Època glacial: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Trapp = masculí |
|||
Línia 47:
Es creia que els períodes interglacials solen durar uns dotze mil anys, però les proves revelades per l'estudi de nuclis de glaç semblen contradir-ho. Per exemple, un article a ''[[Nature]]'' suggereix que l'interglacial actual pot ser semblant a un interglacial anterior que durà 28.000 anys.<ref>{{ref-publicació | article=Eight glacial cycles from an Antarctic ice core| autor=EPICA community members| publicació=Nature| data=10-06-2004| id=doi:10.1038/nature02599| url=http://www.up.ethz.ch/people/flueckiger/publications/epica04nat.pdf}}</ref>
Els canvis deguts a la [[variació orbital]] de la [[Terra]] suggereixen que la propera edat glacial començarà d'aquí a cinquanta mil anys, malgrat l'[[escalfament global]] provocat per l'[[ésser humà]].<ref name=BergerLoutre>{{ref-web|url=http://www.sciencemag.org/cgi/content/full/297/5585/1287 |títol=CLIMATE: An Exceptionally Long Interglacial Ahead? |consulta=11-03-2007 |any=2002 |editor=Science}}</ref> Tanmateix, els canvis provocats pels [[gas]]os d'[[efecte hivernacle]] haurien de compensar la variació orbital si es continuen utilitzant [[combustible fòssil|combustibles fòssils]].<ref>{{ref-web| url = http://www.sciencedaily.com/releases/2007/08/070829193436.htm| títol = Next Ice Age Delayed By Rising Carbon Dioxide Levels| consulta = 28-02-2008| editor = ScienceDaily| any = 2007}}</ref>
== Retroalimentació positiva i negativa ==
Linha 125 ⟶ 124:
=== Vulcanisme ===
[[Fitxer:MtCleveland ISS013-E-24184.jpg|miniatura|El [[vulcanisme]] a escala molt gran pot tenir efectes dràstics sobre el clima global.]]
Els episodis volcànics més grans coneguts, les erupcions que crearen
Tanmateix, el 70% de la superfície de la Terra està cobert d'[[aigua]], i la teoria de les [[plaques tectòniques]] prediu que l'escorça oceànica de la Terra es renova completament cada 200 milions d'anys. Per tant, és impossible trobar indicis de [[
En teoria, és possible que els [[volcà|volcans]] submarins poguessin posar fi a una edat glacial, creant un escalfament global. Una explicació proposada del [[màxim tèrmic del Paleocè-Eocè]] és que els volcans submarins alliberaren [[metà]] atrapat en [[clatrat]]s, causant un gran i ràpid increment de l'[[efecte hivernacle]]. No sembla haver-hi indicis geològics d'aquestes erupcions en aquest període, però això no implica que no tingueren lloc.
== Efectes ==▼
[[Fitxer:Scandinavia.TMO2003050.jpg|miniatura|Escandinàvia presenta alguns dels efectes típics de les glaciacions, com ara [[fiord]]s i [[llac]]s.]]▼
Tot i que l'últim període glacial s'acabà fa més de vuit mil anys, els seus efectes encara es deixen sentir avui en dia. Per exemple, el moviment del glaç erosionà paisatges al Canadà, Groenlàndia, el nord d'Euràsia i l'Antàrtida. Els [[bloc erràtic|blocs erràtics]], [[til]]s, [[drumlin|drúmlin]]s, [[esker]]s, [[fiord]], [[clot glacial|clots glacials]], [[morena (glaciologia)|morenes]], [[circ (glaciologia)|circs]] i [[agulla glaciar|agulles glaciars]] són accidents geogràfics típics creats per les glaceres.▼
El pes dels casquets glacials era tan gran que deformaren l'escorça i el mantell de la Terra. Un cop els casquets s'hagueren desfet, la terra anteriorment coberta de glaç rebotà (vegeu [[reajustament postglacial]]). A causa de l'elevada viscositat de la Terra, el flux de roques del mantell que controla el procés de reajustament és molt lent – actualment, d'un ritme d'aproximadament 1 cm /any a prop del centre del reajustament.▼
Durant les glaciacions, els oceans perden aigua que queda emmagatzemada en forma de glaç a latituds altes, de manera que el nivell del mar global baixa en uns 120 metres, exposant la [[plataforma continental]] i formant ponts terrestres que els [[animals]] poden utilitzar per migrar. Durant el desglaç, l'aigua dels casquets retorna als oceans, fent que pugi el nivell del mar. Aquest procés pot causar modificacions sobtades en les línies de costa i els sistemes d'hidratació, resultant en la submersió de territoris, l'emersió d'altres terres, la [[salinitat|salinització]] de llacs a causa del col·lapse de [[dic de glaç|dics de glaç]], la formació de vastes àrees d'aigua dolça causada per la creació de nous dics de glaç, i una alteració general dels patrons climàtics regionals a una escala gran però temporal. Fins i tot pot causar una reglaciació temporal. Aquest tipus de patró caòtic de canvis ràpids en la terra, el glaç, l'aigua salada i l'aigua dolça ha estat proposat com el model més probable per les regions bàltica i escandinava, així com gran part del centre de Nord-amèrica, a la fi de l'últim màxim glacial, on les línies de costa actuals només haurien estat establertes en els últims mil·lennis de la prehistòria. A més, l'efecte de l'aixecament a Escandinàvia submergí una vasta plana continental que havia existit a sota del que avui en dia és la [[mar del Nord]], que connectava les [[illes Britàniques]] a l'Europa continental.▼
La redistribució d'aigua del glaç a la superfície de la Terra i el flux de roques del mantell fa que canviïn el camp gravitatori i el [[moment d'inèrcia]] de la Terra. Els canvis en el moviment d'inèrcia provoquen un canvi en el moviment rotatori de la Terra.▼
El pes de la massa superficial redistribuïda carrega la [[litosfera]], causant-ne la flexió i causant estrès a la Terra. La presència de glaceres atura generalment el moviment de les falles situades a sota seu. Tanmateix, durant el desglaç, les falles pateixen un relliscament accelerat i es produeixen [[terratrèmol]]s. Al seu torn, els terratrèmols que es produeixen a prop del marge glacial poden accelerar la fragmentació de les [[plataforma de glaç|plataformes de glaç]], i podrien explicar els [[esdeveniment de Heinrich|esdeveniments de Heinrich]]. A mesura que s'allibera més glaç a prop del marge glacial, es produeixen més terratrèmols intraplaques, i aquesta retroalimentació positiva pot explicar el ràpid col·lapse dels casquets glacials.▼
== Glaciacions notables ==
Linha 149 ⟶ 160:
L'escassetat de sediments apropiats per analitzar-los fa que sigui difícil establir precisament la distribució continental durant el [[Neoproterozoic]].<ref name=Meert2004>{{ref-publicació | autor = Meert, J.G. | coautors = Torsvik, T.H. | any = 2004 | article = Paleomagnetic Constraints on Neoproterozoic ‘Snowball Earth'Continental Reconstructions | publicació = GS Jenkins, MAS McMenamin, CP McKey, CP and L. Sohl (Editors), The Extreme Proterozoic: Geology, Geochemistry, and Climate. American Geophysical Union Geophysical Monograph | volum = 146 | pàgines = 5-11 | url = http://gondwanaresearch.com/hp/snowball.pdf | consulta = 06-06-2007}}</ref> Alguns models suggereixen una configuració polar dels continents – una característica de totes les altres glaciacions importants, car representen un punt en què es pot acumular el gel. Canvis en la circulació oceànica podrien haver desencadenat la Terra bola de neu.<ref name=Smith2003>{{ref-publicació | autor = Smith, A.G. | coautors = Pickering, K.T. | any = 2003 | article = Oceanic gateways as a critical factor to initiate icehouse Earth | publicació = Journal of the Geological Society | volum = 160 | exemplar= 3 | pàgines= 337-340 | doi = 10.1144/0016-764902-115 | url = http://jgs.geoscienceworld.org/cgi/content/abstract/160/3/337 | consulta = 26-04-2007 }}</ref>
===
{{principal|Glaciació de Würm}}
La [[glaciació de Würm]] és el període glacial més recent dins de l'edat glacial actual, i tingué lloc al període [[Plistocè]]. Començà fa aproximadament cent mil anys i s'acabà entre fa 10.000 i 15.000 anys. Durant aquest període hi hagué diferents variacions entre avenç i retrocés de les glaceres. El punt màxim d'aquesta glaciació fou fa aproximadament divuit mil anys. Mentre que el procés general de refredament global i avenç de les glaceres fou similar, les diferències locals en el desenvolupament i retrocés de les glaceres fa difícil comparar-ne els detalls d'un continent a l'altre. L'última glaciació es concentrà en les enormes capes de glaç d'[[Amèrica del Nord]] i [[Euràsia]]. Vastes regions dels [[Alps]], l'[[Himàlaia]] i els [[Andes]] estaven cobertes de gel, i l'Antàrtida romangué glaçada.
Linha 158 ⟶ 169:
La glaciació de Würm és la part més ben coneguda de l'edat glacial actual, i ha estat intensament estudiada a Amèrica del Nord, Euràsia septentrional, l'Himàlaia i altres regions antigament glaçades del món. Les glaciacions que tingueren lloc durant aquest període cobriren moltes àrees, principalment a l'hemisferi nord, i en menor mesura a l'hemisferi sud.
▲== Efectes ==
▲[[Fitxer:Scandinavia.TMO2003050.jpg|miniatura|Escandinàvia presenta alguns dels efectes típics de les glaciacions, com ara [[fiord]]s i [[llac]]s.]]
▲Tot i que l'últim període glacial s'acabà fa més de vuit mil anys, els seus efectes encara es deixen sentir avui en dia. Per exemple, el moviment del glaç erosionà paisatges al Canadà, Groenlàndia, el nord d'Euràsia i l'Antàrtida. Els [[bloc erràtic|blocs erràtics]], [[til]]s, [[drumlin|drúmlin]]s, [[esker]]s, [[fiord]], [[clot glacial|clots glacials]], [[morena (glaciologia)|morenes]], [[circ (glaciologia)|circs]] i [[agulla glaciar|agulles glaciars]] són accidents geogràfics típics creats per les glaceres.
▲El pes dels casquets glacials era tan gran que deformaren l'escorça i el mantell de la Terra. Un cop els casquets s'hagueren desfet, la terra anteriorment coberta de glaç rebotà (vegeu [[reajustament postglacial]]). A causa de l'elevada viscositat de la Terra, el flux de roques del mantell que controla el procés de reajustament és molt lent – actualment, d'un ritme d'aproximadament 1 cm /any a prop del centre del reajustament.
▲Durant les glaciacions, els oceans perden aigua que queda emmagatzemada en forma de glaç a latituds altes, de manera que el nivell del mar global baixa en uns 120 metres, exposant la [[plataforma continental]] i formant ponts terrestres que els [[animals]] poden utilitzar per migrar. Durant el desglaç, l'aigua dels casquets retorna als oceans, fent que pugi el nivell del mar. Aquest procés pot causar modificacions sobtades en les línies de costa i els sistemes d'hidratació, resultant en la submersió de territoris, l'emersió d'altres terres, la [[salinitat|salinització]] de llacs a causa del col·lapse de [[dic de glaç|dics de glaç]], la formació de vastes àrees d'aigua dolça causada per la creació de nous dics de glaç, i una alteració general dels patrons climàtics regionals a una escala gran però temporal. Fins i tot pot causar una reglaciació temporal. Aquest tipus de patró caòtic de canvis ràpids en la terra, el glaç, l'aigua salada i l'aigua dolça ha estat proposat com el model més probable per les regions bàltica i escandinava, així com gran part del centre de Nord-amèrica, a la fi de l'últim màxim glacial, on les línies de costa actuals només haurien estat establertes en els últims mil·lennis de la prehistòria. A més, l'efecte de l'aixecament a Escandinàvia submergí una vasta plana continental que havia existit a sota del que avui en dia és la [[mar del Nord]], que connectava les [[illes Britàniques]] a l'Europa continental.
▲La redistribució d'aigua del glaç a la superfície de la Terra i el flux de roques del mantell fa que canviïn el camp gravitatori i el [[moment d'inèrcia]] de la Terra. Els canvis en el moviment d'inèrcia provoquen un canvi en el moviment rotatori de la Terra.
▲El pes de la massa superficial redistribuïda carrega la [[litosfera]], causant-ne la flexió i causant estrès a la Terra. La presència de glaceres atura generalment el moviment de les falles situades a sota seu. Tanmateix, durant el desglaç, les falles pateixen un relliscament accelerat i es produeixen [[terratrèmol]]s. Al seu torn, els terratrèmols que es produeixen a prop del marge glacial poden accelerar la fragmentació de les [[plataforma de glaç|plataformes de glaç]], i podrien explicar els [[esdeveniment de Heinrich|esdeveniments de Heinrich]]. A mesura que s'allibera més glaç a prop del marge glacial, es produeixen més terratrèmols intraplaques, i aquesta retroalimentació positiva pot explicar el ràpid col·lapse dels casquets glacials.
== Referències ==
{{referències}}
== Enllaços externs ==
| |||