Modernisme català: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m |thumb|right -> |miniatura |
Informació afegida |
||
Línia 54:
[[Fitxer:Spain.Barcelona.Casa.Ametller.y.Batllo.jpg|thumb|La [[Casa Amatller]] i la [[Casa Batlló]], situades al [[passeig de Gràcia]] de [[Barcelona]].]]
El barri barceloní de l'[[Eixample de Barcelona|Eixample]] és un clar exemple de l'expansió. Entre les clares i rigoroses construccions dels mestres d'obres s'hi comencen a aixecar edificis d'una gran originalitat i qualitat urbana. Els millors exemples els trobarem en parcel·les en xamfrà, estretes o de grans dimensions, que obliguen a la recerca de noves solucions espacials, com la [[Casa Llopis Bofill]], d'[[Antoni Gallissà]] (1902); la [[Casa Pomar]], de [[Joan Rubió i Bellver]] (1904-05); la [[Casa Terrades]] o de les Punxes, de [[Puig i Cadafalch]] (1903-1905); o la [[Casa Lleó Morera]], de [[Domènech i Montaner]] (1903-05). L'ús de la ceràmica vidrada, el maó vist i els esgrafiats enriqueixen les façanes d'uns edificis d'habitatges que es resolen en l'interior amb una riquesa de materials i mobiliari a fi de crear el càlid i domèstic interior burgès al qual estaven destinats.<ref name="arquitectura"/> L'àmbit del Modernisme també va ultrapassar els límits de la capital catalana: gràcies al fenòmen de l'[[estiueig]], en trobem manifestacions arreu del territori en forma de torres de vacances.
Al voltant del canvi de segle es pot observar una renovació del repertori formal i estilístic de l'arquitectura, resultat en part dels contactes amb altres moviments europeus, de la potent influència de la figura d'[[Antoni Gaudí]] i de l'ampliació tipològica a edificis públics i de major dimensió. [[Domènech i Montaner]] desenvolupa l'[[Institut Pere Mata]] de Reus (1897-1919) i inicia la immensa obra de l'[[Hospital de la Santa Creu i Sant Pau]] (1902-1912). En ambdues obres, la complexitat del programa es resol amb un cert [[racionalisme arquitectònic|racionalisme]] en la disposició dels diversos pavellons, acompanyat d'un curós tractament de l'ornament i claredat constructiva. El projecte més reeixit de la carrera de [[Domènech i Montaner]] serà probablement el [[Palau de la Música Catalana]] (1905-08), que va ser l'auditori de l'[[Orfeó Català]] i que havia d'ocupar un complex solar al nucli antic de Barcelona. Domènech assoleix en el Palau un perfecte equilibri entre la simbologia nacional de l'edifici, l'escala urbana, les limitacions del solar i l'imponent interior. Mitjançant una innovadora estructura metàl·lica, crea espais de grans dimensions banyats per vidrieres que omplen de llum les fantasioses i coloristes ornamentacions de les sales.<ref name="arquitectura"/>
| |||