Arxiu de la Corona d'Aragó: diferència entre les revisions

 

== Història ==

=== Precedents ===

Els precedents per a la de l'arxiu són les col·leccions de pergamins provinents de les escrivanies dels primers [[comtes de Barcelona]] i dels [[Llista de reis d'Aragó|reis d'Aragó]]. És esmentat per primer cop un '''arxiu del rei''' el [[25 d'octubre]] del [[1180]].<ref name="colectanea"/> L'any [[1194]], el rei [[Alfons el Cast]] encarrega la compilació dels documents de l'arxiu reial amb validesa legal útils per als drets de la Corona a [[Ramon de Caldes (jurista)]], degà de la Seu de Barcelona i jurista. El resultat va ser el ''[[Liber feudorum maior]]''. El mateix Ramon de Caldes va manifestar que l'arxiu es trobava ''in ordinatione confusa''. Gràcies a aquesta compilació, tenim coneixement de més d'un miler de documents, els més antics del [[segle IX]].

 

=== Organització dels documents ===

Va ser també Jaume II qui va emprar el paper de manera habitual per a la correspondència i va començar a organitzar la Cancelleria agrupant certs temes (''Comune'', ''Curie'', ''Graciarum'', ''Sigilli Secreti'', ''Solucionum'', ''Subsidiorum'', ''Cenarum'', etc.). Però va ser en temps de Pere el Cerimoniós que l'organització de la Cancelleria va ser més estructurada i es creà la figura dels ''tinent les claus'' per guardar els documents de l'arxiu, el primer dels quals fou Pere Passeya (o Perseya), nomenat el 1346. Aquest mateix rei establí, el 1385, unes ordinacions sobre el tractament que l'arxiver hauria de donar als registres: retolació, foliació, restauració, indexació, etc., aquestes ordinacions es consideren les més antigues d'Europa.

 

Durant aquest temps, a Catalunya es va anar concretant aquella idea de l'arxiu amb utilitat pública, i les [[Corts Catalanes]] del 1481 van aprovar una Constitució que obligava els arxivers a mostrar les cartes relatives a particulars i a fer-ne còpies si es demanaven. El 1503, es demanava que tots els registres ingressessin a l'arxiu 10 anys després de la seva finalització. Es van dur a terme diversos altres intents per garantir l'accés públic a la documentació i, el 1706, amb l'Arxiduc Carles, els Estaments van elaborar uns articles amb les reformes necessàries per fer-ne accessible tota la informació. Però, amb Felip V, l'arxiu es va considerar un arxiu definitivament tancat i es van acabar les transferències el 1727 i, el 1738, el rei signava una ''Real Cédula'' establint les disposicions d'organització dels documents, la seva conservació i el nomenament dels oficials. Va ser durant el segle XVII que es va generalitzar la designació de l'arxiu amb el nom amb el qual se'l coneix ara, però Felip V va ser el primer monarca a posar-lo per escrit. Es va nomenar Francisco Javier de Garma y Duran (1740-1783) com a arxiver i es van començar a endreçar els documents, sense respectar alguns fons petits, sí però el fons antic de l'arxiu. Es va proposar traslladar a Barcelona els arxius reials de València i de Saragossa, però no ho va aconseguir –per desgràcia, l'arxiu reial de Saragossa va ser destruït pels francesos durant la Guerra de la Independència, i només se'n van salvar uns pocs documents–. El 1770, els documents van ser traslladats a unes dependències del Palau de l'Audiència, en aquell moment els treballs d'ordenació es donaven per acabats, però no els índexs. El 1783, va morir Garma i, a partir d'aquell moment, es van deixar de segellar els documents amb el segell personal de l'arxiver i es va crear un segell propi de la institució.

 

Amb el retorn al tron de [[Ferran VII d'Espanya]], va ser nomenat arxiver [[Pròsper de Bofarull i Mascaró]] (1814-1849), que va elaborar-ne uns magnífics inventaris i índexs i va restaurar i enquadernar nombrosos registres i volums. Va publicar ''Los Condes de Barcelona Vindicados'' i va iniciar la ''Colección de Documentos Inéditos'' (CODOIN), donant a conèixer molts documents antics de l'arxiu. Es va encarregar de proporcionar a l'arxiu una seu adequada, el Palau del Lloctinent, i va intentar tornar a fer de l'arxiu un arxiu viu, si més no, de les institucions catalanes, aconseguint la transferència, el 1852, des de l'Arxiu de Simancas dels fons del [[Consell d'Aragó]] allà conservats. A més d'intentar incorporar altres fons, també es va interessar per salvar els arxius dels monestirs i convents desamortitzats (1835). Amb les noves incorporacions, van crear-se noves seccions: Generalitat, Ordes religiosos, Junta Suprema de Catalunya, etc. Durant la seva època, l'arxiu va ser un centre d'intercanvi històric amb altres països europeus.