Michelangelo Buonarroti: diferència entre les revisions

=== Família ===

Miquel Àngel va néixer el [[6 de març]] del [[1475]] a [[Caprese Michelangelo|Caprese]], una vila de la [[Toscana]] prop d'[[Arezzo]].<ref name="Tolnay11">Ch. de Tolnay. ''The Youth of Michelangelo'', pàg. 11</ref> Va ser el segon de cinc fills, tots mascles, de Lodovico di Leonardo di Buonarroti di Simoni i de Francesca di Neri del Miniato di Siena.<ref name="clement5">C. Clément, ''Michelangelo'', pàg. 5</ref> La seva mare va morir el [[1481]], quan Miquel Àngel tenia sis anys. La família Buonarroti Simone vivia a Florència des de feia més de tres-cents anys i havien pertangut al partit dels [[Güelfs i gibel·lins|güelfs]], molts dels quals havien ocupat càrrecs públics. La decadència econòmica va començar amb l'avi de l'artista, i el seu pare, que havia fracassat en l'intent de mantenir la posició social de la família, vivia de feines governamentals ocasionals,<ref name="Britannica1"/> com la de corregidor de Caprese en l'època en què va néixer Miquel Àngel. Retornaren a Florència, on vivien d'unes petites rendes procedents d'una pedrera de marbre i una petita finca que tenien a [[Settignano]],<ref>[[#Tol78|Tolnay 1978]], pàg. 7</ref> poble on Miquel Àngel havia viscut durant la llarga malaltia i mort de la seva mare; allà va viure amb la família d'un picapedrer.<ref name="clement5"/>

Miquel Àngel volia ser artista, i quan li va dir al seu pare que desitjava seguir el camí de l'[[art]] van tenir moltes discussions, ja que en aquella època era un ofici poc reconegut; Ludovico di Leonardo considerava que aquella feina no era digna del prestigi del seu llinatge. Gràcies a la seva ferma decisió i, malgrat la seva joventut, va aconseguir convèncer-lo perquè li deixés seguir la seva gran inclinació artística que, segons Miquel Àngel, li venia ja de la dida que havia tingut, la dona d'un picapedrer. D'ella va comentar: «Juntament amb la llet de la meva dida, vaig mamar també les escarpres i els martells amb què després he esculpit les meves figures".<ref>[[#Bal78|Baldini 1978]], pàg. 73 </ref>

 

 

=== Formació ===

Des de molt jove, va manifestar els seus dots artístics per a l'escultura, disciplina en què va començar a excel·lir. L'abril del [[1488]], amb només dotze anys i gràcies al consell de [[Francesco Granacci]], un altre noi que es dedicava a la pintura, va entrar al taller dels famosos germans [[Ghirlandaio]]; la seva família i els Ghirlandaio van formalitzar un contracte d'estudi de tres anys:<ref>[[Giorgio Vasari]], a ''[[Le Vite|Le Vite de' più eccellenti architetti, pittori, et scultori italiani, da Cimabue insino a' tempi nostri: descritte in lingua Toscana]], da Giorgio Vasari pittore aretino, Firenze 1550'', ho afirma tot contradient Condivi a ''Vita di Michelangelo Buonarroti raccolta per Ascanio Condivi da La Ripa Transone, Roma 1553.'' La permanència de Miquel Àngel al taller dels Ghirlandaio ha estat força debatuda tot i la seva poca transcendència artística, que no biogràfica.</ref> {{cita|1488. Jo, Ludovico di Lionardo Buonarota, en aquest primer dia d'abril, inscric el meu fill Michelangelo com aprenent de Domenico i Davide di Tommaso di Currado, durant els pròxims tres anys, sota les condicions següents: que el susdit Michelangelo ha de romandre durant el temps convingut amb els anteriorment citats per aprendre i practicar l'art de la pintura i que ha d'obeir les seves instruccions, i que els esmentats Domenico i Davide hauran de pagar-li en aquests anys la suma de vint-i-quatre florins de pes exacte: sis durant el primer any, vuit el segon any i deu el tercer, en total una suma de noranta-sis lires.<ref>[[#Hod00|Hodson 2000]], pàg. 14</ref>}}

Allà va romandre com a aprenent durant un any, passat el qual, sota la tutela de Bertoldo di Giovanni, va començar a freqüentar el jardí de San Marco dels [[Mèdici]], on va estudiar les escultures antigues que hi havia allà reunides. Les seves primeres obres artístiques susciten l'admiració de [[Llorenç el Magnífic]], que l'acull al seu palau de la Via Longa, on Miquel Àngel es trobarà amb [[Angelo Poliziano]] i altres humanistes del cercle dels Mèdici, com [[Giovanni Pico della Mirandola|Pico della Mirandola]] i [[Marsilio Ficino]].<ref name="Tolnay1819">Ch. de Tolnay, ''The Youth of Michelangelo'', pàg. 18–19</ref> Aquestes relacions el van posar en contacte amb les teories idealistes de [[Plató]], idees que van acabar convertint-se en un dels pilars fonamentals de la seva vida i que va plasmar tant en les seves obres plàstiques com en la producció poètica.

 

=== Recorregut artístic ===

El [[1492]], després de la mort de [[Llorenç el Magnífic]], Miquel Àngel va marxar de Florència i va romandre durant un temps a [[Bolonya]], on va esculpir diverses obres que palesen la influència de [[Jacopo della Quercia]]. Però l'any [[1496]] és quan decideix partir cap a Roma, ciutat que l'havia de veure triomfar; allà va iniciar una dècada d'una activitat artística molt intensa, després de la qual, amb trenta anys, se'l va acreditar com a artista capdavanter. A vint-i-tres anys, va esculpir la ''[[Pietà de Michelangelo|Pietà]]'' del Vaticà, després del ''[[Bacus de Miquel Àngel|Bacus del Bargello]]'' (1496),<ref name="Pij66">[[#Pij66|Pijoan 1966]] pàg. 206</ref> i posteriorment va fer el ''[[Tondo Pitti]]''. De la mateixa època, són el cartó de ''[[Batalla de Cascina|La Batalla de Cascina]]'', actualment perdut, pintat per la Senyoria de Florència, i el ''[[David de Miquel Àngel|David]]'', obra cabdal de l'escultura, d'una gran complexitat per l'escassa amplària de la peça de marbre, que va ser col·locat davant del palau de l'Ajuntament de Florència i es va convertir en l'expressió dels suprems ideals cívics del [[Renaixement]].<ref>[[#Pij66|Pijoan 1966]], pàg. 207</ref>

 

 

=== Vida amorosa ===

Miguel Àngel pretenia interioritzar les teories [[neoplatonisme|neoplatòniques]] de l'amor, fent grans esforços per aconseguir un equilibri emotiu que poques vegades va assolir. La seva natural inclinació per la matèria, per les formes físiques –era, per damunt de qualsevol altra cosa, un escultor de cossos–, unida a la seva fascinació per tot el que és jove i vigorós, emblemes de la bellesa clàssica,<ref>Com, per exemple, al ''[[David de Miquel Àngel|David]]'' o als [[Volta de la Capella Sixtina#Figures nues o ignudi|''[[Ignudi]]'']] de la Capella Sixtina.</ref> el van portar a decantar-se per la bellesa més humana i l'amor més sensual, i això fins molt avançada la seva vida. Aquesta conflictivitat enriquidora amb què l'artista va viure el seu desig carnal també va aflorar en l'enfrontament amb la seva innegable [[homosexualitat]].<ref> Francisco L. González–Camaño, ''Fedro: Revista de estética y teoría de las artes'', núm. 6, desembre de 2007. ISSN 1697-8072</ref>

 

== Obra escultòrica ==

:''Vegeu també: [[Llista d'obres de Miquel Àngel]]''

=== Primeres obres ===

Entre [[1490]] i [[1492]], va fer els seus primers dibuixos, estudis sobre els frescos gòtics de [[Masaccio]] i [[Giotto di Bondone|Giotto]]; entre les primeres escultures, es creu que va fer una còpia d'un ''[[Cap de faune de Miquel Àngel|Cap de faune]]'', avui desaparegut. Els primers relleus van ser la ''[[Mare de Déu de l'escala]]'' i [[La batalla dels centaures de Miquel Àngel|''La batalla dels centaures'']], conservats a la [[casa Buonarroti]] de [[Florència]], en els quals ja hi ha una clara definició del seu estil. S'hi mostra com el clar hereu de l'art florentí dels segles [[segle XIV|XIV]] i [[segle XV|XV]], alhora que estableix una vinculació més directa amb l'art clàssic. El relleu de [[marbre]] de ''La batalla dels centaures'' s'inspira en el llibre XII de ''[[Les Metamorfosis]]'' d'[[Ovidi]] i s'hi mostren els cossos nus en ple furor del combat, entrellaçats en plena tensió, amb una anticipació dels ritmes serpentejants tan emprats per Miguel Àngel en els seus grups escultòrics.<ref>[[#Gon08|González Prieto 2008]], pàg. 9</ref> [[Ascanio Condivi]], en la seva biografia sobre l'artista, refereix haver sentit dir:{{cita|…que quan va tornar a veure-la, es va adonar de fins a quin punt s'havia portat malament amb la natura en no seguir la seva inclinació a l'art de l'escultura, i va jutjar, per aquella obra, tot quant hauria arribat a poder fer.<ref name="Pij66"/>}} La seva altra obra de la mateixa època (cap al 1490) és també un relleu amb tema marià, la ''Mare de Déu de l'escala'', que presenta un cert esquema semblant als de [[Donatello]], però en el qual es mostra tota l'energia de l'escultura de Miquel Àngel, tant en la forma del tractament dels plans de la figura com en el seu contorn tan vigorós i l'[[anatomia humana|anatomia]] de l'infant Jesús amb la insinuació del ''[[contrapposto]]''.

 

=== El crucifix d'ivori de Montserrat ===

Un [[Crucifix a Montserrat de Miquel Àngel|crucifix]] d’[[ivori]] ha estat atribuït recentment a Miquel Àngel. Aquesta imatge es troba al [[monestir de Montserrat]] i representa, segons l'historiador [[Manuel Mundó i Marcet|Anscari M. Mundó]], l'última agonia de Crist, amb el cap inclinat cap a la dreta, la boca oberta i els ulls quasi tancats i coronat d'espines, de cos jove sencer, amb els braços oberts, nu, protegit amb un drap doblegat amb replecs irregulars que aguanta un cordó doble. Presenta una bona anatomia molt realista i mostra la ferida a la dreta de les costelles. Fa 58,5&nbsp;cm d'alçada. Es data cap als anys [[1496]]-[[1497]].

 

 

Va esculpir la figura representant-la en la fase anterior a la lluita amb [[Goliat]], mostrant una mirada carregada d'incertesa amb la personificació simbòlica de [[David]] defensant la ciutat de Florència contra els seus enemics. Els florentins van veure el ''David'' com a símbol victoriós de la [[democràcia]].<ref>[[#Her88|Hernández Perera 1988]], pàg. 90</ref> Aquesta obra mostra tots els coneixements i estudis del cos humà portats a terme per Miquel Àngel fins a aquella data. La tècnica emprada va ser descrita així per [[Benvenuto Cellini]]:{{cita| El millor mètode emprat mai per Miquel Àngel; després d'haver dibuixat la [[perspectiva]] principal al bloc, va començar a arrencar el marbre d'un costat com si tingués la intenció de treballar un relleu i, d'aquesta manera, pas a pas, va revelar la figura completa.<ref>[[#Hod00|Hodson 2000]], pàg. 42</ref>}}

Des d'allà, el [[1873]], va ser traslladada per a la seva millor conservació al museu de la [[Galleria dell'Accademia]], mentre que a la plaça se'n col·locava una còpia, també de marbre.<ref>[[#Pij66|Pijoan 1966]], pàg. 210</ref>

 

 

=== La tragèdia del sepulcre ===

 

El [[1505]], va ser cridat a [[Roma]] pel papa [[Juli II]], per proposar-li la construcció del sepulcre papal, que s'hauria de posar sota la [[cúpula]] de la [[basílica de Sant Pere]] del [[Vaticà]]. Tota la successió de fets durant els quaranta anys que es va trigar per a la realització de la tomba va ser anomenada per [[Ascanio Condivi|Condivi]] «la tragèdia del sepulcre», com serà conegut de llavors ençà aquell reguitzell d'infortunis.

 

Disgustat, Miquel Àngel va marxar novament cap a Florència i, després d'una nova trobada el [[1506]] amb el papa a [[Bolonya]], va fer una representació de Juli II en bronze que, acabada al cap de dos anys, el [[1508]], es va col·locar a la façana de l'església de San Petronio i fou destruïda pel poble el [[1511]] després del retorn dels Bentivoglio.<ref>[[#Bal78|Baldini 1978]], pàg. 106-107 </ref>

 

La gran escultura del sepulcre és la figura del ''[[Moisès (Miquel Àngel)|Moisès]]'', l'única de les ideades en el primer projecte que va arribar al final de l'obra. L'estàtua colossal, amb la "terribilità" de la seva mirada, demostra un dinamisme extrem. És col·locada al mig de la part inferior, de manera que es converteix en el centre d'atenció del projecte definitiu, amb les estàtues de [[Raquel]] i [[Lia]] situades una a cada costat. La resta del monument va ser realitzada pels seus ajudants.<ref>[[#Her88|Hernández Perera 1988]], pàg. 94</ref>

 

El ''[[Brutus de Miquel Àngel|Bust de Brutus]]'' va ser realitzat cap al [[1539]] a Roma i avui es troba també al [[Bargello|Museu Nacional del Bargello]]. Fou un encàrrec del cardenal Niccolò Ridolfi, executat en estil antic, semblant als [[bust]]os romans dels segles [[segle I|I]] i [[segle II|II]] de la nostra era; el va acabar el seu deixeble [[Tiberio Calcagni]], principalment pel que fa a la part de la vestimenta. Té una altura de 74&nbsp;cm sense comptar la base. Vasari és el primer que relaciona la seva iconografia amb l'antiguitat i Tolnay hi veu reminiscències d'un bust romà de [[Caracal·la]] que hi ha al Museu Arqueològic Nacional de [[Nàpols]].<ref name="Hod00"/>

La ''[[Pietat florentina|Pietat del Duomo]]'' de [[Florència]] es creu que fou començada a partir del [[1550]]. Segons Vasari i Condivi, Miquel Àngel va projectar aquest grup escultòric amb la idea que el sepultessin als seus peus, dins la [[basílica de Santa Maria Major]], a [[Roma]]. Més tard va abandonar aquest desig, perquè volia ser enterrat a Florència, i també per l'oportunitat de la seva venda, el [[1561]], a Francesco Bandini, que va col·locar l'escultura als jardins romans de Monte Cavallo, on va romandre fins al seu trasllat a l'església de San Lorenzo de Florència per part de [[Cosme III de Mèdici|Cosme III]] el [[1674]]; finalment, l'any [[1722]], va ser col·locat a [[Santa Maria del Fiore]] i des del [[1960]] és al museu de la catedral.<ref>[[#Bal78|Baldini 1978]], pàg. 136 </ref>

 

El grup escultòric de la ''Pietat del Duomo'' consta de quatre personatges: el [[Crist]] mort és sostingut per la [[Mare de Déu]], [[Maria Magdalena]] i [[Sant Nicodem|Nicodem]], els trets del qual en fan un [[autoretrat]] de Miquel Àngel. L'estructura és piramidal, amb Nicodem com a vèrtex, i el Crist es mostra com una figura ''serpentinata'' pròpia del [[manierisme]].<ref name=Bozal /> L'any [[1555]], no se sap exactament si per accident o perquè l'obra no li semblava bé a l'autor, es va trencar en diversos trossos. Segons Vasari:{{cita|potser perquè la pedra era dura i plena d'esmeril i el cisell hi feia treure espurnes, o potser perquè, per la seva autocrítica severa, no estava mai content amb res del que feia… Tiberio Calcagni li va demanar per què havia trencat la ''Pietat'' i s'havien així perdut tots els seus meravellosos esforços. Miquel Àngel li va respondre que una de les raons era perquè el seu criat l'havia estat importunant amb els seus sermons diaris perquè l'acabés, i també perquè s'havia trencat una peça del braç de la Madonna. I tot això, va dir, així com altres desgràcies, ja que havia descobert una esquerda al marbre, li havien fet odiar l'obra, havia perdut la paciència i l'havia trencada.}}

{|style="float:left"

|}

{|style="float:left"

 

== Obra pictòrica ==

=== ''Enterrament de Crist'' ===

L'[[Enterrament de Crist de Miquel Àngel|''Enterrament de Crist'']] juntament amb la ''[[Madonna de Manchester]]'' són les primeres pintures atribuïdes a Miquel Àngel; l'''Enterrament'' es tracta d'una taula al [[tremp d'ou|tremp]] inacabada, datada cap al [[1500]]-[[1501]], que es troba a la [[National Gallery de Londres|National Gallery]] de [[Londres]]. Gràcies a uns documents publicats el [[1980]], se sap que durant la seva estada a [[Roma]] va rebre l'encàrrec de fer un [[retaule]] per a l'església de Sant'Agostino d'aquesta ciutat i que l'artista va tornar els diners rebuts a compte, ja que no l'havia pogut acabar abans del seu retorn a Florència, el 1501.

=== Volta de la capella Sixtina ===

{{AP|Volta de la Capella Sixtina}}

L'any [[1508]], el papa [[Juli II]] va manar –més que encarregar– a Miquel Àngel la realització dels [[fresc]]os que havien de cobrir la volta de la capella Sixtina al [[Vaticà]]. El projecte del papa era la representació dels dotze [[apòstols]], que Miquel Àngel va canviar per un de molt més ampli i complex. Sobre la part central de la [[volta (arquitectura)|volta]], va representar nou escenes del [[Gènesi]], cada una envoltada per quatre joves nus (''ignudi''), juntament amb els dotze [[profeta|profetes]] i les [[sibil·la|sibil·les]] i, una mica més avall, la representació dels avantpassats de Crist. Totes aquestes escenes estan diferenciades magistralment mitjançant la imitació d'arquitectures simulades.<ref name=DDAA/>

 

Per encàrrec del papa [[Climent VII]], més tard confirmat per [[Pau III]], Miquel Àngel va acceptar de pintar a la paret de l'[[altar]] de la [[capella Sixtina]] el ''Judici Final'', o ''Judici Universal'', iniciat el [[1536]] i acabat el [[1541]].

{|style="float:left"

|}

{|style="float:left"

=== Capella Paulina ===

{|style="float:right"

|}

{|style="float:right"

|}

 

 

=== ''Crucifixió'' ===

L'any [[1540]], [[Vittoria Colonna]], marquesa de [[Pescara]], va demanar al seu gran amic Miquel Àngel un petit quadre de la ''[[Crucifixió]]'' que l'ajudés a les seves oracions privades. Després de presentar-li diversos esbossos, que es conserven al [[Museu Britànic]] de [[Londres]] i al [[Louvre]] de [[París]], l'artista li va pintar un petit ''Calvari''. Vasari el descriu així:{{cita|…i Miquel Àngel li va dibuixar una ''Pietat'' en què es veu la Mare de Déu amb dos angelets i un Crist clavat a la creu que, alçant el cap, recomana el seu esperit al Pare, que és cosa divina.}} Encara que parla d'un dibuix, l'artista en va acabar fent una pintura.<ref>[[#Sal78|Salvini 1978]], pàg. 266</ref>

 

[[Fitxer:Facciata di San Lorenzo, ricostruzione 01.JPG|miniatura|esquerra|Reconstrucció d'un disseny de Miquel Àngel sobre la [[façana]] de [[Basílica de San Lorenzo|San Lorenzo]], mitjançant projecció lluminosa, l'any 2007]]

La [[Mèdici|família Mèdici]] havia finançat la construcció de la [[basílica de San Lorenzo]] a [[Florència]], segons disseny de [[Brunelleschi]]. Començada el [[1420]], en ser elegit papa Giovanni de Mèdici amb el nom de [[Lleó X]], la [[façana]] encara estava per realitzar, amb tan sols un tancament d'obra vista de pedra picada. Durant la visita d'aquest papa l'any [[1515]], es va convocar un concurs per a la seva construcció, que va guanyar Miquel Àngel enfront dels dissenys de [[Raffaello Sanzio|Rafael]], [[Jacopo Sansovino]] i [[Giuliano da Sangallo]]. A començament del [[1516]] en presenta l'esbós, que és acceptat pel papa, i en fa fer una maqueta de fusta a [[Baccio d'Agnolo]]; com que no és del seu gust, Miquel Àngel acomiada Baccio i es realitza una segona maqueta amb vint-i-quatre figures de cera, basant-se en la qual se signa un nou contracte amb data del [[19 de gener]] del [[1518]].<ref>[[#Ner00|Néret 2000]], pàg. 55</ref>

Segons escriu Miquel Àngel, ple d'entusiasme: «M'he proposat de fer, d'aquesta façana de San Lorenzo, una obra que sigui el mirall de l'arquitectura i de l'escultura per a tot Itàlia…». Entre els anys [[1517]] i [[1519]], Miquel Àngel es troba supervisant-ne els marbres a [[Carrara]], una feina que haurà estat inútil tan bon punt el papa proposi que el marbre ha de ser extret en territori florentí, a les pedreres de [[Pietrasanta]] i de Serravezza. Amb data del [[10 de març]] del [[1520]], el papa dóna per finalitzat el contracte, quan no feia gaire que l'artista s'havia queixat que el marbre destinat a la façana s'estava utilitzant en altres obres. La segona maqueta de fusta presentada, i realitzada pel seu ajudant Urbano, es conserva a la [[casa Buonarroti]].<ref>[[#Ack97|Ackerman 1997]], pàg. 294-298</ref>

=== Millores del Palau Mèdici-Riccardi ===

[[Fitxer:CampidoglioEng.jpg|miniatura|[[Gravat]] de l'any [[1568]] d'Étienne Dupérac segons el projecte de Miquel Àngel]]

Després de Florència, a Roma també desenvolupa una etapa arquitectònica durant les seves dues últimes dècades de vida; així, el [[1546]], se li va encomanar la urbanització de la [[plaça del Capitoli]], o ''Campidoglio''. Durant la visita de l'emperador [[Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles V]], el papa [[Pau III]], entre les diverses realitzacions per a l'ornament de la ciutat amb ocasió de la seva rebuda, havia fet traslladar algunes escultures al turó del [[Capitoli]]: l'any [[1537]], s'hi havia col·locat l'estàtua eqüestre de bronze de [[Marc Aureli]], escultura que havia de ser el centre de partida de tota la urbanització. Miquel Àngel, perquè hi hagués una visió unitària, va disposar el palau Senatori (seu de l'Ajuntament) al fons de la plaça, amb unes escalinates tangents a la façana; a banda i banda, va dissenyar dos palaus bessons, el dels Conservadors i el Palau Nou, que actualment allotgen els [[Museus Capitolins]]. Les façanes d'aquests dos palaus es van projectar divergents, no paral·leles, de manera que la plaça quedés en forma de [[trapezi]], per tal de produir la il·lusió òptica d'una més gran profunditat.<ref> [[#Her88|Hernández Perera 1988]], pàg. 40</ref>

 

El motiu [[El·lipse|el·líptic]], emprat com a paviment de la plaça, amb una trama curvilínia que el divideix en dotze seccions, recorda el [[símbol]] usat en l'antiguitat pels dotze signes del [[zodíac]], en al·lusió a la cúpula celestial. També és una referència a l'arquitectura cristiana, amb el símbol dels dotze [[apòstols]] al voltant de la figura central del [[Crist]]. El traçament que en fa Miquel Àngel s'assembla als tipus de ''schemata'' medievals per a coordinar el cicle lunar amb altres derivacions com les hores i el zodíac, per exemple el del [[manuscrit]] del [[segle X]] del ''De Rerum Natura'' de sant [[Isidor de Sevilla]].<ref>[[#Ack97|Ackerman 1997]], pàg. 165-167</ref>

Per a la [[volta de la Capella Sixtina|volta de la capella Sixtina]], l'artista va realitzar una sèrie de dibuixos a manera d'esbós en què s'adverteixen els trets d'un pre[[manierisme]] ja patent en Miquel Àngel: dins aquest conjunt, s'inclouen els estudis sobre els nus conservats al [[Museu Britànic]] de [[Londres]], els estudis per a la ''Sibil·la Líbica'' –amb diferents variants– del [[Metropolitan Museum of Art|Metropolitan]] de [[Nova York]], diversos estudis de figures, una sanguina del ''Crist als llimbs'' i uns quants dibuixos sobre el tema de la [[Resurrecció]].<ref>[[#Ber78|Berti 1978]], pàg.458-460</ref>

 

A començament del [[segle XV]], va sorgir a Itàlia un tipus de dibuixos perfectament acabats, per a ser donats com a obsequi: [[Leonardo da Vinci]], el [[1500]], en va fer una sèrie per oferir-los a un mecenes. Miquel Àngel també en va realitzar algunes sèries, que va regalar a joves pels quals sentia algun afecte especial, però la gran majoria van ser per a regalar-los al seu jove estimat Tommaso Cavalieri,<ref>[[#Rub01|Rubiés 2001]], pàg. 19</ref> que [[Giorgio Vasari|Vasari]] justifica com a exercicis d'aprenentatge:{{cita|…perquè aprengués a dibuixar li va fer moltes làmines, traçades amb llapis negre i vermell, de testes divines; i després un dibuix d'un ''[[Ganimedes (mitologia)|Ganimedes]]'' arrabassat al cel per l'au de [[Júpiter (mitologia)|Júpiter]], un ''[[Tici (fill de Zeus)|Tici]]'' al qual l'àliga devora el fetge, la ''Caiguda del carro del Sol amb [[Faetont]]'' i una ''Bacanal de nens'', totes les quals unes obres singularíssimes, uns dibuixos mai vistos de tan excel·lents.<ref>[[#Def78|De Feo 1978]], pàg.589</ref>}}