Ida Pfeiffer: diferència entre les revisions

Quan va morir el seu pare, la seva mare intentà revertir aquella educació de la filla, orientada als homes. Al principi li va prohibir que portés la roba que havia vestit fins aquell moment, però Ida ho va considerar una gran ofensa i es va posar malalta. El metge aconsellà la mare deixar fer la filla si volia que es restablís la seva salut. Tanmateix, a partir dels tretze anys ja no va haver alternativa i canvià la roba de noi per la noia, encara que els seu comportament es mantingué igual. Com ella explicava a la seva autobiografia apareguda en el darrer llibre sobre el viatge a Madagascar, "què ridícula em sentia amb els vestits llargs, mentre encara corria, saltava i em comportava com un noi salvatge!".<ref>{{ref-llibre |cognom=Pfeiffer |nom=Ida |títol=Voyage à Madagascar par Mme. Ida Pfeiffer |pàgines=Notice biographique, p. 6 |lloc=Paris |any=1862}}</ref>. Fugia de les activitats habituals destinades a les dones d'aquella època, com el manteniment de la llar, les manualitats. Va arribar a tallar-se els dits o cremar-se les mans per evitar les classe de piano.

Aquesta situació va canviar a parir de 1810, quan la mare va contractar [[Josef Franz Emmil Trimmel]] com a tutor de la filla, un professor a qui també encantaven els viatges. Ida va confiar en ell, que a poc a poc la va convèncer per comportar-se com s'esperava d'una noia. Segons va escriure, "fins i tot vaig aprendre diverses habilitats femenines com cosir, teixir i cuinar... a ell li dec que en tres o quatre anys arribés a assolir plenament la comprensió dels deures del meu sexe".<ref>{{ref-llibre |cognom=Pfeiffer |nom=Ida |títol=Voyage à Madagascar par Mme. Ida Pfeiffer |pàgines=Notice biographique, p. 6 |lloc=Paris |any=1862}}</ref>.Finalment, tots dos es van enamorar i Trimmel li va proposar matrimoni, Però la mare, malgrat apreciar-lo intensament i considerar-lo com un altre fill de la família, va rebutjar la petició degut a la diferència de classe social. Ell només guanyava un salari modest i, segons la mare, no estava a l'alçada de la dot que rebria d'Ida.

Pfeiffer va haver de buscar oportunitats laborals a Viena i varen tornar a la capital austríaca, quan ja tenien dos fills, [[Alfred Pfeiffer|Alfred]] i [[Oscar Pfeiffer|Oscar]], nascuts el 1821 i 1824 respectivament. Però les coses tampoc anaren bé i tornaren novament a Lemberg, però només durant un temps. La relació entre el matrimoni no era bona i Ida decidí marxar a Viena definitivament. Va ser una separació amistosa on ella assumí l'educació dels dos fills durant molt de temps en unes condicions de vida molt complicades. En la seva autobiografia es lamentava que "sovint no sabia on aconseguir el diners per tal d'adquirir només el més necessari. Em vaig encarregar de totes les tasques domèstiques, passàvem fred i gana, vaig treballar en secret per diners, fent classes de dibuix i de música, però malgrat els esforços hi havia molts dies que només podia servir per dinar pa sec als meus pobres fills".<ref>{{ref-llibre |cognom=Pfeiffer |nom=Ida |títol=Voyage à Madagascar par Mme. Ida Pfeiffer |pàgines=Notice biographique, p. 13 |lloc=Paris |any=1862}}</ref>.

Ida no volia demanar ajut a la seva família, encara que de vegades ho va haver de fer. L'any 1837 morí la mare i l'herència serví per alliberar Ida de les preocupacions econòmiques i li permeté educar els fills segons els seus desitjos. Quan tots dos varen créixer i es guanyaren la vida en les seves professions, Alfred com empresari en l'empresa familiar i Oscar en el món de la música (arribà a ser un concertista reconegut a nivell mundial), Ida veié l'oportunitat d'assolir la seva passió pels viatges i les aventures. Feia anys, durant una visita familiar a [[Trieste]] acompanyant el seu fill Oscar per restablir-se d'una malaltia, Ida havia vist per primera vegada el mar i es va despertar en ella, segons va escriure després, "un desig immens de viatjar".<ref>{{ref-llibre |cognom=Pfeiffer |nom=Ida |títol=Voyage à Madagascar par Mme. Ida Pfeiffer |pàgines=Notice biographique, p. 15 |lloc=Paris |any=1862}}</ref>. Ara havia arribat el moment, tenia una edat suficient per poder-ho fer sola, el seu marit ja era vell i vivien separats i els fills no la necessitaven. Els recursos financers eren limitats, però ella estava decidida a assolir el seu objectiu.

Pfeiffer tingué intenció d’anar a [[Tabriz]], un viatge agosarat i perillós, de manera que abans va enviar tots els seus manuscrits i objectes a Viena, perquè en cas que fos robada o assassinada, “al menys el meu diari arribaria a mans dels meus fills”.<ref>{{ref-llibre |cognom=Pfeiffer |nom=Ida |títol=Voyage d'une femme autour du monde |pàgines=481 |lloc=Paris |any=1859}}</ref>. Va ser un viatge ple de peripècies, acompanyada per tres homes [[kurds]] i diversos cavalls de càrrega. Foren assaltats per bandits, passaran per camins extremadament estrets i vertiginosos, la calor era sufocant i va patir terriblement els atacs dels polls, ja que no podia canviar-se la roba de manera continuada. Però finalment va arribar a destí i el cònsol britànic a [[Tabriz]], coneixedor del país, quedà profundament impressionat per la gosadia de la viatgera, no s’ho podia creure.

Amb la difusió dels seus informes de viatges, Pfeiffer es convertí en un personatge famós a la seva època, era coneguda pel públic general però també per experts internacionals. Durant una estada a [[Berlín]] l'any 1856, abans d'iniciar el seu viatge a Madagascar, va conèixer el gran naturalista alemany [[Alexander von Humboldt]] i rebé una nova carta seva que deia així: «¿Com podria expressar-li a vostè, senyora tan honorable, la meva profunda gratitud, o més aviat la meva admiració? Sí, admiro la seva perseverança, el seu coratge, la riquesa de les seves col·leccions, que reuneixen objectes de tot el món i que pertanyen a un període precís de la vida a la terra; especialment admiro en vostè la noble senzillesa de la seva narrativa, els sentiments lliures i verdaderament humans, i la noble bellesa dels mèrits que son desconeguts. Ha estat vostè a les majestuoses alçades de [[Quito]]; ¡ha vist el rar espectacle de veure llançar foc al [[Cotopaxi]]!".<ref>{{ref-llibre |cognom=Pfeiffer |nom=Ida |títol=Voyage à Madagascar par Mme. Ida Pfeiffer |pàgines=289 |lloc=Paris |any=1881}}</ref>. [[Alexander von Humboldt|Humboldt]] la va convidar a la Cort prussiana i se li va concedir la Medalla d'or per a la Ciència i la Indústria (''Goldene Medaille für Wissenschaft und Kunst'') del rei [[Frederic Guillem IV de Prússia|Frederic Guillem IV]]. Junt amb el conegut geògraf [[Carl Ritter]], [[Alexander von Humboldt|Humboldt]] defensà que la Societat Etnogràfica de [[Berlín]] hauria de nomenar Ida Pfeiffer com a primera dona membre honorària, i així va ser. La [[Societat Geogràfica de París|Société Géographique de París]] també la va admetre com a membre honorària, mentre que a Londres, els estatuts de la [[Geographical Society]] prohibien la pertinença d'una dona i només la van poder obsequiar amb una donació tot just abans d'emprendre el seu viatge a [[Madagascar]].