Diferència entre revisions de la pàgina «John Churchill (1r duc de Marlborough)»

m
bot: -a La Haia +a la Haia
m (bot: -a La Haia +a la Haia)
[[Fitxer:The Marlborough Family.jpeg|miniatura|esquerra|Els Marlborough, cap a 1694, per [[John Closterman]]. A l'esquerra del Duc estan Elizabeth, Mary, la Duquessa, Henrietta, Anne i John.]]
 
Quan Churchill tornà a Anglaterra al final de 1678 es trobà dolorosos canvis a la societat anglesa. Les iniquitats del [[Complot Papista]] ([[Titus Oates]] va teixir una trama dirigida a excloure el [[catolicisme|catòlic]] Duc de York de la línia de successió) significà l'arraconament temporal de Jaume i un exili de gairebé tres anys. Jaume obligà a Churchill a seguir-lo, primer a Lala Haia i després a [[Brussel·les]] abans que se li permetés anar a [[Edimburg]]. Però no va ser fins al 1682, després de la victòria completa de Carles II sobre els exclusionistes, que el Duc de York va poder tornar a Londres.{{sfn|Holmes|2008|p=92 |«Mentrestant Churchill va ser encarregat amb diverses importants missions diplomàtics, incloent viatjar a París per negociar un subsidi de Lluís XIV, que podria ajudar a Carles II a sobreviure sense convocar un altre parlament, i així reduiria el risc d'un Acta d'Exclusió abans que passés.»}} Pels seus serveis durant la crisi Churchill va ser nomenat Lord Churchill d'[[Eyemouth]] a la [[noblesa d'Escòcia]] el 21 de desembre de 1682, i l'any següent, el 19 de novembre, nomenat coronel del [[1r Els Dragons Reials|King's Own Royal Regiment of Dragoons]].<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 164</ref>
 
Els Churchills ara podien gaudir d'un cert estil i confort; a més de mantenir la seva residència a Londres (amb set criats), també van poder comprar Holywell House a [[Saint Albans (Hertfordshire)|St Albans]] (la casa familiar de Sarah Jennings), on la seva família podia gaudir dels beneficis d'una vida al camp. Mentre que estava a Edimburg Sarah va donar a llum [[Henrietta Godolphin|Henrietta]] el 19 de juliol de 1681. Una altra filla, [[Anne Churchill|Anne]], va néixer el 1684, seguida per John el 1686, Elizabeth el 1687, Mary el 1689 i Charles el 1690, que només va viure dos anys.{{sfn|Holmes|2008|p=102}}
[[Fitxer:John Churchill, 1st Duke of Marlborough by John Closterman.jpg|miniatura|esquerra|John Churchill (c. 1685–1690) per John Closterman.]]
 
Set homes es trobaren per preparar la [[Invitació a Guillem|invitació]] al [[Stadtholder]] neerlandès protestant, Guillem, Príncep d'Orange, per envair Anglaterra i assumir el tron. Els signataris de la carta incloïen [[Partit Whig anglès|Whigs]], [[Partit Tory|Tories]] i el [[bisbe de Londres]] [[Henry Compton (bisbe)|Henry Compton]], qui assegurà al Príncep que ''Dinou parts de vint del poble volen un canvi''.<ref>Miller: ''James II'', 187</ref> Guillem no necessitava més encoratjament. Tot i que la invitació no estava signada per Churchill (de fet no tenia un rang polític suficient per ser un signatari) declarà la seva intenció per ser el principal contacte anglès a Lala Haia: ''Si creu que hi ha res que pugui fer, només m'ho ha d'ordenar.''<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 240</ref> Churchill, igual que d'altres, buscava un moment oportú per desertar de Jaume.
 
Guillem desembarcà a [[Torbay]] el 5 de novembre de 1688, desplaçant el seu exèrcit cap a [[Exeter]]. Les forces de Jaume II, de nou comandades per Lord Feversham, es mogueren cap a [[Salisbury]], però alguns dels seus oficials superiors estaven àvids per lluitar – fins i tot la Princesa Anna va escriure a Guillem per desitjar-li ''bon èxit en aquest enterrament''.<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 41.</ref> Promogut a [[tinent general]] el 7 de novembre, Churchill estava encara al costat del rei, però mostrant una gran alegria davant la deserció de [[Edward Hyde, 3r Comte de Clarendon|Lord Cornbury]], van fer que Feversham ordenés el seu arrest. Churchill havia encoratjat la desafecció cap a la causa orangista, però Jaume continuà vacil·lant.{{sfn|Chandler|2003|p=24}} Ben aviat va ser tard per actuar. Després d'una trobada del consell de guerra el matí del 24 de novembre, Churchill, acompanyat de 400 oficials i homes, abandonaren el campament reial i es dirigiren cap al de Guillem a [[Axmisnter]], deixant una carta de disculpa i auto-justificació:
{{principal|Guerra de Successió Espanyola}}
[[Fitxer:Europe, 1700—1714.png|miniatura|Europa a l'inici de la Guerra de Successió Espanyola. Marlborough lluità principalment als [[Països Baixos]].]]
Amb la mort del malalt i sense fills [[Rei d'Espanya|Rei]] [[Carles II d'Espanya]] l'1 de novembre de 1700, la successió al tron espanyol i subseqüent control de l'[[Imperi Espanyol|imperi]], de nou Europa va estar en guerra: la [[Guerra de Successió Espanyola]]. Al seu llit de mort, Carles II havia llegat els seus dominis al nét de [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]], [[Felip V d'Espanya|Felip, Duc d'Anjou]]. Això comportava que la [[dinastia borbònica]] dominaria els regnes de França i Espanya, quelcom inacceptable per a Anglaterra, la República Holandesa i per l'Emperador Alemany [[Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic|Leopold I]], que havia reclamat per sí el tron espanyol. Amb la salut de Guillem deteriorant-se (el mateix rei estimà que li quedava poc per viure), i amb la influència de Marlborough sobre la seva successora, la Princesa [[Anna de la Gran Bretanya|Anna]], el Rei decidí que Marlborough havia d'ocupar-se de l'escenari central dels afers europeus. Representant a Guillem III a Lala Haia com a Ambaixador extraordinari i com a comandant de les forces angleses, Marlborough va rebre l'encàrrec de negociar una nova coalició per oposar-se a França i Espanya.{{sfn|Holmes|2008|p=192–93}}
[[Fitxer:Marlborough-first-duke.JPG|miniatura|esquerra|170px|John Churchill, 1r Duc de Marlborough per Godfrey Kneller. Retratat amb les robes de l'[[orde de la Lligacama]].]]
El 7 de setembre de 1701, Anglaterra, l'Emperador i la República Holandesa signaren el Tractat de la Segona Gran Aliança per frustrar les ambicions de Lluís XIV i detenir el poder borbònic.{{sfn|Gregg|2001|p= 126|« Marlborough a més havia de xifrar el nombre de soldats i mariners amb què cada part de la coalició havia de contribuir, així com de supervisar l'organització i el subministrament d'aquestes tropes. En aquests afers va ser assistit per Adam Cardonnel i William Cadogan»}} Malgrat tot, Guillem no podria veure la declaració de guerra. El 8 de març de 1702 el Rei, tot i la seva mala salut, va morir per les ferides causades en un accident d'equitació, deixant a la seva cunyada, [[Anna de la Gran Bretanya|Anna]] perquè fos proclamada com a la seva successió. Tot i que la mort del rei va causar un desordre entre els membres de la coalició, el [[John Wenceslau Wratislaw von Mitrowitz|Comte Wratislaw]] va afirmar que "''el major consol en aquesta confusió és que Marlborough està informat de tota la posició i per motiu del seu crèdit davant la Reina pot fer-ho tot.''"<ref>Barnett: ''Marlborough'', 24</ref> Aquest crèdit amb la Reina també es demostrà personalment profitable pels seus amics. Ansiosa per recompensar a Marlborough per les seves habilitats diplomàtiques i militars a Irlanda i al Continent, Anna el va nomenar [[Senyor General de l'Ordenament]], un càrrec que ell feia molt de temps que cobejava, [[Orde de la Lligacama|cavaller de la Lligacama]] i [[Capità General]] dels seus exèrcits. Amb els avanços de Lady Marlborough com a [[Groom of the Stole]], [[Mistress of the Robes]] i [[Keeper of the Privy Purse]], els Marlboroughs estaven al cim del seu poder amb la Reina, amb uns ingressos anuals superiors a les £60,000, i sense rivals en la seva influència a la cort.{{sfn|Gregg|2001|p= 153| 4 milions de lliures actuals}}
El 9 de febrer de 1703, poc després de l'ascens de Marlborough, la seva filla Elisabet es casà amb Scroop Egerton, [[Scroop Egerton|comte de Bridgewater]]. A l'estiu Mary es va prometre amb John Montagu, hereu del comte, i posteriorment, [[John Montagu, 2n Duc de Montagu|Duc de Montagu]] (es van casar el 20 de març de 1705). Les seves dues filles grans ja estaven casades: Henrietta amb [[Francis Godolphin, 2n comte de Godolphin|Francis]], fill de Godolphin, a l'abril de 1698; i Anne, amb Charles Spencer, [[Charles Spencer, 3r comte de Sunderland|comte de Sunderland]] el 1700.{{sfn|Gregg|2001|p= 118| Marlborough himself was not keen on the marriage but Sarah, enchanted by Sunderland's Whig ideology and intellectual prowess, was decidedly more enthusiastic»}} Les esperances de Marlborough per fundar una gran dinastia reposaven en el seu únic fill, John, que des que el seu pare rebé el ducat, havia rebut el títol de cortesia de Marquès de Blandford. Però mentre que estudiava a [[Universitat de Cambridge|Cambridge]] a inicis de 1703, va contraure la [[verola]]. Els seus pares es desplaçaren immediatament al seu costat, però el 20 de febrer, el noi va morir, enfonsant al duc en el "dolor més profund al món".<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 115</ref>
 
Malgrat el seu dolor, i deixant sola Sarah, el duc tornà a Lala Haia a inicis de març. En aquells moments, el [[François de Neufville de Villeroy|Mariscal Villeroi]] havia substituït Boufflers com a comandant als [[Països Baixos del sud|Països Baixos espanyols]], però malgrat això Marlborough va poder capturar [[Bonn]], [[Huy]] i [[Limburg (ciutat)|Limburg]] el 1703, la contínua indecisió holandesa evità que pogués portar als francesos a una batalla decisiva.{{sfn|Holmes|2008|p=247}} Domèsticament, el duc també va trobar resistència. El ministre moderat Tory de Marlborough, el Lord Tresorer Godolphin, i el [[Portaveu de la Cambra dels Comuns (Regne Unit)|Portaveu de la Cambra dels Comuns]], [[Robert Harley, 1r comte d'Oxford i comte Mortimer|Robert Harley]], van ser obstaculitzats pels seus col·legues Tories, la política estratègica dels quals afavoria l'ús absolut de la [[Royal Navy]] en perseguir les línies comercials i l'expansió colonial d'ultramar.{{sfn|Gregg|2001|p= 133}} Pels Tories una acció al mar era preferible que una a terra, i la conquesta d'una ciutat costanera era preferible a capturar-ne una a l'interior. En contrast amb els Whigs, encapçalats per la seva [[Junta Whig|Junta]], que donaven un suport entusiasta a l'estratègia continental del Ministeri en la que l'exèrcit s'obrís camí cap al cor de França. Aquest suport va marcir-se per la recent campanya Aliada, però el duc era un general de fama internacional, i els èxits limitats de 1703 van ser eclipsats ben aviat per la campanya de Blenheim.{{sfn|Chandler|2003|p=122}}
 
==== Blenheim i Ramillies ====
Mentre que Marlborough aconseguia honors al camp de batalla, els Whigs, ara ascendents, expulsaven als Tories que quedaven al govern. Marlborough i [[Sidney Godolphin, 1r Comte de Godolphin|Godolphin]], ara distanciats d'Anna, haurien de conformar-se amb les decisions d'un gabinet Whig, mentre que els Tories, venjatius, esperaven la caiguda dels seus antics líders. Per agreujar els seus problemes la Duquessa, moguda pel seu odi vers Harley i Abigail, finalment havia destruït el que quedava de la seva amistat amb la Reina. Sarah va ser retinguda al seu càrrec a la cort com a preu a pagar per mantenir el seu marit victoriós al capdavant de l'exèrcit.{{sfn|Gregg|2001|p= 278}}
 
Després de les recents derrotes i d'un dels pitjors hiverns de l'època, França estava al llindar del col·lapse.{{sfn|Gregg|2001|p= 279}} Però les peticions aliades de converses de pau a Lala Haia a l'abril de 1709 (principalment sobre l'article 37 que obligava a Lluís XIV a abandonar Espanya en dos mesos o a tornar a la guerra) van ser rebutjades pels francesos al juny. Els Wighs, els holandesos, Marlborough i Eugeni no aconseguiren per motius personals i polítics assegurar una pau favorable, adherint-se al lema incomprensible "No hi ha pau sense Espanya", sense saber com aconseguir-lo. Tot mentre que Harley, mantingut en un segon pla per Abigail, reunia els moderats al seu voltant, preparant-se per jugar un paper ambiciós i poderós.<ref>Churchill: ''A History of the English-Speaking Peoples: Age of Revolution'', 64</ref>
 
Marlborough tornà a la campanya als Països Baixos al juny de 1709. Després de burlar al [[Claude Louis Hector de Villars|Mariscal Villars]] al prendre la ciutat de [[Tournai]] el 3 de setembre, els aliats es dirigiren cap a [[Mons]], decidits a mantenir la pressió sense fi sobre els francesos.{{sfn|Chandler|2003|p=251}} Amb ordres directes d'un Lluís XIV cada cop més desesperat per salvar la ciutat, Villars avança cap al poble de [[Batalla de Malplaquet|Malplaquet]] el 9 de setembre de 1709 i s'atrinxerà. Dos dies després va tenir lloc la batalla. Al flanc esquerre Aliat el [[Joan Guillem d'Orange-Nassau|Príncep d'Orange]], dirigí la seva infanteria holandesa en càrregues desesperades només per ser exterminats. A l'altre flanc, Eugeni atacà i patí un gran nombre de baixes. Però al reforçar els seus flancs Villars va haver d'afeblir el seu centre, permetent l'avanç de Marlborough i que reclamés la victòria. Malgrat això, el cost va ser molt alt: les xifres de les baixes aliades eren aproximadament el doble que les de l'enemic, fent que Marlborough hagués d'admetre "''Els francesos s'han defensat millor en aquesta acció que en cap altre batalla que hagi vist''".{{sfn|Chandler|2003|p=266}} El Duc va prendre Mons el 20 d'octubre; però al seu retorn a Anglaterra els seus enemics van fer servir les xifres de baixes de Malplaquet per sotscavar la seva reputació. Harley, ara senyor del partit Tory, va fer tot el que va poder per convèncer els seus col·legues que els Whigs pro-guerra, i aquells que aparentment estaven d'acord amb la política Whig (Marlborough i Godolphin), estaven portant el país a la ruïna.<ref>Barnett: ''Marlborough'', 229</ref>
El Duc, molt més prim i alterat, tornà a Anglaterra al novembre. La seva relació amb Anna havia tingut diversos contratemps en els darrers mesos: la Reina s'havia negat a concedir-li el nomenament de Capità General vitalici que li havia demanat, i havia interferit en els nomenaments militars.<ref>Contra els desigs de Marlborough, i d'acord amb la proposta de Harley, la Reina havia nomenat a pel càrrec de [[Conestable de la Torre]], i donà la coronelia dels Oxford Dragoons a Jack Hill, germà d'Abigail Masham.</ref> El dany fet a la posició general de Marlborough va ser substancial perquè era molt visible. Ara, però, la qüestió principal era la Duquessa, car el creixent ressentiment vers Harley i Abigail havien persuadit finalment a la Reina a acomiadar-la. Marlborough visità a Anna el 17 de gener de 1911 en un darrer intent per salvar la seva esposa, però ja no es deixà portà i demanà a Sarah que li tornés la Clau Daurada (el símbol del seu càrrec) en dos dies, advertint-lo "''No parlaré de cap altra cosa fins que no tingui la clau.''"<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 268. Abigail Masham and the [[Elizabeth Seymour, Duchess of Somerset|Duchess of Somerset]] divided between them Sarah's places at court, and in bitterness she retired to her newly built mansion of [[Marlborough House]].</ref>
 
Tot i aquesta situació, i a la seva salut en declivi, Marlborough tornà a Lala Haia a la fi de febrer per preparar el que seria la seva darrera campanya, i una de les majors. De nou Marlborough i Villars formaren l'un contra l'altre, aquest cop al sector de [[Avesnes-le-Comte]]–[[Arràs]]. En un exercici de distracció psicològica brillant<ref>Barnett: ''Marlborough'', 259</ref> i una marxa nocturna secreta que cobrí 40 milles en 18 hores, els aliats penetraren en les preteses inexpugnables línies sense perdre ni un sol home. Marlborough estava en situació per [[Setge de Bouchain|assetjar]] la fortalesa de [[Bouchain]].<ref>Lynn: ''The Wars of Louis XIV, 1667–1714'', 343</ref> Villars, enganyat i superat, no podia intervenir, i la fortalesa es rendí incondicionalment el 12 de setembre. Chandler escriu «L'art purament militar amb el que repetidament Villars va ser burlat durant la primera part de la campanya té pocs iguals en els annals de la història militar… el subseqüent setge de Bouchain amb totes les seves complexitats tècniques, va ser igualment una gran demostració de la superioritat militar.»{{sfn|Chandler|2003|p=299}}
 
Per Marlborough, però, el temps havia passat. Els seus guanys estratègics el 1711 feien virtualment cert que els aliats marxarien sobre París, però Harley no tenia intenció de deixar que la guerra avancés tant i que comprometés els favorables termes aconseguits en les converses secretes anglo-franceses (basades sobre la idea que Felip V seguiria al tron espanyol) que havien tingut lloc durant l'any.{{sfn|Gregg|2001|p= 339}} Marlborough feia molt que dubtava de la política Whig "Cap pau sense Espanya", però no volia abandonar als seus aliats (incloent l'[[Jordi I de la Gran Bretanya|Elector de Hanover]], el presumpte hereu d'Anna), i es posà al costat dels Whigs contra els preliminars de la pau.{{sfn|Holmes|2008|p=459}} Les súpliques personals de la Reina (que feia molt que s'havia cansat de la guerra) no van aconseguir convèncer el Duc. L'Elector va fer públic que ell també estava contra les propostes, i públicament es posà al costat dels Whigs. Malgrat tot això, Anna seguí decidida, i el 7 de desembre de 1711 va anunciar que ''tot i aquells que troben delit en els arts de la guerra'', un desdeny cap a Marlborough, ''el temps i el lloc han arribat per assolir el tractat d'una pau general''.{{sfn|Gregg|2001|p=347}}
Per evitar una renovació de la guerra a la primavera es considerà essencial substituir Marlborough per un general més d'acord amb els ministres de la Reina i menys en contacte amb els aliats. Per assolir-ho, Harley (fet [[comte d'Oxford i comte Mortimer|comte d'Oxford]]) i St John, primer necessitava presentar càrrecs de corrupció contra el Duc, completant el quadre anti-Whig i anti-guerra que [[Jonathan Swift]] ja havia presentat a un públic crèdul mitjançant els seus pamflets, notablement "Conducta dels Aliats" (''Conduct of the Allies'' - 1711).<ref>Trevelyan: ''England Under Queen Anne'', III, 198</ref> Els mitjans per aconseguir la caiguda de Marlborough havien estat preparats quan el Ministeri va emplaçar una "Comissió Parlamentària per examinar i declarar els comptes públics del Regne", per examinar les presumptes irregularitats durant la guerra.
 
Es presentaren dues acusacions principals contra Marlborough a la Cambra dels Comuns: primer, l'acusació que durant els 9 anys de guerra havia rebut il·legalment més de £63,000 dels contractistes de transport i pa als Països Baixos; i segon, d'haver agafat el 2,5% de la paga de les tropes estrangeres a sou angles, sumant £280,000.{{sfn|Chandler|2003|p=302}} Malgrat les refutacions de Marlborough (reclamant un antic precedent per a la primera acusació, i, per la segona, mostrant una ordre signada per la Reina el 1702 autoritzant-lo a fer deduccions en lloc de lliurar-li diners del servei secret per a la guerra), les troballes van ser prou per Harley per convèncer la Reina que el substituís com a Capità General. El 29 de desembre de 1711, abans que les acusacions haguessin estat examinades, Anne, que li devia l'èxit i la glòria del seu regnat, li envià una carta d'acomiadament: ''Ho lamento però pel teu propi bé els motius s'han fet públics la qual cosa fa que et faci saber que és impossible que continuïs al meu servei''.{{sfn|Gregg|2001|p= 349|«Marlborough, enutjat, llençà la carta al foc, però als arxius d'Oxford es guarda un esborrany.}} Els Tory dominaven el Parlament amb una substancial majoria, celebrant que «l'apropiació de grans quantitats de diners anualment pel Duc de Marlborough del contractista del pa i dels carros… ha estat injustificada i il·legal«, i que el 2,5% deduït de la paga de les tropes estrangeres «són diners públics i han de ser comptabilitzats».<{{sfn|Holmes|2008|p=463}} Quan el seu successor, el [[James Butler, 2n Duc d'Ormonde|Duc d'Ormonde]], abandonà Londres per marxar cap a Lala Haia per prendre el comandament de les tropes britànics, el bisbe [[Gilbert Burnet]] va advertir que «va amb les mateixes atribucions que darrerament han estat votades com a criminals pel Duc de Marlborough».{{sfn|Gregg|2001|p= 356}}
 
Els Aliats van quedar bocabadats per l'acomiadament de Marlborough. Els francesos, en canvi, s'alegraren de la retirada del principal obstacle per a les converses anglo-franceses. Harley i St John no tenien cap intenció de deixar que el nou Capità-General emprengués cap acció, i van donar a Ormonde unes ordres de manteniment al maig, prohibint-li que usés tropes angleses en cap acció contra els francesos; un pas infame que arruïnà la campanya d'Eugeni a Flandes.{{sfn|Chandler|2003|p=304}} Marlborough continuà fent saber les seves opinions, però tenia problemes: atacat pels seus enemics i per la premsa del govern; amb la seva fortuna en perill i el Palau de Blenheim encara sense acabar i curt de diners; i amb Anglaterra dividida entre les faccions [[Jacobitisme|Jacobita]] i [[Dinastia Hannover|Hanoveriana]], Marlborough pensà que seria sensat abandonar el país. Després d'assistir al funeral de Godolphin el 7 d'octubre, marxà a l'exili voluntari al continent l'1 de desembre de 1712.{{sfn|Jones|1993|p=222}}
1.132.792

modificacions