Ida Pfeiffer: diferència entre les revisions

Sense canvi de mida ,  fa 2 anys
m
Robot treu puntuació penjada després de referències
Cap resum de modificació
m (Robot treu puntuació penjada després de referències)
Ida Laura Reyer va néixer a Viena i va ser la tercera filla d'una rica família de comerciants, del matrimoni format per Alois Reyer i Anna Rosina von Schwernfeld. Fins a l'edat de nou anys, quan va morir el pare, va rebre la mateixa educació estricta que els seus altres cinc germans. Els objectius educatius eren el coratge, la determinació, la frugalitat i la resistència al dolor. Els àpats eren senzills, sovint massa curts. El seu pare va prometre-li, de broma, que de gran ella seria oficial de l'exèrcit; i de fet Ida se sentia còmoda amb els rols masculí, vestida com els seus germans, participant en els seus jocs, esportiva i emprenedora. De petita ja li agradava llegir llibres de viatges i somiava en participar en expedicions i veure països llunyans.
 
Quan va morir el seu pare, la seva mare intentà revertir aquella educació de la filla, orientada als homes. Al principi li va prohibir que portés la roba que havia vestit fins aquell moment, però Ida ho va considerar una gran ofensa i es va posar malalta. El metge aconsellà la mare deixar fer la filla si volia que es restablís la seva salut. Tanmateix, a partir dels tretze anys ja no va haver alternativa i canvià la roba de noi per la noia, encara que els seu comportament es mantingué igual. Com ella explicava a la seva autobiografia apareguda en el darrer llibre sobre el viatge a Madagascar, "què ridícula em sentia amb els vestits llargs, mentre encara corria, saltava i em comportava com un noi salvatge!".<ref>{{ref-llibre |cognom=Pfeiffer |nom=Ida |títol=Voyage à Madagascar par Mme. Ida Pfeiffer |pàgines=Notice biographique, p. 6 |lloc=Paris |any=1862}}</ref>. Fugia de les activitats habituals destinades a les dones d'aquella època, com el manteniment de la llar, les manualitats. Va arribar a tallar-se els dits o cremar-se les mans per evitar les classe de piano.
 
Aquesta situació va canviar a parir de 1810, quan la mare va contractar [[Josef Franz Emmil Trimmel]] com a tutor de la filla, un professor a qui també encantaven els viatges. Ida va confiar en ell, que a poc a poc la va convèncer per comportar-se com s'esperava d'una noia. Segons va escriure, "fins i tot vaig aprendre diverses habilitats femenines com cosir, teixir i cuinar... a ell li dec que en tres o quatre anys arribés a assolir plenament la comprensió dels deures del meu sexe".<ref>{{ref-llibre |cognom=Pfeiffer |nom=Ida |títol=Voyage à Madagascar par Mme. Ida Pfeiffer |pàgines=Notice biographique, p. 6 |lloc=Paris |any=1862}}</ref>.Finalment, tots dos es van enamorar i Trimmel li va proposar matrimoni, Però la mare, malgrat apreciar-lo intensament i considerar-lo com un altre fill de la família, va rebutjar la petició degut a la diferència de classe social. Ell només guanyava un salari modest i, segons la mare, no estava a l'alçada de la dot que rebria d'Ida.
 
La mare va prohibir la noia que mantingués contactes amb Trimmel, cosa que va ser una enorme decepció per Ida. A partir de llavors va anar refusant diverses propostes de matrimoni que va rebre fins que la pressió de la mare fou insostenible. La relació entre elles dues estava molt deteriorada i Ida acceptà casar-se, però amb algú que fos molt més gran que ella, per significar que el matrimoni no seria per amor i d'alguna manera es mantindria fidel a Trimmel.
Poc després, un advocat de [[Lviv|Lemberg]] (actual [[Lviv]], a Ucraïna), va fer petició de la seva mà. Es tractava de [[Mark Anton Pfeifffer]], un vidu amb un fill, vint-i-quatre anys més gran que ella, amb una bona posició econòmica i social. Ida va acceptar, es va casar amb ell l'any 1820 i tots dos varen anar a viure a Lemberg. Tanmateix, ben aviat van començar els problemes financers: Pfeiffer era un home honest i guanyà una demanda contra funcionaris corruptes d'aquella regió, l'antiga [[Galítsia]], avui en dia repartida entre [[Ucraïna]] i [[Polònia]]. Però es va fer molts enemics i va perdre la seva clientela habitual de càrrecs públics.
[[Fitxer:Vista del port de Trieste.jpg|miniatura|Vista del port de Trieste]]
Pfeiffer va haver de buscar oportunitats laborals a Viena i varen tornar a la capital austríaca, quan ja tenien dos fills, [[Alfred Pfeiffer|Alfred]] i [[Oscar Pfeiffer|Oscar]], nascuts el 1821 i 1824 respectivament. Però les coses tampoc anaren bé i tornaren novament a Lemberg, però només durant un temps. La relació entre el matrimoni no era bona i Ida decidí marxar a Viena definitivament. Va ser una separació amistosa on ella assumí l'educació dels dos fills durant molt de temps en unes condicions de vida molt complicades. En la seva autobiografia es lamentava que "sovint no sabia on aconseguir el diners per tal d'adquirir només el més necessari. Em vaig encarregar de totes les tasques domèstiques, passàvem fred i gana, vaig treballar en secret per diners, fent classes de dibuix i de música, però malgrat els esforços hi havia molts dies que només podia servir per dinar pa sec als meus pobres fills".<ref>{{ref-llibre |cognom=Pfeiffer |nom=Ida |títol=Voyage à Madagascar par Mme. Ida Pfeiffer |pàgines=Notice biographique, p. 13 |lloc=Paris |any=1862}}</ref>.
 
Ida no volia demanar ajut a la seva família, encara que de vegades ho va haver de fer. L'any 1837 morí la mare i l'herència serví per alliberar Ida de les preocupacions econòmiques i li permeté educar els fills segons els seus desitjos. Quan tots dos varen créixer i es guanyaren la vida en les seves professions, Alfred com empresari en l'empresa familiar i Oscar en el món de la música (arribà a ser un concertista reconegut a nivell mundial), Ida veié l'oportunitat d'assolir la seva passió pels viatges i les aventures. Feia anys, durant una visita familiar a [[Trieste]] acompanyant el seu fill Oscar per restablir-se d'una malaltia, Ida havia vist per primera vegada el mar i es va despertar en ella, segons va escriure després, "un desig immens de viatjar".<ref>{{ref-llibre |cognom=Pfeiffer |nom=Ida |títol=Voyage à Madagascar par Mme. Ida Pfeiffer |pàgines=Notice biographique, p. 15 |lloc=Paris |any=1862}}</ref>. Ara havia arribat el moment, tenia una edat suficient per poder-ho fer sola, el seu marit ja era vell i vivien separats i els fills no la necessitaven. Els recursos financers eren limitats, però ella estava decidida a assolir el seu objectiu.
 
== Els viatges ==
A finals d’abril de 1848, Pfeiffer viatjà per mar cap a Pèrsia, un lloc insòlit per a una dona europea i encara més perillós degut als conflictes a l’interior del país amb els britànics. Per tant, Ida decidí anar a Mesopotàmia. Navegà pel riu [[Tigris]] en direcció a [[Bàssora]], on únicament residia un europeu, i d’allà, remuntant el mateix riu, es dirigí a Bagdad, veient pel camí les ruïnes de [[Ctesifont]] i [[Selèucia del Tigris|Seleúcia]], de les més cèlebres de Babilònia. Des de [[Bagdad]] es dirigí a [[Mossul]] en caravana i travessà el desert, una aventura de catorze dies, suportant un sol que cremava i menjant únicament pa i aigua i de vegades algun dàtil i cogombre. Però Ida pogué veure les mítiques ruïnes de [[Nínive]] i Nimrud en companya d’uns residents europeus.
 
Pfeiffer tingué intenció d’anar a [[Tabriz]], un viatge agosarat i perillós, de manera que abans va enviar tots els seus manuscrits i objectes a Viena, perquè en cas que fos robada o assassinada, “al menys el meu diari arribaria a mans dels meus fills”.<ref>{{ref-llibre |cognom=Pfeiffer |nom=Ida |títol=Voyage d'une femme autour du monde |pàgines=481 |lloc=Paris |any=1859}}</ref>. Va ser un viatge ple de peripècies, acompanyada per tres homes [[kurds]] i diversos cavalls de càrrega. Foren assaltats per bandits, passaran per camins extremadament estrets i vertiginosos, la calor era sufocant i va patir terriblement els atacs dels polls, ja que no podia canviar-se la roba de manera continuada. Però finalment va arribar a destí i el cònsol britànic a [[Tabriz]], coneixedor del país, quedà profundament impressionat per la gosadia de la viatgera, no s’ho podia creure.
 
Ida tornà a casa via [[Azerbaidjan]] ([[Nakhtxivan]]), [[Armènia]] ([[Erevan]]), on va poder veure el mític mont [[Ararat]], i [[Geòrgia]] ([[Tbilissi|Tblissi]]). Després es dirigí vers el mar Negre i embarcà a Kulevi en direcció Kertsch, [[Feodòssia]], [[Ialta|Yalta]] i [[Sebastòpol]], a la península de [[Crimea]], i d’allà cap [[Odessa]], [[Constantinoble]] i [[Atenes]]. Ida ja volia tornar el més aviat possible en saber que es produïa la [[Revolució de 1848]] que afectà diversos països, el seu també. Va arribar a [[Viena]] a principis de novembre d'aquell any, tot just quan el príncep Windisch-Grätz aixafà l'aixecament i acabà amb la revolució austríaca.
Les seves explicacions, especialment les entomològiques i també les etnològiques, van ser molt rellevants i va obtenir importants ingressos de les vendes d'objectes, fonamentalment provinents del [[Vereinigte kaiserlich-Königliche Naturalien-Cabinet]] (Gabinet d'Història Natural de l'Imperi Reial) de [[Viena]], però també del [[Museu Britànic|British Museum]] de Londres, el [[Museum für Naturkunde]] de [[Berlín]] i de col·leccionistes privats, que llavors estaven molt estesos per tota Europa, ja que el mercat de compra i venda d’insectes exòtics desconeguts era molt actiu. No existeix cap registre on quedi relacionat el nombre d'espècies recol·lectades, i els estudis que se'n varen fer foren menors, a excepció de la petita obra publicada pel naturalista austríac [[Vincenz Kollar]], ''Über Ida Pfeiffer’s Sendungen von Naturalien'' (1858), un dels grans valedors d’Ida, sobre les espècies que rebé del seu viatge a [[Maurici]] i [[Madagascar]]. Tanmateix, hi ha diverses espècies d'insectes, i també algun amfibi i crustaci, que varen ser classificades amb el nom d'espècie "pfeifferae", en honor seu.
 
Amb la difusió dels seus informes de viatges, Pfeiffer es convertí en un personatge famós a la seva època, era coneguda pel públic general però també per experts internacionals. Durant una estada a [[Berlín]] l'any 1856, abans d'iniciar el seu viatge a Madagascar, va conèixer el gran naturalista alemany [[Alexander von Humboldt]] i rebé una nova carta seva que deia així: «¿Com podria expressar-li a vostè, senyora tan honorable, la meva profunda gratitud, o més aviat la meva admiració? Sí, admiro la seva perseverança, el seu coratge, la riquesa de les seves col·leccions, que reuneixen objectes de tot el món i que pertanyen a un període precís de la vida a la terra; especialment admiro en vostè la noble senzillesa de la seva narrativa, els sentiments lliures i verdaderament humans, i la noble bellesa dels mèrits que son desconeguts. Ha estat vostè a les majestuoses alçades de [[Quito]]; ¡ha vist el rar espectacle de veure llançar foc al [[Cotopaxi]]!".<ref>{{ref-llibre |cognom=Pfeiffer |nom=Ida |títol=Voyage à Madagascar par Mme. Ida Pfeiffer |pàgines=289 |lloc=Paris |any=1881}}</ref>. [[Alexander von Humboldt|Humboldt]] la va convidar a la Cort prussiana i se li va concedir la Medalla d'or per a la Ciència i la Indústria (''Goldene Medaille für Wissenschaft und Kunst'') del rei [[Frederic Guillem IV de Prússia|Frederic Guillem IV]]. Junt amb el conegut geògraf [[Carl Ritter]], [[Alexander von Humboldt|Humboldt]] defensà que la Societat Etnogràfica de [[Berlín]] hauria de nomenar Ida Pfeiffer com a primera dona membre honorària, i així va ser. La [[Societat Geogràfica de París|Société Géographique de París]] també la va admetre com a membre honorària, mentre que a Londres, els estatuts de la [[Geographical Society]] prohibien la pertinença d'una dona i només la van poder obsequiar amb una donació tot just abans d'emprendre el seu viatge a [[Madagascar]].
 
No obstant això, els seus compromisos i la seva presència pública, completament inusual per a una dona en aquell moment, també van donar lloc a veus crítiques. Es varen publicar caricatures d’ella i algunes obscenitats, i va haver molta discussió als mitjans sobre ella i el seu paper. Trenta-quatre anys després de la seva mort, Pfeiffer fou enterrada en una fossa d'honor al [[Zentralfriedhof|Cementiri Central de Viena]] després que l’Associació Vienesa per a l'Ensenyament de les Dones ho hagués proposat. El president de la Societat Geogràfica austríaca declarà el 1897 que Ida "ha estat sens dubte, i avui en dia encara ho és, la viatgera més important del món".
1.346.464

modificacions