Edat antiga: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
gfdfj Etiquetes: Substitució editor visual |
m Revertides les edicions de 85.119.196.253. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. Etiqueta: Reversió |
||
Línia 1:
{{història universal}}
L{{'}}'''edat antiga''' o '''antiguitat''' és el període de la [[història]] entre el naixement de l'[[escriptura]] i la caiguda de l'[[imperi Romà|Imperi romà]] el [[476]], que marca l'inici de l'[[edat mitjana]]. És, per tant, el primer període pròpiament històric. El desenvolupament varia moltíssim en funció de la regió estudiada, però a grans trets es pot caracteritzar com l'època de l'especialització social, del naixement de la majoria de ciències i arts actuals i d'una enorme expansió demogràfica que va portar a crear grans [[imperi]]s. Cal no oblidar que en les mateixes dates un poble pot viure encara en la prehistòria (o protohistòria) i un altre haver-ne evolucionat molt. El règim polític més abundant és la [[monarquia]]. Sorgeix el [[comerç]] com a tal, amb l'aparició de la [[moneda]] i de les grans rutes d'intercanvi.
L'edat antiga conté dues èpoques:
# Antic Orient, amb l'auge de les primeres civilitzacions a l'[[Extrem Orient]] ([[Xina]], [[Índia]]) i al [[Orient Pròxim|Pròxim Orient]] ([[Antiga Mesopotàmia|Mesopotàmia]], [[Egipte]]).
# [[Antiguitat Clàssica|Antiguitat clàssica]], amb el predomini de l'[[antiga Grècia]] i [[Imperi Romà|Roma]].
L'edat antiga és l'època històrica que coincideix amb el sorgiment i desenvolupament de les primeres [[Civilització|civilitzacions]] o '''civilitzacions antigues'''. El concepte més tradicional d''''història antiga''' és el de la invenció de l'escriptura, que convencionalment la [[historiografia]] ha considerat com a fita que permet marcar el final de la [[prehistòria]] i el començament de la [[història]], donada la primacia que atorga a les fonts escrites davant la cultura material, que estudia amb el seu propi [[metodologia|mètode]] l'[[arqueologia]]. Altres orientacions procuren atendre'n el sistema social o el nivell tècnic. Recentment, els estudis de genètica de poblacions basats en diferents tècniques d'anàlisi comparativa d'[[ADN]] i els estudis d'[[antropologia lingüística]] estan arribant a reconstruir, d'una manera cada vegada més precisa, les [[migracions]] antigues i la seva herència en les poblacions actuals.<ref> Un dels principals autors és [[Luigi Luca Cavalli-Sforza]]. La divulgació de les conclusions de cada un dels estudis sol donar problemes, en presentar-se amb titulars periodístics sensacionalistes: [http://www.elpais.com/articulo/futuro/patria/lleva/genes/elpepusocfut/20081126elpepifut_3/Tes «La pàtria es porta en els gens. Un grup d'investigadors descobreix la sorprenent coincidència del mapa de mutacions i el geogràfic d'Europa»], ''El País'', 26/11/2008; abusos contra els que solen advertir els propis genetistes: «No hi ha races. Des del punt de vista de la genètica, només veiem gradients geogràfics »([[Lluís Quintana-Murci]], de l'[[Institut Pasteur]] de París, citat per Gary Stix« Petjades d'un passat llunyà», a ''Investigació i Ciència'', setembre 2008, ISSN 0210-136X pg. 19). </ref>
Sigui quin sigui el criteri emprat, coincideixen que, en temps i lloc, uns i altres processos van cristal·litzar en l'inici de la vida urbana ([[ciutat]]s molt superiors en grandària i diferents en funció als poblets neolítics), l'aparició del [[poder polític]] ([[Palau (arquitectura)|palaus]], [[monarquia|reis]]), de les [[religió|religions organitzades]] ([[temple]]s, [[sacerdot]]s), una complexa [[estratificació social]], esforços col·lectius de gran envergadura que exigeixen prestacions de [[treball (economia)|treball]] obligatori i [[impost]]os, i el [[comerç]] de llarga distància (tot el que s'ha anomenat «revolució urbana»); nivell de desenvolupament social que per primera vegada es va aconseguir en la [[Sumèria]] del IV mil·lenni aC, espai propici per a la constitució de les primeres [[ciutats-estat|ciutats estat]] competitives a partir del substrat neolític que portava ja quatre mil·lennis desenvolupant-se al [[Creixent Fèrtil]].<ref> Terme encunyat per [[James Henry Breasted]]. Albert Clay: [http://www.jstor.org/pss/593554 «The social called Fertile Crescent and Desert Bay»]. </ref> A partir d'aquestes, i de successius contactes (tant pacífics com invasions) de pobles veïns (cultures [[sedentari|sedentario]]<nowiki/>agrícoles o [[nòmada|nomado]]<nowiki/>ramaderes, que es nomenen tradicionalment amb termes de validesa qüestionada, més propis de [[famílies lingüístiques]] que d'ètnies humanes: [[semites]], [[camites]], [[protoindoeuropeus]], etc.), es van anar conformant els primers [[estat]]s de gran extensió territorial, fins a assolir la mida d'[[imperis]] multinacionals.
Processos similars van tenir lloc en diversos moments segons l'àrea geogràfica (successivament, [[Mesopotàmia]], la [[vall del Nil]], el [[subcontinent indi]], [[Xina]], la [[conca del Mediterrani]], l'[[Amèrica precolombina]] i la resta d'[[Europa]], [[Àsia]] i [[Àfrica]]); en algunes zones especialment aïllades, alguns pobles caçadors-recol·lectors actuals encara no haurien abandonat la prehistòria mentre que d'altres van entrar violentament a l'[[edat moderna]] o [[Edat Contemporània|contemporània]] sota el guiatge de les colonitzacions del segle [[segle XVI|XVI]] al [[segle XIX|XIX]].
[[Fitxer:Rosetta Stone.JPG | thumb |[[Pedra de Rosetta]], singularíssim objecte descobert el 1799, l'estudi del qual va permetre el començament del desxiframent dels [[jeroglífic]]s egipcis, cosa que va obrir el camí a una ''història antiga'' des de nous supòsits metodològics.]]
Els pobles cronològicament contemporanis a la història escrita del Mediterrani oriental poden ser objecte de la [[protohistòria]], ja que les fonts escrites per [[Antiga Roma|romans]], [[grecs]], [[fenicis]], [[hebreus]] o [[egipcis]], a més de les fonts arqueològiques, permeten fer-ho.
L'[[antiguitat clàssica]] es localitza en el moment de plenitud de la civilització grecoromana (segle V aC al segle II dC) o, en sentit ampli, en tota la seva durada (segle VIII aC al segle V dC). Es va caracteritzar per la definició d'innovadors conceptes sociopolítics: els de [[ciutadania]] i de [[llibertat]] personal, no per a tots, sinó per una minoria sostinguda pel treball esclau, a diferència dels imperis fluvials de l'[[antic Egipte]], [[Babilònia]], [[cultura de la vall de l'Indus|Índia]] o la [[Xina]], per als quals es va crear la imprecisa categoria de «mode de producció asiàtic», caracteritzades per l'existència d'un poder omnímode en la cúspide de l'imperi i el pagament de [[tribut]]s per a les comunitats camperoles subjectes a aquest, però de condició social lliure (ja que, encara que hi existeixi l'esclavitud, no representa la força de treball principal).<ref> Perry Anderson, ''op. cit.'' </ref>
El final de l'edat antiga en la [[civilització occidental]] coincideix amb la caiguda de l'[[Imperi Romà d'Occident|Imperi romà d'Occident]] (l'any 476, l'[[Imperi Romà d'Orient|Imperi romà d'Orient]] va sobreviure tota l'[[edat mitjana]] fins al 1453 com [[Imperi Bizantí|Imperi bizantí]]), encara que tal discontinuïtat no s'observa en altres civilitzacions. Per tant, les divisions posteriors ([[edat mitjana]] i [[edat moderna]]) poden considerar-se vàlides només per aquella, mentre que la major part d'[[Àsia]] i d'[[Àfrica]], i amb molta més claredat [[Amèrica]], són objecte en la seva història d'una periodització pròpia.
Alguns autors culturalistes fan arribar l'[[antiguitat tardana]] europea fins als segles VI i VII, mentre que, l'escola "mutacionista" francesa l'estén fins a algun moment entre els segles IX i XI. Diferents interpretacions de la història posen l'accent en qüestions econòmiques (transició del mode de producció esclavista a manera de producció feudal, des de la crisi del segle III); polítiques (desaparició de l'imperi i instal·lació dels [[regnes germànics]] des del [[segle V]]), o ideològiques, religioses (substitució del [[paganisme]] politeista pels [[monoteisme]]s teocèntrics): el [[cristianisme]] -segle IV-, i posteriorment l'[[islam]], [segle VII, filosòfiques ([[filosofia antiga]] per la [[filosofia medieval|medieval]]) i artístiques (evolució des de l'[[art antic]] -clàssic- cap a l'[[art medieval]], [[art paleocristià|paleocristià]] i [[preromànic]])].<ref> Edward Gibbon, Fustel de Coulanges i Perry Anderson (''op. cit.''); [[Henri Pirenne]]''Mahoma i Carlemany''. </ref>
Les civilitzacions de l'antiguitat són agrupades geogràficament per la historiografia i l'arqueologia en zones en què diferents pobles i cultures van estar especialment vinculats entre si, tot i que les àrees d'influència de cadascuna d'aquestes van arribar en moltes ocasions a interpenetrar-se i a anar molt més lluny, formant imperis de dimensions multicontinentals (l'[[Imperi Persa|Imperi persa]], el d'[[Alexandre el Gran]] i l'[[Imperi Romà|Imperi romà]]), talassocràcies ('govern dels mars') o [[rutes comercials]] i d'intercanvi de productes i idees a llarga distància; encara que sempre limitades pel relatiu aïllament entre si (obstacles dels [[desert]]s i oceans), que arriba a ser radical en alguns casos (entre el [[Vell Món]] i el [[Nou Món]]). La navegació antiga, especialment la naturalesa i extensió de les expedicions que necessàriament van haver de realitzar les cultures primitives de [[Polinèsia]] (almenys fins a l'[[Illa de Pasqua]]), és un assumpte encara polèmic. En algunes ocasions, s'ha recorregut a l'arqueologia experimental per provar la possibilitat de contactes amb Amèrica des del [[Pacífic]]. Altres conceptes d'aplicació discutida són la prioritat del difusionisme o del desenvolupament endogen per a determinats fenòmens culturals ([[agricultura]], [[Edat dels Metalls |metal·lúrgia]], [[escriptura]], [[alfabet]], [[moneda]], etc.) i l'aplicació de l'[[evolucionisme]] en contextos arqueològics i antropològics.
== Antic Orient ==
En l'antic Orient és on va sorgir l'escriptura i, amb aquesta, la [[història]] pròpiament dita. La cultura es va centrar sobretot a les valls dels grans rius de l'Àsia (com ara el [[riu Groc]], el [[Ganges]], el [[Tigris]] i l'[[Eufrates]]) i al [[Nil]].
Tant els països de l'Extrem Orient ([[Índia]], [[Tibet]], [[Xina]]) com els del [[Pròxim Orient]] ([[Antic Egipte|Egipte]], [[Imperi Persa]], [[Antiga Mesopotàmia|Mesopotàmia]]) van desenvolupar una gran varietat de cultures, amb molts idiomes (i sistemes d'escriptura), religions, sistemes polítics, etc.
== Creixent fèrtil ==
{{principal|Creixent Fèrtil}}
[[Fitxer:Fertile Crescent 7500 BC DAN.PNG|miniatura|<center> El «Creixent fèrtil»</center>]]
El '''Creixent fèrtil''' és una regió històrica del [[orient pròxim|Pròxim Orient]] que abastava part dels territoris de l'[[antic Egipte]], el [[Llevant (Orient Pròxim)|Llevant]] i [[Antiga Mesopotàmia|Mesopotàmia]]. Es considera que fou el lloc on començà la [[revolució neolítica]] a [[Occident]]. El terme va ser creat per l'arqueòleg [[James Henry Breasted]] ([[Universitat de Chicago]]). Per extensió, també se li dóna aquesta denominació a altres territoris on va aparèixer l'[[agricultura]] i la [[ramaderia]]. Així, s'anomena ''Creixent fèrtil'' els altiplans mexicans (cultura del [[blat de moro|panís]]) o certes regions la [[Xina]] (cultura de l'[[arròs]]) o de l'[[Àfrica]] subsahariana (cultura del [[sorgo]]). Són unes terres banyades pels [[rius]] [[Nil]], [[Riu Jordà|Jordà]], [[Tigris]] i [[Èufrates|Eufrates]] i d'una extensió de 400-500.000 quilòmetres quadrats. La regió comença a la riba oriental de la [[Mediterrània]] fins al nord del [[desert de Síria]], i des d'[[Al-Jazira]] i Mesopotàmia fins al [[golf Pèrsic]], en part dels actuals estats d'[[Egipte]], [[Israel]], [[Cisjordània]], la [[Franja de Gaza]], el [[Líban]], [[Síria]], [[Iraq]], el sud-est de [[Turquia]] i el sud-oest de l'[[Iran]]. Es calcula que la població neolítica era d'uns 40 o 50 milions de persones. Testimonis de la remota activitat humana són la [[Cova de Kebara]], a Israel, i altres restes de cultures caçadores-recol·lectores nòmades del [[Plistocè]] i semisedentàries de l'[[epipaleolític]]. La zona occidental dels voltants del riu Jordà i al nord de l'Eufrates -amb ciutats com [[Jericó]]- van donar lloc a la primera cultura neolítica datada al voltant del 9000 aC.
Aquesta regió, juntament amb la [[Antiga Mesopotàmia|Mesopotàmia]] definida a l'est del creixent, entre els rius Tigris i Eufrates, van amalgamar una complexa realitat de cultures d'ençà de l'[[Edat del Bronze|edat del bronze]], fet pel qual la zona ha rebut el nom de ''[[Bressol de la civilització]]''. Des de l'[[Edat de Bronze|edat de bronze]], la zona de conreu s'ha anat ampliant a causa de l'extensió del [[regadiu]], en una zona de condicions severes de [[calor]] i [[salinitat]] edafològica. L'afavoriment en l'aparició de l'agricultura en el creixent es creu deguda no sols a la fàcil [[irrigació]] pels rius de la zona, sinó també a una bondat climàtica que va afavorir el creixement de plantes anuals, de [[llavor]]s comestibles i amb una major productivitat al llarg de les estacions que no pas les plantes [[perenne]]s. Al creixent, hi van coincidir les avantpassades espècies neolítiques més importants: el [[blat]], l'[[ordi]], el [[lli]], el [[cigró]], el [[pèsol]], la [[llentia]] i d'altres, així com les cinc espècies d'animals domesticats més importants: la [[vaca]], la [[cabra (animal)|cabra]], l'[[ovella]], el [[porc]] i el [[cavall]].
== Mesopotàmia ==
{{principal|Mesopotàmia}}
'''Mesopotàmia''' (''Mesopotamia'', 'Μεσοποταμία', "terra entre dos rius") és l'antiga denominació de la regió situada entre l'[[Eufrates]] i el [[Tigris]], que era dividida en dues parts: la [[Baixa Mesopotàmia]], entre el golf Pèrsic i el punt on els dos rius s'acostaven a la mínima distància, anomenada sovint [[Babilònia]] o [[Sumer]], i l'[[Alta Mesopotàmia]], on es va desenvolupar la civilització semita d'accàdia ([[Accad]]) i posterior d'[[Assíria]], la civilització [[hurrites|hurrita]] amb el regne de [[Mitanni]], i va florir després el regne d'Assíria. Amb els perses, va formar les satrapies de Babilònia i Assíria (Baixa i Alta Mesopotàmia), que van continuar en línies generals amb els selèucides, tot i que la seva administració provincial, com la dels parts, és desconeguda. Petits prínceps o caps locals existien dins les comarques, i alguns de l'Alta Mesopotàmia van passar a Armènia vers el segle I aC, mentre d'altres van romandre sota domini part. Armènia va caure sota control de Roma el 65 aC, així com Síria, però la part essencial de Mesopotàmia (Alta i Baixa) va continuar sota domini dels reis parts. En temps de l'[[Imperi Romà|Imperi romà]], es dividia en dues parts: l'occidental o [[Osroene]], oscil·lant entre Roma i Pàrtia, i la Mesopotàmia pròpia, de domini part. La regió fou conquerida per Trajà el [[115]], però abandonada el [[117]] per [[Adrià]]. [[Marc Aureli]] la va reconquerir el [[166]], si bé només l'Alta Mesopotàmia, a la qual finalment [[Jovià]] va renunciar, el [[363]].
La història de Mesopotàmia està documentada des del 10000 aC al 637 dC (conquesta musulmana). El període més important és, però, del 3100 al 538 aC, durant el qual fou bressol de tres civilitzacions: sumèria, babilònica i assíria. A causa de la seva excel·lent posició geogràfica, que en fa una cruïlla entre el món iranià i la Mediterrània, i de la seva riquesa agrícola, que la converteix en terra de sedentarització, Mesopotàmia fou desitjada sempre pels nòmades (com, per exemple, gutis, amorreus, hurrites, cassites o arameus). A diferència de l'Egipte faraònic, on el nord és obert a les influències estrangeres i el sud és nacionalista i conservador, a Mesopotàmia el nord és unificat, expansionista i conservador, representat pels assiris, i el sud és civilitzat i generador de cultura. El sud, al començament, va ser sumeri, i va ser semititzat després (babilonis, arameus). Hi predominà durant llargs períodes l'organització política de la ciutat-estat. Els texts cronològics són més nombrosos i millors que els de l'Egipte faraònic. Això és degut, segurament, al fet que els mesopotàmics eren afeccionats a fer llistes i a catalogar, i al fet que la tauleta d'argila, el seu material d'escriptura bàsic, resultava molt més resistent que no pas el papir dels egipcis. Mesopotàmia es va dividir històricament en dues regions: l'Alta Mesopotàmia o Assíria, situada al nord i habitada pels assiris, i la Baixa Mesopotàmia o Caldea, situada al sud i habitada pels sumeris i accadis. La història política va estar marcada per l'alternança en el poder d'aquests pobles.
== Antic Egipte ==
{{principal|Antic Egipte}}
L''''antic Egipte''' fou una [[civilització]] del nord-est d'[[Àfrica]] que es desenvolupà al voltant del curs mitjà i baix del [[riu Nil]], al territori que ara ocupa l'actual estat d'[[Egipte]] i el nord del [[Sudan]]. La civilització es va constituir cap al [[3150 aC]],<ref>Només després del [[664 aC]] són dates segures. {{ref-web |url=http://www.digitalegypt.ucl.ac.uk/chronology/index.html|títol=Cronologia|consulta=25-03-2008|editor=Digital Egypt for Universities, University College London}}</ref> amb la unificació de l'[[Alt Egipte|Alt]] i [[Baix Egipte]] sota el primer [[faraó]], i va persistir durant els següents tres mil·lennis.<ref>Dodson (2004) pàg. 46</ref> Entre totes les antigues civilitzacions del Pròxim Orient, l'egípcia destaca per llur singularitat; constituïda per poblacions d'origen nord-africà, s'hi van afegir pobles [[semites]] procedents de la [[regió de Síria]] i [[Palestina]], [[Líbia|libis]] vinguts de l'oest i individus de [[Núbia]], que van descendir Nil avall.
La seva història es divideix en una sèrie de períodes estables ("imperis"), separats per períodes de relativa inestabilitat ("períodes intermedis"). Després de la fi de l'últim imperi, l'[[Imperi Nou|Imperi nou]], la civilització de l'antic Egipte va entrar en un període d'un lent i constant declivi, durant el qual Egipte va ser conquerit per una successió de poders estrangers. El domini dels faraons s'acabà l'any [[31 aC]], quan el llavors recent [[Imperi Romà|Imperi romà]] liderat per [[Gneu Pompeu Magne|Pompeu]] va conquerir l'[[Egipte Ptolemaic|Egipte ptolemaic]] i incorporà el territori com la [[província romana d'Egipte]].<ref>Clayton (1994) pàg. 217</ref>
[[Fitxer:All Gizah Pyramids.jpg|miniatura|esquerra|250px|Les piràmides són els símbols més coneguts de la civilització de l'antic Egipte.]]
La civilització de l'antic Egipte va prosperar adaptant-se a les condicions de la [[vall del Riu Nil|vall del riu Nil]]. Els antics egipcis van controlar la irrigació d'una vall fèrtil que, en produir excedent de collites, va impulsar un desenvolupament social i cultural. Amb els recursos estalviats, l'[[Administració pública|administració]] va invertir en l'[[mineria|explotació mineral]] de la zona, s'hi va desenvolupar un [[jeroglífic egipci|sistema d'escriptura]], es realitzaren construccions col·lectives i projectes agrícoles, s'impulsà el [[comerç]] amb les regions veïnes, i es va formar un poderós [[exèrcit]] que va consolidar el domini egipci. Exercint un control d'aquestes activitats, hi havia una burocràcia d'[[escribes]] d'elit, líders religiosos i administradors sota la jerarquia del diví [[faraó]], que garantia la cooperació i la unitat dels egipcis mitjançant un elaborat sistema de [[religió de l'Antic Egipte|creences religioses]].<ref>James (2005) pàg. 8</ref><ref>Manuelian (1998) pàg. 6–7</ref>
Entre la gran quantitat de progressos aconseguits, es poden destacar la creació d'un sistema matemàtic, el treball de la pedra, les tècniques d'[[enginyeria]] i [[arquitectura]] que van facilitar la construcció de piràmides monumentals, temples i obeliscs, així com el desenvolupament d'una activitat artesanal de [[faiança]] i vidre,<ref>La faiança és terrissa envernissada o esmaltada.</ref> un sistema [[medicina|sanitari]] pràctic i efectiu, noves formes de [[literatura de l'Antic Egipte|literatura]], sistemes d'irrigació, tècniques de producció agrícoles i el tractat de pau més antic.<ref>Clayton (1994) pàg. 153</ref>
Egipte va deixar un llegat durador. L'art i l'arquitectura van ser imitats per altres pobles, i les ruïnes monumentals que han sobreviscut durant segles han inspirat la imaginació de turistes i escriptors. El descobriment de les antiguitats i diverses excavacions realitzades des dels inicis de l'[[edat moderna]] van dirigir l'atenció científica cap a la civilització egípcia i es va despertar un gran interès arreu del món.<ref>James (2005) pàg. 84</ref>
=== Llegat ===
[[Fitxer:Egypt.ZahiHawass.01.jpg|thumb|El Dr. [[Zahi Hawass]] és l'actual secretari general del [[Consell Suprem d'Antiguitats|Consell Suprem de les Antiguitats Egípcies]]. ]]
La cultura i els monuments de l'antic Egipte han deixat un darrer llegat al món. El culte de la dea [[Isis]], per exemple, va esdevenir popular a l'[[Imperi romà]], mentre els obeliscs i altres relíquies es transportaven de camí a Roma.<ref>Siliotti (1998) pàg. 8</ref> Els romans també importaven materials de construcció d'Egipte per a erigir estructures d'estil egipci. Historiadors antics com [[Herodot|Heròdot]], [[Estrabó]] i [[Diodor de Sicília]] van estudiar i escriure sobre la terra que es va veure com un lloc de misteri.<ref>Siliotti (1998) pàg. 10</ref> Durant l'[[edat mitjana]] i el [[Renaixement]], la cultura egípcia pagana estava en decadència després de l'esplendor del [[cristianisme]] i l'[[islam]], però l'interès en l'antiguitat egípcia va continuar en els escrits d'estudiosos medievals com [[Dhul-Nun al-Misri]] i [[Ahmad al-Maqrizi]].<ref>El-Daly (2005) pàg. 112</ref>
Als segles XVII i XVIII, els viatgers i turistes europeus portaven antiguitats i escrivien històries dels seus viatges, menant a una onada d'[[egiptomania]] per tota Europa. Aquest interès renovat va enviar col·leccionistes a Egipte, que van prendre, comprar, o se'ls hi regalaven moltes antiguitats importants.<ref>Siliotti (1998) pàg. 13</ref> Tot i que l'ocupació [[colonialisme|colonial]] europea d'Egipte va destruir una porció significativa del llegat històric de l'estat, alguns estrangers tenien resultats més positius. [[Napoleó I de França|Napoleó]], per exemple, va organitzar els primers estudis en [[egiptologia]] quan va portar uns 150 científics i artistes per estudiar i documentar la història natural d'Egipte, que es va publicar en la ''[[Descripció de l'Egipte]]''.<ref>Siliotti (1998) pàg. 100</ref> Al segle XIX, el govern egipci i diversos arqueòlegs van reconèixer la importància del respecte i la integritat cultural en les excavacions. El [[Consell Suprem d'Antiguitats|Consell Suprem de les Antiguitats Egípcies]] ara aprova i vigila totes les excavacions, que són dirigides a trobar informació més que no pas tresors. El consell també supervisa els programes de reconstrucció de museus i monuments dissenyats per preservar el llegat històric d'Egipte.
== Imperi persa ==
{{principal|Imperi Persa}}
'''Imperi persa''' és la denominació convencional per anomenar diversos imperis de l'antiguitat en general i, més pròpiament, pels regits per dinasties perses originades a [[Pèrsia]] ([[Aquemènida]] i [[Sassànida]]). L'[[imperi Mede|imperi mede]], l'[[imperi selèucida]] i l'[[imperi part]] van ser estats invasors o ocupants de Pèrsia, no pròpiament [[perses]], encara que n'adoptessin els costums i les tradicions.
== Fenicis ==
{{AP|Fenicis|Fenícia}}
[[Fitxer:Phoenicia map-es.svg|miniatura|[[Fenícia]].]]
Els '''fenicis''' eren un poble [[semita]] sorgit de les migracions dels semites des de [[Antiga Mesopotàmia|Mesopotàmia]]. [[Fenícia]], la seva terra, era una antiga regió del [[Pròxim Orient]], bressol de la civilització feniciopúnica, que s'estenia al llarg del llevant mediterrani, a la costa oriental del [[mar Mediterrani]]. El seu territori comprenia des de la desembocadura del [[riu Orontes]] al nord, fins a la badia de [[Haifa]] al sud, incloent-hi àrees dels actuals [[Israel|Palestina, Israel]], [[Síria]] i el [[Líban]], una regió anomenada antigament ''[[Canaan]]'', denominació que les engloba molt sovint en les fonts.
El nom ètnic que es donaven els fenicis a si mateixos era ''kena'' (animals, «cananeus») o ''bin Kena ʿ an'' («fills de Canaan»), i coincideix amb el poble cananeu esmentat en la [[Bíblia]]. Els [[grecs]] els van anomenar Φοίνικες (''phoínikes'', «vermells, púrpures»), molt probablement pels apreciats tints de color porpra amb què comerciaven. De ''phoíniks,'' va derivar el terme «fenici», que s'aplica més aviat als descendents dels [[cananeus]] que habitaven a la franja costanera des de [[Dor]] (actual [[Israel]]) fins a [[Arades]] o [[Arwad]] (actual [[Síria]]), entre el 1200 aC i la conquesta musulmana. No obstant això, el terme ''phoíniks'' pot fàcilment ser una etimologia popular derivada de l'etnònim ''pōnīm'', gentilici de Put. Aquest terme denominava estrictament la regió costanera de [[Canaan]], i molts dels pobles fenicis l'utilitzaven com a sinònim. De ''pōnīm'' derivarien també les formes llatines ''poenus ''i'' punicus''.
La cultura fenícia és una civilització antiga que no va deixar fermes petjades físiques de la seva existència. El seu lloc geogràfic en la història, és l'actual República Libanesa, i el creixement desproporcionat de les ciutats, així com els freqüents enfrontaments bèl·lics del passat, han dificultat la troballa de restes que revelin la seva cultura material. No obstant això, a diferència d'altres, va deixar un important llegat cultural a les civilitzacions posteriors, entre aquests, crear un important vincle entre les civilitzacions de la [[mar Mediterrània]], els principis comercials i l'[[alfabet]].
== Antiguitat clàssica ==
{{AP|Antiguitat clàssica}}
L'antiguitat clàssica o [[Món grecoromà]] va significar l'origen d'Occident, en contraposició a l'Orient, que havia prevalgut fins llavors. Els grecs i els romans van rebre les influències dels pobles més antics i les van elaborar per fer-ne una creació original (sobretot els grecs).
Encara que la cultura grega va començar abans, la importància política de l'antiga Grècia és resultat de la victòria sobre l'Imperi persa en les [[Guerres Mèdiques]]. Més tard, amb les conquestes d'[[Alexandre el Gran]], la cultura grega es va escampar per gran part del Pròxim Orient, i fins i tot va influir una mica en els països de l'Extrem Orient. Després, els romans van conquerir Grècia i la costa mediterrània del Pròxim Orient, a més de nous territoris al nord dels Alps.
== Antiga Grècia ==
{{AP|Antiga Grècia}}
L'antiga Grècia és el període de la història grega que abasta gairebé un mil·lenni fins al naixement i expansió del [[cristianisme]]. Aquest període és considerat per la majoria dels historiadors com el fonament de la cultura de la [[civilització occidental]]. La cultura grega va ser una influència molt important de l'[[imperi Romà|Imperi romà]], el qual en portaria la seva versió a diverses parts d'[[Europa]].
La civilització de l'antiga Grècia ha estat molt influent en la [[llengua]], la [[política]], els [[educació|sistemes educatius]], la [[filosofia]], la [[ciència]], l'[[art]] i l'[[arquitectura]] del món modern, alimentant el [[Renaixement]] de l'Europa occidental i els diversos moviments neoclàssics dels [[segle XVIII|segles XVIII]] i [[segle XIX|XIX]], tant a Europa com a [[Amèrica]].
El terme ''[[antiga Grècia]]'' s'utilitza per descriure el món de parla grega de l'antiguitat. No sols es refereix a la península geogràfica de la [[Grècia]] moderna, sinó també a les àrees de la cultura hel·lenística on s'assentarien els grecs: [[Xipre]], les illes de la [[Mar Egea]], la costa egea d'[[Anatòlia]], [[Sicília]] i el sud de la [[península Itàlica]] (àrea coneguda com la ''[[Magna Grècia]]'') així com els assentaments costaners de [[Tràcia]], [[Egipte]], [[Gàl·lia]], [[Península Ibèrica|Ibèria]], etc.
== Període hel·lenístic ==
{{principal|Període hel·lenístic|Grècia hel·lenística}}
El període hel·lenístic va començar amb la mort d'[[Alexandre Magne]] el 323 aC i va acabar amb l'annexió dels territoris occidentals que ell conqueriria per a [[Roma]]. Encara que l'establiment del govern romà no va trencar amb la continuïtat de la societat i cultura hel·lenístiques, que romandrien sense alteració fins al naixement del cristianisme, aquest esdeveniment va marcar la fi de la independència política de Grècia i dels regnes hel·lenístics del [[Orient Pròxim|Pròxim Orient]].
El '''període hel·lenístic''' o '''època hel·lenística''' (del [[segle IV aC]] al [[segle I aC]]), llevat dels seus personatges importants com ara [[Alexandre Magne]] i [[Cleòpatra VII]], es considera un període de transició, potser fins i tot de declivi o de decadència, entre l'esplendor del [[Antiga Grècia|període clàssic de Grècia]] i el poder de l'[[Imperi romà]], que el succeiria. A més de l'esplendor de les ciutats, com ara [[Alexandria]], [[Antioquia de l'Orontes]] i [[Pèrgam]], la importància de l'intercanvi comercial, el mestissatge de cultures, el paper dominant de la [[llengua grega]] i la seva difusió, van modificar profundament el [[Orient Pròxim|Pròxim Orient]], que després seria part de l'[[Imperi romà]].
L''''hel·lenisme''' és el fenomen de difusió de l'esperit grec (llengua i cultura) en l'àmbit del món oriental, difusió que suposa una universalització d'aquesta cultura, vehiculada pel grec com a idioma comú ([[grec koiné]]), dins, no obstant això, d'un procés històric de descomposició de l'Imperi macedònic, que passa per les fases de desmembrament, conquesta de Grècia per Roma i el sorgiment de l'imperi romà. Aquesta fou una època de profundes transformacions socials.
El '''període hel·lenístic''' ha estat definit pels historiadors del [[segle XIX]] (el terme ''hel·lenístic'' va ser utilitzat per primera vegada per l'historiador alemany [[Johan Gustav Droysen]] en el seu llibre ''Geschichte des Hellenismus''), a partir d'un criteri lingüístic i cultural, per a referir-se a l'expansió de la cultura grega cap als pobles no grecs que van ser conquerits per [[Alexandre Magne]]. D'acord amb Droysen, la civilització hel·lenística va ser la fusió de les cultures de Grècia i el [[Orient Pròxim|Pròxim Orient]], la qual cosa permetria que el [[cristianisme]] florís en el futur. Els principals centres culturals es van expandir fora de Grècia, a [[Pèrgam]], [[Rodes (ciutat)|Rodes]], [[Antioquia de l'Orontes]] i [[Alexandria]]. Aquest va ser un retrobament de les [[civilitzacions antigues orientals]] i gregues que, sovint, s'inclou en allò que els historiadors han anomenat l''''''Imperi'' ''grecoromà'''''. Els límits cronològics del període hel·lenístic són, doncs, convencionals i polítics: comencen amb la conquesta d'Alexandre Magne i acaben amb el suïcidi de l'últim gran sobirà hel·lenístic, la reina d'Egipte, [[Cleòpatra VII]], amb el qual comença la dominació romana.
Les recerques arqueològiques i històriques recents han propiciat una revaloració d'aquest període i especialment dos aspectes característics de l'època: l'existència i el pes dels grans regnes encapçalats per les [[dinasties]] d'origen grec o [[Macedònia (territori històric)|macedoni]] ([[làgides]], [[selèucides]], [[antigònides]], [[atàlides]], etc.) i també el paper determinant de les centenes de ciutats la importància de les quals, contràriament a la idea estesa per molt de temps, no va declinar.
[[Fitxer:NAMA Galate.jpg|thumb|Estàtua de l'art hel·lenístic tardà d'un guerrer gal, on es poden apreciar trets característics com el dinamisme de la postura i les formes musculars ressaltades.]]
Abarca un període d'abast històricament difús, que comença amb la mort d'[[Alexandre el Gran]] (en el [[323 aC]], any també de la mort d'[[Aristòtil]]) i arriba fins finals del [[segle II]] dC. A vegades, s'assigna el començament de l'època hel·lenista als anys de la conquesta de l'imperi persa per Alexandre el Gran i el seu acabament als anys de l'apogeu de l'imperi romà, allargant fins i tot el període grecoromà fins a la caiguda de l'imperi romà.
Els exèrcits d'Alexandre van conquerir l'[[Àsia Menor]], [[Egipte]], [[Regió de Mesopotàmia|Mesopotàmia]], la plana d'[[Iran]], l'[[Àsia]] central i algunes regions de l'[[Índia]]. Després de la mort d'Alexandre i d'una lluita per la successió coneguda com les ''Guerres dels Diàdocs, ''el 281 aC, s'hi van establir quatre estats territorials:
* La '''dinastia ptolemàica''' a [[Egipte]], amb capital a [[Alexandria]] ([[Egipte Ptolemaic|Egipte ptolemaic]]).
* La '''dinastia selèucida''' a [[Síria]], amb capital a [[Antioquia de l'Orontes]] ([[Imperi selèucida]]).
* La '''dinastia antigònida''' a [[Regne de Macedònia|Macedònia]] i la [[Antiga Grècia|Grècia]] central ([[Regne de Macedònia]]).
* La '''dinastia atàlida''' a [[Anatòlia]], amb capital a [[Pèrgam]] ([[Regne de Pèrgam]]).
Els successors d'Alexandre van controlar el territori a l'oest del [[Tigris]] per un temps, i van controlar l'[[Àsia Menor]] i el [[Orient Pròxim|Pròxim Orient]] fins a l'arribada dels romans els segles II i I aC. La major part del territori oriental va ser pres pels partians, però, la cultura hel·lenística es va conservar en el Regne grecobatrià i el Regne indogrec. La cultura hel·lenística seria la cultura dominant de l'Imperi romà fins a l'arribada del [[cristianisme]].
Es considera que la fi del període hel·lenístic va ser el [[31 aC]], data en què el regne ptolemaic d'Egipte va ser derrotat pels romans en la batalla d'[[Actium]].
== Imperi cartaginès ==
{{principal|Imperi cartaginès}}
L''''Imperi cartaginès''' o simplement '''Cartago''' fou una [[monarquia]] i, posteriorment, una [[república]] de [[ciutats-estat]] fenícies del [[nord d'Àfrica]] i la [[península Ibèrica]] que va durar des del [[650 aC]], amb la independència de la [[metròpoli]], [[Tir]], fins al [[146 aC]]. Estava més o menys sota el control de la ciutat-estat de [[Cartago]], després de la caiguda de [[Tir]] en mans de l'[[Imperi Selèucida|Imperi selèucida]]. En l'apogeu de la influència de la ciutat, tenia el control de la major part de la [[Mediterrània]] occidental. L'imperi estava en un estat constant de lluita amb la [[república romana]], que va donar lloc a una sèrie de [[Guerres Púniques|Guerres púniques]]. Al final de la [[Tercera Guerra Púnica|Tercera Guerra púnica]], Cartago va ser destruïda i ocupada per les forces de la [[República Romana|República romana]] i gairebé tot l'imperi va caure en mans romanes.
== Guerres púniques ==
{{principal|Guerres púniques}}
Les '''Guerres púniques''' són les tres [[guerres]] que van fer els [[roma]]ns amb els [[Cartago|cartaginesos]] (o púnics). La política expansiva dels cartaginesos cap a l'[[Occident]] fou dirigida per la família dels bàrquides: [[Amílcar Barca]], [[Àsdrubal Barca|Asdrúbal]] i, sobretot, [[Anníbal]]. Però aleshores, la nova potència que s'havia creat a l'Occident, [[Roma]], els barrà el pas.
[[Fitxer:Hannibal in Italy by Jacopo Ripanda - Sala di Annibale - Palazzo dei Conservatori - Musei Capitolini - Rome 2016 (2).jpg|thumb|Fresc de 1510, Hanníbal, creuant els Alps amb cavalls i elefants, es mostra com un dels més grans estrategs.]]
=== La Primera Guerra púnica (262 aC - 241 aC) ===
{{article principal|Primera Guerra Púnica}}
Començà amb la intervenció de [[Roma]] a [[Sicília]], quan s'alià amb els [[mamertins]], que lluitaven contra els cartaginesos a [[Messina]].
La guerra passà al mar, originàriament dominat pels [[romans]], fins que l'èxit de la flota nova, comandada pel cònsol [[Gai Duili (cònsol)|Duili]], àdhuc permeté una expedició sobre la costa cartaginesa a [[Tunis]] ([[256 aC]]).
Fracassat aquest assaig, la guerra se centrà novament a Sicília, on els romans es consolidaren. La pau ([[241 aC]]) posà fi als dominis púnics sicilians, i l'[[illa]] esdevingué la primera [[província romana]]. Poc després ([[238 aC]]), Roma aprofità la [[revolta dels mercenaris]] a [[Cartago]] per tal de dominar també [[Sardenya]] i [[Còrsega]].
=== La Segona Guerra púnica (218 aC - 202 aC) ===
[[Fitxer:Hispania_3a_division_provincial.PNG|thumb|Divisió de la península Ibèrica.]]
{{article principal|Segona Guerra Púnica}}
Partí de [[Península Ibèrica cartaginesa|les bases]] que els cartaginesos havien establert al sud de la [[península Ibèrica]], especialment a [[Cartago Nova]] (Cartagena), per compensar les pèrdues a [[Sicília]].
Anníbal projectà l'atac directe a Roma, en una expedició per terra. El primer episodi en fou la [[presa de Sagunt]], aliada dels romans, que es defensà aferrissadament. Un cop dominada, Anníbal, amb un gran exèrcit, travessà els [[Pirineus]] i els [[Alps]] seguint una ruta molt discutida en els detalls. De fet, els romans l'esperaven a [[Arle]]. Penetrà a [[Itàlia]], on aconseguí grans victòries (batalles de [[batalla de Trèbia|Trèbia]] i [[Batalla del llac Trasimè|Trasimè]]), però no s'atreví a assetjar [[Roma]] i no se li uniren els pobles itàlics dominats pels romans. Es dirigí cap al sud de la península, on tingué una altra gran victòria ([[batalla de Cannes|Cannas]]), i s'establí a [[Càpua]]. Mentrestant, els romans contraatacaren desembarcant a [[Empúries]] ([[218 aC]]), des d'on dominaren la costa catalana i després la del sud de l'[[Ebre]] fins a [[Andalusia]], i així tallaren el camí de terra entre Cartago i Anníbal. Liquidat el domini cartaginès a [[Hispània]] ([[206 aC]]), [[Publi Corneli Escipió Africà Major|Publi Corneli Escipió Africà]] dirigí la guerra al territori de Cartago ([[204 aC]]), que Anníbal va anar a defensar, però fou vençut ([[batalla de Zama]], [[202 aC]]). Roma dominava la Mediterrània occidental i Cartago ja no fou més una potència militar.
=== Tercera Guerra púnica (149 aC - 146 aC) ===
{{AP|Tercera Guerra Púnica}}
Fou empresa pels romans, que temien una resurrecció del poder de [[Cartago]]. Aprofitant la malvolença del rei [[Numídia|númida]] [[Masinissa I]] contra els cartaginesos, [[Roma]] inicià una guerra d'extermini, que acabà amb la presa de Cartago, després d'una resistència desesperada de l'exèrcit que comandava [[Publi Corneli Escipió Emilià Africà Menor|Escipió Emilià]]. La ciutat fou arrasada i no ressorgí fins un segle i mig després, ja com a ciutat romana, en temps de [[Juli Cèsar]].
== Antiga Roma ==
{{principal|Antiga Roma}}
L'antiga Roma va ser la civilització que va sorgir de la ciutat-estat de [[Roma]] fundada a la península italiana al voltant del segle IX aC. Durant la seva existència -dotze segles-, la civilització romana va evolucionar d'una [[monarquia]] a una [[república]] oligàrquica i, finalment, a un vast imperi. Va dominar Europa Occidental, el Pròxim Orient i el nord d'Àfrica després de la conquesta i l'assimilació d'aquests territoris i llurs pobles. No obstant això, diversos factors van dur al declivi de l'[[Imperi Romà|Imperi romà]]. La regió occidental de l'imperi, que incloïa [[Hispània]], [[Gàl·lia]] i [[Itàlia]], es va separar i formà l'[[Imperi Romà d'Occident|Imperi romà d'Occident]] que, finalment, es dividiria en diversos regnes després de les invasions i conquestes dels [[pobles germànics]]. L'[[Imperi Romà d'Orient|Imperi romà d'Orient]] va ser governat des de [[Constantinoble]], i seria conegut a partir del [[476]] dC com a [[Imperi Bizantí|''Imperi bizantí'']], la data tradicional de la caiguda de Roma i el començament de l'[[edat mitjana]].
=== Monarquia ===
{{Article principal|Regne Romà}}
[[Fitxer:Murus Servii Tullii.jpg|miniatura|esquerra|Muralla atribuïda per la tradició al rei [[Servi Tul·li]]. Gravat del [[segle XIX]].]]
La ciutat de Roma va créixer dels assentaments a la vora del riu [[Tíber]], una cruïlla de tràfic i comerç. D'acord amb l'evidència arqueològica, la vila de Roma va ser fundada probablement durant el [[segle IX aC]] per dos membres de les tribus centrals italianes: els [[llatins]] i els [[sabins]]. Durant aquest període, Roma va ser governada per una successió de set reis que hi exercien un poder gairebé absolut malgrat l'existència de les assemblees romanes i el [[Senat romà|Senat]]. L'últim rei, [[Tarquí el Superb]], va ser deposat i exiliat el [[510 aC]], després d'haver comès seriosos abusos. El Senat va determinar que cap altre rei governaria Roma i es va establir el sistema republicà.
=== República romana ===
{{principal|República Romana}}
[[Fitxer:Lupa romana.jpeg|miniatura|[[Ròmul i Rem]] sota la Lloba Capitolina.]]
La República romana va ser establerta el [[509 aC]], amb un sistema de magistrats electes anualment. Els més importants eren els dos cònsols, que exercien l'autoritat executiva anomenada ''imperium,'' i el comandament militar. Tanmateix, els cònsols havien de contendre amb el Senat, originalment un consell de la noblesa (els [[patricis]]), que creixeria en grandària i poder amb el temps. Originalment, només els patricis podien ser magistrats, però després es va permetre l'entrada del poble comú, o els [[plebeus]].
Els romans van sotmetre gradualment els altres pobles de la península italiana, incloent-hi els [[etruscs]]. Els romans van assegurar les seves conquestes fundant colònies en àrees estratègiques i establint un control estable de les regions. Durant la segona meitat del [[segle III aC]], Roma es va enfrontar amb [[Cartago]] en la primera de les [[Guerres Púniques|Guerres púniques]]. Aquestes guerres van permetre la conquesta dels primers territoris fora de la península Itàlica, [[Sicília]] i [[Península Ibèrica|Ibèria]], consolidant Roma com a potència imperial. Després de la derrota del [[Regne de Macedònia]] i de l'[[imperi Selèucida|imperi selèucida]] al [[segle II aC]], els romans es van convertir en el poble dominant del [[mar Mediterrani]].
Tanmateix, el poder exterior va dur a les disputes interiors. Els [[senator|''senators'']] es van enriquir a costa de les províncies, però els soldats, majoritàriament pagesos, es trobaven lluny de llurs llars i no podien treballar la terra; va augmentar el nombre d'esclaus estrangers. Les despulles de la guerra, el mercantilisme amb les noves províncies, i els impostos sobre l'agricultura van produir una nova oportunitat de riquesa per a les classes baixes, i es formà una nova classe de comerciants: l'[[orde eqüestre]]. Encara que els eqüestres tenien molts recursos, encara eren considerats membres de la classe baixa, els [[plebeus]], i per tant, no podien accedir al poder polític. El Senat renyia constantment, bloquejant les reformes agràries i no va donar als eqüestres una veu en el govern. Grups violents dels desocupats, controlats per senadors rivals, intimidaven els votants violentament. La situació va esclatar a finals del [[segle II aC]] amb els germans Gracs, dos [[tribuns]] que tractaven d'aprovar una reforma agrària que redistribuïa les terres dels patricis entre els plebeus. Ambdós van ser morts, però el Senat va aprovar algunes de llurs reformes per tal d'apaivagar els plebeus i la classe eqüestre. Negar la ciutadania romana a les ciutats aliades italianes va dur a la guerra social del [[91 aC|91]] al [[88 aC]]. Les reformes militars de [[Gai Màrius]] van augmentar la lleialtat dels soldats al comandant però no pas a la ciutat. Això culminaria amb la dictadura brutal de [[Lluci Corneli Cinna]], del [[81 aC|81]] al [[79 aC]].
A mitjans del [[segle I aC]], tres homes, [[Juli Cèsar]], [[Gneu Pompeu Magne|Pompeu]] i [[Marc Licini Cras Dives I|Crassus]], van fer un pacte secret, el primer triumvirat, per controlar la república. Després de la conquesta de la [[Gàl·lia]] de Cèsar, l'estancament de les relacions entre aquest i el Senat va produir una guerra civil en què Pompeu encapçalava les forces del Senat. Cèsar va sortir-ne victoriós i va ser declarat dictador vitalici. El [[44 aC]], Cèsar va ser assassinat pels senadors, que temien la restauració de la monarquia, i un segon triumvirat, integrat per l'hereu designat de Cèsar, [[Cèsar August|August]] i els seus ajudants, [[Marc Antoni]] i [[Lèpid el triumvir|Lèpid]], va prendre el poder. Tanmateix, aquesta aliança es va desintegrar amb una lluita pel poder. Lèpid va ser exiliat i quan August va derrotar Marc Antoni i [[Cleòpatra VII]] d'Egipte en la [[batalla d'Actium]], el [[31 aC]], es va convertir en el governador indiscutible de Roma.
=== Imperi romà ===
{{principal|Imperi Romà}}
[[Fitxer:Roman Empire Map.png|miniatura|Màxima expansió de l'[[Imperi Romà|Imperi romà]] amb [[Trajà]].]]
Amb la derrota dels seus enemics, August va prendre el poder absolut, conservant només una imatge de la forma republicana de govern. El seu successor designat, [[Tiberi]], va prendre el poder sense guerra ni sang, i establí una dinastia que acabaria amb la mort de [[Neró]], el [[68]] dC. L'expansió territorial de l'imperi va continuar; l'estat es va afermar, malgrat la perspectiva que el poble tenia dels emperadors com a corruptes. El govern de Neró va ser succeït per la [[dinastia Flàvia]]. Durant el regnat dels ''[[Cinc bons emperadors]]'' (del [[96]] al [[108]] dC), l'imperi va arribar al seu zenit territorial, econòmic i cultural. L'estat podia defensar-se de qualsevol amenaça interna i externa i l'imperi va prosperar durant el període conegut com la ''[[Pax romana]]'' ("pau romana"). Amb la conquesta de Dàcia durant el regnat de [[Trajà]], l'imperi va assolir la màxima expansió territorial: el domini romà abastava 2,5 milions de quilòmetres quadrats.
El període del [[180]] al [[235]] va ser dominat per la [[dinastia Severa]]. Va ser un període de governants incompetents. La creixent influència de l'exèrcit en la successió imperial va produir un col·lapse imperial conegut com la ''[[Crisi del segle III]]''. Aquesta crisi va acabar amb el govern de [[Dioclecià]], que el [[293]] va dividir l'imperi en dos, governats per una tetrarquia integrada per dos coemperadors i dos col·legues. El [[330]], l'emperador [[Constantí]] va establir la capital de l'imperi a [[Constantinoble]] i, el [[364]], l'imperi va ser formalment i permanentment dividit entre l'[[imperi Romà d'Orient|imperi romà d'Orient]] (conegut després com a [[Imperi Bizantí|''Imperi bizantí'']]) i l'[[Imperi Romà d'Occident|Imperi romà d'Occident]].
L'imperi d'Occident va ser constantment atacat per les invasions barbàriques al llarg dels segles. El [[410]], Roma va ser saquejada i el [[4 de setembre]] del [[476]], el cap germànic [[Odoacre]] va deposar [[Ròmul August]], l'últim emperador romà. Així, després de 1.200 anys, el govern de Roma va finalitzar. L'imperi d'Orient, però, va sobreviure fins a la conquesta de Constantinoble, el [[segle XV]].
=== Caiguda de l'Imperi romà ===
{{principal|Caiguda de l'Imperi Romà}}
[[Fitxer:Roman_Empire.png|thumb|Mapa de l'[[imperi Romà]] l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd).]]
La caiguda de l'Imperi romà és el procés de decadència que va portar a la fragmentació de l'[[Imperi Romà d'Occident|Imperi romà d'Occident]] l'any [[476]].
Cap al [[segle IV]], Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix el [[mar Mediterrani]]. La civilització romana s'estenia des del [[Rin]] i el [[Danubi]] fins al [[Sàhara]], des de l'occident d'Hispània fins a [[Mesopotàmia (província romana)|Mesopotàmia]].
El triomf del [[cristianisme]], que va ser convertit en religió oficial per l'emperador [[Teodosi I el gran|Teodosi I el Gran]] a finals del segle IV, consolidava encara més aquesta unitat. Però, en aquell moment, aquest immens imperi patia una greu crisi que, a la llarga, acabaria amb la seva existència. Era un gegant cansat després de diversos segles d'expansió i esforços.
Alguns símptomes d'aquesta decadència eren:
* La corrupció dels alts càrrecs de l'Administració.
* La passivitat de la ciutadania davant problemes i obligacions.
* El retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans.
* La decadència de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades a les seves vil·les d'esbarjo.
* Crisi de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals.
* Un greu descens demogràfic.
L'exèrcit es conservava encara fort, malgrat que era cada vegada més freqüent l'allistament de germànics, que ocupaven fins i tot alts càrrecs de comandament.
A part d'aquesta situació, ja de per si greu, una forta amenaça assetjava Roma. Es tractava de la pressió que sobre els seus ''limes'' o fronteres feien els pobles germànics. La derrota i mort soferta per l'emperador d'Orient [[Valent]] l'any [[378]] enfront dels [[visigots]], a la [[Batalla d'Adrianòpolis (378)|Batalla d'Adrianòpolis]], va ser un seriós avís.
El seu successor, [[Teodosi I el gran]] ([[379]]-[[395]]), tenia a les mans la difícil empresa d'injectar nova vida a l'imperi, i la seva gestió va ser afortunada. Va aconseguir detenir la temuda allau germànica i, de la seva època, es parla com d'un "renaixement teodosià". Però quan va morir tot va seguir com abans, i fins i tot es va agreujar.
Per realitzar millor la defensa i administració de l'imperi, Teodosi el va dividir entre els seus dos fills, donant a [[Flavi Honori]] [[Imperi Romà d'Occident|Occident]] i a [[Arcadi]] l'[[imperi Romà d'Orient|Orient]]. No obstant això, aquesta decisió va significar el trencament decisiu de la unitat romana, en seguir els dos territoris destins molt diferents. L'Imperi d'Orient, salvat de la invasió germànica, viurà, amb el nom d'[[Imperi Bizantí|Imperi bizantí]], mil anys més que el d'Occident, que sucumbirà l'any 476.
== Fonts d'estudi per a l'edat antiga ==
Els primers documents són restes molt valuoses per a l'estudi d'aquesta edat. L'arqueologia, però, és la font principal, ja que l'escriptura no estava tan estesa com ho estaria més endavant i no recollia tots els aspectes de la vida d'aquell temps. Troballes importants són les piràmides d'Egipte o la ciutat de Pompeia, entre d'altres.
==Cronologia bàsica==
*3500 aC: neix l'escriptura a [[Sumer]] i, per tant, la història amb l'inici de l'edat antiga.
*3100 aC: amb la [[Dinastia I d'Egipte]] sorgeix una nova civilització.
*3000 aC: la [[civilització minoica]] és la primera cultura europea que abandona la prehistòria.
*2000 aC: la domesticació del [[cavall]] impulsa els viatges i l'agricultura.
*776 aC: primers [[Jocs Olímpics]], inici de l'auge de Grècia.
*753 aC: fundació de Roma.
*550 aC: fundació de l'imperi persa.
*508 aC: naixement de la [[democràcia]].
*322 aC: [[Imperi Maurya|Imperi maurya]].
*9: [[Batalla del bosc de Teutoburg]], significa l'inici del poder dels pobles germànics.
*313: L'[[edicte de Milà]] certifica oficialment l'ascens del cristianisme al món romà.
*476: [[Caiguda de l'Imperi Romà|Caiguda de l'Imperi romà]] d'Occident, fi de l'edat antiga.
== Mapes de l'edat antiga ==
[[Fitxer:East-Hem 500bc.jpg|thumb|center|750px|El [[Vell Món]] al segle VI aC ]]
[[Fitxer:World in 300 CE.PNG|thumb|center|750px|Extensió de les diferents civilitzacions de l'any 300 dC ]]
== Referències ==
{{Referències}}
== Bibliografia ==
* Edward Gibbon: ''Historia de la decadencia y caída del Imperio romano'', 1776.
* Fustel de Coulanges: ''La Cité antique'', 1864.
* Vere Gordon Childe: ''Los orígenes de la civilización'', 1936.
* Georges Duby: ''Atlas histórico mundial'' [Larouse, 1987]. Barcelona: Debate, 1989. {{ISBN|84-7444-349-0}}.
* Henri Frankfort y otros: ''El pensamiento prefilosófico'', 1946.
* C. W. Ceram: ''Dioses, tumbas y sabios'', 1949.
* Ángel Montenegro (coord.): ''Egipto y los grandes imperios'' y ''Antiguos imperios orientales'', vols. 4 y 5 de ''Gran Historia Universal'', 1986. Madrid: Nájera. <!-- ISBN incorrecte segons Check Wikipedia: ISBN 13: 978-84-7662-000-7-->
* Samuel Noah Kramer: ''La historia empieza en Sumer'', 1965.
* Chester Starr: ''Historia del mundo antiguo'' [1965]. Madrid: Akal, 1974. {{ISBN|84-7339-032-6}}.
* Perry Anderson: ''Transiciones de la Antigüedad al feudalismo'' [1974]. Madrid: Siglo XXI, 1986. {{ISBN|84-323-0355-0}}.
* Georg Schwarz: ''Kulturexperimente im Altertum'', Berlin 2010.
== Vegeu també ==
* [[Ibers]]
* [[Edat Antiga als Països Catalans]]
* [[Període romà als Països Catalans]]
* [[Període iber a Catalunya]]
* [[Període romà a Catalunya]]
* [[Període visigòtic a Catalunya]]
* [[Període visigot al País Valencià]]
== Enllaços externs ==
{{commonscat}}
{{commons|Atlas of the antiquity|Atles de l'edat antiga}}
* [http://www.historiadelascivilizaciones.com/maps.php HistoriaDeLasCivilizaciones.com] (mapes històrics de civilitzacions antigues).
{{ORDENA:Edat Antiga}}
| |||