Guillaume Apollinaire: diferència entre les revisions

 

Molt de temps després de la seva mort, foren publicades, entre altres obres inèdites, ''Ombre de mon amour'' (1947) i ''Le guetteur mélancolique'' (1952). L'obra d'Apollinaire no és comprensible sense explicar el profund lligam que la uneix amb l'esperit i els grans trasbalsos històrics del seu temps: es trobà al centre de la crisi política i estètica de començament de segle. La seva poesia és, alhora, el reflex d'un món que s'acaba i del començament d'una nova etapa. A cavall d'aquests dos mons, Apollinaire trencà amb les formes poètiques clàssiques, tot conservant, però, el sentit de la musicalitat dels simbolistes i el llenguatge viu i desimbolt de la tradició popular i de [[François Villon]]. Lírica i imaginativa, elegíaca i barroca, l'obra d'Apollinaire assenyala, més que no pas cap altra del seu temps, les contradiccions i les tensions del canvi històric.

Apollinaire ha tingut una gran influència sobre la poesia contemporània: se'n troben nombroses reminiscències en la poesia catalana, especialment formals (cal·ligrames de [[Joan Salvat-Papasseit]] i de [[Josep Maria Junoy]] i més remotament de [[Joan Brossa]]), i temàtiques (''Bestiari'', de [[Pere Quart]]). Com [[Charles Baudelaire|Baudelaire]], Apollinaire es dedicà sovint a comentar l'art del seu temps i influí poderosament sobre els artistes. Començà publicant articles sobre art el 1902 en ''L'Européen'', i un estudi sobre el museu germànic de [[Nuremberg]]. Vinculat encara a idees més o menys tradicionals, el fet de viure molt de prop l'aparició del fauvisme i del cubisme i la seva amistat amb els promotors, en feren el primer i el més brillant exegeta d'aquests corrents. D'altra banda, influí molt en l'interès per l'art dels negres i pel del [[Henri Rousseau|Duaner Rousseau]]. Fou un dels descobridors de Picasso, sobre el qual escrigué en ''La Plume'' (1905). Arribà a sistematitzar-se en el llibre ''Les Peintres cubistes'' (1903) i comprengué el pas d'un art d'imitació a un art de concepció. Fou un dels primers avantguardistes a detectar el valor extraordinari de l'arquitectura d'[[Antoni Gaudí]] (1914). Fou amic de [[Giorgio de Chirico|De Chirico]], i s'interessà pel naixent surrealisme, del qual inventà el nom (1917).