Obre el menú principal

Canvis

A principis del 1939 el matrimoni Gerhard va decidir exiliar-se primer a París<ref name="Carabach" /> i a partir del mes de juny a [[Cambridge]], on passarien la resta de les seves vides, tret d'algun viatge als [[Estats Units]] per donar cursos de composició, i de viatges continus a Catalunya per passar les vacances. Es va instal·lar convidat pels hispanistes [[Edward Dent]] i [[John Brande Trend]], amics de [[Adolfo Salazar Castro|Adolfo Salazar]] i [[Manuel de Falla y Matheu|Manuel de Falla]]. Allà va col·laborar amb la secció de música del [[King's College, Cambridge|King's College]].<ref name="GEMUS" /> En aquest període, tenint ja assumits molts coneixements musicals de gran nivell, la situació d'exiliat i l'esclat de la [[Segona Guerra Mundial]] condicionaran el procés creatiu del compositor i l'estètica de les seves obres estarà supeditada, en molts aspectes, a les necessitats del moment.<ref name="Sardà Pérez-Bufill" />
 
«GrossoA modo»grans trets, els anys quaranta van ser per Gerhard un període de dificultats i de renunciaments perceptibles en la seva obra que, sense perdre els perfils essencials de la seva personalitat, acusa el propòsit de fer-la més assequible i molt menys dogmàtica, enfocada cap a un espanyolisme susceptible d'ajudar a la seva divulgació.<ref name="Monsalvatge">{{ref-web |cognom=Monsalvatge |nom=Xavier |url=http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1970/01/11/pagina-31/39502780/pdf.html |consulta=15 setembre 2019 |títol=Robert Gerhard, músico racial y unniversalistauniversalista |editor=La Vanguardia |enllaçautor=Xavier Monsalvatge |data=11 gener 1970 |llengua=castellà}}</ref> Es va veure obligat, per guanyar-se la vida, a realitzar orquestracions de música espanyola<ref name="Casares" /> i altres encàrrecs comercials: va reorquestrar i va fer unes fantasies sobre [[sarsueles]] i va haver d'accentuar alguns trets hispànics en la seva música perquè de vegades l'hi demanaven explícitament, amb ballets per exemple.<ref name="Entrevista">{{ref-web |cognom=Carabach |nom=Joan Anton |url=http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1992/02/04/pagina-4/33510355/pdf.html |consulta=10 setembre 2019 |títol=Entrevista a Joaquim Homs |editor=La Vanguardia |data=4 febrer 1992 |llengua=castellà}}</ref> Aquestes obres anaven destinades a programes de la BBC que s'emetien a l'Amèrica llatina. El fet de no utilitzar un llenguatge propi va determinar que els seus treballs anessin signats amb el pseudònim de «Joan de Serrallonga».<ref name="Sardà Pérez-Bufill" />
 
Òbviament, a partir del seu exili, la seva música va desaparèixer de les programacions i només es va poder escoltar en entorns molt selectes, com el [[Club 49]] de Barcelona, hereus de la desapareguda [[Discòfils]]. D'altra banda, els escassos concerts en què es va poder escoltar la seva obra durant la dictadura franquista es desvirtuava la naturalesa real de l'estil de Gerhard, ja que o bé s'interpretaven exclusivament les obres que va haver de compondre per sobreviure en l'exili i que no trencaven amb l'ideari estètic del franquisme (fonamentalment arranjaments de sarsueles) o es programaven peces antigues que res tenien a veure en l'estil del moment de la interpretació (anys cinquanta i seixanta). I això va passar exclusivament s Catalunya, perquè a Espanya el desconeixement va ser absolut.{{sfn|Sánchez de Andrés|2015|p=74}}
 
Els treballs realitzats per a la BBC li proporcionaran, d'una banda, una certa estabilitat econòmica i, de l'altra, li obriran les portes a un nou món on la tècnica i l'electroacústica tindran un paper molt important. Les seves principals obres en aquest període foren: ''SinfoniaSimfonia homenatge a Pedrell'' (1941), Concert per a violí (1942-43), ''Soirées de Barcelona'' (piano) (1944), la música per als ballets ''Alegrías'' (1942) i ''Pandora'' (1945).<ref name="Sardà Pérez-Bufill" /> El ballet ''Pandora'', compost entre els anys 1942 i 1943 va ser un encàrrec del Ballet Joos. Amb una escenografia antibèl·lica dissenyada pel director de la companyia (Kurt Jooss), l'obra és una lectura d'allò més personal del mite clàssic on els continguts de la caixa són la guerra, el materialisme i el totalitarisme. Es va estrenar a Cambridge el gener de 1944 en una versió per a dos pianos i percussió. Posteriorment el compositor en va fer una versió orquestral en forma de suite a Valls el 1950.<ref name="Auditori 2011" />
 
L'òpera ''[[The Duenna]]'' (1945-47) que només s'interpretà en versió de concert en vida del compositor i es representaria el 1992 (a Madrid i a Barcelona), vint-i-dos anys després de la mort de Gerhard, arriba quan semblava que ja havia viscut tot el pitjor i una sensació d'alleujament i esperança encoratjava al seu voltant. L'obra respira un vitalisme que se sobreposa a tots els infortunis que acabava de viure. Desitjós d'arrodonir una obra optimista i d'èxit immediat, Gerhard va triar una comèdia d'embolics localitzada a la [[Sevilla]] de finals del XVIII deguda a l'irlandès [[Richard Brinsley Sheridan]], que tanca grans dosis d'humor i d'ironia. ''The Duenna'' era una peça antiga i en certa manera tòpica, ideal per als propòsits de Gerhard. Estructurada sobre un esquema operístic tradicional, posseeix un extraordinari poder de seducció sobre el públic gràcies a l'encert d'una música culta i, alhora, de clares arrels populars. Acabada el 1949, va ser transmesa aquell mateix any per la [[BBC]] a tota la Gran Bretanya. Després, el 1951, va ser oferta en versió concertant a [[Wiesbaden]], sota la direcció del llavors jove director [[Franz-Paul Decker]].<ref name="Mallofré">{{ref-web |cognom=Mallofré |nom=Albert |url=http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1992/02/10/pagina-31/33503052/pdf.html |consulta=10 setembre 2019 |títol=Contra el infortunio, optimismo vitalista |editor=La Vanguardia |enllaçautor=Albert Mallofré |llengua=castellà}}</ref>
169.951

modificacions