Diferència entre revisions de la pàgina «Robert Gerhard i Ottenwaelder»

=== 1939-1948: París, Cambridge ===
 
A principis del 1939 el matrimoni Gerhard va decidir exiliar-se primer a París<ref name="Carabach" /> i a partir del mes de juny a [[Cambridge]], on passarien la resta de les seves vides, tret d'algun viatge als [[Estats Units]] per donar cursos de composició, i de viatges continus a Catalunya per passar les vacances. Es va instal·lar convidat pels hispanistes [[Edward Dent]] i [[John Brande Trend]], amics de [[Adolfo Salazar Castro|Adolfo Salazar]] i [[Manuel de Falla y Matheu|Manuel de Falla]]. Allà va col·laborar amb la secció de música del [[King's College, Cambridge|King's College]].<ref name="GEMUS" /> En aquest període, tenint ja assumits molts coneixements musicals de gran nivell, la situació d'exiliat i l'esclat de la [[Segona Guerra Mundial]] condicionaran el procés creatiu del compositor i l'estètica de les seves obres estarà supeditada, en molts aspectes, a les necessitats del moment.<ref name="Sardà Pérez-Bufill" /> Es va veure obligat, per guanyar-se la vida, a realitzar orquestracions de música espanyola<ref name="Casares" /> i altres encàrrecs comercials: va reorquestrar i va fer unes fantasies sobre [[sarsueles]] i va haver d'accentuar alguns trets hispànics en la seva música perquè de vegades l'hi demanaven explícitament, amb ballets per exemple.<ref name="Entrevista">{{ref-web |cognom=Carabach |nom=Joan Anton |url=http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1992/02/04/pagina-4/33510355/pdf.html |consulta=10 setembre 2019 |títol=Entrevista a Joaquim Homs |editor=La Vanguardia |data=4 febrer 1992 |llengua=castellà}}</ref> Aquestes obres anaven destinades a programes de la BBC que s'emetien a l'Amèrica llatina. El fet de no utilitzar un llenguatge propi va determinar que els seus treballs anessin signats amb el pseudònim de «Joan de Serrallonga».<ref name="Sardà Pérez-Bufill" />
 
«Grosso modo», els anys quaranta van ser per Gerhard un període de dificultats i de renunciaments perceptibles en la seva obra que, sense perdre els perfils essencials de la seva personalitat, acusa el propòsit de fer-la més assequible i molt menys dogmàtica, enfocada cap a un espanyolisme susceptible d'ajudar a la seva divulgació.<ref name="Monsalvatge">{{ref-web |cognom=Monsalvatge |nom=Xavier |url=http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1970/01/11/pagina-31/39502780/pdf.html |consulta=15 setembre 2019 |títol=Robert Gerhard, músico racial y unniversalista |editor=La Vanguardia |enllaçautor=Xavier Monsalvatge |data=11 gener 1970 |llengua=castellà}}</ref> Es va veure obligat, per guanyar-se la vida, a realitzar orquestracions de música espanyola<ref name="Casares" /> i altres encàrrecs comercials: va reorquestrar i va fer unes fantasies sobre [[sarsueles]] i va haver d'accentuar alguns trets hispànics en la seva música perquè de vegades l'hi demanaven explícitament, amb ballets per exemple.<ref name="Entrevista">{{ref-web |cognom=Carabach |nom=Joan Anton |url=http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1992/02/04/pagina-4/33510355/pdf.html |consulta=10 setembre 2019 |títol=Entrevista a Joaquim Homs |editor=La Vanguardia |data=4 febrer 1992 |llengua=castellà}}</ref> Aquestes obres anaven destinades a programes de la BBC que s'emetien a l'Amèrica llatina. El fet de no utilitzar un llenguatge propi va determinar que els seus treballs anessin signats amb el pseudònim de «Joan de Serrallonga».<ref name="Sardà Pérez-Bufill" />
 
Òbviament, a partir del seu exili, la seva música va desaparèixer de les programacions i només es va poder escoltar en entorns molt selectes, com el [[Club 49]] de Barcelona, hereus de la desapareguda [[Discòfils]]. D'altra banda, els escassos concerts en què es va poder escoltar la seva obra durant la dictadura franquista es desvirtuava la naturalesa real de l'estil de Gerhard, ja que o bé s'interpretaven exclusivament les obres que va haver de compondre per sobreviure en l'exili i que no trencaven amb l'ideari estètic del franquisme (fonamentalment arranjaments de sarsueles) o es programaven peces antigues que res tenien a veure en l'estil del moment de la interpretació (anys cinquanta i seixanta). I això va passar exclusivament s Catalunya, perquè a Espanya el desconeixement va ser absolut.{{sfn|Sánchez de Andrés|2015|p=74}}
170.431

modificacions