Obre el menú principal

Canvis

44 octets eliminats ,  fa 2 mesos
m
Bot simplifica tipografia d'acord amb la discussió corresponent
Actualment, els historiadors del període prefereixen [[tesi de la continuïtat|matisar aquesta ruptura]] entre l'[[edat antiga]] i l'edat mitjana, de manera que entre els segles [[segle III|III]] i [[segle VIII|VIII]] se sol parlar d'[[antiguitat tardana]], que hauria estat una gran etapa de transició en tots els àmbits: en l'àmbit econòmic, per la substitució del [[Esclavitud#L'esclavatge a la Roma i Grècia clàssiques|sistema esclavista]] pel [[feudalisme]]; en l'àmbit social, per la desaparició del concepte de [[ciutadania romana]] i la consolidació dels [[estaments]] medievals; en l'àmbit polític, per la descomposició de les estructures centralitzades de l'imperi que donà pas a una dispersió del poder; i en l'àmbit ideològic i cultural, per l'absorció i substitució de la [[cultura clàssica]] per les [[teocentrisme|teocèntriques]] cultures [[crist]]ianes o [[islam|islàmica]] (cadascuna en el seu espai).<ref>Anderson, Perry. ''Transiciones de la Antigüedad al Feudalismo''. Madrid: Siglo XXI. 1979. {{ISBN|84-323-0355-0}}</ref>
 
L'edat mitjana s'acostuma a dividir en dos grans períodes: [[alta edat mitjana]] ([[segle V]] a [[segle X]], sense una clara diferenciació amb l'[[antiguitat tardana]]); i [[baixa edat mitjana]] ([[segle&nbsp; XI]] a [[segle XV]]), que al seu torn pot dividir-se en un període de plenitud, la [[plena edat mitjana]] (segle XI a [[segle XIII]]), i els dos últims segles ([[edat mitjana tardana]]) que van presenciar la crisi de l'edat mitjana ([[segle XIV]] i XV).
 
L'[[alta edat mitjana]] es caracteritzà per la ruralització i la davallada comercial i cultural de l'Occident europeu. L'[[Imperi Romà d'Orient]] allargà l'ensulsiada de l'[[imperi Romà d'Occident|imperi romà d'Occident]] mentre l'[[islam]] s'estengué fins a [[Hispània]]. Entre els segles&nbsp; VIII i X, l'Europa [[cristianisme|cristiana]] consolidà un sistema econòmic i polític que s'ha conegut amb el nom de ''[[feudalisme]]'', marcat per la feblesa del poder monàrquic, amb una autoritat mediatitzada per la [[noblesa]] i el [[clergat]]; l'[[autarquia]] econòmica, l'existència d'una complexa xarxa de relacions socials i vincles feudals (de [[vassallatge]] quan la relació era entre dues persones lliures, l'una actuant com a senyor i l'altra de [[vassall]]; o de servitud, quan era entre una persona lliure que actuava de senyor i una altra que renunciava a la seva llibertat: el [[serf]]); i una societat [[teocràcia|teocràtica]], en què la idea de [[Déu]] omplí tota la societat i els centres religiosos actuaren com a focus de cultura, riquesa i lligam amb el passat, amb el [[llatí]] com a llengua de cultura i d'intercanvi.
 
La [[baixa edat mitjana]] es caracteritzà, a partir del segle XI, per un canvi de tendència: l'agricultura de l'Occident europeu començà a generar excedents comercialitzables i es produí un desenvolupament de les [[ciutat]]s impulsat per una intensa activitat comercial. El període d'expansió econòmica fou bruscament interromput a mitjan [[segle XIV]]: fou el principi del trencament de les estructures econòmiques i socials del sistema senyorial imperant i l'inici de molts dels trets bàsics de l'[[edat moderna]] europea.
[[Constantinoble]], a la cruïlla del mar Negre i de la Mediterrània; d'Àsia i Europa, estava ben situada des del punt de vista comercial i militar, car des del seu port es podia controlar per terra i per mar les zones més perilloses d'Orient. A més, el veïnatge amb les fèrtils terres de [[Tràcia]] o de l'[[Àsia Menor]] oferia la garantia en el subministrament d'aliments. La idea de recuperar l'imperi perdut sorgí força vegades durant la història, la més important de les quals fou al [[segle VI]], sota el regnat de l'emperador [[Justinià I]] ([[527]]-[[565]]).
 
La base econòmica, la constituïen la riquesa de la terra i el comerç d'exportació, tant d'articles de luxe (teixits, especialment la [[seda]], sola o amb brocats d'[[or]] i [[plata]]; seguida de peces fines de [[llana]], [[cotó]] i [[lli]]) com de tecnologia (entre els segles&nbsp; V i X, [[Constantinoble]] exportà la cúpula sobre base quadrada a tot Europa, per exemple). Aquest comerç donà a les arques de l'estat un superàvit constant i una balança de pagaments comercials favorable. Reflex d'això fou la fermesa de la moneda romana d'Orient, el [[sòlid romà d'Orient]], el valor del qual (4,55 grams d'or) es mantingué pràcticament inalterable des de la seva creació per Constantí, fundador de la capital de l'imperi, fins al segle XII i constituí el que avui és el [[dòlar]] o l'[[euro]] en el món dels intercanvis de l'època.
 
==== L'imperi en temps de Justinià (527-556) ====
 
==== La descomposició de l'imperi ====
La pèrdua del domini absolut sobre la [[Mediterrània]] al segle VII, l'expansió de l'[[islam]] i els canvis en l'agricultura, el comerç marítim i l'exèrcit portaren a la descomposició de l'imperi. Les causes profundes de la descomposició de l'imperi foren: els enfrontaments religiosos (iconoclastes/iconòduls; monofisites/ortodoxos…), els enfrontaments amb l'islam als segles&nbsp; VII i VIII, que tallaren el gran comerç mediterrani, la dependència de Bizanci respecte dels mercaders venecians i l'exigència de fons estatals elevats per pagar els mercenaris de l'exèrcit. La ruïna de l'estat, la feudalització del camp i el despoblament rural posaren fi a l'imperi. La [[caiguda de Constantinoble]] ([[1453]]) posà fi al vell Imperi Romà d'Orient.
 
=== L'islam a l'edat mitjana ===
 
==== La intensa activitat comercial del món islàmic ====
Les bases materials de la civilització islàmica foren el [[comerç]] a llarga distància. El centre comercial del món musulmà fou el [[golf Pèrsic]], des d'on els mariners islàmics arribaven fins a l'[[Índia]]. Els més agosarats aconseguiren arribar a les costes del sud de la [[Antiga Xina|Xina]]. Allí, aprengueren a emprar la [[brúixola]] i el [[timó de codast]]. Des d'aquestes terres orientals, desconegudes a l'Occident, els musulmans importaren principalment teles, [[seda]], pedres precioses, [[paper]] i [[fusta]] per a construir [[vaixell]]s. Encaminades vers [[Bàssora]] i [[Bagdad]], aquestes mercaderies eren transportades per caravanes a través dels [[desert]]s d'[[Anatòlia]] i de l'[[Orient Mitjà]] fins a [[Constantinoble]] o fins als ports mediterranis d'[[Alexandria]], Antioquia, [[Tir]], etc., que eren freqüentats des del [[segle&nbsp; XI]] per comerciants de la península Itàlica. El comerç també fou freqüent en direcció al cor d'Àfrica, d'on portaven [[or]], [[vori]] i [[esclau]]s negres; i també comerciaren amb el món eslau, d'on importaven [[ferro]], [[pell]]s i [[cuir]]. Així, els territoris controlats per l'islam abastaren gairebé la totalitat de les rutes comercials actives de l'edat mitjana.
 
Conseqüència d'aquesta intensa activitat comercial fou la consecució d'una estructura econòmica monetària i urbana. Els musulmans foren grans constructors de [[ciutat]]s. La ciutat islàmica es bastí al voltant de la [[mesquita]]. Al seu entorn, es construïen els habitatges, el palau del governador i els mercats. La demanda de productes era satisfeta per artesans que hi comercialitzaven la producció pròpia o per la producció dels tallers dependents de les administracions dels [[emirat]]s o dels [[califat]]s. Tot quedava encerclat per una muralla de protecció. L'activitat d'artesans i comerciants era viva i admirà els pocs estrangers occidentals que visitaren les poblacions islàmiques. Ciutats com [[Bagdad]], [[el Caire]], [[Kairuan]], [[Fes]], etc., arribaren a tenir, abans de les [[croades]], una població vint vegades més nombrosa que la majoria de les ciutats occidentals.
Tanmateix, el somni imperial resultà impossible per la profunda ruralització del territori, per les amenaces exteriors (pressions [[musulmà|musulmanes]], [[magiar]]s i [[Víking|víkingues]]) i, sobretot, per la manca de diners a causa del col·lapse del comerç. A causa de tot això, l'emperador no podia pagar els càrrecs administratius i, per cobrir les despeses dels serveis públics, assignà als comtes i marquesos una renda extreta de la terra que els era confiada per governar. De mica en mica, sobretot a partir de la mort de [[Carlemany]], les discòrdies internes esquarteraren la unitat de l'Imperi carolingi i els antics funcionaris privatitzaren la seva [[funció pública]] –administració, justícia i govern general d'un territori- i la transmeteren en herència als seus fills. Sorgí, així, un nou estament dirigent de [[terratinent]]s, que explotà els seus territoris conreats per pagesos, la majoria dels quals restaren adscrits al territori, i en conseqüència es venien i es compraven juntament amb la terra. Els càrrecs públics i les terres administrades foren considerats com a propietat privada, mentre que els esclaus i els pagesos lliures anaren transformant-se en [[serf]]s adscrits a una terra que treballaven per a ells en una petita part i per als senyors propietaris en la major part. Un segle després de la mort de Carlemany, la major part dels comtats s'havien tornat petits estats autònoms. Havia començat el [[feudalisme]].
 
== L'Europa feudal (segles&nbsp; VIII a X) ==
{{principal|Feudalisme}}
 
Entre els segles&nbsp; VIII i X, a l'Europa occidental cristiana es consolidà un sistema econòmic i polític heterogeni que, pels seus trets comuns en l'[[economia]] i la [[societat]], es coneix com a ''[[feudalisme]]''. La feudalització significà una privatització del poder: «els drets del poder públic acaben per acusar un caràcter patrimonial, i els costums, entesos en el sentit de drets del poder públic, es converteixen en objecte de transaccions».<ref>Lemarignier, J.-F. ''La France médiévale: institutions et société''. Paris, Armand Colin, 1992, pàg. 119</ref> Portada la situació al límit, pot afirmar-se que la societat feudal retalla i fragmenta el poder públic. Fins a començaments del segle XII, assistim a la reducció progressiva de l'autoritat pública; mentre que, després, en el període següent, durant el qual comencen a constituir-se els estats, assistirem a una recuperació del dret públic.
[[Fitxer:Olbrueck02.jpg|miniatura|Torre de l'homenatge del castell d'[[Olbrueck]], [[Alemanya]]. La torre de l'homenatge (o torre mestra) és la torre més alta del castell, màxim exponent de l'autoritat del senyor; que pot servir de residència, d'últim refugi, de torre de vigilància o d'habitatge per a la guarnició]]
 
=== L'economia d'Occident abans de l'any 1000 ===
==== L'agricultura: produir per consumir ====
L'Occident europeu tenia, als segles&nbsp; VI i VII, una [[densitat de població]] estimada de 5 a 6 habitants per&nbsp; km² a la [[Gàl·lia]] i a [[Hispània]], un poc més al nord d'[[Itàlia]], i només de 2,3 a la [[Germània (regió)|Germània]]. El predomini de boscos i les pastures, la manca d'estris agrícoles i de braços per a treballar la terra expliquen la ruralització d'Occident. Les ciutats s'havien despoblat i, excepte alguns territoris de la península Ibèrica i de la Itàlica, la població no superava els sis mil habitants. Es construïa poc i s'aprofitaven materials d'antany.
 
La civilització medieval era quasi exclusivament [[rural]]. Tothom vivia una existència dominada pel cicle dels treballs agrícoles i la seva subsistència depenia de la terra, de la qual obtenien tots els recursos. Era una economia de subsistència dominada per la satisfacció de les necessitats alimentàries, i malgrat el protagonisme de la terra, aquesta tenia un rendiment extremadament dèbil.<ref>[http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=234446 ''Economia a l'edat mitjana''] Capítol del programa ''En guàrdia'' num. 201 de Catalunya Ràdio, del 23-03-2008.</ref> A la caiguda de l'[[Imperi Romà d'Occident|Imperi romà d'Occident]], deixà de practicar-se el [[conreu intensiu]] i el [[guaret]] esdevingué universal. Al nord d'Europa, la humitat de la capa superficial del sòl permeté la rotació triennal dels [[conreu]]s i obligà a la utilització d'una [[arada]] pesant, amb la fita de conrear terrenys més espessos i treballar la terra amb més profunditat; però, a causa del seu cost, només fou viable en sistemes d'explotació comunal. En canvi, a l'àrea mediterrània, on s'ha d'intentar preservar la humitat, el sistema de rotació triennal no tingué utilitat perquè els cereals no es poden plantar a la primavera (s'assequen abans de la collita); la manca de [[civada]] consegüent provocà una manca de bestiar i d'adob natural per a fertilitzar la terra i, per tant, un procés de desforestació dirigit a cercar un suplement d'alimentació per al bestiar. L'ús de l'arada lleugera, sense rella, tenia una eficàcia molt limitada per la seva poca penetració en la terra, fet que comportà un sistema de rotació biennal, perquè cada camp no donava més que una collita cada dos anys. Amb tot, però, moltes terres no podien mantenir aquest ritme de producció i havien d'abandonar-se al cap d'alguns anys. Per compensar aquesta pèrdua, es guanyaren altres terres per al conreu mitjançant l'arrabassament o crema de boscos.
El retorn a l'estructura comercial i urbana de l'[[Imperi Romà|Imperi romà]] esdevingué impossible. Les [[ciutat]]s es convertiren en petits centres rurals i l'economia es transformà en un sistema de producció per a l'autoconsum.
 
Els intercanvis comercials, entre els segles&nbsp; VI a X, disminuïren a Occident i a les terres interiors fou estrany l'ús de monedes en les transaccions mercantils. Les grans explotacions agràries orientaven la producció al consum propi i, si hi havia excedents, acostumaven a ser adquirits pels pagesos de la zona que anaven al nucli de l'explotació (''villa'') a bescanviar productes. La manca d'un poder públic ben organitzat i que mantingués les infraestructures viàries produí que el comerç només es pogués realitzar de manera fluvial o marítima. A més a més, el bandidatge féu que només un comerç d'articles molt cotitzats justifiqués l'organització i el manteniment de transports a llarga distància. En conseqüència, a l'interior d'Occident, només subsistiren els mercats d'aquelles ciutats que eren seu de rics compradors (reis, comtes, bisbes) o les que eren centres de redistribució d'una ruta comercial de productes d'alt interès, com fou el cas de la [[sal comuna|sal]].
 
En aquestes condicions, tota inclemència climatològica esdevenia catastròfica. Una mala collita provocada per excessives pluges, gelades, plagues…, produïa una baixada del rendiment per sota el mínim necessari per a la subsistència: la fam i les epidèmies n'eren les conseqüències lògiques. Les periòdiques crisis de subsistència foren una constant de l'economia medieval.
 
== La plena edat mitjana (segles XI a XIII) ==
A partir del [[segle&nbsp; XI]] i en el vessant central i atlàntic d'Europa, es comencen a produir esdeveniments que, de mica en mica, aniran modificant-lo. En efecte, a partir de l'any [[1000]], es produí un augment demogràfic i econòmic, que tingué com a conseqüències més notables l'augment de les [[ciutat]]s que ja existien i la creació de noves; la reactivació del comerç i de l'intercanvi monetari; i, finalment, un canvi ideològic.<ref>L'any 1000 no suposà cap classe de terror mil·lenari. És una ficció literària posterior. La prova més evident que el pànic no fou ''universal'' és que la nomenclatura que actualment emprem pels anys encara no s'havia estès per tota Europa, amb la qual cosa el pànic global era més que improbable. Duby, Georges. ''El año mil.'' Barcelona: Gedisa, 1996.</ref> En aquest període, el [[llatí]] recuperarà la literatura clàssica i la [[filosofia grega]], especialment [[Aristòtil]]. Les primeres universitats, establertes a les ciutats més importants d'Europa des del [[1080]], renovaren l'interès per la recerca en ciències. L'[[alfabetisme]] començà a créixer. Es construïren enormes catedrals, primer d'estil [[romànic]], i poc després d'estil [[arquitectura gòtica|gòtic]].
 
Les [[croades]] a [[Terra Santa]], si bé aconseguiren el seu propòsit de recuperar per al [[cristianisme]] aquests territoris sagrats només de manera temporal, sí que serviren per a canalitzar les ànsies guerreres de la petita [[noblesa]]. A la [[península Ibèrica]], es començà l'anomenada [[Reconquesta|''conquesta'']] dels territoris d'[[al-Àndalus]].
48.794

modificacions