Diferència entre revisions de la pàgina «Jacint Verdaguer i Santaló»

m
robot estandarditzant mida de les imatges, simplificant i catalanitzant codi
m (Correcció: el rei que rebé el Memorial de greuges era Alfons XII)
m (robot estandarditzant mida de les imatges, simplificant i catalanitzant codi)
== Biografia ==
=== Infantesa i joventut ===
[[FileFitxer:Folgueroles església.jpg|thumbminiatura|Folgueroles, actual plaça Verdaguer: església i monument dedicat a l'autor, obra de l'arquitecte Josep Maria Pericas, 1908]]
==== Primers anys a Folgueroles ====
Jacint, Segimon i Ramon Verdaguer i Santaló va ser el segon fill de vuit, dels quals només en sobrevisqueren tres. Els seus pares eren de condició modesta, però amb un cert nivell cultural. El pare, Josep Verdaguer i Ordeix, era mestre de cases i pagès; la mare, Josepa Santaló i Planas, era una dona aficionada a la lectura i molt devota que va exercir una gran influència sobre Verdaguer en encaminar-lo, d'una banda, cap a la carrera sacerdotal, i, de l'altra, cap a la literària, com el mateix autor va fer palès en una carta al seu amic i mentor Marià Aguiló: "[...] ''fou la dona que amb la seva llet em féu mamar la poesia''".<ref>Carta a Marià Aguiló. Can Tona, 8 de febrer de 1871 </ref>
El Seminari Conciliar representava un pilar fonamental de la vida cultural vigatana. En l'època de Verdaguer, els seus alumnes arribaven al miler, i la seva biblioteca, fundada el 1806, va ser l'única de la comarca fins que es va crear la del'' "''Círcol Literari"''.'' A les aules del seminari, Verdaguer va fer amistats decisives, com el seu company [[Jaume Collell]]. El currículum acadèmic de l'autor va ser irregular. Tenia dificultats per a reeixir en els estudis superiors de teologia i filosofia (com va confessar ell mateix: ''es perdia entre els sil·logismes'', i ''Déu li havia escasseja't els dons de crític''). Comptava, però, amb altres aptituds, sobretot en llengua, història o literatura.<ref>{{ref-llibre|cognom=Cònsul|nom=Isidor|títol=Perfils de Verdaguer|pàgines=269|lloc=Barcelona|editorial=Proa|any=2003|isbn=8484373614}}</ref>
 
[[FileFitxer:167 Monument a l'Estudiant davant el palau Bojons.jpg|thumbminiatura|Plaça de Dom Miquel de Clariana amb el monument a l'Estudiant de Vic, obra de Joan Sugranyes, 1978]]
 
Durant la seva etapa de formació, en què el component literari pren especial rellevància, Verdaguer va completar el coneixement acadèmic a partir de la lectura dels clàssics grecollatins i italians, d'autors castellans del segle d'or, d'autors romàntics francesos i d'autors catalans de totes les èpoques. Al mateix temps, i en part gràcies al seu amic Jaume Collell, va freqüentar els grups literaris de Vic, en especial el "Círcol Literari", fundat l'any 1860.
Can Tona emmarca l'aparició de les seves primeres obres literàries de temàtica patriòtica, històrica, poemes d'estil popular i de caràcter amorós; entre els més destacats hi trobem: ''Amors d'en Jordi i na Guideta'', redactat el 1865, poema escrit sota influència de ''Mirèio'' (1859), de Frederic Mistral, i ''Jovenívoles. Primeres poesies d'un fadrí de muntanya'', recull de poemes elaborats en la dècada dels 1860, publicats pòstumament pel seu primer editor, Francesc Matheu, el 1924. Es tracta del conjunt més antic i representatiu de poesia amatòria de Verdaguer, tot i que el recull inclou altres poemes de caràcter jocós i costumista. Va abandonar aquest tipus de poesia quan es va decidir per la carrera eclesiàstica.
 
[[FileFitxer:Vic, Plaça Major (april 2013).JPG|thumbminiatura|Plaça Major de Vic]]
:::::''Sembla un camp de roselles''
:::::''la plaça atapeïda''
 
=== Etapa de plenitud ===
[[Fitxer:Palau Moja de Barcelona.JPG|thumbminiatura|Palau Moja, Barcelona. Residència dels marquesos de Comillas, mecenes de Verdaguer]]
A la darreria de l'any 1876, el futur [[marquès de Comillas]] va contractar Verdaguer com a capellà domèstic (càrrec que es va desdoblar més tard en un segon: el d'almoiner de la família) a la seva residència de Barcelona, el palau Moja, a la Rambla, on l'escriptor va viure fins al 1893. La vida amb els marquesos va representar per a Verdaguer l'inici d'un període marcat pels èxits socials i literaris: per una banda, el seu activisme patriòtic el va portar a participar en els principals actes programàtics del moviment catalanista conservador, engegat per l'Església catalana, com el Mil·lenari de Montserrat (1881) o la restauració del monestir de Ripoll (1886). L'autor hi serà present com a braç literari del moviment. El seu prestigi social li va propiciar l'entrada al grup que va presentar el ''Memorial de greuges'' al rei [[Alfons XII]], l'any 1885, en defensa dels interessos de Catalunya. Per una altra banda, en aquesta etapa, publica les obres que li han donat major prestigi literari: ''L'Atlàntida'' (1878), en la seva versió final i completa, dedicada al primer marquès de Comillas (que la costejà); ''Idil·lis i cants místics'' (1879), ''Canigó'' (1886), ''Pàtria'' (1888) i ''Montserrat'' (1898). La temàtica dels poemes d'aquesta etapa és clarament romàntica: construcció de la identitat nacional, llegendes i mites del folklore popular. Així mateix, aquesta època de plenitud també ho serà en el seu vessant econòmic, la qual cosa li permetrà realitzar nombrosos viatges de caràcter literari i religiós. De fet, la relació del marquès amb Verdaguer és un vincle de mecenatge, un dels primers d'època moderna, que permetrà al poeta una certa professionalització en el camp de la literatura.
 
L'any 1877, el jurat dels Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema ''[[L'Atlàntida (poema)|L'Atlàntida]], ''la primera obra èpica major de Verdaguer. El poema consta de deu cants, emmarcats entre una introducció i una conclusió, que expliquen l'enfonsament del mític continent, alhora que tracten el personatge històric de Colom, predestinat a descobrir Amèrica. L'èxit, el ressò i la recepció de l'obra van ser esclatants. ''L'Atlàntida'' representa la culminació del procés engegat per la Renaixença per tal de situar altre cop la llengua catalana a un nivell literari culte.
 
[[Fitxer:MontserratMonastery02.jpg|thumbminiatura|Montserrat, marc de les composicions més populars de Verdaguer (cicle montserratí)]]
L'any 1880, Verdaguer és proclamat [[mestre en Gai Saber]] amb la poesia ''La barretina'', dedicada al pintor olotí Joaquim Vayreda (germà de l'escriptor Marià Vayreda); publica ''Cançons de Montserrat'' i ''Llegenda de Montserrat'', que formen part de l'anomenat ''cicle montserratí'' (recollides l'any 1889 en el volum ''Montserrat'') i que van ser profusament musicades. En paraules de [[Josep Maria de Sagarra]]:<ref>{{ref-llibre|cognom=de Sagarra|nom=Josep Maria|títol=Verdaguer: poeta de Catalunya|pàgines=152|lloc=Barcelona|editorial=Aymà, S.A. Editora|any=1968}}</ref> ''Al famós "''[[Virolai]]"'', a la "''Passió" ''i a altres obres popularíssimes s'afegiren composicions de més empenta, com "El captant" i "[[La mort de l'escolà]], aquesta meravella del mestre [[Antoni Nicolau]], teixida sobre un dels moments més definitius i purs del poeta; i, amb l'ajuda de l'[[Orfeó Català]] i de totes les corals de Catalunya, la paraula de Verdaguer arribà a ésser la viva i musical afirmació d'un poble adormit que es desvetlla de mica en mica [...]. Verdaguer fou el poeta més musicable i més musicat de la nostra terra.''
 
 
De 1883 a 1886, Verdaguer arriba al punt màxim de plenitud creadora: publica l'oda "A Barcelona", premiada als Jocs Florals de 1883. L'Ajuntament de la ciutat en fa una edició de cent mil exemplars. El 1885 publica el recull poètic ''Caritat,'' a càrrec seu, en benefici de les víctimes d'un devastador terratrèmol a Andalusia, ocorregut la vigília de Nadal de 1884.
[[Fitxer:Le Canigou.jpg|thumbminiatura|Massís del Canigó]]
El punt culminant d'aquesta etapa va ser la publicació de ''[[Canigó (poema)|Canigó]],'' el desembre de 1885 (però datat l'any següent). És la segona obra èpica major del poeta. L'obra, dividida en dotze cants i un epíleg, ens parla dels orígens mítics de Catalunya, situant-los en el període, idealitzat pels romàntics, del passat medieval. En paraules de Ricard Torrents: ''el poeta prengué de base aquella llegenda pirenaica del temps de la conquesta, com diu el subtítol, i projectà el mite a la perfecció dels començaments en la fundació de Catalunya".''<ref>"Introducció" a ''Jacint Verdaguer. Totes les obres'', vol. II (Proa, 2003), pp. 241-245.</ref>'' ''
 
Les primeres estades a Montserrat daten del mateix 1879. Verdaguer i Jaume Collell es van encarregar, com a secretaris executius, d'organitzar les festes del mil·lenari del descobriment de la Verge (1880) i de la seva coronació com a patrona de Catalunya (1881). Els dos amics van convocar concursos de poesia, música i orfebreria. Verdaguer va participar-hi de manera activa amb la composició de poemes que van fer créixer ràpidament la seva popularitat: ''Virolai'', ''La mort de l'escolà'', ''Don Jaume a sant Jeroni'', ''La roca del diable'', entre d'altres. D'aquests poemes, profusament musicats, en va sortir el recull ''Cançons de Montserrat'' i el volum ''Llegenda de Montserrat'', en què s'explica la llegenda de Riquilda i fra Garí, versió del mite de la bella i la bèstia. L'any 1898, Verdaguer va aplegar totes les composicions de l'anomenat "cicle montserratí" i va publicar-les sota el títol ''Montserrat. Llegendari, cançons, odes.''<ref>{{Ref-llibre|cognom = Verdaguer|nom = Jacint|títol = "Montserrat. Llegendari, cançons, odes"|url = |edició = Narcís Garolera|llengua = |data = 2003|editorial = Edicions de 1984|lloc = Barcelona|pàgines = 198|isbn = 84-96061-05-1}}</ref>
 
[[FileFitxer:Pica d'Estats - 1.jpg|thumbminiatura|Pica d'Estats, el cim més alt de Catalunya, on trobem el «pic Verdaguer»]]
Als anys vuitanta destaca la seva activitat excursionista. El 1879 i el 1880 visita el Canigó i altres indrets del Pirineu oriental, però és sobretot els anys 1882 i 1883 que fa llargues excursions per la Cerdanya, l'Alt Urgell, el Pallars, la Ribagorça, Andorra, la Vall d'Aran i l'Arièja.<ref>{{Ref-llibre|cognom = Verdaguer|nom = Jacint|títol = Excursions i viatges|url = |edició = |llengua = |data = 1991-92|editorial = Barcino|lloc = Barcelona|pàgines = 1500 (3 vol.)|isbn = 84-7226-637-0}}</ref> L'estiu de 1884, va fer una llarga estada al santuari de la [[Mare de Déu del Mont]], a l'Alta Garrotxa. Aquestes excursions tenien com a objectiu principal la composició de ''Canigó'', per a la qual el poeta necessitava conèixer els indrets que descriuria en el poema. Ho podem veure en aquesta descripció, metafòrica, del Pirineu català:
 
 
 
[[FileFitxer:El Matagalls des de prop del coll Sabènia P1230596.JPG|thumbminiatura|Cim del Matagalls]]
Cap al final de la vida, Verdaguer va fer dues excursions al Montseny: la primera, el 1899, al Matagalls, amb els redactors del setmanari literari ''La Creu del Montseny'', on va participar en la plantació de la creu al cim de la muntanya, duta a terme pel bisbe Morgades. D'aquesta experiència va néixer el llibre ''Aires del Montseny'', publicat per la revista ''Joventut''; la segona, l'any 1901, amb els redactors d'aquesta darrera publicació.
 
 
L'endemà mateix, l'Ajuntament de Barcelona va organitzar-ne les exèquies. La capella ardent es va situar al saló del Consell de Cent. Verdaguer fou sepultat al cementiri de Montjuïc, el 13 de juny de 1902, després d'un enterrament multitudinari. Era la manifestació de dol de tot un poble pel seu poeta nacional. En paraules de Ricard Torrents: ''Enterrat a Montjuïc entre Barcelona i el mar, sota un llorer, al peu d'una ginesta florida, Verdaguer ingressava a la immortalitat''.
[[Fitxer:142 Tomba de Jacint Verdaguer.jpg|thumbminiatura|Tomba de Verdaguer al [[cementiri de Montjuïc]]]]
 
:::::''Ja hi he navegat prou''
* 1871: la seva mare mor el 17 de gener als 52 anys. El dia 1 de setembre és nomenat coadjutor de Vinyoles d'Orís i tres dies després en pren possessió.
* 1873: publica la ''Passió de Nostre Senyor Jesucrist''. Deixa Vinyoles d'Orís per qüestions de salut i se'n va a Vic. Fa una excursió al Rosselló i contempla el Canigó, sembla que per primera vegada.
* 1874: entra de capellà de vapor de la Companyia Transatlàntica del marquès de Comillas.[[Fitxer:Placa bronze commemorativa, refugi de la Renclusa IMG 2588.jpg|thumbminiatura|Placa commemorativa dedicada a Jacint Verdaguer, al [[refugi de la Renclusa]], al peu de l'[[Pic d'Aneto|Aneto]]]]
* 1876: el 8 de setembre mor el seu pare, als 65 anys. Al vaixell «Ciudad Condal», de retorn de Cuba, acaba el poema de ''L'Atlàntida''. El mes de novembre ocupa una capellania privada al palau Moja de Barcelona, residència dels marquesos de Comillas.
 
Els estudiosos destaquen tres etapes en la seva producció literària:
 
[[FileFitxer:Ermita de La Damunt Folgueroles (1).JPG|thumbminiatura|Ermita de la Mare de Déu de la Damunt. Folgueroles. Marc del poema de Verdaguer <nowiki>''L'arpa''</nowiki>, on situa el seu desvetllament poètic]]
 
* Una primera etapa, juvenil, que passa per les provatures en diversos gèneres, des de la poesia pastoril i amorosa de caràcter popular -d'influència mistraliana- fins a la humorística, de la qual queden poques mostres, com els ''Goigs de sant Taló''. També, aquests primers anys, comença a escriure poesia religiosa i patriòtica. De fet, pàtria, amor i religió són els tres eixos dels Jocs Florals reinstaurats. Verdaguer guanyarà ben aviat, amb vint anys, els seus primers guardons en aquest certamen literari amb les composicions: ''A la mort d'en Rafel de Casanova'' i ''Els minyons d'en Veciana.'' Així mateix, és d'aquesta etapa el poema èpic ''Dos màrtirs de ma pàtria ''(1865). L'ordenació sacerdotal, el setembre de 1870, i el seu posterior vicariat a Vinyoles d'Orís, encaminen la producció verdagueriana cap a la poesia religiosa, sense abandonar la reivindicació catalanista que ja mostraven les primeres obres. El capellà poeta continua, al mateix temps, treballant en una versió definitiva de ''L'Atlàntida'', la seva primera obra major, que acabarà de redactar després de diverses aproximacions (el poema, inacabat i inèdit, ''Colom; L'Atlàntida enfonsada, ''i ''L'Espanya naixent'', que presentà, sense èxit, el 1868, als Jocs Florals de Barcelona''. ''Després d'un llarg i difícil procés de gestació, que acaba en cloure els seus viatges transatlàntics, Verdaguer presenta el seu poema als Jocs Florals de 1877 i rep el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona, fet que el consagra com el millor poeta del seu temps.
 
 
* [[Fitxer:Ramon Casas - MNAC- Jacint Verdaguer- 027620-D 006609.jpg|thumbminiatura|Verdaguer vist per [[Ramon Casas]], [[Museu Nacional d'Art de Catalunya|MNAC]]]] La tercera etapa, la de vellesa, coincideix amb la crisi religiosa i el conflicte canònic, i social, que se'n deriva. La poesia d'aquesta etapa es caracteritza pel conreu del poema breu de temàtica predominantment religiosa. Aquesta poesia fa un gir introspectiu, intimista, amb un clar sentiment d'enyorança del passat (la infantesa, concebuda com un paradís perdut), i un marcat anhel de transcendència. La crisi interior, derivada del viatge a Terra Santa, fa que la producció literària de Verdaguer faci una davallada; al mateix temps, el capellà augmenta la dedicació sacerdotal, orientada a les capes socials més vulnerables. Un altre motiu que afectarà la seva carrera literària serà la consciència de l'autor del desfasament de la seva poesia. El segle XIX és el segle romàntic, però Verdaguer evidencia la força dels nous corrents estètics, i provarà de "modernitzar-se". Són interessants, en aquest darrer sentit, les seves reflexions metapoètiques en composicions com ''Què és la poesia?'' o ''Vora la mar'', en què elucubra sobre el seu desig d'escriure versos immortals: ''Per què, per què, enganyosa poesia / m'ensenyes de fer móns?'' Entre 1890 i 1893, publica la trilogia sobre la infància de Jesús: ''Natzaret'' (1890), ''Betlem'' (1891) i ''La fugida a Egipte ''(1893), que correspon al període de reclusió al santuari de la Gleva, a la Plana de Vic. L'any 1894 publica ''Roser de tot l'any'', dietari de pensaments religiosos. L'any següent, abandona la Gleva i s'instal·la a Barcelona a casa de la família Duran i, després d'un expedient per insubordinació obert pel seu bisbe, és suspès ''a divinis''. Verdaguer es vindicarà amb la publicació en la premsa de dues sèries d'articles, avui recollides sota el títol ''En defensa pròpia''. Són d'aquest moment els llibres ''Sant Francesc'' (1895) i ''Flors del calvari'' (1896), amb poemes de caràcter autobiogràfic, en què el poeta vessa el seu dolor, el seu patiment i la seva ràbia. Aquest malestar l'acosta a les classes populars i a l'esperit dels joves modernistes: el "cas" o "drama" de Verdaguer, com en van dir els seus coetanis, inspirarà un jove [[Santiago Rusiñol]] per escriure el drama ''El místic ''(1903). La rehabilitació sacerdotal del poeta, el febrer de 1898, l'esperonarà a emprendre nous projectes: dirigeix revistes literàries, com ''La Creu del Montseny'' i ''Lo Pensament Català''; participa en Jocs Florals (Lleida) i certàmens literaris (Berga, la Bisbal, Sarrià), i publica els reculls poètics ''Aires del Montseny'' (1901) i, poc abans de morir, ''Flors de Maria'' (1902).
 
 
 
==== Maduresa ====
[[Fitxer:La Atlantida (1886).djvu|page=3|thumbnail|dretaminiatura|Portada de ''[[L'Atlàntida]]'' (1886)]]
* 1878: ''[[L'Atlàntida]]'' es publica, en versió definitiva, corregida per l'autor, que dedica el poema al seu mecenes, el primer marquès de Comillas, que es fa càrrec dels costos de l'edició. Conté la traducció castellana del poema per [[Melcior de Palau i Català]], i el dibuix de la coberta és de [[Lluís Domènech i Montaner]].
* 1879: publica ''Idil·lis i cants místics'', amb pròleg de [[Manuel Milà i Fontanals]].
 
==== Darrers anys. Vellesa ====
[[Fitxer:En defensa pròpia (1895).djvu|thumbnailminiatura|Portada d'''En defensa pròpia'' (1895)]]
* 1893-95: reclusió al santuari de la Gleva (Osona). Completa la trilogia sobre la infància de Jesús amb ''La fugida a Egipte''; el 1894 apareix ''Roser de tot l'any'', dietari de pensaments religiosos; el 1895 publica ''Sant Francesc i Flors del calvari. ''Envia al director d'''El Noticiero Universal ''un "Comunicat", en el qual fa conèixer la seva situació personal a l'opinió pública de Barcelona, i publica en ''La Publicitat'' la primera sèrie d'articles "En defensa pròpia" (''Un sacerdot calumniat'').
* 1897: publica, al mateix diari, la segona sèrie d'articles "En defensa pròpia" (''Un sacerdot perseguit'').
 
== Llegat ==
[[Fitxer:Jacint Verdaguer Monument.JPG|thumbminiatura|[[Monument a Mossèn Jacint Verdaguer|Monument a Verdaguer]], a la cruïlla de l'[[avinguda Diagonal]] i el [[passeig de Sant Joan]]]]
[[Fitxer:Monument Verdaguer Mare de Déu del Mont 2.JPG|thumbminiatura|Monument dedicat a Jacint Verdaguer al cim de la [[Mare de Déu del Mont]] de l'artista olotí Joan Ferrés.]]
El contínuum popular de Jacint Verdaguer es fa palès en el fet que és una de les personalitats històriques que té més carrers i monuments dedicats arreu de Catalunya.<ref>{{ref-llibre|cognom=Pi de Cabanyes|nom=Oriol|enllaçautor=Oriol Pi de Cabanyes i Almirall|títol=A punta d'espasa : noves glosses d'escriptors|lloc=Barcelona|editorial=Publicacions de l'Abadia de Montserrat|any=2005|isbn=8484157075|url=http://books.google.cat/books?id=OFtDog7Uho8C&printsec=frontcover&hl=ca|col·lecció=Serra d'or; 343|pàgines=p. 64}}</ref>
 
818.904

modificacions