Alfred Hitchcock: diferència entre les revisions

== Biografia ==

=== Els primers anys ===

Alfred Hitchcock neix el 13 d'agost del 1899 a Leytonstone, als afores de [[Londres]]. És fill de William Hitchcock (1862-1914) i d'Emma Jane Hitchcock, nascuda Whelan (1863-1942). El seu pare és majorista d'aviram i de fruites i llegums.<ref group="n.">Alguns elements notables de la seva infantesa es trobaran a les seves pel·lícules; per exemple l'ofici del seu pare, com a '' [[Sabotage]]'' - on un policia utilitza aquesta activitat com a tapadora- i a '' [[Frenzy]]'' on aquesta vegada és l'assassí qui ven fruita</ref> Alfred, a qui es posa el nom d'un dels seus oncles -el germà del seu pare- és el petit de tres germans: William i Eileen, que van néixer respectivament el 1890 i el 1892. La seva família és en gran part [[catolicisme|catòlica]]. La seva mare i la seva àvia paterna són d'origen irlandès.<ref name=Gilligan7>[[#Gilligan|McGilligan]], pàg. 7</ref><ref name=Spoto>[[#Spoto|Spoto]], pàg. 15</ref><ref group="n.">Dues pel·lícules de Hitchcock tenen un relació estreta amb Irlanda, '' [[Juno and the Paycock]] '' (1930), adaptació d'una obra de [[Sean O'Casey]] en la qual es fa al·lusió a la [[Guerra d'independència d'Irlanda]], i '' [[Under Capricorn]] '' (1949), film en el que els personatges són immigrants irlandesos a Austràlia</ref> A Londres, Hitchcock freqüenta el col·legi ''St. Ignatius ''a [[Stamford Hill]], una escola portada pels [[Companyia de Jesús|jesuïtes]].<ref>{{ref-web |url =http://www.st-ignatius.enfield.sch.uk | títol = «Welcome to St. Ignatius College »|consulta =}}</ref> Més tard, el cristianisme serà evocat de vegades en els seus films,<ref>Els dos exemples més notables són ''[[Jo confesso (pel·lícula)|Jo confesso]]'' i ''[[Fals culpable]]''. Però es pot veure en el tema, típicament hitchcockià si n'hi ha cap, de l'individu acusat equivocadament i obligat de disculpar-se, un motiu cristià.</ref> i de tant en tant esgratinyat,<ref>Un personatge disfressat de monja que es traeix pels seus talons d'agulla a '' [[Alarma a l'exprés]] '', o també la mort del fantasma causat per l'aparició d'una monja, de nou, a ''[[Vertigen (D'entre els morts)]]''...</ref> sens dubte a causa d'aquesta educació de la qual guardarà un molt mal record, sobretot a causa de la por als càstigs corporals.<ref name=Duncan19>[[#Duncan|Duncan]], pàg.19</ref>

 

 

=== Inicis en el món del cinema ===

 

=== Període britànic, abans de la guerra ===

El 2 de desembre del 1926, Hitchcock, la carrera del qual sembla acabada, es casa amb la seva ajudanta, la muntadora i anotadora [[Alma Reville]], a l'església del Cor immaculat de Maria (''Church of the Immaculate Heart of Mary'', més coneguda com a ''Brompton Oratory''). Amb ella, té una filla el 7 de juliol del 1928, [[Patricia Hitchcock|Patricia]].<ref group="n.">Patricia Hitchcock, la qual actuarà en algunes pel·lícules del seu pare i es casarà anys després amb Joseph E. O'Connell, amb qui tindrà tres noies: Mary Alma O'Connell (després Sra. Stone), nascuda el 17 d'abril de 1953, Teresa «Tere» O'Connell (Sra. Carrubba), nascuda el 2 de juliol de 1954, i Kathleen « Katie » O'Connell (Sra. Fiala), nascuda el 27 de febrer 1959.</ref> Alma, amb qui Hitchcock restarà fins al final de la seva vida, hereta la vena del cinema del pare i es convertirà en la més propera col·laboradora del seu marit. Participarà en l'escriptura d'alguns dels seus guions i -encara que sovint el seu nom no aparegui en els crèdits- col·laborarà amb ell en la majoria de les seves pel·lícules.

 

Alguns mesos després del seu matrimoni, la sort somriu finalment al realitzador, amb el seu primer ''[[thriller]]'', ''The Lodger'',<ref name="Lodger">{{ref-web |url = http://www.imdb.com/title/tt0017075/| títol =The Lodger |consulta = 21 d'agost de 2011|cognom = |nom = |llengua =anglès|editor = Internet Movie Database |data = }}</ref> també conegut amb el seu títol original'' The Lodger: A Story of the London Fog'', adaptació d'un ''best-seller'' de [[Marie Belloc Lowndes]], amb [[Ivor Novello]] en el paper principal, un dels actors més famosos a la Gran Bretanya de l'època.

 

: Gottleib, p. 206.</ref>

 

 

{{article detallat|Rebecca}}

''Rebecca'', conte gòtic, explora les pors d'una ingènua jove casada (l'actriu [[Joan Fontaine]]) que s'instal·la en una gran casa del camp anglès; i ha de lluitar amb un marit distant ([[Laurence Olivier]]), una majordoma massa possessiva ([[Judith Anderson]]) i la memòria de la primera esposa morta del seu marit: la bella i misteriosa Rebecca. En aquesta pel·lícula, el realitzador recorre a procediments que seran característics de les seves obres posteriors més consumades: un ritme lent, una història explicada segons el punt de vista d'un únic personatge, la introducció al recorregut d'un element que canvia totalment el sentit de la història i la utilització de procediments visuals espectaculars reservada als moments clau de la intriga.<ref name="duncan84">[[#Duncan|Duncan]], pàg. 84</ref>

 

Malgrat la seva durada -més de 2 hores-,<ref group="n.">''Rebecca '', que dura aproximadament 130 minuts, és la quarta pel·lícula més llarga de tota la carrera de Hitchcock, darrere ''[[Topaz]]'' (142 minuts) ''[[Perseguit per la mort]]'' (136 minuts) i ''[[The Paradine Case]] '' (132 minuts)</ref> és un triomf, i rep dos [[Oscar]]s de tretze nominacions: el de l'[[Oscar a la millor pel·lícula]], atorgat a Selznick,<ref name="Rebecca">{{ref-web |url = http://www.imdb.com/title/tt0032976/awards| títol = Awards for Rebecca (1940)|consulta =7 de setembre de 2011 |cognom = |nom = |llengua =anglès|editor = Internet Movie Database|data = }}</ref> i el de la [[Oscar a la millor fotografia|millor fotografia]], atorgat al [[director de fotografia]], George Barnes. Hitchcock és nominat per l'[[Oscar al millor director]], però serà [[John Ford]] qui finalment s'endurà el premi per ''[[El raïm de la ira (pel·lícula)|El raïm de la ira]]'', un premi que Hitchcock no arribà a guanyar mai. Hitchcock sent amb una certa amargor que el premi a la millor pel·lícula arribi a les mans de Selznick abans que a les seves, i és sens dubte el que l'estimularia en la seva voluntat d'independència.<ref name="Haimes">[[#Haimes|Haimes]]</ref> Durant la realització de la pel·lícula, s'iniciaren les desavinences entre Selznick i Hitchcock, ja que aquest últim no podia suportar les restriccions fílmiques i artístiques del productor.

 

Hitchcock, com molts anglesos que viuen als [[Estats Units]], està molt inquiet per la seva família i els seus amics que s'han quedat al país al començament de la [[Segona Guerra mundial|Segona Guerra Mundial]].<ref name="duncan90">[[#Duncan|Duncan]], pàg. 90</ref> Els ret homenatge amb la pel·lícula ''Enviat especial'', (1940), produïda per [[Walter Wanger]] i basada en ''Personal History'', un llibre de Vincent Sheean.<ref name="duncan83"/><ref>{{ref-web |url = http://www.imdb.com/title/tt0032484| títol = ''Foreign Correspondent'' (1940)| consulta = 8 de setembre de 2011 |cognom = |nom = |llengua =|editor = ''Internet Movie Database''| data = }}</ref> La història és la d'un periodista, interpretat per [[Joel McCrea]], enviat a [[Europa]] per analitzar l'eventualitat d'una nova guerra mundial.

 

La pel·lícula, que barreja escenes reals rodades a Europa i d'altres filmades a Hollywood, s'acaba amb un al·legat a favor de l'entrada en la guerra dels Estats Units; el film va barrejar decorats construïts a [[Hollywood]] amb escenes de l'Europa real i, tanmateix, per complir amb el codi de censura aleshores en vigor als Estats Units, la pel·lícula evita les referències directes a Alemanya i als alemanys.<ref name="McGilligan 244">[[#McGilligan|McGilligan]], pàg. 244</ref> ''Enviat especial'' serà nominada per a l'Oscar de la millor pel·lícula, en competició amb ''Rebecca'', que serà la triada.

 

El [[26 de setembre]] del [[1942]], mor a Londres la seva mare a l'edat de 79 anys. A més, a l'any següent, mor també el seu germà William. Preocupat per la seva [[obesitat mòrbida]] (pesava 135 quilos), arribà a perdre 40 quilos en pocs mesos.

 

 

Des del final del rodatge de ''Secret Agent'', Margaret McDonell, cap del departament literari de Selznick, es posa en contacte amb Hitchcock per proposar-li nous projectes. El realitzador tria ''Oncle Charlie'', una història escrita per Gordon McDonell, marit de Margaret McDonell. Per escriure el guió del que serà ''Shadow of a Doubt'' (1943),<ref name="shadowofadoubt">{{ref-web |url = http://www.imdb.com/title/tt0036342| títol = Shadow of a Doubt (1943)|consulta =10 de setembre de 2011|cognom = |nom = |llengua =anglès|editor = Internet Movie Database|data = }}</ref> la seva segona pel·lícula amb la Universal, crida en principi a [[Thornton Wilder]], que es dedica a aquesta tasca entre maig i juny de l'any 1942. Abans d'acabar, tanmateix, el guionista decideix de manera sobtada comptar amb els serveis secrets de l'exèrcit. I des d'aleshores, la novel·lista [[Sally Benson]] i [[Alma Reville]] s'encarreguen d'acabar els diàlegs, i el rodatge comença el 10 d'agost del mateix any. Novament, nombrosos plans de ''Shadow of a Doubt'' seran filmats en exteriors, aquesta vegada a la ciutat de [[Santa Rosa (Califòrnia)|Santa Rosa]], al nord de Califòrnia.

 

{{article detallat| Spellbound (pel·lícula de 1945)}}

 

Peck encarna un personatge que es presenta en principi com el Dr. Anthony Edwardes, el nou director d'un asil psiquiàtric. Hom sospita de seguida que no és qui pretén ser. Afectat d'amnèsia, després acusat de l'homicidi del veritable Edwardes, és ajudat en la seva cerca d'identitat per la jove Dra. Peterson (Bergman) qui, finalment, li permetrà igualment disculpar-se. Una de les seqüències més famoses de la pel·lícula, d'altra banda amb molts diàlegs, és la del somni surrealista creat per [[Salvador Dalí]], una mena de jeroglífic que permetrà a la psicoanalista elucidar el misteriós passat del seu protegit.<ref name="duncan104"/> Jutjada massa pertorbadora pel públic, l'escena onírica tal com apareix avui en la pel·lícula és sensiblement més curta que els minuts previstos en un inici. Una part de la banda original composta per a la pel·lícula per [[Miklós Rózsa]] -que se serveix sobretot d'un ''[[theremin]]''- serà més tard adaptada pel compositor sota la forma d'un concert per a piano en ''La casa del doctor Edwardes'', que serà un gran èxit comercial.<ref name="duncan104"/> Amb ''[[Notorious]]'', començà a treballar amb [[Ingrid Bergman]], la primera "rossa hitchcockiana" per la qual sentia fascinació, arribant a manifestar en una entrevista que preferia protagonistes rosses perquè les considerava més misterioses.

Al llibre-entrevista de François Truffaut, Hitchcock afirma que Selznick, per compensar l'avançament de pressupost del western ''[[Duel in the Sun]]'' (1946), produït per ell i dirigit per [[King Vidor]], ven llavors un «lot» a la societat RKO: Hitchcock, escenògraf, Cary Grant i Ingrid Bergman, les dues estrelles, així com un guió de [[Ben Hecht]], tot per un import de 500.000 dòlars. Aquesta transacció és en l'origen de ''Notorious'' (1946).<ref name="Notorious">{{ref-web |url = http://www.imdb.com/title/tt0038787| títol = Notorious (1946) |consulta = 23 de setembre de 2011|cognom = |nom = |llengua =|editor = Internet Movie Database |data = }}</ref> Bergman hi ha d'interpretar el paper d'una jove, filla d'un espia nazi alcoholitzat que, al començament de la pel·lícula, és seduïda per un agent del govern americà (Grant), que de fet té com a missió servir-se d'ella per espiar un anomenat ''Alexander Sebastian'' ([[Claude Rains]]), un dels seus antics amants, amic del seu pare i que, refugiat al Brasil, porta activitats sospitoses.

 

 

====== Transatlantic Pictures ======

El 1948, Hitchcock, en tàndem amb el seu compatriota i amic Sidney Bernstein, crea Transatlantic Pictures, una societat de producció amb la qual dirigirà dues pel·lícules. Per a la primera, el realitzador escull adaptar la peça ''Rope's End'' de [[Patrick Hamilton]] -que serà a la pantalla ''La soga (The Rope)-,''<ref name="Rope">{{ref-web |url = http://www.imdb.com/title/tt0040746| títol = Rope (1948) |consulta = 24 de setembre de 2011|cognom = |nom = |llengua = anglès| editor = Internet Movie Database|data = }}</ref> inspirada en l'homicidi comès el 1924 per [[Leopold i Loeb|Nathan Leopold i Richard Loeb]], rebatejats en la pel·lícula com Brandon Shaw i Philip Morgan.

 

Com en ''La soga'', Hitchcock, en ''Under Capricorn'', recorre als plans seqüència, però tanmateix de manera menys insistent. La pel·lícula és igualment rodada en Tecnicolor; tanmateix, el realitzador preferirà, en les seves tres pel·lícules següents, tornar al blanc i negre. És la pel·lícula que el cineasta més lamentarà haver rodat. Marca l'última col·laboració de Hitchcock amb l'actriu Ingrid Bergman, i el fracàs del film -el més gran fracàs de tota la carrera del director-<ref name=Krohn50>[[#Krohn|Krohn (2008)]], pàg. 50</ref> signa la fi de l'efímera societat Transatlantic. Hitchcock seguirà, no obstant això, fins al final, produint les seves pròpies pel·lícules.

 

El 1948, Bergman va deixar d'actuar amb Hitchcock per tal d'iniciar la seva col·laboració amb el també director [[Roberto Rossellini]]. Això va ser un gran cop per a Hitchcock, que tanmateix no va trigar a recuperar la seva confiança, coneixent la que acabaria convertint-se en la seva nova musa, [[Grace Kelly]], amb la qual dirigiria ''[[La finestra indiscreta]]'' (1954), protagonitzada per [[James Stewart]], ''[[Crim perfecte]]'' (1954), protagonitzada per [[Ray Milland]], i ''[[To Catch a Thief]]'' (1955), protagonitzada per [[Cary Grant]].

 

Les pel·lícules realitzades i produïdes per Hitchcock a partir del 1954 i ''[[Crim perfecte]]'' són, en general, considerats com les seves principals obres mestres (aquest període s'estendrà fins al començament del decenni següent, fins a ''[[Els ocells]]'', el 1963.

 

El 1950, Hitchcock torna a la Gran Bretanya per dirigir-hi ''Pànic a l'escenari''.<ref>El títol original es refereix a la por escènica.</ref> Per primera vegada, Hitchcock treballa amb [[Jane Wyman]], una de les principals estrelles de la Warner Bros i amb la sensual actriu alemanya [[Marlene Dietrich]]. Formen part de la distribució alguns actors britànics de primer pla, com per exemple [[Michael Wilding]], [[Richard Todd]] i [[Alastair Sim]]. És la primera pel·lícula del realitzador produïda per la [[Warner Bros.]], que abans ja havia distribuït ''La soga''<ref name="Rope" /> i ''Under Capricorn;''<ref name="Capricorn" /> la societat Transatlantic ha de fer, llavors, front a dificultats financeres.<ref name=Gilligan429>[[#Gilligan|McGilligan]], pàg. 429</ref>

 

 

[[Fitxer:Farley Granger in Strangers on a Train trailer (2).png|miniatura|esquerra|[[Farley Granger]], còmplice d'assassinat en ''The Rope'', és el «jove respectable», víctima de la sort, en ''Estranys en un tren'' (''Strangers on a Train'', 1951).]]

En'' Estranys en un tren'',<ref name="Strangers">{{ref-web | url = http://www.imdb.com/title/tt0044079| títol = ''Strangers on a Train'' (1951) | consulta = | cognom = | nom = | llengua =anglès | editor = | data = }}</ref> Hitchcock combina nombrosos elements de les seves precedents pel·lícules. Dos homes es troben per casualitat en un tren i evoquen la idea de desfer-se'n cadascú de la persona que li planteja problemes. Mentre que per al primer, un campió de tennis (en el llibre, el personatge és un arquitecte), no es tracta més que d'una broma, el segon s'agafa la història del tot seriosament. Amb [[Farley Granger]] reprenent alguns elements del seu paper de ''The Rope'', el realitzador, en ''Estranys en un tren'', es continua interessant per les possibilitats narratives dels temes del xantatge i de l'homicidi. [[Robert Walker]], que fins aquí només havia interpretat papers de jove «de bona família», encarna aquí el «dolent».<ref name=Leitch322>[[#Leitch|Leitch]], pàg. 322</ref>

 

Hitchcock que, sens dubte per comoditat, jutjarà sempre les seves pel·lícules segons l'acollida del públic, arribarà a declarar que ''Jo confesso'' era un «error».

 

Segueixen tres pel·lícules molt populars, amb [[Grace Kelly]] com a protagonista, que esdevindria l'arquetipus de la «la rossa hitchcockiana».

 

 

En el rodatge de ''Crim perfecte'', Lew Wasserman, l'agent de Hitchcock, signa amb la [[Paramount Pictures|Paramount]] un contracte de nou pel·lícules, la primera de les quals ha de ser l'adaptació d'una novel·la de Cornell Woolrich -pseudònim de [[William Irish]]-, titulada ''It Had to be a Murder'', la qual serà a la pantalla ''La finestra indiscreta'' (1954).<ref>{{ref-web | url = http://www.imdb.com/title/tt0047396| títol = Rear Window (1954) | consulta =3 d'octubre de 2011 | cognom = | nom = | llengua =anglès | editor = ''Internet Movie Database'' | data = }}</ref> Per escriure el guió, Hitchcock crida a [[John Michael Hayes]], un antic periodista, que col·laborarà igualment en l'escriptura de les seves tres pel·lícules següents.

 

Apressat pels seus creditors i per Wasserman, Hitchcock accepta el 1955 posar el seu nom i la seva imatge a una sèrie de televisió titulada en principi ''[[Alfred Hitchcock Presents]]'' (1955-1962) per un salari de 129.000 dòlars per episodi de 30 minuts. És una sèrie en la qual ell mateix presentava unes històries curtes en la línia de les seves pel·lícules.

En l'estrena, la pel·lícula té un gran èxit i obté quatre nominacions als [[Oscar]]s, entre els quals el del [[Oscar al millor director|millor director]]; tanmateix, no en rep cap.

 

''La finestra indiscreta'' no s'ha estrenat encara i Hitchcock ja està ocupat en un altre projecte. La Paramount li proposa de realitzar l'adaptació de ''To Catch a Thief'', una novel·la de David Dodge. Molt satisfet de [[John Michael Hayes|Hayes]] com a guionista, el realitzador el contracta de nou. Hayes, tanmateix, no coneix en absolut el sud de França, situació que el director soluciona de seguida:

: «Quan es va assabentar que mai no havia anat al sud de França, ho va arreglar perquè la meva dona m'acompanyés, a compte de les despeses de l'estudi, per tal d'efectuar-hi localitzacions. Aquest viatge va ser naturalment benvingut i, a la meva tornada, sabia exactament què fer amb la novel·la». A finals d'abril de 1954, el guió està a punt, i el rodatge comença a principis del mes de maig.

Des d'aleshores, als Estats Units, la pel·lícula interessa mitjanament el públic. A Europa, per contra, és molt ben acollida, sobretot a la Gran Bretanya i a França, on rep crítiques molt positives i es quedarà, fins i tot, sis mesos en cartell. L'humor macabre de ''The Trouble with Harry'' es troba a la televisió en les presentacions i les conclusions -donades pel mestre en persona- de cada episodi de la seva sèrie ''[[Alfred Hitchcock Presents]]''.

 

Finals de 1954: Hitchcock acaba de finalitzar la seva quarta realització en disset mesos; tanmateix, per a ell està fora de qüestió fer una pausa. Pensa llavors en un dels seus èxits del període britànic, ''[[The Man Who Knew Too Much (pel·lícula de 1934)|The Man Who Knew Too Much]]'' (1934), de la qual, el 1941 ja havia considerat realitzar una nova versió, quan estava amb [[David O. Selznick|Selznick]].<ref name="TheMan2">Vídeo Bouzereau (Homme).</ref> Finalment, per primera i última vegada en la seva carrera, es decideix a rodar un ''[[remake]]'', el de la seva pròpia pel·lícula.

 

Els últims plans són rodats als estudis Paramount el juliol del 1955. La pel·lícula resultarà ser la més rendible de l'any 1956. La cançó ''Que Sera, Sera (Whatever Will Be, Will Be)'', escrita per [[Jay Livingston]] i [[Ray Evans]], serà premiada amb l'[[Oscar a la millor cançó original]]<ref>{{ref-web | url = http://www.imdb.com/title/tt0049470/awards | títol = Awards for ''The Man Who Knew Too Much'' (1956)| consulta = 6 d'octubre de 2011 | cognom = | nom = | llengua =anglès | editor = ''Internet Movie Database'' | data = }}</ref> i serà un gran èxit de Doris Day. Sobre la segona versió de ''L'home que sabia massa'', Hitchcock dirà més tard:

:« Diguem que la primera versió és l'obra d'un aficionat de talent i la segona, la d'un professional. »<ref name="TheMan2Liv2"/>

 

{{article detallat| The Wrong Man}}

Com en ''[[La llei del silenci]]'', una altra pel·lícula «seriosa» del director, és evocat el catolicisme: alguns plans s'entretenen amb el rosari de falsos culpables, i el vertader culpable és descobert de resultes d'una oració del fals culpable davant la imatge del Crist. La pel·lícula rep una acollida del públic poc entusiasta. Així, Hitchcock explicarà a Truffaut que havia estat empès a fer aquesta pel·lícula per la por que havia experimentat sempre amb la policia, i de la qual es troben rastres en nombroses escenes,<ref name=Leitch377>[[#Leitch|Leitch]], pàg. 377.</ref> sobretot en aquella on el personatge interpretat per Fonda explica al seu fill l'experiència que ha sofert i que és similar, invertint els papers, a un episodi traumatitzant que hauria viscut el director durant la seva infantesa.

 

 

{{article detallat| Vertigen, d'entre els morts }}

El 1958, Hitchcock descobreix que la seva dona, Alma, és afectada d'un càncer de mama. Així, apareix l'any següent en ''Tactic'', una emissió de televisió consagrada a la prevenció d'aquest tipus de càncer. Alma es curarà gràcies a un tractament experimental.<ref name=Krohn87>[[#Krohn|Krohn (2008)]], pàg. 87</ref> També el 1958 rep diversos premis: el [[Premis Globus d'Or|Globus d'Or]] a la millor sèrie de televisió.

 

Hitchcock, després, va filmar en nombroses regions dels Estats Units.<ref>{{ref-web | url = http://yorty.sonoma.edu/filmfrog/archive/hitchmap.html | títol = Hitchcock's America Lifelong Learning Institute-Fall 2001: Hitchcock Filming Sites and Points of Interest in the US | consulta =11 d'octubre de 2011 | cognom = | nom = | llengua = | editor = Sonoma State University| data = }}</ref> A ''Vertigen, d'entre els morts''<ref name="Vertigo" /> segueixen tres altres pel·lícules d'èxit, totes reconegudes com formant part dels seus millors llargmetratges: ''Perseguit per la mort'' (''North by Northwest'', 1959),<ref name="NorthNorthWest">{{ref-web | url = http://www.imdb.com/title/tt0053125| títol = '' North by Northwest'' (1959)| consulta = 11 d'octubre de 2011 | cognom = | nom = | llengua = | editor = Internet Movie Database | data = }}</ref> '' [[Psicosi (pel·lícula 1960)|Psicosi]]'' (''Psycho'', 1960)<ref name="Psycho_1960" /> i ''[[Els ocells]]'' (''The Birds'', 1963).<ref name="The_Birds">{{ref-web | url = http://www.imdb.com/title/tt0056869| títol = ''The Birds'' (1963) | consulta = 11 d'octubre de 2011 | cognom = | nom = | llengua = | editor =Internet Movie Databas | data = }}</ref> El primer reprèn el tema del «Senyor Ningú» pres en un engranatge, injustament perseguit, i obligat tant si com no a disculpar-se.

 

{{article detallat| Perseguit per la mort}}

 

En ''Perseguit per la mort'', [[Cary Grant]] fa el paper de Roger Thornhill, un publicitari de [[Madison Avenue]] que mai no havia tingut raons més que amb la seva mare excèntrica i que, per un cúmul de circumstàncies, es troba sobtadament com a blanc d'una misteriosa organització. Coneix una rossa seductora, Eve Kendall ([[Eva Marie Saint]]), que el sedueix abans de fer-lo caure en una trampa... L'escriptura del guió original és confiada a [[Ernest Lehman]]. Per a l'escena final, Hitchcock té la idea d'utilitzar com a marc el [[mont Rushmore]], un indret, tanmateix, protegit. El 17 de setembre del 1958, obté finalment l'autorització del ministeri de l'Interior dels Estats Units per servir-se de maquetes de les famoses escultures que representen la cara de quatre presidents.<ref name=Legrand508>[[#Legrand|Legrand]], pàg. 508</ref> Els crèdits de la pel·lícula (àmbit en el qual Hitchcock s'havia iniciat en el cinema), com els de ''Vertigen, d'entre els morts'', és degut al grafista [[Saul Bass]] i [[Bernard Herrmann]], que des de ''Harry ''s'ha convertit en el compositor habitual de Hitchcock, i signa aquí la que serà una de les seves més cèlebres partitures.

 

 

Per escriure ''Psicosi'', que es convertiria en una de les obres mestres de la filmografia del realitzador, considerat per alguns la millor,<ref>{{ref-web | url = http://www.avoir-alire.com/article.php3?id_article=7335| títol = Crítica | consulta =12 d'octubre de 2011 | cognom = | nom = | llengua = francès| editor = aVoir-aLire.com | data = }}</ref> Hitchcock recupera [[Joseph Stefano]], un guionista principiant. Tot comença amb el robatori d'una certa suma de diners per l'empleada d'una companyia d'assegurances, Marion Crane ([[Janet Leigh]]) que, atrapada en una difícil història d'amor, fa un cop de cap. Fuig amb el seu cotxe, que canvia, després d'haver estat aturada per un policia, per un cotxe d'ocasió. Sorpresa per una tempesta, decideix passar la nit en un [[motel]], on els clients semblen haver desaparegut, i on coneix el propietari, Norman Bates ([[Anthony Perkins]]), simpàtic jove però de reaccions una mica estranyes i que viu amb la seva mare, possessiva en extrem, en una vella casa situada a prop. La seva conversa amb Norman convenç Marion de restituir els diners amagats. Mentre s'està dutxant, però, brutalment, violentament, la jove és assassinada. Un cop comprovada la desaparició dels diners i de la jove, un detectiu privat ([[Martin Balsam]]), juntament amb el seu amant i la germana de Marion ([[Vera Miles]]), van a la seva recerca... [[Patricia Hitchcock]], filla del realitzador, té aquí un petit paper. Per a la pel·lícula, Bernard Herrmann signa de nou una música molt inspirada, casant les imatges (sobretot les ganivetades) i anticipant de meravella les emocions de l'espectador. Per a la promoció de la pel·lícula, Hitchcock insisteix perquè, contràriament al que abans era un costum, les taquilles de les sales no deixin entrar els espectadors una vegada començada la pel·lícula, la qual cosa té com a efecte fer pessigolles a la curiositat del públic.<ref name=Haimes/>

En l'estrena als Estats Units, la pel·lícula és mal rebuda per la crítica,<ref>Crítiques del ''New York Times, Newsweek '' i d'''Esquire''.</ref> segons la qual no és a l'alçada de ''[[Fals culpable]]'', ''[[Vertigen, d'entre els morts]]'', ''[[Perseguit per la mort]]'', i d'altres pel·lícules de Hitchcock.<ref>Vídeo Bouzereau (Psicosi): entrevista d'Hilton A. Green.</ref> La raó probable d'aquestes reaccions és que els periodistes no han apreciat la pel·lícula en el cinema.<ref>Vídeo Bouzereau (Psicosi): entrevista de Joseph Stefano, guionista del film.</ref> El públic, tanmateix, va a la cita i la pel·lícula aconseguirà una recaptació de 40 milions de dòlars. Alguns espectadors, acostumats a veure un Alfred Hitchcock divertint en la televisió, resten sota el xoc davant la violència, del tot inesperada, de la pel·lícula. Hitchcock, forçat a explicar-se, dirà en una entrevista que ''Psicosi'' no és «més que una broma».<ref name=Haimes/> Al mateix temps, s'alegra d'aquest èxit. A Europa, la pel·lícula és aclamada tant per la crítica com pel públic.<ref>Crítiques del ''New York Daily News'', ''New York Daily Mirror'', i ''Village Voice''.</ref> La violència sense precedents de l'escena de la dutxa, la desaparició brutal de l'heroïna després de només algunes escenes, les vides innocents escurçades per un homicida emprenyat, totes característiques de ''Psicosi'', seran copiades en nombroses pel·lícules de terror.<ref name=Leitch262>[[#Leitch|Leitch]], pàg. 262</ref> Després d'haver acabat ''Psicosi '', Hitchcock marxa a la Universal, per a la qual rodarà totes les seves altres pel·lícules.

 

{{article detallat|Els ocells}}

 

A propòsit d'''Els ocells'', el director declararà:

:«Es podria dir que el tema dels ''Ocells'' és l'excés d'autosatisfacció que s'observa en el món: la gent és inconscient de les catàstrofes que ens amenacen».<ref>Ian Cameron i Perkins, «Entrevista amb Alfred Hitchcock», a ''Movie'', 6 de gener de 1963</ref>

Les pel·lícules de De Palma es diferencien en principi de les de Hitchcock pel fet que són realitzades en un moment en què s'han relaxat considerablement en el cinema americà les restriccions severes de la representació o, fins i tot, l'evocació de la sexualitat. Així, són freqüentment amanides amb escenes eròtiques, apuntant deliberadament a excitar l'espectador,<ref group="n.">''Carrie'' (després d'una curta escena d'un partit de voleibol) i ''Dressed to Kill'' comencen com pel·lícules eròtiques, amb escenes de dutxa que en recorden, a posteriori, una altra...</ref> i aborden de cara temes com la insatisfacció sexual, l'exhibicionisme, la [[transsexualitat]], la pornografia, fins i tot la impotència,<ref group="n.">Segons una interpretació que es pot fer de l'heroi de ''Body Double''.</ref> l'incest.<ref group="n.">A ''Obsession'', encara que el realitzador atenuarà aquest aspecte per permetre la distribució del film.</ref><ref name=BouzereauObsession/> i el fetitxisme.<ref group="n.">A ''Body Doble'', on l'heroi recupera roba interior abandonada en una galleda de les escombraries per la dona objecte dels seus fantasmes.</ref> El voyeurisme, al mateix temps que és explotat, és explorat sota múltiples facetes, sobretot el de la seva relació amb els mitjans de comunicació de totes les maneres.<ref group="n.">La televisió al començament de »Sisters'', el vídeo i el cinema a ''Body Double''...</ref> El tema del doble constitueix, igualment en De Palma «autor» com en Hitchcock, un subjecte permanent d'interrogació.

 

De Palma es refereix, en principi de manera indirecta, a Alfred Hitchcock, en ''Sisters (Germanes de sang'', 1973), ''[[Obsessió (pel·lícula)|Obsessió]]'' (1976) i ''[[Carrie]]'', (1976). La primera, amb música de [[Bernard Herrmann]], fa al·lusions a ''La finestra indiscreta'' -i fins i tot una citació quasi «literal»- i explora, com en ''Psicosi'', a partir del cas d'una jove esquizofrènica de resultes de la mort de la seva germana siamesa, el tema del doble i del desdoblament de la personalitat. ''Obsessió'' (1976), guió de [[Paul Schrader]] segons una història de De Palma, es basa en una relectura de ''Vertigen'', integrant-hi el tema de l'incest. El compositor de la música de la pel·lícula és també Herrmann.<ref group="n.">Aquesta serà la avant-penúltima partitura escrita pel cinema, abans de ''[[Taxi Driver]]'', que acabarà just abans de morir.</ref> Pel que fa a ''Carrie'', es tracta de l'adaptació d'una novel·la de [[Stephen King]]. No obstant això, els efectes utilitzats són calcats dels utilitzats per Hitchcock, sobretot en ''Psicosi'', a la qual, d'altra banda, ret homenatge a través del nom donat a l'escola de Carrie, la Bates High School. ''Carrie'', tanmateix, respecte a les pel·lícules de Hitchcock, força el tret, amb seqüències humorístiques –els exercicis, càstig al camp d'esports, l'emprovador– que ratllen el grotesc i, a tall d'apoteosi, una llarga seqüència de suspens de terror, dramatitzada gairebé a ultrança, fins al sobresalt final. El simbolisme, present de manera subtil amb Hitchcock, és igualment present en la pel·lícula de De Palma, però de manera més ostensible, sobretot amb la imatge de la mare «crucificada» que recorda la del sant Sebastià, o els centenars d'espelmes que es poden veure arreu a la casa quan Carrie, després del ball, la humiliació i la venjança, torna a casa seva. La casa de Carrie i la seva mare té una certa relació amb la de Norman Bates (i la seva mare). Pel que fa a la música, [[Pino Donaggio|Donaggio]] s'inspira directament en la de Herrmann de ''Psicosi''. El guió de ''[[Dressed to Kill (pel·lícula)|Dressed to Kill]]'' (1980) és una combinació de ''Vertigen'' i ''Psicosi''. Com en ''Vertigen'', la pel·lícula, després de la presentació dels personatges, prossegueix amb una llarga seqüència de seducció, evocant una exhibició amorosa, desenvolupant-se en gran part en un museu i en el transcurs de la qual no es diu res. Com en ''Psicosi'', la pel·lícula s'acaba amb una exposició d'aspectes científics, en relació amb la personalitat i les motivacions de l'homicida. Són els conflictes relatius a la seva identitat sexual, que són la causa del desdoblament de personalitat de l'homicida de ''Dressed to Kill''. ''[[Body Double]]'' (1984) és una relectura de ''La finestra indiscreta'' i ''Vertigen''. El paper principal femení és interpretat per [[Melanie Griffith]], filla de [[Tippi Hedren]]. La pel·lícula és, més enllà d'una simple diversió, una reflexió sobre el cinema i els seus artificis (com el títol de la pel·lícula, en part, ho indica: la «doble»), i sobre els «defectes» sexuals (voyeurisme, exhibicionisme, fins i tot fetitxisme), en el context dels anys 1980, amb l'emergència del vídeo, la popularització relativa del [[cinema gore|cinema ''gore'']] i el desenvolupament de la indústria pornogràfica.

 

 

=== Els ''cameos'' de Hitchcock ===

{{article principal|Els cameos d'Alfred Hitchcock}}

La gran majoria de les pel·lícules d'Alfred Hitchcock (37 de 53) contenen [[cameo|''cameos'']] d'ell mateix, breus aparicions «extraordinàries», fora del context general, que al director li agradava fer. El director apareix efímerament com a extra o es veu una imatge seva en una foto o en un diari.

 

== Les dones de Hitchcock ==

Hitchcock era un personatge peculiar i molt meticulós. Hi ha diversos elements en la seva obra que el distingeixen de la resta de directors però un aspecte que destaca especialment són les figures femenines. En gairebé tota la seva filmografia es repeteix el mateix prototipus de dona: rossa, esvelta, elegant i d’aspecte fred. Algunes de les actrius que protagonitzaren els seus films més famosos, i que, per tant, complien els requisits físics imposats pel cineasta foren: [[Grace Kelly]], [[Tippi Hedren]], [[Doris Day]] i [[Janet Leigh]]. Ell mateix va afirmar que “les rosses fan millors víctimes, són com la neu verge que mostra empremtes de sang”, d’aquesta manera, les protagonistes dels seus films generalment eren rosses i patien d’alguna manera. Per exemple; Grace Kelly, és agredida per un veí a ''The rear window'' (1954); Tippi Hedren és atacada reiteradament per ocells a ''The Birds'' (1963); Doris Day pateix el rapte del seu fill a [[L'home que sabia massa|''The man who knew too much'' (]]1956); Janet Leigh, és assassinada a ''Psycho'' (1960); o Kim Novak, que es precipita al buit des d’un campanar a ''[[Vertigen (D'entre els morts)|Vertigo]]'' (1958).