Història del papat: diferència entre les revisions

Entre els poders polítics, [[Regne de Polònia|Polònia]], [[Regne d'Hongria|Hongria]], [[Regne de Portugal|Portugal]], [[Regne d'Anglaterra|Anglaterra]], [[comtat de Flandes|Flandes]], molts estats italians i el [[Sacre Imperi Romanogermànic]] es declararen fidels al papa de Roma, mentre que [[Regne de França|França]], [[Regne de Nàpols|Nàpols]], [[Regne de Navarra|Navarra]], [[Corona de Castella|Castella]], [[Comtat de Savoia|Savoia]], alguns prínceps de l'Imperi enfrontats a l'Emperador i [[regne d'Escòcia|Escòcia]] es declararen d'obediència avinyonesa. D'entre els poders de la Cristiandat, cal assenyalar el cas del ''rei indiferent'': [[Pere el Cerimoniós]] ([[1336]]-[[1387]]), que, durant tot el seu regnat, no es decantà pas per cap dels dos papes rivals, sinó que, mantenint una actitud equidistant, va mirar d'aprofitar-se de l'existència de dues corts papals enfrontades per afavorir els seus projectes expansionistes. Després de la mort de Pere el Cerimoniós, els seus fills [[Joan el Caçador|Joan el Descurat]] ([[1387]]-[[1396]]) i [[Martí l'Humà]] es decantaren pel papa d'Avinyó.

 

 

Durant gairebé quaranta anys l'Església va tenir dues cúries papals i dos col·legis cardenalicis, cadascun dels quals elegia un nou papa ja fos per a Roma o per a Avinyó quan la seu quedava vacant. Encara que els successius papes (5) i antipapes (4) expressaren el seu desig de posar final al cisma, a la pràctica ambdós bàndols consagraren tota la seva energia en consolidar el seu propi recolzament i minar el rival.<ref name="Duffy 127"/> Cadascun dels papes exercia la seva influència entre els reis i prínceps per portar-los a la seva fidelitat, canviant d'aliances quan podien treure avantatges polítics. Les despeses cada cop majors del papat ara havien de ser sufragades per una comunitat dividida, i els papes rivals es barallaren per uns ingressos que eren objecte de grans disputes.<ref name="Duffy 127"/>