Monestir de Santes Creus: diferència entre les revisions

El fet que s'escollís per a la ubicació de l'edifici del monestir una part baixa i no el cim de la muntanya, va ser per l'existència en aquest lloc d'algun tipus de construcció, ja que poc temps després de la donació ja es trobaven a [[Santa Maria de Valldaura]] dotze [[monjo]]s, tres conversos -frares laics dedicats a tasques manuals- i l'[[abat]] Guillem procedents del monestir de la Grand Selva.

 

 

Però la manca de recursos hídrics, l'excessiva proximitat a Barcelona i d'un gran [[monestir de Sant Cugat del Vallès|monestir com Sant Cugat del Vallès]] així com d'altres impediments feren que aquesta fundació no es perllongués en el temps i la comunitat de monjos es va veure forçada a buscar un emplaçament més adient dos anys més tard.{{sfn|Sánchez y González|2001 |p=39}}

La primera etapa de construcció del monestir es perllongà durant 100 anys, i s'inicià amb el mandat del primer abat del país, Pere de Valldaura/Santes Creus (1158-1184), considerat l'abat fundador del monestir de Santes Creus. L'abat aprovà els plànols de l'edifici dins el més pur estil arquitectònic cistercenc, a semblança del monestir del qual procedia, el de la Grand Selva.

 

El [[1168]] es comencen a bastir les principals dependències monacals. La nova església es comença el [[1174]]. L'any [[1191]] es posava la primera pedra del dormitori dels monjos; l'any [[1211]], en temps de l'abat [[Bernat d'Àger]], es cobreix l'[[absis]]. L'església s'acaba el [[1226]], l'hospital de Sant Pere s'hi bastí l'any [[1229]]; l'any [[1302]] fou posada la primera pedra del refetor del claustre –avui desaparegut -, i l'any [[1313]] fou començat el claustre anterior i finalitzat l'any [[1341]], obra de [[Reinard Fonoll]], arquitecte [[anglès]].

 

 

Un impuls notable el rebé quan durant el govern de l'abat Gener (1265-1293) el monestir es convertí en tomba del comtes-reis, cosa que comportà la dignificació del monestir a fi d'acollir les restes reials. El successor a la corona, [[Pere el Gran]] (1276-1285), va dispensar el seu reial patrocini a l'abadia i hi va voler ser enterrat, com també ho serien després el seu fill [[Jaume el Just]] (1291-1337) i la seva esposa, [[Blanca de Nàpols|Blanca d'Anjou]].

Un dels abats més importants fou fra [[Bonanat de Vilaseca]], en temps del qual, i sota el patronatge reial de Jaume el Just, es fundà la filial de [[Monestir de Santa Maria de la Valldigna|Santa Maria de Valldigna]], l'any [[1298]], i deu anys més tard el [[monestir d'Altofonte]] a [[Sicília]]. No cal dir que, en temps d'aquests dos monarques, el monestir assolí una importància primordial dins el món monacal cistercenc català. Ambdós reis foren sebollits a Santes Creus.

A instàncies d'aquest últim monarca es van convertir les habitacions abacials en palau reial, i a la seva voluntat es deu la demolició del claustre [[romànic]] per ser substituït pel gòtic actual, així com la construcció del [[cimbori]] sobre el creuer de l'església. A [[Pere el Cerimoniós]] (1336-1387) cal atribuir l'emmurallament del recinte monacal i també que, a causa de la seva predilecció pel [[monestir de Poblet]], el de Santes Creus deixés de ser palau i panteó reial; per això, les dependències palatines van tornar a destinar-se a habitacions abacials.

 

 

El papa [[Benet XIII d'Avinyó|Benet XIII]], visità el monestir l'any [[1410]]. Quan s'extingí el monestir cistercenc femení de [[monestir de Bonrepòs|Bonrepòs]] ([[Priorat]]), els seus béns foren incorporats a Santes Creus, igual que les despulles de la reina [[Margarida de Prades]], segona esposa de [[Martí l'Humà]], que recentment han estat instal·lades en una urna de pedra en el mur de la nau de l'evangeli. Un [[retaule gòtic del Monestir de Santes Creus|retaule gòtic]], obra de [[Guerau Gener]] i [[Lluís Borrassà]], fou inaugurat l'any [[1411]] en temps de l'abat [[Bernat Dalmau]].

A finals del [[segle XV]] el monestir experimentà un canvi en l'explotació de les seves propietats. La gairebé desaparició del monjo convers, degut als canvis econòmics produïts en la [[baixa edat mitjana]], els monjos de Santes Creus es van veure obligats a establir en les seves propietats conreadors en règim de contractes [[Emfiteusi|emfitèutic]]s, explotació que prevaldria fins a l'exclaustració definitiva de la comunitat l'any [[1835]].

 

Durant els segles [[XVI]] i [[XVII]] el monestir albergà una intensa activitat cultural, és en aquests moments que la seva biblioteca conté nombrosos incunables i manuscrits.

En temps de l'abat [[Jaume Carnisser]], el monestir, juntament amb Poblet, s'oposa al projecte de constitució de la Congregació Cistercenca de la [[Corona d'Aragó]] i fou el més acèrrim defensor del vell sistema dels abats perpetus. A la mort de fra Carnisser el monestir es doblegà al nou sistema i a partir de [[1619]], electe fra Josep Barberà, com abat quadriennal de Santes Creus, el monestir encetà una nova etapa de plena integració a la congregació que durarà fins a l'extinció del monestir. L'abat Barberà ocupà el càrrec de Vicari General de la congregació i fou amic personal de [[Francesc Vicent Garcia i Ferrandis]], més conegut com el Rector de Vallfogona.

 

 

===Declivi===

És en aquests moments que els abats del monestir passen de ser vitalicis a tenir càrrecs temporals, de caràcter triennal, a partir de la incorporació a la Congregació de la Corona d'Aragó, el monestir comença una davallada que el durà anys més tard a la desaparició de la comunitat cistercenca, ajudat per episodis històrics com la [[Guerra del Francès]] (1808-1814) i el [[Trienni Liberal]] (1820-1823); així el [[1820]] la comunitat cistercenca és dissolta en la primera exclaustració del monestir. La vida monàstica es restaura l'any [[1823]] i dura fins al 25 de juliol de [[1835]], en què es dissol el cenobi de forma definitiva; posteriorment la [[Llei Mendizábal]] comporta la impossibilitat de continuar el monestir com a forma de vida monacal.

 

==Arquitectura==

===Església===

La planta de l'edifici és de creu llatina, amb tres naus i un total de cinc capelles abacials.

 

La façana es va començar al darrer terç del [[segle XII]] i està composta per una [[portalada]] d'[[arc de mig punt]] i al seu damunt un gran vitrall [[art gòtic|gòtic]] amb [[traceria]] emmarcada per un [[arc ogival]] que recolza sobre dos petits [[capitell]]s que coronen els [[fust]]s, i que limiten la resta de l'obertura. El calat és compost per un pentalobat inscrit en un cercle, dos trilobats i petits angles curvilinis. Mostra reminiscències romàniques en la manera de compartimentar cadascuna de les composicions, de proporcions molt petites, i la manera de concebre les formes. El treball de les escenes, tant pel que fa a la composició com a la realització dels petits detalls ens recorda el treball d'un miniaturista i sorprèn que l'artista no tingués en compte que serien impossibles d'apreciar des del pla de la basílica. La protecció reial de Santes Creus, unida a una sèrie de realitzacions arquitectòniques i artístiques situen el finestral vers el [[1280]] i les característiques pròpies del vitrall permeten datar-lo vers el [[1300]].

 

 

A la façana de llevant s'hi trobava el cementiri monacal, en l'angle que formen les parets de la infermeria, construïda l'any [[1636]], i la capçalera de l'església. Destaca poderosament la [[rosassa]] monumental que s'obre al mur est de l'[[absis]] central. D'estil [[romànic]], s'organitza a partir de dos cercles concèntrics units per vuit columnetes radials de dos capitells i fust hexagonal, que s'enllacen entre elles amb parelles d'arcs semicirculars. Al cercle central, una corona octolobulada envolta un entrellaç format per vuit anells. Segons [[Josep Vives i Miret |Vives i Miret]] es va construir entre [[1193]] i [[1211]]. L'absis també era il·luminat per tres finestres allargades d'arc de mig punt que actualment estan tapiades. La façana està coronada per [[merlet]]s amb [[espitlleres]], propis de l'emmurallament del [[segle XIV]].

 

===Claustre gòtic===

[[Fitxer:Monestir de Santes Creus - Claustre ala nord.JPG|miniatura|La galeria nord. A l'esquerra es pot observar el banc on l'abat rentava els peus als monjos pel Dijous Sant]]

El [[claustre]] major, gòtic, va ser fet construir el [[1331]] per [[Jaume el Just|Jaume II]], per substituir-ne un de més antic, d'estil [[romànic]], del qual es conserva el templet hexagonal del lavatori. És un rectangle de 40 per 35 metres, amb una obertura a l'exterior, a l'extrem meridional, que dóna a la plaça Major a través de la porta reial, antiga entrada per fer la visita del monestir. Aquesta porta la va fer construir Jaume II i la seva esposa, [[Blanca de Nàpols|Blanca d'Anjou]]. És per aquest motiu que als arcs hi ha relleus amb els escuts de la corona d'Aragó, les quatre barres, i la flor de Lis, símbol de la casa d'Anjou.

 

 

===Claustre posterior===

El claustre posterior, de planta rectangular, està compost també per arcs, però aquests són de transició, i daten del {{segle|XVII|s}}. Se'l coneix com el segon claustre, claustre posterior o de la infermeria i va ser bastit, en connexió amb el palau reial, al [[segle XIV]]. S'hi accedeix des del claustre principal, travessant el locutori. De planta rectangular, amb galeries, embigades, compostes per senzills arcs apuntats que sorgeixen directament de la banqueta que recorre tot el perímetre. A la segona meitat del [[segle XVIII]], se li aplicà un sobreclaustre, del qual ens queden rastres de les voltes de guix i alguns esgrafiats, a la banda del jardí, de tipus geomètric, compost per quadres amb cercles als vèrtexs que inclouen rombes xafarnats i un cercle central.

 

 

===Dormitori===

Des del claustre podem pujar al dormitori, que és una gran sala amb arcs apuntats. Des d'aquí, es pot accedir a la Torre de les Hores i al cimbori. Es tracta d'una àmplia nau de 46 metres de llargada per 11 d'amplada il·luminada per finestres d'[[arc ogival]], el sostre és de dues vessants i descansa sobre onze arcs diafragma. Al final de la nau hi ha l'escala que mena directament a l'església. Era el dormitori comú dels monjos i estava dividit en cel·les individuals. Actualment fa les funcions d'auditori per la seva acústica.

 

===Sala capitular===

La [[sala capitular]] és de planta quadrada, àmplia, d'onze metres de costat, cobert amb nou [[creuer (arquitectura)|creueries]] sostingudes per quatre columnes cilíndriques al centre. Està il·luminada per tres finestres d'arc de mig punt. S'hi entra per una porta amb un finestral a cada costat que permetia als conversos seguir el capítol des de l'exterior de la sala.

 

Iniciada a finals del [[segle XII]], la façana consta d'una porta, formada per un doble arc de centre suspès i timpà perforat per un quadrat, i dos finestrals de doble obertura. S'hi compten quaranta columnes distribuïdes en quatre grups a ambdós costats de les finestres i de la porta d'accés, formades per una base àtica amb rosetes, pentàgons i rombes, un [[fust]] monolític i un [[capitell]]. Aquests últims són decorats amb simples fulles de lliri d'aigua, frisos de volutes i trenes de dos fils. Consta de nou trams, seccionats en la seva coberta per arcs torals i formers de perfil motllurats, a l'entrecreuament dels quals se situen les claus de volta, en baix relleu i de tipus geomètric, que descansen en quatre columnes – amb capitells de fullatges estilitzats, palmetes digitades separades per tisores-, i dotze culs-de-llàntia estructurats en dos cossos superposats: un cos prismàtic, un astràgal i un capitell.

 

 

La sala capitular era el lloc de reunió de la comunitat, diàriament s'hi llegia el Martirologi, el Santoral del dia, es resava una oració i es feia la lectura d'un capítol de la Regla de Sant Benet. També era el lloc destinat a l'enterrament dels abats, que es feia de forma anònima, tret dels que es feren durant els segles XVI i XVII, què es posaren làpides dels abats enterrats; en concret, a la sala capitular hi ha set làpides. Contemplats d'esquena als tres finestrals i d'esquerre a dreta, són: Bernardí Tolrà (b 1534), Pedro de Mendoza (b 1519), [[Jaume Valls]] (b 1560), Pere Nogués (b 1608), Jaume Carnicer (b 1619), Jeroni Contijoc (b 1593). El setè és un bisbe lleidatà franciscà, del {{segle|XIV}}, Andreu de Velleregia que morí a Nàpols.

 

===Palau reial===

La seva construcció s'inicià durant el [[segle XIV]] per allotjar els reis i la seva cort durant la seva estada al monestir. Atès que els comtes-reis utilitzaven aquest edifici en comptades ocasions, fou residència habitual de l'abat fins al {{segle|XVI|s}}, que es construí fora del recinte el Palau de l'Abat, actualment seu de l'ajuntament de Santes Creus.