Convent de Santa Caterina (Barcelona): diferència entre les revisions

| contingut = ''Part del sobredit terreno fou donat al Convent per sementiri, en 1252, per D. Berenguer de Palau.»<br>«La restant part del terreno ais 13 deis idus de octubre de 1320 en poder de Bartomeu Vilalta Not. Pub. de Barcelona Sibilla muller de Pere Clascar ab consentiment de son marit vengué á Fr. Bernat Puigcercós Prior y al Convent, que consistia en un espay de terra en franch alou que tenia entre lo seu hort y lo Convent prop la iglesia contiguo al terreno que fou de Berenguer Palau; del cual espay sen destina part per lo cementiri, que's tanca ab parets, y altre part per un carrer que asenyalá lo Convent; per preu de 65 lliuras barcs. Comensá la pietat dels fiéis á adornar dit cementir ab magnificas sepulturas, tí vista de lo que se animà lo Convent d cubrir lo voltant del cementiri ab voltas cuberías ab molta perfecció formant un clauslro que servía per la decencia de las sepulturas y juntament per fer las professons los diumenges ó altres festes segons acostuma aquest Convent, y á imitació de la capella de N.& S.a de Misericordia erigida per Bernat Olceto antes de 1265, que era ahont es ara la capella de San Ramon, altres devots erigiren lambe allres capellas al rededor del cementiri, una de esias fou la capella de Sta. Bárbara sobre la qual hi havia una campana bastant gran ab las armas dels Palous, en un chapitell estaban las armas del Rey, en la sepultura que los artillers lenian en esla capella esíaban las armas imperials de bronce, y en ella feyan las funcions. En laporla hi habia una reixa que donaba al clauslro. Altra de ditas capellas era dedicada á S. Cebrià, que erigí Francisco Armengol... Altre á S. Honofre y S. Blay en la que D. Alonso Meca tenía sepultura. En lo paratge ahont estaba N. S. de Gracia, qual capella derriba lo gobern constitucional,... també hi habia magnifichs sepulcres; entre altres lo de D. Pere de S. Climent y lo de D. Jaume Carles. (En el margen tocant á lo que antes eran sepulturas y capellas per motiu de haber caigut los claustros que estaban atovats y podridas las higas se destroiren la major part de las sepulturas.» Este claustro cementerio no llegó á los últimos tiempos del cenobio, y en los suyos abarcaba mayor área ó espacio que la actual plazuela, según lo demuestra el mismo manuscrito al escribir que «En 1830 se obriren las sanjas per los fonaments de la reedificado del derribo constitucional, y en iotas las de devant de la iglesia se han trobat sepulturas y una multitut de ossos que se han recullit''»<ref>Gaietà Barraquer recull que el document fou prestat pel pare Romualdo Espinas, op. cit. pàg. 9 </ref>

}}

Iniciat al segle XIII al nord del [[burg]] de la [[Bòria]] que resseguia la carretera cap a França, aquest fou el primer convent de la ciutat i el primer establiment dels [[dominics]]. Sembla que fou endegat pel llavors bisbe de Barcelona [[Berenguer II de Palou|Berenguer de Palou]]. El [[1219]] aquest prelat va proporcionar certa extensió de terreny propi de Pere Gruny, i unes vuit o deu casetes juntes que havia comprat per a la construcció del convent a un tal Aguilar i Monfart, al costat de la [[jueria]]. Aquestes cases ocupaven el terreny en què hi ha l'illa limitada pels carrers del Call, Sant Domènec, Marlet i Arc de Sant Ramon. En aquesta residència el dia de [[Divendres Sant]] de [[1222]] va prendre l'hàbit de la religió Sant [[Ramon de Penyafort]], [[canonge]] i [[ardiaca]] fins llavors de la Santa Església. Les reduïdes dimensions de la capella que els religiosos havien edificat eren desproporcionades amb el nombrós concurs de fidels que a ella acudien al rés del Sant Rosari, bé així com l'estretor del convent bastava amb prou feines per als individus de l'Orde, i impedia totalment ulteriors admissions, per els motius els PP. Predicadors van haver de traslladar aquella devoció a la veïna parroquial de [[Església de Sant Jaume (Barcelona)|Sant Jaume Apòstol]]. Però en 31 octubre 1223 el magistrat municipal els va cedir unes cases per construir nou convent al lloc d'una capella consagrada a [[Caterina d'Alexandria|Santa Caterina]] verge i màrtir que gaudí de devoció popular durant la [[baixa edat mitjana]] a la qual es van dedicar força culte i construccions.

 

Sobre la segona capella seguint la sagristia s'hi alçava el campanar d'uns 200 pams (~41 m) d'alçària de bases poligonal irregular, a les quatre cares principals s'hi obrien finestres ogivals sense motllures ni adorn i el sostre finalitzava en una forma piramidal.<ref>Vegeu Pi i Arimon, pàg. 565</ref>

 

 

===Altar major i presbiteri===

 

== Claustre gòtic ==

Al claustre d'estil [[gòtic flamíger]] s'accedia per l'escala principal adherida al temple a esquena de la capella de la Bona Sort. A la part de sota, és a dir, darrere de les cinc capelles inferiors del costat nord de l'església, i tocant a aquest temple. Aquest claustre era rectangular, format per cinc grans arcs a cada costat, i quatre en els menors, els que s'assentaven sobre uns robustos pilars. Cadascun dels arcs se subdividia en dos, que estaven recolzats per unes columnetes de marbre molt primes, d'una sola peça, que estaven adornades amb [[Base (arquitectura)|bases]] i capitells de marbre blanc ricament treballats. Els costats majors de l'expressat rectangle tenien 28,76 m. de longitud, i els menors 133 (25,85 metres). L'amplària del seu pòrtic era de 3,88 m. i estava cobert amb unes voltes d'aresta (ogivals amb nervis o aristons i claus), que es recolzaven en els arcs grans. Don [[Pau Piferrer]] gradua aquest claustre de «elegantíssima mostra del gust i puresa de l'art gòtic», i afegeix: «Certament, mentre subsistir, no va tenir a Barcelona rival que l'igualés en l'airós, esvelt i delicat». Fou construït amb les donacions que deixà [[Berenguer de Montcada]]. Pi i Arimón, basant-se en la data d'alguns epitafis de les tombes del seu paviment i en la d'alguns sarcòfags, creu «que estava ja conclosa la seva fàbrica a principis del segle XIV», opinió equivocada, ja que en aquest temps no havia encara aparegut l'ogival flamíger, així que els epitafis, amb data d'època anterior, serien trasllats, segons el costum llavors regnant, als claustres nous les lloses i sarcòfags antics. Tots els seus murs estaven formats de polits [[carreu]]s de pedra. Cadascun dels seus arcs ogivals contenia dins seu, dos menors sostinguts per una columneta de marbre de secció cuatrilobada, i l'espai comprès entre l'arc major i els dos menors adornava una rosassa amb calats. Tant aquests arcs com els transversals de la volta de les galeries recolzaven sobre un capitell corregut, o [[fris]], historiat amb nombroses figures. Per la part alta de l'exterior, és a dir de la que donava al pati del mateix claustre, el mur acabava, a manera de [[fistó]], en una filera d'arquets ogivals trilobats encegats. A més hi havia una font que contínuament rajava. A l'angle sud del seu pati hi havia un pou, accessible a tot el veïnat; i hi havien plantats tarongers i rosers aliniats.