels arxius oficials del [[Tercer Reich]]. Si bé a causa del [[Common law|procediment anglosaxó]], que privilegia la instrucció durant el procés, el públic pot esperar-se esdeveniments espectaculars, els testimonis, entrevistats prèviament, generalment no aporten res de nou a mesura que passen a l'estrada.

 

 

=== Acusació ===

El 21 de novembre, els acusats havien de decidir si es declaraven culpables o no. El jutge interrogà els acusats un a un; sota diverses formes, tots respongueren el mateix: « nicht schuldig » (no culpable). Després es va presentar la requisitòria pel fiscal Jackson<ref>{{Harvnb|Wieviorka|2006|p=59-60}}</ref> Als acusats no se'ls va autoritzar de fer altres declaracions en aquest moment del procés.

 

Els preparatius de la invasió de Txecoslovàquia, de Polònia i de l'URSS foren igualment examinats el mateix dia. El [[22 d'agost]] de [[1939]], Hitler exposà als seus fidels més propers perquè calia esclafar Polònia. El primer testimoni de l'acusació, el general [[Erwin Lahousen]], adjunt de l'almirall [[Wilhelm Canaris]] a l’[[Abwehr]], va explicar com la seva organització havia rebut la missió de proporcionar equipaments i documents polonesos a soldats encarregats d'atacar l'[[Operació Himmler|estació de ràdio de Gleiwitz]], ''[[casus belli]]'' utilitzat per Hitler per llançar l'ofensiva contra Polònia. El memoràndum del 2 de maig de 1941 relatiu a l’URSS, trobats en els arxius de l’[[OKW]], explicava que la continuació de la guerra depenia dels subministraments d'aliments que els alemanys poguessin sostreure de Rússia durant « el tercer any de guerra ». Aquest memoràndum precisa que si els alemanys arriben a llurs fins, en « resultarà la fam i la mort de milions de persones »<ref>{{Harvnb|Wieviorka|2006|p=86}}</ref> Fins i tot l'entrada en guerra del Japó fou l'objecte d'una conferència entre Hitler i l’ambaixador del Japó, el [[4 d'abril]] de [[1941]], en presència de Ribbentrop<ref>Joseph Kessel, « ''France-Soir'' » del 28 de novembre de 1945</ref>

 

 

Tornant cap enrere, el 29 de novembre, l'acusació dels Estats Units, encapçalada pel Sr. Alderman, reprèn els esdeveniments principalsa a l’[[Anschluss]]. Les pressions de Hitler et dels nazis austríacs sobre el president austríac, [[Wilhelm Miklas]], i el seu canceller, [[Kurt von Schuschnigg]], havien de conduir a la nominació al càrrec de canceller de [[Arthur Seyss-Inquart|Seyss-Inquart]]. A la sala, la presència de Schluschnigg, que tot just acabava de sortir de [[Camp de concentració de Dachau|Dachau]], sorprengué els periodistes.:<ref>R.W. Cooper, « ''Le Procès de Nuremberg. Histoire d’un crime'' », traduït de l'anglès al francès per Aline Chalufour i Suzanne Desternes, Paris, Hachette, 1947, p. 27.</ref> l’ex-canceller, darrer testimoni directe de les amenaces de Hitler en contra seu, no fou escoltat pel tribunal. Per contra, Alderman llegí les retranscripcions de les converses telefòniques de Göring amb Seyss-Inquart i Ribbentrop.<ref group="Note">En els minuts que precediren la invasió d'Àustria, Göring donà ordres als seus serveis telefònics d'anotar i conservar totes les seves converses essencials. Preservades de la destrucció, foren retrobades pels serveis aliats.</ref> D'entrada va llegir les amenaces que Seyss-Inquart s'havia compromès a transmetre a Miklas l'[[11 de març]] de [[1938]], que no conduïren a cap resultat: el president, malgrat la seva acceptació de la dimissió de Schuschnigg, refusà de nomenar Seyss-Inquart canceller. A les 20 h, Miklas encara no havia cedit ; Göring va donar el mateix el poder a Seyss-Inquart, així com la garantia que les seves tropes marxarien sobre Viena. Després de l'entrada de les tropes alemanyes a Àustria, el [[13 de març]] de [[1938]], Göring va trucar Ribbentrop : la lectura de l’enregistrament de llur conversa telefònica entre Viena i l'ambaixada alemanya de Londres dóna una idea del triomfalisme dels dos homes. Ambdós es van posar a riure en escoltar la seva antiga conversa.<ref>Joseph Kessel, « ''France-Soir'' » de l'1 de desembre de 1945</ref>

 

==== Crims contra la pau ====

Lord Shawcross presentà les peces d'aquesta segona acusació, i tractà de demostrar, després d Jackson, que la llei ja no estava del costat més fort. Segons ell, aquest procés no es basava en nous principis. En la seva acusació, digué que si iniciar una guerra és un crim, la gent, basant-se en aquesta decisió, són responsables de les accions següents. Es manifestà contrari a les principals crítiques de la prova, és a dir, que es tractava d'una justícia dels vencedors i una jurisdicció retroactiva. Per a ell, el tribunal de primera instància, que estableix la Carta i l'Estatut, s'havia basat en les dades preexistents del dret internacional. Shawcross examinà diversos tractats que havien tractat d'oposar l'arbitratge de les nacions a la guerra.<ref>{{Harvnb|Wieviorka|2006|p=94-95}}</ref>

 

* '''La [[germanització]]'''

La germanització fou definida per Edgar Faure davant el tribunal com "la imposició, als habitants dels territoris ocupats, de les normes de vida social i política, tal com els nazis les havien definides segons llur doctrina i per a llur benefici." Faure presentà dos documents relatius a la germanització dels territoris ocupats d'Occident: l'annexió de [[Luxemburg]] i [[Noruega]] pel Reich, la incorporació d'[[Alsàcia-Lorena]], i la creació d'un [[Bretonische Regierung|estat autònom bretó]]. Emil Reuter, president de la Cambra de Diputats de Luxemburg, parlà així de la germanització del seu país; [[Léon van der Essen]], professor de la [[Universitat de Lovaina]] descrigué el mateix procés a [[Bèlgica]] així com les massacres a les Ardenes durant la [[Batalla de les Ardenes|contraofensiva de novembre-desembre de 1944]].<ref>{{Harvnb|Wieviorka|2006|p=125-127}}</ref>

 

* '''[[Decret Nacht und Nebel]]'''

* '''[[Massacre de Katin]]'''

[[Fitxer:Jackson Pokrovsky.jpg|miniatura|esquerra|El fiscal Jackson i el fiscal adjunt Pokrovski.]]

Encara que Churchill i Roosevelt haguessin estat advertits el 1943 i 1944 que la massacre de Katin havia estat comesa pels soviètics<ref>Victor Zaslavsky, ''Le massacre de Katyn'', París, Perrin, col·lecció Tempus, 2007, p.88-90</ref>{{,}}<ref group="Note">Davant la insistència d'un dels seus diplomàtics, George Earle, que el va amenaçar de publicar un informe on s'establia la culpabilitat soviètica, Roosevelt el va enviar a les [[Samoa Nord-americana|illes Samoa]] (Victor Zaslavsky, ''Le massacre de Katyn'', París, Perrin, col·lecció Tempus, 2007, p.90).</ref> fou presentat en l'acta d'acusació després d'una exigència dels representants de l'URSS.<ref>{{Harvnb|Gilbert|1995|p=135}}</ref> L’acta d’acusació féu referència, doncs, als « 11.000 oficials polonesos presoners de guerra […] assassinats al bosc de [[Katin]] prop de [[Smolensk]].<ref>T.I. Nuremberg, ''op. cit.'', t. I, p. 57.</ref> » Dues comissions d’investigació, una internacional demanda pels aliats a principis del 1943, i altra soviètica a finals del 1943, havien arribat a conclusions contràries: per a la primera, els crims es remuntaven al 1940 i havien estat perpetrats pels soviètics, mentre que per a la segona els crims havien estat comesos pels alemanys el 1941.<ref>{{Harvnb|Wieviorka|2006|p=134-135}}</ref>

 

 

===== En mar =====

Hi havia dos almiralls asseguts al banc dels acusats : [[Erich Raeder|Raeder]] i [[Karl Dönitz|Dönitz]]. Tenien com a advocat Otto Kranzbühler, gran especialista en dret marítim. Eren militars, com Jodl i Keitel, però gaudien d'una major simpatia que aquests últims per part de llurs equivalents aliats.<ref>{{Harvnb|Wieviorka|2006|p=141}}</ref> El primer fou comandant en cap de la [[Kriegsmarine]] fins al 1943 ; el segon, abans de succeir-lo, fou el principal organitzador de la guerra submarina alemanya.

 

Durant el dinar posterior, Dönitz i Göring denunciaren el fet que Höß no fos un prussià, com ells, sinó un alemany del Sud ; un prussià mai no hauria comès aquests actes. Frank confià a Gilbert que era « el moment més vergonyós de tot el procés. […] És allò del que se'n parlarà dins de mil anys ». Rosenberg, que havia de prestar declaració després del migdia, declarà li costaria de defensar la seva filosofia després d'aquest testimoniatge.<ref>{{Harvnb|Gilbert|1995|pp=268-269}}</ref>

 

 

Les reaccions dels acusats segons Gilbert foren inequívoques: Schacht declarà que ell mai no hauria pogut fer, com Ohlendorf, assassinar 90.000 persones, que s'hi hauria resistit-<ref name="Wie169" /> Ribbentrop reconegué que reconnaît que « la nostra culpabilitat com a alemanys en les atrocitats i les persecucions dels jueus és tan enorme que hom es queda mut: no existeix cap mitjà de defensa, cap explicació ». Pel que fa a Göring, recordà el ''Führerstaat'', l’Estat dirigit per un sol cap, al qual cadascú obeïa cegament; afirmà que cap d'ells no podia ser considerat responsable del que Hitler, Himmler, Bormann, Goebbels i Heydrich havien dut a terme.<ref>{{Harvnb|Gilbert|1995|pp=106-107}}</ref>

 

* '''L’exèrcit'''

L'estat major general i l'[[Oberkommando der Wehrmacht|alt comandament de les forces armades alemanyes]] van ser defensats pel mateix advocat : el Dr Hans Latersner. Aquest va centrar la seva argumentació en els actes de resistència de l'exèrcit alemany al poder hitlerià, especialment l’[[Complot del 20 de juliol|atemptat del 20 de juliol de 1944]]. Va esmentar els conjurats, especialment l’[[Wilhelm Canaris|almirall Canaris]], i va cridar a l'estrada tres mariscals bandejats pel poder : [[Walther von Brauchitsch]], comandant en cap de l'exèrcit del{{què}} el 1941, [[Gerd von Rundstedt]], i [[Erich von Manstein]]. Manstein va afirmar que desconeixia les atrocitats comeses per l'exèrcit a Rússia, així com l'extermini dels jueus per part de les SS, però el seu testimoniatge contradigué el d'[[Otto Ohlendorf]]. Quant a la sort dels jueus, [[Telford Taylor]] va aportar un document signat pel mateix mariscal, on feia una crida als seus soldats a l'extermini del sistema jueu-bolxevic i al càstig dels jueus. Així el seu testimoniatge perdé l'essencial de la seva credibilitat.<ref>{{Harvnb|Wieviorka|2006|p=214}}</ref>

 

 

===== Actitud de l’URSS =====

Segons els advocats de la defensa, si s'havia de mantenir l'acusació de « conspiració », també s'havia de fer igualment contra l’URSS. Entre agost del 1939 i juny de 1941, el [[Pacte Mólotov-Ribbentrop|pacte de no-agressió signat per Ribbentrop i Mólotov]] va comportar una certa complicitat entre els dos futurs bel·ligerants. El pacte va ser publicat, i formà part de les proves del procés, però el seu protocol secret, que preveia l'atac de Polònia per part de l'URSS, encara no es va revelar. No fou fins al 25 de març de 1946 que l'advocat de Hess, Afred Seidl, exposà el protocol i el seu contingut. Va exposar, en plena sessió, un [[afidàvit]] del cap dels serveis jurídics d'Afers Estrangers, que va redactar el pacte en la seva totalitat. El jutge Lawrence l'aturà: aquest text no formava part de les proves relatives a Hess, i el tribunal no el va examinar. Seidl explicà que aquest text estava en poder seu des de feia poc. Lawrence demanà llavors als fiscals si tenien objeccions a la utilització del text.<ref>{{Harvnb|Wieviorka|2006|p=104}}</ref>

 

 

==== En espera del veredicte ====

El 31 d'agost de 1946, la ràdio difongué les darreres declaracions dels acuats. A ''Au cœur du Troisième Reich'', Albert Speer descrigué aquestes declaracions com a marcades pels nous mesos de debats.:<ref>[[Albert Speer]] (trad. Michel Brottier), ''Au cœur du Troisième Reich'', [[Editorial Fayard|Librairie Arthème Fayard]], París, novembre 2010, p. 711.</ref>

* Göring, que havia començat el procés amb la intenció de justificar-se, parlà en la seva al·locució final de greus crims, tot afirmant que no n'havia tingut coneixement, i condemnà les espantoses massacres que pretenia no arribar a comprendre;

Dels vuit jutges (quatre titulars i quatre suplents), només els titulars tenien dret a vot en les deliberacions, tot i que en les discussions als suplents se'ls escoltava bastant. Els articles 4 i 29 de l'Estatut proporcionen detalls de les decisions preses, i la manera d'execució de les penes. Les decisions es prenien per majoria de vots, i en cas d'igualtat de vots, el president (Lawrence) seria decisiu. Per a l'execució de les penes, només el Consell de Control per a Alemanya podia executar-les, modificar-les o reduir-les. El Tribunal no tenia cap control sobre això, al contrari del que faria [[Henri Donnedieu de Vabres|Donnedieu de Vabres]].<ref>{{Harvnb|Wieviorka|2006|p=229}}</ref>

 

 

La primera reunió es va celebrar el 27 de juny de 1946, abans del final del procés, i a continuació es van produir 22 reunions més fins a l'emissió del veredicte. Vuit d'aquestes reunions van tenir per objecte les qüestions jurídiques i llur interpretació : una de les principals va ser suscitada per Donnedieu de Vabres, que qüestionà, mitjançant la presentació d'un memoràndum, l'acusació de « conspiració ». Per a ell, aquesta acusació és desconeguda en el dret internacional en el continental. Però per als altres jutges, aquesta discussió no té sentit; Els nord-americans pensaven que si la « conspiració » era descartada, els « crims contra la pau » havien de ser-ho igualment. El jutge francès ho admeté, però no votaria a favor de cap condemna de conspiració.<ref>{{Harvnb|Wieviorka|2006|2006|p=230}}</ref>

 

=== Genocidi ===

Aquesta part del procés fou objecte d'un capítol del judici: distingí, d'entrada, la persecució abans i durant la guerra. Però el tribunal no va poder establir el vincle entre la persecució dels jueus abans de la guerra i l'esclat d'una guerra d'agressió; la persecució dels jueus no es considerà un crim contra la humanitat. No obstant això, aquesta persecució es demostrà, i els condemnats Göring, Ribbentrop, Kaltenbrunner, Rosenberg, Frank, Frick, Funk, Schirach, Seyss-Inquart, Bormann i Streicher n'estaven convençuts. Streicher especialment, condemnat pels seus escrits, serà descrit « universalment conegut com llur (els jueus) enemic més acarnissat ».

 

|}

 

 

La sentència es va pronunciar per a cada acusat, a la tarda, durant una sessió de quaranta-cinc minuts, sense la presència de la premsa. El tribunal pronuncià dotze sentències de mort, set penes de presó i tres absolucions.

 

Entre aquests processos, els dotze que va tenir lloc a la zona d'ocupació nord-americana són anomenats de vegades « processos successors » :

# el [[Judici dels metges]] (o Procés dels doctors), que va acabar am set condemnes a mort i cinc a cadena perpètua. La resta foren penes de presó o absolucions ;

# el [[Judici de Milch]] : l’únic acusat fou condemnat a cadena perpètua ;

 

==== A Israel ====

El 1960, mentre Alemanya reprenia les investigacions, Israël anuncià la captura d’[[Adolf Eichmann]] a l'[[Argentina]], i el seu pròxim judici. Els principis del Procés eren calcats als de Nuremberg. Però el fiscal general donà la paraula als testimonis: va posar de manifest el genocidi. Filmat per la televisió i cobert de manera important pels mitjans de comunicació internacional, aquest Procés trasbalsà l'opinió i permeté als espectadors d'identificar-se amb les víctimes, en la qual cosa Nuremberg havia fracassat.<ref>{{Harvsp|Wieviorka|2006|p=290-291}}</ref>

 

 

=== Punt de vista de la premsa ===

[[Fitxer:Karikatur zum Nürnberger Prozess.JPG|miniatura|esquerra|Caricatura alemanya feta el procés]]

Quan va finalitzar el procés, es van manifestar dues tendències a la premsa internacional, mentre que a la premsa alemanya, sota control dels aliats, no es permeté cap crítica forta.